Fanalets en l’horitzó

Les nits estrellades i fredes de la tardor i de l’hivern són la millor època per a observar un dels espectacles més màgics que podem gaudir si fixem la vista a l’horitzó. Mar endins, especialment si la nit és serena i calma, multitud de fanalets incandescents com a cuques de llum ballen una dansa harmònica i compassada seguint el ritme del balanceig de les onades. L’horitzó roman il·luminat talment com una revetlla marina i ens recorda que ja ha començat l’època del calamar de potera, el de major qualitat, el millor del món, i és clar, el més cotitzat. Creieu-me, val la pena.

En aquestes nits  tranquil·les l’horitzó és un festival de  llums i de colors. Els petits bots arrenglerats  tempten la sort a la recerca  d’aquest preuat botí. Observar-los any rere any des de la costa estant, és el senyal que les velles tradicions es mantenen  en el cicle natural. Us asseguro que, no hi ha res més relaxant que contemplar els fanalets pampalluguejant en l’horitzó.

El calamar de potera es caracteritza per la seva pell tersa i brillant. Foto: Diputació de Barcelona

La pesca del calamar amb potera em transporta en èpoques on l’encesa era un dels arts més productius i a l’hora més controvertit dels que s’usaven. Els pescadors recelosos veien perillar la continuïtat de la seva feina quan d’altres usaven la llum per atraure al peix. Si ara aixequessin el cap i veiessin el desgavell on hem arribat no entendrien res.

La llum, primitivament cremava en un fester on teies de pi il·luminaven la nit. La modernitat va portar els llums d’acetilè i de petromax i aquests van ser substituïts més endavant pels fanals elèctrics o de gas. Sigui com sigui, els pescadors coneixien des de temps immemorial la força màgica d’atracció que exerceix la llum envers les espècies marines.

El calamar de potera és el de més qualitat que existeix, amb la pell impecable i brillant, sense ni una esgarrapada i la carn dura i consistent.  Res a veure amb el calamar  de bou, esgarrinxat i arrossegat. Els cromatòfors espurnejants de la seva pell, un cop  acabat de pescar, semblen talment com un espill de l’espectacle de llums que hi ha en l’estol de barques que proven sort amb les poteres.  

Els cromatòfors de la seva pell són ja per si sols un espectacle. Foto: @lluis2013

Capturats d’un en un amb un senzill enginy format per una corona d’hams, la potera que actua com a parany. El pescador, amb molta habilitat , mou l’engany per atreure al calamar, pesca artesanal en estat pur. Als taulells de les peixateries només  n’hi ha pels més siberites que coneixen les excel·lències d’aquest producte. Al calamar de potera no cal ni gairebé netejar-lo doncs en ser capturat entre aigües no te la bossa plena de fang com passa amb els pescats amb d’altres ormeigs. I és que el peix, quan menys aigua abans de coure’l, millor.

La potera és un ormeig de temporada, tal i com ho haurien de ser la majoria d’arts de pesca per aconseguir la màxima sostenibilitat i el seu ajustament al ritme biològic de les espècies. La potera només s’usa únicament en la temporada del calamar, quan aquests són de bona mida i ja han post la massa mucosa que rodeja els seus ous. No fa tants anys, els pescadors alternaven els arts de pesca segons la temporada. En temps de sardina i seitó armaven els sardinals, quan el peix d’escata era de bona mida o bé les sèpies s’apropaven a la costa per fressar muntaven les nanses, els cadups els feien servir quan anaven al pop i les xarxes s’anaven substituint segons el ritme biològic de les espècies. Avui tot ha canviat. Volem menjar calamar tot l’any i, és clar, això només és possible si el producte està congelat o prové de l’altra punta del planeta. Som uns ignorants, això és però, una altra històriademar.

Peixos indicadors del canvi climàtic

COP 27 acabada amb acords de mínims i “calderilla” pels més desafavorits i mentre, irremeiablement, l’ escalfament global ja el tenim aquí

Els peixos i les espècies nectòniques en general, en tenir la capacitat per nedar es poden desplaçar a voluntat cap a on les condicions els sigui més favorables.

L’augment de la temperatura de l’aigua del mar i el fet que a la mediterrània existeixin dues petites connexions amb d’altres mars, fa que aquestes siguin les vies d’entrada d’espècies termòfiles. Els peixos que entren per Gibraltar i prosperen a la mediterrània són espècies subtropicals provinents de la costa africana, Cap verd  i de les Illes Canàries. Les espècies que accedeixen a través del Canal de Suez són peixos tropicals i subtropicals provinents del Mar Roig. En ambdós casos produeixen impactes ecològics i/o socioeconòmics importants.

La llista d’espècies és llarga i augmenta a mesura que s’agreugen els efectes d’aquest fenomen. Aquestes es fan servir com a com a indicadors del canvi climàtic i en  ella  hi destaquen entre d’altres:

peix conill (Siganus luridus i S.rivulatus) Representa un veritable problema en la costa oriental de la Mediterrània; Grècia, Turquia i Israel especialment. Es tracta d’un peix herbívor que depreda el recobriment d’algues de la zona litoral provocant canvis profunds en l’estructura de les comunitats i el paisatge. El peix conill sembla que s’està expandint cap a la conca occidental i en  el futur podria arribar a la mar catalana.

peix globus (Lagocephalus sceleratus) El peix globus és una de les poques espècies de peix que és tòxica: Va ser citat per primera vegada a l’any 2003. Es tracta d’una espècie pelàgica tropical que viu a l’Oceà Índic i probablement va entrar a través del Canal de Suez.  A l’any 2009 es va fer la primera captura en aigües catalanes.

peix escorpí o peix lleó (Pterois volitans). Es tracta d’una espècie tropical emparentada amb les escórpores. Presenta aletes molt llargues amb radis espinosos que contenen verí. Aquesta espècie constitueix un veritable problema de salut en aigües costaneres de Grècia.

peix corneta (Fistularia commersonii)   Introduïda a la mediterrània a través del Mar Roig l’any 2000. Ara ja és possible fer-ne observacions a la costa catalana. El peix corneta és un voraç depredador, s’alimenta de peixos bentònics entre els quals hi ha espècies amb elevat interès comercial com ara espàrids i molls.

alatxa (Sardinella aurita) Espècie pelàgica tropical i subtropical que comparteix nínxol ecològic amb la sardina i l’anxova. En els darrers vint anys han augmentat les seves poblacions considerablement establint-se una correlació gairebé perfecte entre l’augment dels seus stocks i l’augment de la temperatura. L’increment d’aquesta espècie podria causar pèrdues econòmiques en el sector de la pesca d’encerclament. 

peix ballesta o surer (Ballistes capriscus) peix subtropical. Fins a mitjans del s XX era molt poc abundant. S’alimenta bàsicament de mol·luscs i competeix directament amb alguns espàrids com  la dorada i els sards. Està produint afectacions importants en  conreus de musclos.

tallahams o roncador (Pomatomus saltatrix) Està augmentant les seves poblacions en les aigües septentrionals de la Mediterrània nordoccidental.  Es tracta d’una espècie apreciada pels pescadors esportius.  En aquest cas es creu que la seva presència en aquestes àrea  es deu a la pèrdua de productivitat que pateix el mar per efecte de la temperatura.

Hi ha diversos projectes de ciència ciutadana adreçats a detectar aquestes espècies i ajudar als investigadors a fer-ne el seu seguiment. Això és però una altra històriademar.

Les Cases del Callao

Un dels indrets de Mataró que sempre m’han captivat són les cases del Callao al passeig marítim d’aquesta població. Són una renglera d’habitatges mitgers a primeríssima línia de costa que evoquen aires colonials. Malgrat els disbarats urbanístics que, les han literalment aïllat, aquestes cases es mantenen dempeus com a signe d’identitat de la ciutat. Les palmeres arrenglerades de la part davantera i alguna que altra bellaombra accentuen encara més aquest aire caribeny i per a arrodonir-ho, estan dins el barri de l’Havana de Mataró.

Les cases del passeig de Callao a Mataró

Les cases del Callao són un conjunt homogeni  format per onze  senzilles cases mitgeres  de planta baixa i pis. La façana del conjunt es caracteritza per la repetició seriada dels elements tipològics de la casa de cós maresmenca: cornises, portals, finestres reixades i en alguns cassos balcons. Les cases del Callao van ser construïdes  a finals del s. XIX (1880) edificades per la Constructora Mataronesa regentada per Josep Vallverdú.

El mot Callao em transporta  a un passat colonial que va portar prosperitat a molts municipis costaners maresmencs. Etimològicament la paraula prové del francès “caillou”, és a dir, còdol, i, un Callao és una platja de còdols. A les illes Canàries el topònim apareix associat a platges d’aquestes característiques.  A Mataró no hi rastre dels còdols i la platja del Callao és uns immens sorral com totes les platges del Maresme.

Els primers conqueridors espanyols en arribar a Cuba també bategen com a  El Callao a una població costanera de la costa nord oest de l’illa. El Callao també va ser una destacada ciutat portuària del Perú on hi va tenir lloc una important batalla naval. A Madrid, la Plaça del Callao rememora precisament aquest enfrontament bèl·lic. En els ports del Callao, tant del Perú com de Cuba s’hi embarcava l’or i la plata que feia la ruta cap a Espanya i també eren importants nuclis de mercadeig d’esclaus provinents d’Àfrica.

Aquestes cases són  el record d’un temps i del paper de la ciutat de Mataró en el comerç amb Amèrica. A Mataró i al Maresme hi ha il·lustres indians o “americanos” com ara Miquel Biada, o els Romeu. Aquests viatjaven al nou continent per fer-se càrrec de grans plantacions cafeteres, de cotó i d’altres conreus o es dedicaven a la venda a l’engròs de productes entre Amèrica i Europa i molts d’ells tenien un passat tèrbol relacionat amb el tràfic d’esclaus. Paradoxalment alguns municipis maresmencs  continuen commemorant  aquest passat per oblidar.

El patró d’aquests senzills habitatges correspon al de la casa de cós

Els habitatges responen al patró de la cas de cós. L’etimologia prové del llatí cursum, que es refereix a una peça de terra estreta i llarga que serveix per a edificar-hi cases. L’amplada habitual del cós era d’uns cinc metres i amb el temps aquesta mida ha esdevingut un referent per mesurar la amplada dels habitatges. Les cases de cós  estaven formades per planat baixa i pis a més d’un pati a la part posterior.

Actualment aquests habitatges estan protegits i catalogats  com a bé cultural d’interès local i es mantenen impassibles als desgavells urbanístics que s’han produït al front marítim de la ciutat. La obsessió dels governants en urbanitzar la façana litoral les va posar en perill perquè hi havia els risc que perdessin un dels seus elements més característics, els patis, ja que prioritzaven la millora del trànsit de la zona. Això és però,  una altra històriademar.

Peixos i canvi climàtic

El canvi climàtic ja el tenim aquí malgrat que alguns encara s’entestin en mirar cap a una altra banda i negar les evidències cada vegada més clares. Hi ha molts àmbits en els quals ja fa temps que s´han detectat signes d’ aquest fenomen i poc a poc, aquests s’aniran accentuant. El principal efecte és l’augment de la temperatura de l’atmosfera i de retruc l’ increment de la de l’ aigua del mar.

A Catalunya, l’observador Josep Pascual fa quaranta anys que mesura, entre d’altres paràmetres com ha anat evolucionant aquest valor a l’ Estartit. Unes dades valuosíssimes que ens indiquen aquest escalfament. Segons es pot veure en les observacions des de l’Estartit, a Catalunya de promig l’aigua de mar s’ escalfa per mitjana a raó de 0,3 ºC cada decenni als primers 50 m de fondària, una tendència que disminueix fils als 0,12 ºC cada decenni als 80 m de profunditat. Es a dir des del 1974 quan es comencen a registrar dades fins avui la temperatura de l’aigua del mar ha augmentat 1,2ºC. En el cas concret de l’Estartit, la temperatura mitjana superficial de l’aigua de mar al 1974 era de 15,9ºC mentre que al 2021 va ser de 17,6ºC. Mentre que a 80 m de fondària ha passat dels 13,1ºC fins als 14,1ºC.

Les series de les observacions a l’Estartit mostren clarament la tendència a l’augment de la temperatura a totes les profunditats estudiades. Font: Meteocat a partir de dades de Josep Pascual

A nivell de tota la conca Mediterrània aquest increment no és homogeni sinó que en els sectors més orientals aquest augment és mes notable que a les costes més occidentals com ho és la costa catalana. Tot plegat, juntament amb la consideració de que la Mediterrània és un mar gairebé tancat on només hi ha intercanvi de masses d’aigua a l’estret de Gibraltar amb l’ Atlàntic i al canal de Suez amb el Mar Roig està provocant que espècies termòfiles, subtropicals i fins hi tot tropicals hagin prosperat en les aigües cada vegada més càlides de la Mediterrània.

Els peixos són un dels grups d’éssers vius que s’han estudiat en aquest sentit i els científics han elaborat censos d’espècies indicadores del canvi climàtic a la mediterrània. En aquest sentit podríem concloure que els peixos s’estan tropicalitzant. En aquests mateix sentit, aquest augment en la temperatura de l’aigua fa que algunes espècies de peixos poc adaptats a aquest fet, surtin de la conca a la recerca d’aigües atlàntiques més fredes i s´hi desenvolupin bé en la costa del Cantàbric per exemple.  En són exemples espècies com el déntol (Dentex dentex) o la mabre (Lithognathus mormyrus).

Així doncs hi ha espècies termòfiles foranies provinent d’àrees subtropicals com ara la costa atlàntica del Marroc i  les Illes Canàries que van augmentant la seva àrea de distribució i entren a la mediterrània a través de Gibraltar. Un cop a dins, s´hi troben bé amb aquest augment de la temperatura i prosperen fàcilment.  En aquest cas trobem espècies ara ja força comuns a les nostres costes com el fadrí (Thalasoma pavo) citat  per primera vegada en aigües catalanes al 1980 i que ara ja és una de les espècies més habituals en fons costaners rocosos de casa nostra i que exerceix una certa competència amb espècies que exploren el mateix hàbitat i recurs com són les senyoretes (Coris julis).

El fadrí és un dels peixos més acolorits dels fons mediterranis costaners. A la foto un mascle secundàri.

La connexió entre la Mediterrània i el Mar Roig fa que espècies tropicals puguin entrar dins de la conca, prosperin i puguin arribar a causar estralls. El peix Globus (Lagocephalus sceleratus), una espècie que pot provocar la intoxicació alimentària més greu de les produïdes per un i citat per primera vegada l’any 2003 ja es un problema de salut als països riberenys de la conca oriental. Això és però, una altra històriademar.