Un món que s’enfonsa

La pesca marítima és un dels àmbits productius de la nostra economia que està patint un sotrac molt gros que el pot arribar a portar a la seva pràctica desaparició. Dins el sector primari, tant la pagesia com la ramaderia tenen valor afegit que els dona força i que  no existeix en l’àmbit pesquer. Tan en el cas del  pagès com en el del  ramader, malgrat que les seves explotacions no acabin de ser competitives no desapareixeran mai ja que juguen un paper cabdal en el modelat del territori.

Us imagineu un món sense ni pagesos ni ramaders? L’abandonament de conreus i pastures tindria unes conseqüències nefastes per a tota la societat. El paisatge canviaria i les masses forestals, sense cap mena de control, anirien ocupant l’espai rural convertint-lo en un autèntic polvorí pels incendis forestals. L’administració, sabedora d’aquest rol , no permetrà sota cap concepte la pèrdua d’aquestes activitats i les haurà de subvencionar irremeiablement per a garantir la perpetuïtat del territori.

En canvi, en l’àmbit pesquer no succeeix el mateix. La pèrdua d’aquest sector només tindria conseqüències en ell mateix ja que el patrimoni material i immaterial que el rodeja s’acabaria perdent. A més, la desaparició del sector propiciaria un seguit d’oportunitats immobiliàries a primera línia de costa i això, en aquest país, és sinònim de diner fàcil i ràpid. En conseqüència fins i tot hi hauria sectors interessats en aquesta  pèrdua.

Sota el meu punt de vista hi ha dues grans raons que han portat el sector a aquest  carreró sense sortida.  Per un costat l’Administració està fent aplicar tot allò que durant molt de temps no va poder fer per les reticències del propi sector, i és clar, aquest seguit de normes són vistes pels propis pescadors com la fi d’una era. La força del sector i el titubeig de l’administració  ha perjudicat els uns i els altres. En un altre sentit, els hàbits de consum i de compra del producte fresc estan canviant de forma molt ràpida i els establiments de venda de peix al detall dia rere dia van abaixant les persianes per manca de rendibilitat.

El vaixell Familia Rivas, de ser el millor a estar desballestat

A les dàrsenes pesqueres és cada vegada més fàcil veure embarcacions de pesca abandonades. Un exemple és la Família Rivas, una embarcació de teranyina de darrera generació que va ser construïda amb tots els avenços tecnològics del moment. L’armador pensava rendibilitzar la inversió en poc temps a costa de sucoses captures de sardina i especialment seitó. Avui l’ embarcació està pràcticament desballestada després d’un llarg periple a causa del seu embargament. A hores d’ara és  gairebé impossible que ningú inverteixi en el sector malgrat les sucoses subvencions que arriben d’Europa.

Com un degoteig tanquen les petites peixateries . Cal reivindicar el paper del peixater de confiança

Per un altre costat els hàbits de consum estan canviant de manera molt ràpida i això ho pateixen a les peixateries. Ens estem acostumant a comprar el peix en grans cadenes de supermercats i el consum queda limitat a molt poques espècies. A nivell europeu les espècies de peix més consumides són la tonyina, el salmó i el bacallà. Tots tres paradigma de producte semi elaborat i envasat en safata a la zona de refrigerats de les grans àrees. A l’estat espanyol les coses són una mica millor i entre els tres primers apareix la sardina i en aquesta cas, es pot considerar producte fresc comprat en peixateria. Malgrat tot, la tendència clara és que cada vegada més el ciutadà opta per producte envasat i ja preparat per a ser cuinat. El final només menjarem salmó. Això és però, una altra històriademar.