Peix de segona (XI): Pop blanc

El pop blanc (Eledone cirrhosa), si més no els seus exemplars adults, és una espècie de pop poc valorada malgrat que té una qualitat de la carn excel·lent. Una cosa diferent és quan parlem de les seves fases juvenils, conegudes popularment com a popet on  la situació canvia radicalment ja que aquests petits són apreciadíssims cosa que fa que assoleixin preus elevats en els taulells de les peixateries.

El pop blanc és una espècie de pop més petita i rabassuda que no pas el pop roquer o pop comú (Octupus vulgaris). Pot arribar a assolir una mida d’entre 40 i 50 cm. La principal diferència entre ambdues espècies és que el pop blanc presenta una sola filera de ventoses en els seus tentacles mentre que el pop comú en té dues. A més, en el cas del pop blanc els braços són relativament més curts en comparació a seu cos. Presenta els sexes separats i les femelles són més grosses que no pas els mascles.

El pop blanc és una espècie més rabassuda i petita que no pas el pop roquer

El seu mantell és arrodonit amb nombroses verrucositats amb tonalitats ataronjades bastant variables i que canvien en funció del medi on viuen. Viu camuflat sobre el fons, normalment sorrenc o fangós a partir dels deu metres de profunditat. És una espècies carnívora que s’alimenta de mol·luscs, crustacis i petits peixos als que caça de manera activa. La reproducció té lloc entre el gener al maig. I és quan s’apropen més a la costa.

Una espècie semblant al pop blanc és el pop mesquer o pop pudent (Eledone mostacha) que rep aquest nom perquè desprèn una forta olor a mesc, raó per la qual no és gens apreciat al mercat malgrat que en algun cas es comercialitza barrejant amb el pop blanc, especialment les seves formes juvenils.

Els tentacles del pop blanc presentan només una filera de ventoses

Es pesca generalment amb l’art de bou malgrat que també es produeixen captures amb nanses. Aquestes darrers son de molt més bona qualitat i molt més respectuoses amb el medi ambient.

La carn del pop blanc té pocs greixos, conté elements químics essencials pel nostre metabolisme i és rica també en diverses vitamines del grup B. La seva carn és saborosa i  es pot cuinar, si es tracta d’exemplars mitjans, en sofregits, salses o amb patates.  Prova d’això és que existeix un ric receptari al voltant d’aquesta espècie. Si els pops són grans, superiors al quilo, el millor és  tractar-los com si fos pop roquer i poden  formar part de les mateixes receptes.

EL popet són els alevins de pop blanc

Als anys 80 del segle XX existia una important flota de petits quillats “arrastrillos” que anaven al popet,  els juvenils de pop blanc. Fins i tot la Generalitat va regular aquesta activitat en un greu error  de gestió pesquera i va concedir llicencies per aquesta activitat. Com a nota anecdòtica, en la mateixa ordre de concessió es reconeix que s’utilitzen malles inferiors a la legalment establerta per a  l’art de bou. El cert és que aquesta flota, per tal de capturar el popet utilitzava una mantellina que introduïa dins l’art i així el diàmetre de la malla disminuïa considerablement podent agafar exemplars de menys de 2 cm. Les conseqüències ambientals sobre el medi que va provocar aquesta activitat mai ha estat quantificada. La forta demanda de popet i els elevats preus que assolia van esperonar la seva captura i les continues infraccions.  Els quillats que anaven al popet, duien com a distintiu a ambdós costat del pont un cercle de color vermell que les identificava. Això és però, una altra històriademar.

Els Senyors de les Pedres (II): Tàfones i Alveols

D’aquestes aigües passarem a les de l’anomenat Pla de Tudela, que presenta un paisatge lunar d’un dramatisme inarrenable. Josep Pla. Guia de la Costa Brava.

Continuem el nostre recorregut imaginari deixant enrere l’imponent Cap de Norfeu i el seu Gat i ens  endinsem plenament al Cap de Creus, aquí, la  singularitat del paisatge ve donada pels processos geològics que van ocórrer en aquesta àrea al llarg de la seva història geològica.

En aquest cas, a més dels processos geològics, hi ha d’altres elements que intervenen també en el modelat del paisatge com els agents erosius: en especial el vent, els temporals de mar,  l’elevada salinitat ambiental i les partícules en suspensió de sorra i de cristalls de sal que actuen com a un veritable morter.

La suma de tot plegat crea un   paisatge geològic  característic format per  la combinació dels esquistos, de color gris brunenc  i  de les pegmatites de coloració molt més clara.  En moltes zones els esquistos es veuen talment envaïts per les pegmatites.

Una altra característica dels materials geològics del Cap de Creus és la presència de múltiples cavitats en les roques que les assemblen talment a un formatge de gruyére. Aquest tipus de modelat rep el nom d’erosió alveolar i aquestes cavitats són les tàfones i els alvèols segons sigui la seva mida. Normalment s’anomenen alvèols a les perforacions de petita mida, de fins a uns pocs centímetres mentre que les tàfones són més grosses. Tant les tàfones com els alvèols són fruit de l’impacte de les partícules associades al vent i a la tramuntana.

Sa cova de l’Infern als peus mateix del Far

Als peus mateix dels penya-segats de Punta Prima hi trobem la nostra Illa de Mallorca particular, una roca que, segons diuen, té la mateixa forma que la seva germana gran.

A l’extrem més oriental de la badia de Cadaqués hi trobem la silueta punxeguda d’un illot amb una toponímia fantàstica, es traca d’ Es Cucurucuc, veritable signe d’identitat dels Cadaquesencs. El color fosc dels seus esquistos contrasten amb la blanca lluminositat de la façana litoral del municipi.

Sa Rata o l’Illa de la Massa d’Or en un dia de tramuntana

Sota mateix de la silueta imponent del far i just abans de creuar el Cap, hi ha una cavitat producte dels capricis de la naturalesa, es tracta de la Cova de l’ Infern, un passadís obert pels dos costat. El mot prové de les tonalitats vermelloses que pren amb la sortida del Sol i que sembla talment la porta de l’infern.

El punt més oriental de la Península Ibèrica és l’illot de la Massa d’Or, conegut popularment amb el nom de Sa Rata per la semblança que té el seu perfil a aquest rosegador.

Un cop passat el cap trobem el màxim exponent dels capricis geològics de la zona: el Pla de Tudela.  Aquí, les pegmatites hi predominen, algunes d’elles creen formes inversemblants que van fer córrer la  imaginació i que van inspirar artistes d’arreu com ara Josep Pla, Josep Mª de Segarra, Ian Gibson, J.V Foix, Anna Mª Dalí  o el seu germà, el gran  Salvador Dalí.

El Pla de Tudela. A la dreta s’observa Es Camell i al centre de la imatge el recordatori a un temps de foscor

Passejant pel mateix Pla trobem blocs de pegmatites formant  escultures naturals que ens deixen bocabadats per la seva majestuositat. Segons l’angle en que les observem i la incidència de la llum veiem formes fantàstiques. A la Gran Sala hi trobem el millor museu natural de l’univers on les formes enormes del Camell i de l’Àliga tenen la millor ubicació possible. La nostra ruta continua pel Mar d’Amunt, el paisatge en aquest punt és el màxim exponent de les intrusions de les pegmatites entre els materials pissarrosos i dels plegaments que més endavant van patir. Això és però, una altra històriademar.

Plàncton (I): Microalgues

La observació microscòpica d’una gota d’aigua de mar, especialment si l’hem pogut filtrar, ens mostra un univers d’organismes microscòpics que en termes generals formen part del plàncton. Una gran diversitat de formes de vida que els podríem dividir en dos grans grups, els organismes heteròtrofs, és a dir, el plàncton animal o zooplàncton i els organismes fotosintètics, el plàncton vegetal o fitoplàncton o microalgues.

Tal i com indica el mot, les microalgues són organismes microscòpics, normalment unicel·lulars que, com els vegetals, realitzen la fotosíntesis i per tant produeixen 02 que va a parar a l’atmosfera i a més són organismes capaços de fixar CO2 i transformar-lo en molècules orgàniques.

Les microalgues estan a la base de la cadenes alimentàries aquàtiques i filogènicament, es troben agrupats en el regne del protoctists justament amb d’altres grups molt diversos. Aquest regne inclou una gran diversitat d’organismes d’estructura molt senzilla amb tipus d’organització cel·lular eucariota. Trobem espècies unicel·lulars però també de pluricel·lulars.

Els grups més coneguts de les micoralgues. Fotos: Escola del Mar i Magda Vila (ICM)

Les microalgues viuen suspeses a la columna d’aigua en la zona més ben il·luminada, això fa que les seves cèl·lules presenten expansions que retarden la seva caiguda cap a aigües menys il·luminades i on es impossible realitzar la fotosíntesis i irremeiablement moren.

Quan les condicions de temperatura i de nutrients els són òptimes, i això sol passar coincidint amb la primavera, aquests organismes proliferen molt podent-se produir explosions en el seu creixement o en el de l’especies oportunistes que se’n alimenten d’elles. Aquestes explosions es coneixen amb en nom de blooms, llepó, mar de glaç o purgues de mar.  En alguns casos aquests blooms de mircoalgues només afecta a unes poques espècies, algunes de les quals produeixen substàncies tòxiques.

Entre els grups més importants de microalgues hi ha les diatomees, les dinoflagel·lades i els euglenòfits

Les diatomees són microalgues unicel·lulars. Es poden trobar com a organismes unicel·lulars o bé formant colònies. Les cèl·lules tenen formes molt variades. Presenten com a característica una coberta silicificada anomenada frústul, sovint finament perforada i ornamentada. El frústul consta de dues peces: una d’elles (l’epiteca) encaixa per sobre de l’altra (la hipoteca) com la tapa d’una capsa. Les diatomees tenen generalment una mida de 2 a 200 micròmetres.

Les dinoflagel·lades són microalgues generalment unicel·lulars, però algunes poden formar colònies. La característica principal és la presència de dos solcs, un transversal i l’altre longitudinal on s’originen dos flagels que els permeten el moviment. Mesuren generalment entre 10 i 500 micròmetres. Sovint, les dinoflagel·lades presenten expansions, com banyes o espines, que poden tenir funcions com augmentar la flotabilitat o incrementar la superfície cel·lular per captar més nutrients del medi.

Els euglenòfits són microalgues unicel·lulars i flagel·lades. Les cèl·lules solen tenir formes fusiformes i cilíndriques. En general tenen dos flagels de mida diferent que els permeten nedar. Els euglenòfits poden presentar grandàries que superen les 100 micròmetres. Els altres grups del plancton són una altre històriademar