Una regata tràgica

Un dels fets més luctuosos en la història nàutica recent d´Arenys és la regata que va tenir lloc el 11 d’octubre de 1970 en la qual van perdre la vida vuit navegants i es van enfonsar tres embarcacions. Es tractava d’una regata organitzada el Club Nàutic entre Arenys i Blanes.

Segons alguns testimonis, després d’uns dies d’inestabilitat meteorològica, el dissabte abans de la regata el contramestre del club nàutic es va posar en contacte amb els pescadors de la confraria per conèixer el seu punt de vista sobre la conveniència o no de suspendre la regata ja que el temps era insegur i no semblava que s’albirés cap millora per l’endemà. Aquell dia els pescadors de bou van arribar abans d’hora a port, en bona mesura a causa de les manifestacions de l’entrada de vent de llevant. Sembla ser que des de la confraria es va desaconsellar la realització de la regata. De totes formes, en la nota de premsa que el club nàutic va emetre amb data a 14 d’octubre, aquesta informació es contradiu. Sigui com sigui, a la reunió de patrons es va decidir tirar endavant amb la regata adduint l’experiència i preparació de les tripulacions i de les embarcacions.

llevant

En les llevantades el vent té un ampli recorregut sobre la massa d´aigua i això provoca temporals marítims importants

Els episodis de llevant a la costa central es caracteritzen per temporals importants. El vent, al venir de mar, té un ampli recorregut sobre la massa d’aigua que va acumulant energia i quan arriba a la costa on la fondària es menor fa créixer les onades que trenquen des de bastant enfora.

Així el diumenge, a les 10 en punt, es va donar el tret de sortida a la regata. El dia, com els anteriors, s’havia llevat tapat, havia plogut una mica i l´estat de la mar era bo malgrat una mar de fons de component est de poc més de tres metres que seria empipadora mentre vingués de proa i que obligaria als patrons a extremar les precaucions per no quedar entravessats. En el moment de la sortida bufava Llevant força 3 – 4 de l’escala de Beaufort, es a dir, les condicions eren bones per a una regata de creuers. A més a més, el baròmetre començava a pujar i la previsió meteorològica preveia una millora en les condicions atmosfèriques a mesura que avançava la jornada.

La sortida la van prendre nou velers: el Raiton, el Xaloc, l´Stella maris, l´Avante II, l´Atthis, l´Ampurdanés, el Hutsler, el Simbad i l´Alegria. Als primers metres el Raiton abandona i a continuació plega el Xaloc després de ser sorprès per una onada a l’alçada de Canet. Tant un com l’altre viren i posem rumb a port per refugiar-se, cosa que aconsegueixen cap a les onze. A la bocana comencen a trencar les onades. El següent veler en deixar la regata és l´Stella maris que arriba a port una hora més tard. L´Stella maris té dificultats per entrar a port i ho aconsegueix finalment després de molts esforços. A partir d’aquest moment comença el drama.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El llevant va formar una barra de sorra just davant de la bocana del port on hi trencaven les ones amb força

Cap al migdia, i cansats fer bordos sense avançar pràcticament gens, deixen la regata l´Avante II i l´Atthis i unes hores més tard ho fa l´Ampurdanés. En aquell moment el vent bufa F4 i el rompent a la bocana és cada vegada més espectacular degut una la barra de sorra que s´ha dipositat arran de costa i on les onades trenquen de forma imponent. L´Avante IIaproa a ponent del port per poder fer la maniobra d’entrada i al davant de la musclera un primer cop de mar llença tres dels seus tripulants a l’aigua. El següent cop tomba el veler, li trenca el pal i el vaixell s´enfonsa davant de Caldes. El resultat final és de cinc mariners morts i tres tripulants rescatats. La mateixa sort té l´Atthis, després de diversos intents d’entrar a refugi del port, un cop de mar li trenca el timó i els seus dos tripulants es llencen a l´aigua i també s´ofeguen. El veler es arrossegat fins quedar avarat a la platja de Caldetes. Els cadàvers dels tripulants són trobats a les platges de Llavaneres i de Sant Simó a Mataró l’endemà. L´Ampurdanés veient les dificultats per les que passen els dos velers decideix allunyar-se de la costa i esperar a que baixí l´onatge. Aquesta decisió és la més assenyada de totes i denota el bon criteri del patró.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

A la musclera es van viure els moments més dramàtics

La resta velers: l´Alegria, el Simbad y el Hustler continuen amb normalitat i fan la virada a Blanes per retornar cap Arenys d´empopada. El primer en agafar la boia és l´Alegria. Quan estant a punt d’arribar a Arenys, cap a les quatre de la tarda, descarrega una forta tempesta. El primer és el Simbad que comença a realitzar l’arriscada maniobra d’entrada a port, cosa que aconsegueix amb moltes dificultats. Una forta onada fa bolcar el veler però l’embarcació retorna a la seva posició i aconsegueix el seu objectiu. Es dona la circumstància que els tripulants del Simbad portaven els arnesos de seguretat i cap d’ells es arrossegat cap a l’aigua. Quan el Hustler fa la mateixa maniobra, un cop de mar l´escora gairebé al límit i tres dels seus tripulants cauen a l´aigua. Un mor negat i la resta aconsegueix arribar a la platja de Caldes on són rescatats. L´Alegria vist els problemes dels seus companys decideix imitar a l´Ampurdanés i esperar unes hores mar endins a que baixés l’onatge.

La magnitud de la tragèdia va mobilitzar als pescadors de la confraria de Sant Elm que no van voler sortir degut a les males condicions que hi havia a la bocana del port. De totes formes, el mateix grup de pescadors es va organitzar i van anar fins a la musclera on van poder rescatar alguns dels nàufrags i cadàvers. La musclera va ser el lloc on es van viure els moments més dramàtics amb els velers naufragats, els tripulants a l’aigua, alguns encara vius i d’altres ja morts, l’equip de rescat format bàsicament per pescadors i curiosos que s’hi van apropar.

Diversos mitjans de comunicació es van fer ressò de la tragedia. LaGaceta Ilustrada en va ser un d´ells

Diversos mitjans de comunicació es van fer ressò de la tragedia. LaGaceta Ilustrada en va ser un d´ells

Paradoxalment el refugi del port va esdevenir un trampa mortal pels que van voler entrar. Si s´haguessin endinsat mar endins, com van fer l´Ampurdanès i l´Alegria i esperar que passes el tràngol probablement no s’hauria de lamentat cap víctima.
Diversos mitjans de comunicació de l’època es van fer ressò de la tragèdia (La Vanguardia, ABC, Mundo Deportivo,…). A més a més les revistes Yate y Motonautica nº 52 i Gaceta Ilustrada nº 733 va fer extensos reportatges.

Aranyes: el perill sota els nostres peus

Quan nedem en aigües litorals i pensem en éssers vius potencialment perillosos, el primer que ens ve al cap són els taurons. En aquest cas els representants mediterranis: la tintorera i el marraix són la versió més modesta del temible tauró blanc de Hollywood i des del punt de vista de perillositat no representen cap mena de risc en les nostres aigües costaneres . Malgrat tot, la costa mediterrània no està exempta d’espècies perilloses. Les picades de les aranyes, juntament amb la de les meduses, són els incidents derivats de la fauna marina més greus amb que ens podem trobar a les platges catalanes.

aranyaEn el cas de les aranyes, la majoria d’incidències es produeixen en trepitjar-les quan estan enterrades a la sorra de la platja o en desenganxar-les de l’ham o de la xarxa amb els quals han estat pescades.

Les aranyes són peixos allargassats i comprimits lateralment amb un coloració molt variable i sovint críptica. Normalment hi predominen els blancs i els grocs amb bandes obliqües més fosques especialment a la meitat dorsal del cos. Mesuren entre els 15 i els 50 cm de llarg

peix_aranya_juan_antonio_torres

L´aranya és un peix litoral d´ambients especialment sorrencs. Foto: Juan Antonio Torres

Les aranyes són espècies que es troben sobre diversos substrats: sorra, fang o grava i preferentment a la zona litoral entre els 2 i els 25 m de profunditat on hi viuen enterrades a l’aguait del pas d’alguna presa: sobretot petits invertebrats i alguns peixets. Sovint quan es senten amenaçades ataquen i això fa que cada any es donin casos de persones que han rebut fiblades d’aquest peix

Quan parlem d´aranyes ens referim a unes quantes espècies: l´aranya blanca (Trachinus draco), l´aranya fragata (Trachinus araneus), l´aranya de cap negre (Trachinus radiatus) i l´aranyó (Echiichthys vipera). La característica principal de totes elles i que alhora les fan uns peixos a tenir en compte, és la presència de radis espinosos a l’opercle i a la primera aleta dorsal que inoculen un potent verí d’efectes hemotòxics i neurotòxics. Aquest verí de és una barreja de proteïnes, mucopolisacàrids i enzims que produeix una intensa irritació local que pot arribar a provocar la necrosi. La toxina del verí de l’aranya, al igual que el de les escorpores, és termolàbil, això significa que es desactiva i perd efecte amb la calor, així, el millor remei en cas de picada, es posar una bossa amb aigua calenta en contacte amb la pell per neutralitzar els efectes i fer que la inflamació i el dolor es redueixin. El bany amb aigua calenta ha de durar almenys mitja hora.

aranya cap

Les espines de la primera aleta dorsal i la que té en l´opercle són les que inoculen verí

La picada causa dolor local molt intens a l´ instant. En algunes ocasions es tant fort que pot requerir anestesia local. En casos més greus el verí pot causar marejos, vòmits, sudoració, nàusees, lipotímies i fins hi tot aturades cardiorespiartòries i gangrena. En casos molt esporàdics inclús pot arribar a produir la mort. Sovint la ferida s’infecta i les molèsties locals poden persistir durant alguns mesos.

Trachinus_draco_1_L

L´aranya es pesca amb difrents arts de pesca.

Els pescadors, quan les capturen, les manipulen amb molta cura per evitar les punxades i un cop estabornides els hi tallen els radis verinosos i així és com les trobem als mercats. Es pesquen sobretot amb l’art de bou i xarxes de tresmall encara que també són abundants les captures amb palangre de fons. Els pescadors esportius les poden agafar quan van al curricà sobretot si hi duen força plom. Gastronòmicament no és una espècie molt apreciada malgrat que la seva carn es excel•lent i sovint es reserva per a fer sopes i fumets.

La coca: tot un símbol de Mataró

coca

EL model conservat a Rotterdam amb les seves parts. Font: Museu marítim de Barcelona

Les coques eren  naus medievals  usades en el comerç, la càrrega i el transport de mercaderies. Aquestes embarcacions és van desenvolupar al s. X a l’Atlàntic nord i s’introdueixen  a la Mediterrània a partir del s. XII. Van ser utilitzades llargament fins al s. XV quan apareix la caravel·la que suposa una evolució tecnològica respecte a la nau primitiva.  La coca es pot considerar la versió mediterrània de les kogge, embarcacions medievals del nord oest d’Europa mogudes només a vela.

ecu

En les monedes d´ECU (l´antecesor de l´Euro) hi havia gravada la coca de Mataró

En la història de la navegació i de la nàutica hi ha llacunes importants que corresponen especialment  a l’època medieval. Bona part de la informació que temin d’aquest període de temps es deuen a un exvot que va estar penjat  fins els anys 20 a l’ermita de Sant Simó de Mataró i que popularment es coneix com a “la Coca de Mataró”.  El valor del model és excepcional ja que és l’única representació tridimensional d’una nau medieval i ha significat un progrés extraordinari en les investigacions sobre el coneixement de la construcció naval en l’edat mitjana.

EX libril de Museu Marítim de Rotterdam

Ex libris de Museu Marítim de Rotterdam

El periple de la maqueta datada segons la tècnica del carboni 14 entre 1456 i 1482 no deixa de ser curiós: a l’any  1920 desapareix de l’ermita de Sant Simó  i apareix uns anys més tard  en un mercat d’antiguitats de Munich. Al 1929 l’exvot de Sant Simó es adquirit per un col·leccionista holandès en una subhasta a una galeria d’art de Nova York i finalment, després algunes peripècies, aquest cedeix  el model  al Museu Marítim Prins Hendrik de Rotterdam on actualment encara es pot admirar. Per acabar-ho d’adobar, segons  Josep M Pons i Guri, la Coca de Mataró, era originàriament de Calella. Sembla ser que cap a 1450 un mariner calellenc va oferir a Sant Elm, patró dels navegants, aquest exvot a l’ermita del mateix Sant (avui capella de Sant Quirze i Santa Julita). Sigui com sigui, i vist l’espoli que han patit el patrimoni marítim a casa nostra, potser ha estat una sort que el model hagi sortit del país i hagi estat conservat a l’estranger.

santes

Cartell de les Santes amb la Coca

El model de Rotterdam mesura 123 cm d’eslora i 45 cm de mànega i es pensa que l’embarcació original podia haver tingut entre els 16 i els 22 m de llarg. Una de les polèmiques que ha suscitat aquesta maqueta rau en el nombre de pals. El model conservat actualment només en presenta un, però es creu que potser en duia dos (major i messana) o tres (major, messana i trinquet). Aquests pals secundaris podien anar armats amb veles triangular, de tipus llatí que permetrien una millor navegació amb vent de costat.  De totes formes, la opinió més estesa es que anaven arborades per un únic pal amb una sola vela quadrada. Les coques tenien una única coberta principal amb dues cobertes secundàries sobre els castells de popa i de proa respectivament. El disseny i els aparells que portaven les feien aptes per navegar només amb  vent de popa sent molt difícil navegar en cenyida. A la part superior del pal hi havia una cofa  que servia com a punt de vigilància. El timó era lateral, la popa rodona i la proa relativament punxeguda. L’estructura del buc era molt panxuda per aconseguir el màxim espai a les bodegues on hi anava la càrrega.

Ermita marinera de Sant Simó a Mataró on fins l´any 1920 tenia la coca penjada del seu sostre

Ermita marinera de Sant Simó a Mataró on fins l´any 1920 tenia la coca penjada del seu sostre

A la part

L’ofici del mar te algunes singularitats que el fan únic, una d’elles és el sistema de repartiment  entre els mariners de l’embarcació.  I és que els pescadors, quan surten a feinejar, ”van a la part”.

“Fer la part” vol dir distribuir els guanys de la pesca entre els diferents components de la barca: l´armador,  el patró, el maquinista, els mariners i la pròpia embarcació. Aquesta distribució es proporcional a l’estatus establert dins la barca, així l’armador té uns guanys superiors al patró i aquest guanya més que el maquinista que finalment té una retribució superior als mariners que són l´última baula.  Aquests guanys  tant són monetaris com en espècie.

Cada dia a més de fer la part dels diners guanyats es fa la de la captura, normalment allò que te menys sortida  en el mercat. A aquesta part se l´anomena,  morralla que etimològicament  defineix un conjunt de coses de poc valor.

Allò que tenia menys sortida a la llotja formava part de la morralla. Avui, sota aquest nom ens referim a una barreja de peix "de poc valor"

Allò que tenia menys sortida a la llotja formava part de la morralla. Avui, sota aquest nom ens referim a una barreja de peix “de poc valor”

Les parts és un sistema més o menys acceptat per tothom, els mariners ho consideraven just ja que en funció dels guanys de la barca se´n derivaven els seus. La part és l’uniat de mesura dels guanys dels pescadors. Aquests també fan servir  el quartó (o cortó com ho anomenen ells) que equival a un quart de part i seguint la mateixa norma,  mitja part equival a dos quartons (o cortons).

En l´obra de Sañez i Reguant del s. XVIII ja hi han referències a aquest sistema de repartiment

En l´obra de Sañez i Reguant del s. XVIII ja hi han referències a aquest sistema de repartiment

Al “Diccionario Historico de los Artes de Pesca Nacional “ d´Antonio Sañez Reguart (1795) ja trobem  referències a aquest tipus de repartiment:

“En la pesquera del Sardinal cada barco procede á desempeñar la que puede, y consiguientemente la sardina que llega á coger se reparte entre la misma embarcación, redes, y pescadores: esto es, del producto líquido que queda, despues de rabaxados gastos, se aplica la mitad á las redes y buque, y la otra restante se divide á partes iguales entre patron y marineros”

No faltan parages en que el modo de partir la pesca es diverso, pues su aplicacion se reduce á dar una parte á cada pieza de red contando juntamente con el barco; que es decir la embarcacion y tantas piezas de red, tantas partes. Cada pescador percibe otra parte: de suerte, que si las piezas de red son quatro, y los hombres cinco, se hacen nueve partes de toda la sardina.

Ademas en Tarragona hay otro modo distinto; porque asignan quatro partes al patron: las tres por la barcada, y la otra por el trabajo correspondiente á su persona: y una á cada marinero.”

El sistema de les parts no varia mai en relació al volum de les captures, això fa que en època de vaques magres,  els guanys puguin ser irrisoris, però quan hi ha una bona captura, en un sol dia,  es poden compensar  les penúries passades  durant llargues temporades.

Triant el peix a coberta d´un quillat. Foto: Roger Rovira

Triant el peix a coberta d´un quillat. Foto: Roger Rovira

Si bé no hi ha una regla fixa a l’hora de fer les parts sembla bastant acceptat la següent norma: una part per a la barca, dues parts per a l’armador, una part i i dos cortons  per al patró i una part per cada mariner. Així una barca que portés patró i tres mariners, s’havien de fer  set parts i dos cortons; les tres parts dels mariners, la part i els dos cortons del patró, les dues parts de l’armador i la part de la pròpia embarcació. De totes formes, segons fonts consultades, era molt freqüent que la part de l’armador representés un percentatge molt superior a les altres parts ja que les despeses derivades del manteniment de la barca i els desperfectes de l’ormeig corrien sempre a càrrec d’aquesta part.

Avui per fer les parts, es treuen en primer lloc les despeses de la barca i de l’ormeig, a continuació l’armador es queda amb la meitat dels guanys i l’altre meitat es la que es reparteix entre la resta de la tripulació:  cada mariner rep una part, el patró rep a més a més de la seva part, dos cortons i  l’armador li dona una altre part de la meitat que s´ha reservat, es a dir que el patró guanya al final dues parts i dos cortons  i per acabar, el motorista té una part i un cortó.

La banyera de la russa

mapaA la costa que hi ha entre Palamós i Calella de Palafrugell, just abans de creuar el Cap Roig, hi ha  el racó que forma cala Massoni. Allí  s’hi troba el que popularment es coneix com “la banyera de la russa”.  Aquest és el nom amb que la gent de la contrada coneix  aquest indret  i que,  poc a poc, ha anat substituint al nom de tota la vida.

La banyera de la rusa des de l´embarcador (Foto: Marc Adroher)

La banyera de la russa des de l´embarcador (Foto: Marc Adroher)

Però, d’on surt aquest topònim?

Corria  l’any 1927 quan els Woevodsky es van instal·lar en una Costa Brava que encara no coneixia el turisme. La parella es van enamorar d’un terreny a  Cap Roig, molt a prop de Calella de Palafrugell. El matrimoni estava formada per Nicholas Woevodsky,  un coronel tsarista que va fugir de Rússia abans de la revolució i per la seva muller Dorothy  Webster, una aristòcrata anglesa afeccionada a la decoració i a les antiguitats. Tots dos, casats en segones núpcies, fugien de Londres després de sonades separacions.

El matrimoni Woevodsky, ja en la vellesa

El matrimoni Woevodsky, ja en la vellesa

La parella es va fer construir un castell  en aquest paratge feréstec, prop del mar i ple de penya-segats. Nicholas i Dorothy van convertir Cap Roig en l’obra de la seva vida.  De fet el projecte, a més de l’habitatge,  contava amb la urbanització d’una extensa àrea que formava un esplèndid jardí botànic. Els Woevodsky no va arribar mai a viure en el castell, les obres d’aquest es van allargar durant més de trenta anys degut al seu elevat cost, a les dificultats econòmiques i a la guerra civil espanyola. A l’any 1975, quan Nicholas ja feia un any que havia mort,  es van enllestir el projecte gràcies al contracte de cessió que es va signar a favor d’una entitat financera, aquest es va concretar al 1980 amb la mort de  Dorothy.

Els Woevodsky solien rebre amistats de renom a la seva finca i en bona mesura van ser uns bons ambaixadors de la Costa Brava malgrat que  no van fer masses relacions amb la burgesia catalana de l’època.

El túnel de la bayera

El túnel de la banyera

La predilecció de Dorothy per a banyar-se en les aigües netes de cala Massoni va fer que es construís un accés des de la finca fins a la cala i a més es va edificar un embarcador a l’estil de les tradicionals barraques de pescadors de la zona. Aquest indret va ser batejat per la població local com a “la banyera de la russa”. Allà els capricis de la natura formen una veritable piscina natural amb un túnel on Dorothy hi prenia els seus banys.

La llegenda conta que les anades  de Dorothy cap a la cala eren seguides amb molta atenció pels pescadors i els curiosos de la zona, i es que segons sembla, Dorothy, una dama d’una bellesa extraordinària, es banyava conilla. Això però, és clar, és només una llegenda.

Lloritos: el tresor més amagat

El llortito, també anomenat raor o rasor (Xyrichthys novacula) és un vistós peix de la família dels làbrids (julioles, fadrins i tords) força abundant en els fons sorrencs litorals com ara els de la costa del Maresme. A diferència de la resta de representants del grup, aquests viuen enterrats en la arena entre els 5 i els 50 m de fondària.

El seu cos és alt i comprimit lateralment, el seu cap és força curt i amb un perfil quasi vertical i els seus ulls i la boca són petits.  Presenta un clar dimorfisme sexual,  les femelles  són vermelloses amb bandes horitzontals ataranonjades i blavoses mentre que en els mascles, que són més grossos,  prenen protagonisme les tonalitats  verdes i grises.

La seva alimentació és força variada, a la seva dieta hi abunden els petits invertebrats com ara, mol·luscs, crustacis i equinoderms i alguns peixos.

Els colors dels lloritos prenen aires tropicals

Els colors dels lloritos prenen aires tropicals

El llorito és una espècie hermafrodita proterogínica, això vol dir que aquests peixos neixen  femelles i a partir del tercer any de vida aproximadament experimenten una inversió sexual i es transformen en mascles.

És una espècie molt territorial, sobretot en l’època reproductora. Viu en grups formats per diverses  femelles i  un mascle que  defensa activament el seu territori.

Els lloritos són molt apreciats a les Illes Balears, on es consideren una menja exquisida per la textura extraordinària de la seva carn. Al Maresme també són molt preuats i a les peixateries, que tenen la sort de tenir-ne, assoleixen preus desorbitats.

És pesquen al volantí des de la barca estant. Precisament aquest fet fa que sigui una espècie poc freqüent en les llotges de peix i en canvi sigui capturada activament pels pescadors esportius. Evidentment, cal tenir llicència de pesca recreativa en aquest cas.

Es poc frequent trobar-ne a les paixeteries

Es poc frequent trobar-ne a les paixeteries

La sobrepesca deguda especialment a la pesca recreativa descontrolada i sobretot les regeneracions de platges que ha patit la costa al llarg de la seva història han fet que els lloritos siguin cada vegada més rars en els nostres fons. I es que els danys d’aquestes males pràctiques es perpetuen en el temps.

La batalla de les Formigues

“Mes no crec que cap peix s’atreveixi a alçar-se sobre el mar si no porta a la cua l’escut amb el senyal del rei d’Aragó”
(Roger de Llúria 1285)

Les Formigues són un grupet de petits illot situats a menys d’una milla de la costa entre Palamós i Palafrugell. Aquest va ser l’entorn en el qual a l’any 1285 les tropes catalanes capitanejades per l’almirall Roger de Llúria van derrotar a les franceses en la batalla de les Formigues. Aquest és un dels enfrontaments navals més espectaculars de tots les lliurats a la costa Catalana. L’element més singular d’aquesta batalla es l’estratègia utilitzada per la flota catalana per tal d’enganyar a les naus franceses i portar-les al parany.

DSCN5194

Les illes Formigues són uns illots situats davant del Cap de Planés entre Palamós i Calella de Palafrugell

L’enfrontament tingué lloc entre el 28 d’agost i el 3 de setembre de 1285 durant el regnat de Pere II el Gran. L’armada catalano-aragonesa capitanejada per Roger de Llúria va vèncer l’exèrcit francès de Felip III l´Ardit.

Els antecedents de l’escomesa s’emmarquen en la intervenció catalana a la conquesta de Sicília, que serà fonamental per a la futura expansió mediterrània de la corona aragonesa. Aquest fet provoca que el Papa Marti IV excomuniqui Pere II, el privi dels seus regnes i que anomeni a Carles I d´Anjou com a nou rei. Per enderrocar al rei Pere s’organitza una croada en contra la corona catalano-aragonesa i un dels episodis d’aquesta guerra es el Setge de Girona.

Monument a Roger de Lluria al Passeig Lluis Companys de Barcelona

Monument a Roger de Lluria al Passeig Lluis Companys de Barcelona

Per alliberar la ciutat, l’armada catalana mira d’interrompre el subministrament de queviures, per via marítima que rebien les tropes franceses. Els catalans s’adonaren que si trencaven aquest subministrament, als francesos no els quedaria més remei que retirar-se de Girona. Els aliments eren portats des del port d´Aigües Mortes, a la Provença i eren descarregats als ports de Palamós i Sant Feliu de Guíxols, que tenien sota el seu control i d’allà fins a les tropes assetjadores.

Les galeres de Roger de Llúria salpen de Barcelona el 26 d’agost i es reuneixen a Sant Pol amb la resta de naus catalanes. En total quaranta quatre embarcacions. La nit del 28 d’agost la flota catalana intercepta a les naus franceses molt a prop de les Illes Formigues. La flota catalana encercla a les naus enemigues i els ballesters, amb les seves sagetes, aplanen el camí cap a l’assalt final. Els catalans capturen tretze galeres franceses i com era normal en aquell temps executen gran part dels presoners, respecten només la vida a uns cinquanta que poden pagar el rescat. Els tres-cents ferits són negats i als dos-cents seixanta presoners sans els hi treuen els ulls deixant-ne un de borni, per a que els retorni amb el seu rei. A continuació, les naus catalanes es dirigeixen al golf de Roses i la nit del 3 de setembre, enganyant als francesos, els van tornar a vèncer.

mapa

Moviment de tropes durant la batalla naval de les formigues i el golf de Roses. (Font: Sàpiens nº 106)

Aquestes derrotes navals van forçar a l´exercit francès a retirar-se i el seu rei, greument malalt, acabaria morint a Perpinyà.

L´herba màgica

El fonoll marí, (Crithum maritimum) és una planta típica del litoral rocós que viu bé sobre penya segats fins gairebé on arriben els esquitxos de les onades. Creix també en ambients més sorrencs o de còdols ben a prop de la roca. El fonoll marí, és l’espècie més freqüent als roquissars litorals de la nostra costa. Malgrat el seu nom, l’única cosa que l’emparenta amb el fonoll “terrestre” (Foeniculum vulgare) és el seu aspecte i en especial la seva inflorescència en forma d’umbel•la .

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tant el fonoll, com el fonoll marí presenten inflorescències en forma d´umbel·la

Com la majoria de plantes típiques del litoral presenta una sèrie d’adaptacions per a sobreviure un ambient tant inhòspit. En aquest cas, la planta té les fulles crasses (carnoses) i glauques (clares).

És una planta rica en iode, brom i d’altres sals minerals. Té una concentració en àcid ascòrbic (vitamina C) molt elevada, raó per la qual ha passat a la història com a una planta antiescorbútica, que formava part de la dieta dels navegants transoceànics.

El fonoll marí és aperitiu, diürètic i tònic. Les seves tiges i fulles són molt aromàtiques i s’utilitzen en la preparació d’olives en adob i també en la salaó d’anxoves.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

És excel·lent acompanyant tot tipus d´amanides

A Ses Illes, el fonoll marí es molt apreciat i es consumeix de manera habitual conservat en vinagre. Es fa servir per acompanyar el pa amb oli, les amanides i fins hi tot algun peix al forn. A les Balears, aquesta planta està protegida pel govern des del 2005 per evitar la seva sobreexplotació i es necessita una autorització per collir-la. Malgrat tot hi ha nombrosos furtius que es salten la llei i que estant duent aquesta espècie a uns nivells força preocupants. La demanda del mercat per aquest producte cada dia és més elevat i fa que hi hagi empreses especialitzades en la seva preparació i conservació.

fonoll_mari

Des de Mallorca, el fonoll marí es comercialitza a altres indrets del món.

La fama del fonoll marí s’ha escampat des de Mallorca a altres indrets on el producte es considerat com una “delicatessen”. A la Gran Bretanya i especialment a Alemanya, el meerfenchel, nom amb que es coneix aquesta planta, cada vegada és més conegut. Fins hi tot el prestigiós Der Spiegel, l’anomena “l´herba màgica de Mallorca”.

La millor època per a la seva recol•lecció són els mesos de maig i juny, quan la planta està en optimes condicions. La preparació del fonoll marí passa per deixar els brots tendres en aigua i sal durant un mes, a continuació es col•loquen en recipients amb vinagre durant un altre mes.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Fonoll marí a la Musclera (Arenys de mar)

A Arenys de mar, el fonoll marí és una planta abundant a la musclera, això sí, si voleu aplegar alguns brots haureu de ser molt curosos.

Peix de ric, peix de pobre

Al llarg de la història, la percepció que hem tingut sobre el valor dels peixos ha canviat molt. El que avui es considera com a una espècies de molt bona qualitat, ahir era quelcom que no tenia gaire interès. Al llarg de la història els hàbits gastronòmics i el valor que li donem als aliments ha variat. Pels romans, per exemple, el “garum” era  una exquisidesa, avui, aquesta salsa feta a partir de la fermentació de visceres de peix ens pot semblar d´allò més repugnant.

seorell

El sorell és un “peix de pobre” que va en camí de convertir-se en “peix de rics”

Les modes, el valor nutritiu o l’abundància en els mercats entre d´altres fan que allò que abans era considerat com a un luxe avui no tingui ni el mínim interès. Paradoxalment també ha succeït el procés contrari, allò que abans era una “delicatessen”, avui no té cap mena de valor i els pescadors s´afanyen a que no els quedi emmallat en les els seus ormeigs.

El qualificatiu “de ric” o “de pobre”, gairebé sempre fa referència al preu del producte en el mercat, moltes vegades aquest té més relació amb el transport i conservació des de l’àrea de captura o bé es deu a que és tracta d´una espècie sopbreexplotada i cal aplicar-hi un esforç enorme per a obtenir-la, que no pas al seu valor nutritiu o a la qualitat de la seva carn.

Com en tots els aliments, en el cas del peix, també es molt important potenciar el producte de proximitat. D’aquesta forma, a casa nostra, s’afavoriria la pesca artesanal dels nostres pescadors, s’evitaria la sobreexplotació  i s’eliminarien les despeses d’ultracongelació i transport.

Especies com la Boga (Boops boops), la Xucla (Spicaria maena) el Gerret (Spicaria smaris) o el Sorell (Trachurus trachurus) es troben entre les espècies que han perdut valor. Abans, fins hi tot els metges receptaven una bon plat de boga acompanyat de patates i avui els pescadors es veuen obligats a llençar la captura per la borda. Fins hi tot consultant guies i manuals de peixos podem llegir expressions com: “de carn poc apreciada i amb gust semblant a la sardina”, “carn gairebé incomestible” o bé “ per la seva poca qualitat la carn es destinada a fer pinso” per a referir-se a aquestes espècies. Un cas especial mereix el sorell, on els exemplars de bona mida, comencen a prendre valor gràcies al Sushi i al Japonesos.

L´espardenya és una de les menges de mar més esquissides

L´espardenya és una de les menges de mar més esquissides

En altres casos ha succeït l´efecte contrari. De tots es conegut el cas del Bacallà (Gadus morhua) que va passat de ser una menja humil a ser un àpat “de senyors”. Aquest fet ha passat d’una forma encara molt més exagerada amb l´Espardenya (Stichopus regalis). En aquest cas, allò que es repartia entre els pescadors amb la morralla perquè no tenia cap sortida al mercat, s’ha convertit en una de les menges més exclusives.

La maire, un peix de proximitat amb una carn de molt bona qualitat

La maire, un peix de proximitat amb una carn de molt bona qualitat

En el canvi de percepció del valor del peix també ha tingut una força especial els avenços tecnològics ens els arts, en els materials, en els sistemes de pesca i en les embarcacions. Evidentment quan els sardinals o les parelles de bou eren els tipus de pesca majoritari a la nostra costa  s’explotaven uns hàbitats determinats. Amb l’aparició dels quillats a motor i de les portes o bé amb els moderns arts pel.làgics es poden explotar un ambients fins llavors desconeguts que permeten comercialitzar noves espècies, algunes com el Llenguado (Solea vulgaris), la Gamba vermella (Aristeus antennatus) o el Rap (Lophius piscatorius) anirien en el grup del “peix de ric”, mentre que la Maire (Micromesistius poutassou) o la Bròtola (Phycis blennoides), engruixirien l´equip del “peix de pobre”.

I mentre tot això continua, me’n aprofito consumint peix de molt bona qualitat a preu de saldo.