Arxiu de la categoria: històriesmeves

Moll o Roger?

Publicat el per
15

El Moll o Roger és un acolorit peix de tonalitats rogenques típic dels taulells de les peixateries de la costa. És una espècie típica dels hàbitats bentònics litorals, tant els fons de sorra, com els de fang o els de roca. També es freqüent en els herbeis. Es caracteritza per la presència d´uns barbillons a sota de la boca que li fan de quimiosensors i que detecten els petits invertebrats que formen part de la seva dieta.

 

En realitat, sota aquest nom hi ha dues espècies, el oll o roger de roca (Mullus surmuletus) i el moll o roger de fang (Mullus barbatus). Ambdós es diferencien, com el seu sobrenom indica, pel tipus de fons on viuen i també per la qualitat de la seva carn, molt més gustosa en el cas de l´espècie de roca. Uns petits detalls morfològics permeten la distinció entre les dues espècies: la seva coloració és més pujada en l´espècie de roca i també presenta unes franges longitudinals grogues, les barbes sensitives són més llargues en el moll o roger de roca i el perfil del cap és quasi vertical en el moll o roger de fang.

Nombre de archivo :DSCN0833.JPG Tamaño de archivo :648.1 KB (663675 Bytes) Fecha de la fotografía :0000/00/00 00:00:00 Tamaño de imagen :2048 x 1536 Resolución :72 x 72 ppp Número de bits :canal de 8 bits Atributo Protección :Desactivado Atributo Ocultar :Desactivado ID de la cámara :N/A Modelo :E995 Modo Calidad :NORMAL Modo Medición :Multipatrón Modo Exposición :Automático programado Flash :No Distancia focal :8.2 mm Velocidad del disparador :1/161.7segundo Abertura :F4.7 Compensación de exposición :0 EV Balance del blanco fijo :Automático Objetivo :Incorporado Modo de sincronización del flash :N/A Diferencia de exposición :N/A Programa flexible :N/A Sensibilidad :Auto Nitidez :Automático Modo Curva :N/A Modo Color :COLOR Compensación de tono :AUTOMÁTICO Latitud (GPS) :N/A Longitud (GPS) :N/A Altitud (GPS) :N/A

A dalt Mullus barbatus (Moll o Roger de fang), a baix Mullus surmuletus (Moll o Roger de roca). Noteu les diferencies morfològiques entre ambdues espècies. Foto: A. M. Arias (Ictioterm)

Una de les curiositats d´aquesta espècie és la manera com se l´anomena en funció de l’àrea geogràfica del nostre país. Segons Alcover-Moll el terme Moll és utilitzat a Barcelona i del Maresme cap a migdia, mentre que Roger es fa servir des del Maresme i fins a les comarques gironines. Girona és doncs “terra de rogers”, nom que també es manté al Rosselló. A Tarragona, les Illes i al País Valencià són “terres de molls”.

Per tant, el Maresme és la frontera on conviuen els dos mots. A Barcelona i a Badalona es parla clarament de Molls. De la mateixa manera, a tot el Baix Maresme, hi ha més tirada pels Molls que no pas pels Rogers. A Mataró, on s´usen les dos noms, hi ha tant partidaris d´un com de l´altre. A casa, per exemple, sempre n´hem dit rogers. A Caldetes (Caldes d´Estrac) es parla de rogers mentre que a Arenys de Mar, tant s´usa un com l´altre. Segurament el fet que hagi arribat molta població de Sant Carles de la Ràpita per a treballar en el port ha contribuït a aquesta barreja de noms. A pocs quilòmetres, a Sant Pol de Mar no coneixen altre nom que Roger i a més en distingeixen tres menes: el roger de fang, el roger de roca i el roger de sapa, aquest darrer pren el nom del mot amb que els pescadors del Maresme anomenen Posidonia oceanica. A tot l´Alt Maresme, tornen a guanyar els rogers i finalment, a Blanes, ja només són rogers.

rogers

Rogers acabats de pescar al Port d´Arenys. Foto: Tess Gilbert

Pel que fa als sobrenoms, en les “terres de molls”, trobem diverses formes d´anomenar-los segons l´indret. Així, el moll de roca es anomenat popularment moll roquer (a Tarragona), moll de roca (a València), moll jueu ( a Mallorca i Eivissa) o moll cranquer (a Menorca). Mentre que moll de fang rep els noms populars de moll ver (a les Illes Balears) o moll fanguer (a Tarragona). Fins i tot, a Màlaga, també apareix el mot Moll.

Des del punt de vista etimològic, el mot moll deriva del llatí mullus, mentre que roger probablement prové del francès rouget, és a dir, de color roig. En aquesta llengua a aquests peixos s´els anomena popularment rouget-barbet de vase i rouget-barbet de roche respectivament. En castellà es coneix amb el nom de salmonete (salmonete de fango i salmonete de roca) i en anglès red mullet. No deixa de ser curiós que el nom popular Moll estigui més emparentat al nom anglès que no pas al castellà.

I vosaltres, sou de molls o de rogers? Per a conèixer el vostre punt de vista respecte a aquesta dicotomia, us hem preparat una petita enquesta per a ampliar una mica més la informació al respecte. Els resultats, seran però una altre històriademar. Gràcies per endavant per la vostra col•laboració.

Ha arribat el rentabótes!

Publicat el per
3

Ens acostem l’equinocci de tardor, i a la tarda se sent roncar la mar, des de la vila. És un soroll sord, remot, un bramul dispers. El temporalet de llevant, habitual, és a la vista. Plou, amb més o menys força, durant tot el dia. Les ratxes de vent bufen, carregades d’humitat, alternant la duresa amb el desmai ploraner. L’equinocci de primavera produeix el temporal de les faves; aquest d’ara és el rentabótes. Hom es prepara per a les operacions de la verema. El mer fet de veure bótes i cups pels carrers emplena l’aire de la vila d’una il•lusòria però viva olor de rapa de vi.
(Josep Pla, El quadern gris)

El llevant és un vent fresc i humit d´enorme violència, talment com una mena d’huracà mediterrani a escala domèstica que causa estralls a la línia de costa i que avui encara pateixen els nostres soferts pescadors. Normalment el temporal de mar ve acompanyat de vent i de pluja.

llevantada1 a

El rentabótes a Arenys de mar

Per a la gènesi d’una llevantada cal que l´àrea d’altes pressions se situï al centre d´Europa i que la baixa es posicioni a sobre les Illes Balears, d’aquesta manera els vents que incideixen sobre la costa catalana tenen un recorregut marítim  molt ampli fins arribar al litoral.

La cultura popular ha recollit dos episodis de llevantades al llarg de l’any, aquests són el temporal de les Faves i el rentabótes

La cultura popular ha recollit dos episodis de llevantades al llarg de l’any, aquests són el temporal de les Faves i el rentabótes, els dos es refereixen a situacions de llevant i de pluja abundant especialment a la franja litoral. El temporal de les faves sol aparèixer normalment coincidint amb l’època de recol•lecció d’aquesta lleguminosa.

12031987_10153602879819820_2791914269984955578_n

El rentabótes a Palamós. Foto: Museu de la Pesca

Al nostre país, les llevantades més importants coincideixen cíclicament amb els equinoccis. Així, tant bon punt comença la tardor, ens arriba el primer temporal de llevant de la temporada. Alguns anys amb puntualitat britànica, d’altres, com aquest, amb una mica de retard.

El setembre és temps de verema i el llevant, que coincideix amb aquest fet, es sol anomenar el temporal de les bótes o rentabótes. L´origen d´aquest nom es deu a què antigament els pagesos aprofitaven aquesta episodi de pluges per a treure les bótes de vi perquè fossin rentades i així tenir-les apunt per emmagatzemar el most que començarà la màgica fermentació en els cellers.

4

El rentabótes a Mataró. Foto: J. A. Guardiola

Aquest any, entre el passat dimarts i dijous va tenir lloc el temporal de rentabótes. Aquesta vegada però, s’ha endarrerit un xic, les feines de verema ja estan pràcticament enllestides arreu. El raïm ha estat recollit i premsat i l´activitat en els cups, que ha estat frenètica fins fa algunes dies, ja s´ha acabat. El most ha començat la seva fermentació i ha començat a bullir i agafar grau. Les bótes ja estan preparades, aquesta vegada però la pluja de la tardor no ha arribat a l´hora per molt poc ,i es que la verema no espera a ningú.

El rentabótes d’aquest any ens ha portat una bona llevantada amb força pluja i una considerable alteració de l’estat de la mar. La màgia de la força de les onades ens recorda una vegada més la potència que té el mar quan està enfurismat. I que la imprudència es paga cara.

La platja és nostra!

Publicat el per
Respon

L´acabament del setembre coincideix amb la finalització de la temporada de platges, això vol dir que totes les infraestructures i serveis que han estat funcionant durant l´estiu es comencen a desmantellar. Arriba, per alguns, un altre cop, la veritable temporada de platges. I és que entre l´octubre i el maig els indrets on fins fa uns dies eren atapeïts de gent es converteixen en paratges paradisíacs solitaris.

Les carreteres que van cap a la costa tornen a estar buides, el personal ara col•lapsa les vies que van cap als bolets i més endavant les que porten cap a la neu, i és que som una espècie gregària de costums estacionals inalterables. Els aparcaments ara estan buits i les zones blaves han desaparegut com per art de màgia. L´accés a la platges, en definitiva, és molt més senzill.

La Palma-Mar Menuda

Amb l´acabament de la temporada de bany acaben els amuntegaments de gent a les platges. La Mar Menuda de Tossa

La majoria de banyistes s´esfumen amb els primers freds i la roba de bany es substituïda per la d´abric. Les guinguetes de platja estan apunt de finalitzar la concessió anual i comencen a recollir tot allò que els ha servir per a “fer l´agost”. Les tovalloles, els para-sols i les hamaques deixen l´espai que havien ocupat fins llavors a les gavines i als xatracs que, tornen a ser els senyors de la sorra.

Els serveis de salvament també han acabat el contracte i les banderes de perill desapareixen com per art de màgia. Ara només el seny serveix per prendre decisions i es pot gaudir de les onades sense haver de donar explicacions a ningú. De cara a l´any vinent, en lloc d´ incrementar les mesures de control, les sancions i les prohibicions, caldria fer un estudi sobre els negats a les platges que inclogui l´edat i l´estat físic dels mateixos.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La imatge de Calella de Palfrugell sense barques fondejades només és possible fora de temporada

Les irreverents boies de senyalització comencen a ser desmantellades i els canals de navegació desapareixen. Les boies de fondeig sembla que s´hagin evaporat. Ara el paisatge de molts pobles costaners torna a ser el de sempre, sense la munió de barques que el deterioren.

Les barques tornen al seu hàbitat natural durant la major part de mesos de l´any, l´hivernament en nefastes naus industrials que embruten el paisatge periurbà a les platges i són amuntegades en immenses estanteries a l´espera d´una nova temporada. La majoria dels seus usuaris les faran servir una altre cop una mitjana d´un parell de setmanes a l´any, això sí, si no fa vent. Ens hauríem de fer mirar les repercussions que produeix aquest aparent interès en la nàutica de molts usuaris.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les platges sense gent només existeixen entre l´octubre i el maig. Cala Taballera del Cap de Creus

Amb la desaparició de les barques acaba el veritable perill pels altres usuaris de la costa. A partir d´ara, els caiaquistes i els submarinistes podran sortir amb la tranquil•litat que dóna el fet de saber que els “dominguerus” ja no naveguen. Les “golondrines” i els llanxes que arrosseguen diverses andròmines de plàstic carregades de gent també deixen d´operar.

En resum, un cop acabada la temporada oficial de platges en comença una altre on alguns que surten tot l´any poden gaudir d´aquests espais de manera tranquil•la i lliure. I és que, malgrat el que pugui semblar, la platja és nostra!, nosaltres en gaudirem i nosaltres ens ocuparem de cuidar-la.

Bones Vancances: En s´estiu

Publicat el per
2

Ha arribat l´hora de fer vacances: carregar piles i fer allò que més m´agrada sense donar explicacions a ningú. Aquest agost m´espera la mar d´Irlanda, els corrents de marea i… una volta sencera a una illa màgica amb la millor companyia.

Gràcies per continuar llegint aquest lloc web Ens tornem a trobar el primer dilluns de setembre puntualment amb noves històriesdemar.

I es que estic de puta mare 😉

 

150 històries

Publicat el per
6

Aquesta entrada és la històriademar (hdm) número 150, permeteu-me doncs la llicència de reflexiona-hi en aquest apunt.

L’aventura de les hdm va començar el 15 d’octubre de 2012 amb el far del cap de Tortosa. Des d’aquell moment i fins avui mateix s’han editat en aquest mateix espai 150 entrades diferents. Des de fa gairebé tres anys, cada dilluns, de manera puntual, s’han anat publicant setmana rere setmana i s’ha anat conformant l’univers que configura aquest bloc.

L’embrió de tot plegat és molt més llunyà. A l’any 2001, en l’espai arenyautes, diversos autors vam començar a publicar un seguit d’articles que són els orígens del que teniu ara al davant.

Historias_de_Mar_Lloret_23_05_2015 011

A la platja, explicant històriesdemar. Foto: Ernesto Mercader

D’aquestes 150 històries, n’hi ha hagut que han fluït de manera quasi espontània i sense cap esforç han estat treballades. D’altres s’han cuinat molt poc a poc, fent servir molts ingredients. No sempre les històries més treballades han estat les que han tingut més audiència. L’acceptació per part vostra és molt particular i depèn de molts factors.
Us asseguro que, el fet d’estar sotmès a aquesta dolça esclavitud que, és publicar cada setmana una nova hdm, m’obliga a documentar-me i aquest fet produeix que també pugui aprendre alhora que escric.

Com a biòleg de formació, em sento molt més còmode explicant històries naturals. Malgrat tot, ha estat un repte personal endinsar-me en espais on no sóc cap especialista. Arran d’una col•laboració amb l’exposició “un poble en peu de guerra” vaig tenir suficient material com per a dedicar una sèrie d’històries a la vessant nàutic i mariner del setge de Barcelona. Així, l’idea de fer series d’històries amb una mateixa temàtica també s’ha anat repetint altres vegades.

Moltes de les històries estan escrites en clau local, el meu entorn immediat ha estat el protagonista nombroses vegades. També però, hi podeu trobar històries tractades de forma molt més global.

Historias_de_Mar_Lloret_23_05_2015 050

A l´aigua amb les històriesdemar en caiac. Foto: Ernesto Mercader

A més de les entrades setmanals s’han anat publicant un seguit d’entrevistes enregistrades, són les històriesdemar en audio. També hi trobareu l’espai on s’ha penjat el primer dossier didàctic històriesdemar en caiac i que properament s’anirà ampliant l’oferta a d’altres trams de la costa. Un nou projecte que està agafant força són les històriesdemar a peu que properament serà presentat per tots aquells que ressegueixen els camins de ronda de la nostra Costa Brava.

Inicialment molts lectors han conegut aquest espai a través d’una llista de correu local. Ara, la gran majoria hi accedeix a través del boca orella o pel Facebook. Inicialment molts seguidors del bloc eren locals, avui, puc afirmar, que gent d’arreu hi accedeix. Hi ha visites des de països remots, que de manera setmanal s’estan fidelitzant al lloc web.

I mentre, setmana rere setmana, vaig escrivint noves històries, ho faig pel plaer d’escriure. Us asseguro que, si algun dia, aquest fet es convertís en un llast, en aquell moment deixaria el projecte.

Tornen les boies

Publicat el per
2

Com cada any amb l´arribada del bon temps, les nostres platges s´omplen de boies que delimiten l´espai pels banyistes i que regulen els usos que els diversos usuaris en fan de la mateixa. A més, també es delimita l´entrada i sortida d´embarcacions a través dels canals de navegació.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El groc canari és el colro de les nostres platges durant la temporada de bany

Aquest dies, el vaixell encarregat d´aquesta feina està començant a enfilar les boies grogues a la gran majoria de platges del nostre país. En el cas de la costa del Maresme, la Selva i l´Empordà el vaixell encarregat d´aquesta tasca té la base d´operacions al port d’Arenys de mar.

Aquestes boies tenen la funció d’abalisar una zona reservada al bany. Aquesta àrea normalment és compresa entre la platja i els 200 metres mar endins. A les zones sense platja, si hi ha abalisament, aquest és només dels primers 50 metres. Per assenyalar aquestes zones es fan servir un seguit de boies grogues fondejades amb un “mort” i separades uns de les altres uns 200 metres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Boies a l´espera de ser col·locades a les nostres platges

Els canals d´entrada i sortida d´embarcacions també han d’estar degudament assenyalats seguint la normativa de l´autoritat marítima competent. En aquests canals queda prohibit el bany. Els canals de navegació estan abalisats amb una boia cònica i verda a la banda d’estribord i una altre de vermella i cilíndrica al costat de babord.
En les zones reservades als banyistes, queda clar segons la normativa vigent, que està prohibit la navegació amb qualsevol tipus d´embarcació o medi flotant, i de la mateixa manera que es prohibit navegar en caiac, també ho haurien de ser les barques inflables a rem i si filem més prim, els matalassos.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El vaixell encarregat de la colocació de les boies té base al port d´Arenys de mar

Aparentment aquesta regulació hauria d´afavorir al més desprotegit, es a dir, als banyistes. A l´hora de la veritat, representa una font de conflictes entre els interessos dels diversos actors de la platja. Per una banda els banyistes no sempre respecten els canals de navegació, per altre costat hi ha embarcacions que fondegen al límit de les boies i en alguns cassos, especialment a les platges menys urbanes, el fondeig es realitza sense miraments a la zona reservada al bany, especialment si no hi ha abalisament. Altres vegades els concessionaris dels canals de navegació prohibeixen el pas d’embarcacions lleugeres. Us puc assegurar que, a la Cala Sant Francesc de Blanes, durant la temporada de boies, es impossible d´utilitzar el canal de navegació per a caiacs aliens al lloguer que hi ha a la mateixa platja.

I ja posats a que ens empastifen la línia litoral d´aquest grotesc color groc, pot-ser que se´n podria treure algun profit. Això mateix és el que fan a alguns municipis de la Costa Daurada, on les boies, a més de la seva funció de abalisament, també serveixen com a biòtops. Aquestes boies  substitueixen el “mort” de formigó per una estructura amb múltiples cavitats que permet la fixació d’organismes bentònics i que actua també com a refugi per a la fauna. Així, les boies es converteixen en autentiques reserves de vida.

Aquestes boies ecològiques que, s’han instal•lat de manera pionera a la Costa Daurada, tenen un mort que roman al fons tot l’any i que a diferencia dels morts de formigó, no es retiren un cop acabada la campanya, sinó que es romanen al fons continuant fent la seva missió.

Una de romans

Publicat el per
5

Ecce, garum est (Marcial VII, 94)

Els costums culinaris en l’època romana els coneixem sobretot gràcies a Apici, un veritable “gurmet” de l´època que recull en el seu llibre, una sèrie de receptes que són un retrat fidedigne dels costums gastronòmics d´aquell temps.

casa_hippolytus2

Mosaic Romà al·legòric a la pesca

En la cuina romana, el peix ocupava un lloc destacat aquest però, només estava a l’abast de les classes més benestants. La pesca en aquesta època pren una gran embranzida i algunes províncies com Hispania es converteixen exportadores de productes del mar. Allí s’estableixen factories per a la transformació del peix per a poder ser enviat cap a Roma.

De tots els productes de mar, en sobresurt per la seva importància el garum. El garum va ser el condiment més citat en les receptes d´Apici on apareix combinat amb vi, amb vinagre, amb oli o amb mel.

El garum era una mena de salsa que es feia servir en moltes receptes com a condiment imprescindible, de la mateixa manera que avui fem servir la sal. La seva elaboració era bastant complexa i variava molt depenent del lloc on es produïa. A grans termes per fer garum calia macerar en salmorra i al Sol durant setmanes diverses espècies de peix blau: sardina, seitó o verat, juntament amb les seves vísceres i les parts poc aprofitables de les grans tonyines. El resultat de tot plegat era una pasta que fermentava i a la que s’hi podien afegir herbes aromàtiques, pebre o d’altres espècies. Aquesta massa es filtrava en uns cistells i d’aquí s´en obtenia la salsa. De fet no hi havia una formula única per preparar el garum i cada localitat el feia a la seva manera.

mosaico-garum-romano

Cistell de peix fermentat per a obtenir el liquamen

El garum tenia també altres denominacions, així es parla també de Liquamen, el producte més depurat i més preuat o bé de la pasta que quedava i que era considerada de menor qualitat, l´Allec.

De fet, els primers en fer servir aquest condiment van ser els grecs al s. IV a C. Etimològicament el mot prové d’allò que avui encara anomenem “morralla”, és a dir, una barreja de peix. Altres creuen que el mot es deu a una espècie de peix amb el mateix nom i que correspondria a una varietat de verat (Scomber scombrus).

2014-02-26 11.15.29

Reproducció d´una taverna on es venia garum a Baetulo

El garum era un producte molt car i molt valorat destinat a les classes més benestants. Com us podeu imaginar, el seu gust era molt fort. Amb el garum es podia emmascarar la mala olor d’algunes carns o peixos no del tot frescos.

El millor garum de l’imperi es produïa a les factories d´Hispania. Un dels centres productors era Baelo Claudia. A Carthago Spartaria, es produïa el Garum Sociorum, un dels de més reputació entre l´èlit romana. Segons Plini, aquest tipus de garum es venia al preu de mil sestercis cada dos congis (6,5 litres), es a dir, una fortuna. A les illes Balears es produïa també una gran part del garum que es consumia a Roma.

Avui en dia, al SE Asiàtic és fa servir un producte: nuoc mam que és molt semblant al garum.

Les Santes negades

Publicat el per
2

Just davant del port de Mataró, en una de les barres submergides coneguda amb el nom del Nin Armat Gran o més popularment com “La Boia”, s’hi troba, a uns set metres de profunditat, l’escultura de les patrones de Mataró: Les Santes.

El nom de la boia es deu a que durant molts anys hi va haver un element de senyalització marítima que indicava poc fons. De fet, la boia, era el punt on les grans embarcacions de mercaderies de l’època transportaven el seu contingut a embarcacions més petites per avarar a la platja de la ciutat.

boia_23421

La barra del Nin Armat Gran, davant de la costa de Mataró. Il·lustració: Guia submarina de Barcelona i Tarragona (Editorial Anthias)

Durant molts anys la boia va ser un al•licient pels marrecs de la ciutat, que nedaven els 700 m que separava aquesta de la platja i es submergien en el punt per anar a veure Santa Juliana i Santa Semproniana. Tinc un bon molt record de les travesses nedant d’aquells anys i de les juguesques amb els amics a propòsit d’aguantar més temps submergit. Era una època on es vivia molt més de “cara al mar”.

Avui, aquest indret és un punt de trobada de submarinistes tant amb escafandre com amb apnea per a fer-hi immersions i per descobrir la biodiversitat que amaga aquesta zona i els seus voltants, al vell mig de l’alguer de Mataró.

santes_boia

L’escultura es troba coberta d’incrustacions. Per això, cal està força atent si es vol veure. Fotografia SPAS

L’escultura submergida de Les Santes és obra de l’artista mataroní Jaume Arenas i està feta amb plom, que es va recollir en una campanya ciutadana. Va ser negada el 28 de juliol de 1955, durant les festes de les patrones de Mataró. El conjunt escultòric pesa gairebé una tona, té una alçada de poc més d’un metre i mig i es troba a set metres de profunditat a la banda de terra de la barra a redós d’una mena de petita cova submarina que la protegeix dels temporals. La imatge està encarada cap a la ciutat que la venera. A la base del conjunt escultòric hi ha un text redactat en llatí pel doctor Castellà que acaba amb una petició a les Santes perquè “obrin els tresors del mar a pescadors i exploradors, i que prepari el bon camí als navegants”.

foto 1

Benedicció de l´escultura a la platja de Mataró. Autor: Santi Carreras

Per tal d’assegurar l’èxit, l’acte es va fer amb la col•laboració de les entitats ciutadanes, les autoritats militars i les eclesiàstiques. Així el capità general de la província marítima i el bisbe de Barcelona no hi van trobar inconvenients i es va poder realitzar la cerimònia amb el seu beneplàcit. Fins hi tot hi va participar una vaixell de l’armada espanyola per ajudar en les tasques. Per la seva part, el bisbat, l’únic requeriment que imposà va ser que “les senyores anessin vestides decorosament”.

Mentre la grua i els submarinistes procedien a col•locar la imatge al seu lloc, el vent de garbí va fer acte de presència i va complicar molt les tasques. Bona part dels convidats a la cerimònia es van marejar. Així, mentre els submarinistes enllestien els darrers detalls, el membres de l’Orfeó Mataroní i de la Banda Municipal que, encara estaven drets, van interpretar els goigs a les Santes.

foto 3

La barca altar davant la patrullera RR-10, en el moment de rebre la corda per hissar el grup escultòric. Autor: Santi Carreras

Per finalitzar, es van portar dues gavarres cedides per l’autoritat del port de Barcelona que van servir de plataforma pels focs artificials, que aquell any, es van encendre des de la boia. En aquest cas, els operaris de la pirotècnia, van haver de treballar de valent per evitar que la pólvora es mullés per la garbinada i van haver de passar tota la nit dalt de les plataformes ja que el vent va impedir que cap embarcació pogués anar a buscar-los. L’endemà, aquests, van jurar que mai més tornarien a Mataró, però això és una altra històriademar.