“La intel•lectualitat no ha assimilat la inserció molt fonda de l’home dins la natura. Dir que l’home no està relacionat amb la resta de la vida sembla que sigui una mena de defensa. Això és una dificultat bàsica per entrar a fons en els problemes ecològics. Els problemes més urgents, com la relació entre economia i ecologia, l’esdevenidor del planeta, es veuen d’una manera esbiaixada. L’ecologia no s’acaba d’assimilar com una ciència, sinó com una mena de catàleg de conducta” (Ramon Margalef 1919-2004)
Aquests dies es commemora el 10 è aniversari del traspàs de Ramon Margalef, un dels científics de més prestigi del nostre país i que va donar a l’ecologia l´impuls necessari per a ser considerada una part fonamental de les ciències de la naturalesa. Margalef va ser un referent per a tota una generació de científics i de naturalistes aprenents, el seu punt de vista sobre la comprensió de la natura va crear escola i avui encara molts “beuen” del seu llegat. La seva visió de la biosfera era del tot interdisciplinària i relacionava aspectes aparentment deslligats per fer de les parts tot un.
En els meus anys d’estudiant vaig tenir el goig de ser alumne de Margalef. El pla d’estudis de la llicenciatura en biologia incloïa l’assignatura d’ecologia i, evidentment vaig triar el grup on ell impartia classe. Les sessions eren a les vuit del matí, cosa que per a un estudiant de comarques que es movia amb RENFE feia que hagués de matinar molt. Malgrat l’horari, us puc assegurar que no em vaig perdre cap classe en tot el curs. Recordo també el seu manual, un llibre “de capçalera” que em va acompanyar durant molts anys i que avui encara, rellegeixo de tant en tant.
Guardo un molt bon record del to de les seves classes amb aquella fina ironia i aquell sentit de l´humor que han fet que la seva talla humana sigui tant excepcional com ho va ser el seu pensament científic.
El currículum de Ramon Margalef és brutal. Va iniciar-se en l´Institut Botànic de Barcelona i un cop acabat el doctorat va treballar al ”Instituto d´Investigaciones pesqueras”, avui Institut de Ciències del Mar, que va presidir entre el 1965 i el 1967. Més tard, ja a la Universitat de Barcelona , va ser el primer catedràtic d’ecologia del nostre país, càrrec que va mantenir fins a la seva jubilació al 1987, malgrat que va continuar treballant al departament d’ecologia com a catedràtic emèrit fins poques setmanes abans de la seva mort.
Es autor de més de 400 articles científiques i llibres. A partir d’aquestes publicacions va anar agafant prestigi internacional i la seva tasca és reconeguda arreu.
Tornem el 2 de setembre. 
HISTÒRIESDEMAR 
