Canyons en custodia

131010logocanyons1-300x54Els canyons submarins són estructures geomorfològiques en forma de vall que connecten la plataforma continental amb les planes abissals tot recorrent el tal•lús oceànic . Es van formar a partir dels corrents d’aigua que es desplaçaven ràpidament pels pendents oceànics. Els canyons són zones riques en nutrients doncs canalitzen la matèria orgànica des d´aigües superficials fins als fons abissals. Aquest fet fa que siguin àrees amb una biodiversitat molt elevada i això fa que la majoria de caladors que s´exploten amb l´art de bou es trobin situats als flancs d´aquestes valls. El principal impacte que pateixen aquests fèrtils fons es deu sobretot a la sobreexplotació pesquera d’aquests caladors.

mapaconjunt2

Els canyons submarins de la mar catalana. El canyó del Besòs i el d’Arenys, no arriben a tallar la plataforma continental. Presenten unes fondàries de fins a 1500 m. El canyó de Blanes talla la plataforma acostant-se a 5 Km de la costa i arribant a profunditats de fins a 1800 m. Font: UB

Els canyons constitueixen també un hàbitat de gran importància per les balenes i els dofins. Així a l´any 2002 els investigadors de la UB a traves del “Proyecto Mediterráneo – Zonas de especial interés para la conservación de los cetáceos en el mediterráneo español”, van identificar una zona al voltant dels canyons del Maresme on els cetacis eren força abundants. Aquesta zona es va proposar d’incloure com a ZEPIM (Zona Especialment Protegida d’Importància pel Mediterrani).

L’idea de la custòdia marina sorgeix de la seva variant terrestre, la custòdia del territori. En aquest cas, l’acord entre el propietari d’un terreny i una entitat conservacionista donen com a resultat la gestió sostenible de l’espai natural. Aquest terme també es pot aplicat a zones oceàniques i apareix la custodia marina. En aquest cas el territori és domini públic sense existir propietat privada. Per això, les entitats de custodia marina , consideren com a interlocutors vàlids a les administracions competents en aquell medi i als col•lectius que utilitzen aquest espai. La viabilitat dels projectes de custodia només es donen quan hi ha consens entre totes les entitats implicades en el procés. La custodia marina intenta generar sinergies entre les administracions,els usuaris del l’espai (navegants, científics i pescadors) i l’entitat conservacionista.

AREA CUSTODIA

Detall de l´àrea de custodia marina dels canyons del Maresme. Font: ICM

En aquest sentit, des de l’any 2009, l’entitat Submon va iniciar un projecte de custodia marina en els Canyons del Maresme per a promoure la conservació dels seus valors ecològics i el bon ús dels recursos que s’obtenen en aquest espai. En aquest cas les accions van encaminades especialment a promoure la conservació de les balenes i dofins i a la sensibilització dels pescadors que feinegen en els caladors que hi ha en aquesta àrea. En un altre sentit aquest projecte també intenta implementar una oferta turística sostenible al voltant de l’àrea custodiada.

L’àrea marina de custodia dels canyons del maresme ocupa una extensió de 2300 km2. Es troba situada entre el Blanes i Barcelona a unes 12 milles nàutiques de la costa (22 km). La seva longitud és de 30 milles nàutiques (55 km) i l´amplada mar endins de 20 milles nàutiques (37 km). Entre les especies de cetaci que viuen en aquest regió destaquen: El cap d´olla gris (Grampus griseus), el dofí llistat ( Stenella coeruleoalba), el dofí mular (Tursiops truncatus) i el roqual comú (Balaenoptera physalus).

El principal escull que hauria de superar aquest projecte és degut a les reticències del sector pesquer. Són precisament els pescadors d’arrossegament els qui malmeten els fons amb els seus arts.

El parent pobre del calamar

todarodessagittatus

Les cananes són espècies freqüents a les peixateries

La canana (Todarodes Sagittatus i Illex coindetti) és una espècie emparentada amb el calamar. De fet, a primer cop d’ull, el seu aspecte extern recorda enormement a aquest. Les principals diferencies morfològiques estan a l’aleta, que en el cas de la canana és molt més curta i ample. Aquí la llargària és d´una tercera part de la longitud del cos i és tant llarga com ampla. L’aleta del calamar ocupa les dues terceres parts del cos. La pell de la canana és més fosca que la del calamar. Una darrera diferencia morfològica rau en la forma dels dos tentacles llargs del cap, que en les cananes són més curts i tenen fins a vuit fileres de ventoses.

Todarodes_sagittatus

Canana negra (Toradores sagittatus)

Sota el terme canana hi ha dues espècies que es distingeixen pel color del cos i per la seva mida. Mentre que la canana rossa (Illex coindetti) té tonalitats ocres, la canana negra (Todarodes Sagittatus) presenta colors molt més foscos amb tonalitats violàcies, talment com si tingués el cos tenyit amb vi negre. La mida és molt més grossa que la rossa.

Illex_coindetii_1

Canana rossa (Illex coindetti)

La canana és una espècie depredadora que s’alimenta de crustacis, peixos, altres cefalòpodes i fins i tot d’individus de la mateixa espècie. Viu de forma pelàgica demersal i es troba entre els 100 i el 400 m de profunditat especialment. Realitza migracions diàries verticals, de dia es troba més aviat al fons i a la nit puja a aigües més superficials i horitzontals de forma estacional, viu en aigües continentals a l´hivern i en aigües més litorals a l’estiu. De vegades, quan neden, fan salts a l´exterior talment com si estiguessin volant. Les cananes com també el calamar, es capturen amb arts d’arrossegament. Si bé el calamar de més qualitat és el de potera, amb aquest enginy no es capturen cananes.

A nivell culinari són poc apreciades, es consideren els parents pobres del calamar malgrat que tenen les mateixes propietats. El rebuig que pateix es deu sobretot a que la seva carn no es tant fina i gustosa com la d’aquest i el seu temps de cocció ha de ser superior. Els arrossos caldosos fets amb canana són excel•lents i fins i tot gosaria dir que són més gustosos que els de calamar. Els guisats de canana fets amb un bon sofregit i respectant una cocció més suau i prolongada són esquists. Sóc del parer que és millor utilitzar canana fresca acabada de pescar que no pas molt del calamar que hi ha a les peixateries que es troba en semiconserva o bé congelat, i que ens arriba de l´altra banda del món.

Todarodes_sagittatus_1

La canana negra sol ser més grossa que la canana rossa

Un altre dels factors que determinen la mala fama de la canana es deu al fet que en molts restaurants ens donen “gat per llebre” i molt del calamar a la romana que es serveix és en realitat canana. La pega a aquesta praxi rau en que s’enganya al consumidor ja que el nom del plat i l’espècie utilitzada no es corresponen. D’aquí ve l’expressió “donar canana”. Seria molt més adequat indicar en la carta l’espècie utilitzada per fer l’arrebossat i segur que la canana i la seva reputació se’n veuria beneficiada.

Ara, cal no ser babaus

RSCN2430

Albirament de tortuga babaua a Arenys de mar

La tortuga babaua (Caretta caretta) és una de les espècies més desconegudes i més amenaçades de les que es poden trobar a la Mediterrània. Aquest rèptil fa llargues migracions i retorna, per fer la niuada a les platges on va néixer, al cap d´uns 20 o 25 anys. Les principals àrees de nidificació d’aquesta tortuga es troben a les costes americanes, al Japó i a Austràlia. A la Mediterrània nidifica a la conca oriental, en especial a Grècia, Xipre i Turquia. De manera molt més esporàdica ho fa a la nostra conca, sobretot a les Balears. La reproducció és produeix entre maig i setembre i la posta que, la fa enterrant els ous a la sorra de les platges, és nocturna. Cada femella pot pondre fins a 180 ous. L´incubació dura uns dos mesos i varia un xic segons la temperatura ambient. És un animal de sang freda que busca els corrents càlids i que necessita una temperatura de més de 15 graus per sortir a nedar.

DSCN3508

Niuada a la platja de l´Arrabassada a Tarragona. Foto: Ricard Gutiérrez

El moment de la posta i l’eclosió dels ous és quan es produeix una mortalitat més elevada. La degradació i la sobreocupació de les platges, els seus hàbitats per al descans i la nidificació, ha fet minvar molts els efectius d´aquesta espècie. Els animals adults també són víctimes de les línies d’hams de la flota palangrera o són emmalades en arts de deriva. Molts exemplars arriben a la costa amb clars signes d’hipotèrmia. La destrucció dels seus nius i les col•lisions amb les embarcacions són altres factors de mortalitat, com també ho és la contaminació, la impregnació amb restes d´hidrocarburs i el comerç il•legal. Tots aquests factors fan que aquest animal corri un greu perill d’extinció.

A Catalunya, fins fa poc, una de les poques dades de cria que hi havia era d’una posta al Delta de l’Ebre a l’any 1992. En aquesta zona les tortugues troben una temperatura optima de l’aigua, una zona molt rica en nutrients, i unes platges relativament poc freqüentades per niuar. A l’any 2006, es va localitzar una posta de 82 ous a la platja de Premià de Mar, possiblement en aquest cas hi hagi jugat un paper força important les instal•lacions del CRAM que en aquell temps eren en aquest municipi.

1319294418762

El CRAM ha alliberat diversos exemplars a la costa central catalana. Foto: CRAM

Aquest darrer estiu, de manera sorprenent, hi ha hagut tres intents de nidificació a la costa central catalana, cosa que només havia passat quatre vegades en els darrers 200 anys. A la platja de Calella primer i al delta de la Tordera, entre Malgrat i Blanes, en segon lloc, es van observar exemplars que sortien de l’aigua per a fer el niu. En el primer cas, els mateixos usuaris de la platja van retornar-la a mar pensant que era un animal ferit o desorientat i en el cas del delta de la Tordera, no ha pogut trobar el niu.

DSCN3500

Tècnics del Servei de Biodiversitat i Protecció dels Animals a la platja de l´Arrabassada. Foto: Ricard Gutiérrez

El passat 25 d’agost va nidificar a la platja de l´Arrabassada de Tarragona una tortuga que va pondre 89 ous. En aquest cas la gent que ho van veure, va avisar de seguida i es va poder localitzar el niu. Per evitar que es malmetés la incubació, es va decidir traslladar els ous fins a una platja del delta de l’Ebre i s’espera que l’eclosió es produeixi entre octubre i novembre.

Al país valencià ha succeït un fet semblant, el 30 de juny va ser localitzat un niu a la platja de Sant Joan a Alacant, una de les més concorreguts de la zona. El niu va ser traslladat al parc natural de l’Albufera i on van néixer fa uns quants dies 66 cries.

Els fets d’aquest estiu demostren que la presència d’aquests animals i les seves postes a les platges catalanes podrien ser més regulars del que es podien imaginar els científics fins aquest moment, malgrat que les condicions que troben en les platges no són les més òptimes per a la niuada.

DSCN3496

La niuada de la platja de l´Arrabassada ha estat l´última a les costes catalanes. Foto: Ricard Gutiérrez

Ara, cal no ser babaus i hauríem d’establir mesures encaminades en afavorir la conservació de l´espècie. Si som capaços de tancar platges en plena temporada per la presència de rajades i d’altres animals marins, també ho hauríem de ser per protegir futures postes. En aquest sentit, la sensibilització i informació als col•lectius que tenen més possibilitats de veure les niuades, com de pescadors de canya o bé als operaris de les màquines de neteja de sorra seria cabdal per a la comunicació de futures postes. Són mesures senzilles i fàcils d’executar.

Han tancat la platja

Una de les constants d’aquest estiu ha estat el fet de tancar platges per la presencia d’espècies naturals. Primer es va hissar la bandera vermella a les patges de El Masnou i Premià per l’albirament de tintoreres (Prionace glauca). Mes tard va ser la Cala Bona o Cala Sant Francesc de Blanes on es va prohibir el bany per haver-hi vist milanes (Myliobatis aquila). Si bé en el cas de les rajades, el fet del tancament va obeir a la possibilitat que es tractés d´escurçanes o pastinaques (Dasyatis pastinaca), espècies semblants a les milanes però amb un fibló tòxic a la cua. Altres anys havien succeït fets semblants per la presencia de meduses a les platges.

Bandera_vermella

La Cala Bona amb bandera vermella per la presencia de milanes

Analitzant les estadístiques recents respecte als atacs d’aquestes espècies als banyistes, no hi ha cap dada significativa que justifiqui el tancament de cap platja. Fa més de 25 anys que a les platges espanyoles no hi ha documentat cap atac als banyistes per cap espècie de tauró ni de rajada. I a més, les tintoreres, malgrat que fa uns anys eren una espècie comuna a les nostres aigües, avui malauradament, formen part de la llista vermella de la UICN d’espècies amenaçades.

milanes

Una de els milanes que va ser vista a Cala Bona. Foto: Pablo Pérez Fernández

Hem arribat a un punt, on som capaços de prohibir el bany per la presencia de “peixos” en el mar. Al ritme que estem anant, no es d’estranyar que qualsevol dia es pugui hissar la bandera vermella per haver detectat garotes en les roques. Potser voldríem unes platges inerts, talment com piscines estèrils, sense gens de vida natural que pugui interferir en l’activitat dels banyistes? Ja hem convertit la superfície de les platges en deserts de sorra només ocupats per pàrquings, xiringuitos i serveis. Ara el que es deu voler es convertir la part líquida en un desert d’aigua.

Més que la prohibició del bany, el que de veritat ens hauria d’amoïnar és la raó de que espècies de mar obert com aquestes s’apropin tant a la línia de costa. I és que alguna cosa deu anar malament en la xarxa tròfica perquè succeeixin fets com els esmentats. Si les tintoreres o les milanes s’han apropat tant a la costa, deu ser per anar a caçar verats o calamars que formen part de la seva dieta. La sobrepesca fa que les espècies intermèdies de les xarxes alimentàries hagin vist disminuir molt els seus efectius i això fa que les espècies que es troben al cap de munt hagin d’apropar-se a les aigües litorals a la recerca d’aliment. Una cosa molt semblant succeeix amb la proliferació de meduses, veritables devoradores de copèpodes que troben al seu abast per la desaparició de les espècies de peix que també en consumeixen.

platges

Platges amb bandera vermella per la presencia de tintoreres

Recentment, a Llavaneres, ha estat la presencia d’unes microalgues que alliberen toxines volàtils el que ha provocat problemes d’hipersensibilitat a les persones que viuen arran de costa. Aquest fenomen va anar acompanyat per la desaparició en aquella zona de les garoines i dels musclos que ja no han tornat més.

Tots aquests casos tenen com a denominador comú que alguna cosa no funciona bé i que l’equilibri ecològic s’està alterant. Mes que prohibir el bany, el que caldria es prendre nota d’aquests fenòmens i intentar posar-hi remei, però, es clar, és molt més fàcil hissar una bandera que no pas buscar solucions, que sempre són complexes i no al gust de tothom.

Una platja viva (3): els ocells

Les platges són ambients molt canviants i ocupats de manera intensa per l´activitat humana en determinades èpoques de l’any i els éssers vius que viuen a les platges han vist enormement modificat el seu ambient. De tots, pot-ser els més afectats han estat els ocells que hi nidifiquen a la sorra de les nostres platges ja que comparteixen espai amb els banyistes i els serveis típics. Malgrat tot, algunes espècies irreductibles, encara hi nidifiquen i d´altres troben en les platges l´aliment o les àrees de descans després dels seus vols a mar obert per anar a alimentar-se.

Exemplar de corriol camanegre

El corriol camanegra és una espècie típica de platja

A l´hivern, nombroses espècies que han criat als països nòrdics migren cap al sud per trobar en les nostre litoral unes condicions més bones per passar la temporada. En aquesta època les platges, ja molt més desertes, són el refugi d´aquests ocells hivernants que hi troben la tranquil•litat típica d´aquesta estació.

Quan parlem d´aus marines, fem referencia a un grup heterogeni d´ocells que tenen com a denominador comú el fet de desenvolupar alguna part del seu cicle vital o de viure prop del mar. Així distingim tres grups d’aus marines: Espècies que no es decanten de la zona de platja i aigües poc fondes com ara els corriols. Espècies que només freqüenten les aigües litorals i no sobrepassen els límits de la plataforma continental com les gavines i els xatracs. I espècies que freqüenten el mar obert i rarament s’apropen a la costa com les baldrigues o els mascarells.

Zona de l'abalisament amb corda

La protecció de la zona de nidificació del corriol camanegre a la platja de la gola del riu Ter.

El primer grup és el que es veu més afectat per la intensa ocupació de les platges i espècies com el Corriol camanegre (Charadrius alexandrinus), que nidifica a la mateixa sorra, corre un seriós perill de desaparició. Per niar selecciona indrets amb poca vegetació i amb presència de restes dipositades per les onades. Avui aquesta espècie encara nidifica a les platges del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, si bé la forta pressió humana sobre les platges fa que sigui una espècie molt vulnerable. Aquí es realitza durant l´època de nidificació un abalisament de la platja per evitar l´entrada d´usuaris. Aquesta protecció permet reservar una part de la zona sorrenca on cria habitualment l’espècie i impedeix el pas als banyistes i usuaris de la platja. Els exemplars hivernants es poden observar a tota la franja litoral.

Niu Corriol1

NIu de corriol a la sorra de la platja. Els ous són críptics

A les platges del Maresme encara hi ha algunes parelles de Corriol camanegra que fan els seus nius a la platja de Malgrat, a la punta de la Tordera i a la platja de Premià. En aquests cassos la presència d’aquesta au es deu a la protecció de la vegetació típica de platja. Abans de l’ocupació de les platges maresmenques pel turisme de masses, aquesta espècie era molt abundant en totes les platges de la comarca. Segons Pere Cordero, als anys 40 – 50, els nius d’aquesta espècie eren coneguts pels pescadors. No era estrany que els nens dels pobles “de mar” anessin a les platges a buscar nius de corriol.

Haurem de menjar meduses?

platja-001

Imatges de platges plenes de meduses són cada vegada més freqüents

Com cada estiu, en plena temporada de platja, les meduses es tornen el malson de banyistes i gestors. De fet, durant els períodes estivals és quan són més abundants i formen veritables eixams. Això es degut a que els corrents marins i els vent tèrmics com la marinada, les apropen des de mar obert fins a “pet d´ona”.

Aquesta augment de meduses a les platges en els darrers anys és un fet constatat per la comunitat científica. Les raons cal buscar-les a la combinació de diversos factors que tenen com a denominador comú l’activitat humana. Els mitjans de comunicació cada any per aquesta època tracten aquest tema de manera més o menys alarmista segons els fets.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La barqueta de Sant Pere és una medusa inofensiva que forma eixams considerables

Les “plagues” de meduses ens les hem de prendre com un senyal d´alerta que ens fa el mar. I és que alguna cosa no funciona del tot bé quan apareixen aquests animals. Entre les raons per explicar aquest fenomen hi ha la sobrepesca i la desaparició dels grans depredadors de la xarxa tròfica, cosa que fa que aquests llocs en la cadena alimentària siguin ocupats per les meduses i que aquestes proliferin i augmentin les seves poblacions. La contaminació i la eutrofització de les aigües litorals també es responsable d’aquest increment. En aquest sentit, qualsevol causa que alteri l’equilibri ecològic fa que hi hagi espècies que vegin reduïdes les seves poblacions i d’altres com les meduses, que augmentin.
Un altre grup de raons per explicar aquest augment rau en les conseqüències globals del canvi climàtic, així s’ha relacionat aquest fenomen amb les oscil•lacions que pateixen els grans corrents marins oceànics i en la intensitat de “el niño”. En general, l’augment de la temperatura de les masses d´aigua també incideix en accelerar el seu cicle biològic, i en conseqüència, en augmentar la seva taxa reproductiva. Malgrat tot, la comunitat científica no disposa de suficients sèries de dades per relacionar causa amb efecte.

DSCN2225

La medusa luminescent és bastant freqüent al litoral català

Però, sabem realment què són les meduses? Les meduses són un grup d’éssers vius molt primitiu. Pertanyen, juntament amb les gorgònies i els coralls, al fílum dels cnidaris. La seva organització interna és bastant senzilla sense veritables teixits. Són depredadors molt voraços que s’alimenten de petits crustacis (copèpodes), larves i postes de peixos que troben surant al plàncton. El cicle biològic presenta dues fases. Una primera planctònica i sexuada que s’anomena fase medusa i una segona, bentònica i asexuada que és la fase pòlip. A la Mediterrània es coneixen 300 espècies diferents entre les que destaquen a la nostra costa: la Medusa luminescent (Pelagia noctiluca), el Born blau (Rhizostoma pulmo), l´ Ou ferrat (Cotylorhiza tuberculata), la Barqueta de Sant Pere (Velella velella) o la Caravel•la portuguesa (Physalia physalis). Aquesta darrera, malgrat ser una espècie molt poc freqüent en aigües litorals, la seva picada pot arribar a ser mortal.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Entre les meduses que podrien arribar a tenir un cert interés alimentari hi ha l´ou ferrat

La FAO s’ha afegit a donar el seu punt de vista a aquest problema i recomana introduir aquestes espècies en el consum humà. De fet, la cuina tradicional asiàtica ja inclou plats preparats amb meduses i cuines més properes han fet els primers passos. Malgrat tot, aquesta recomanació està encara molt lluny de ser una realitat i a més el valor nutritiu de les meduses es baixíssim, el 95% de la seva massa corporal està composta d’aigua. De fet la millor manera de lluitar contra les meduses és potenciar-ne els seus depredadors naturals com ara la Tortuga babaua (Caretta caretta) o el Peix lluna (Mola mola).

Tauró, tauró!!!

taurons-poster

Pòster de taurons dels països catalans publicat a Presència. Dibuixos: Toni Llobet

De tant en tant la premsa ens sorprèn amb noticies sobre la captura de taurons en aigües catalanes. Fa pocs dies uns pescadors van agafar de forma accidental un exemplar de tauró guilla o guineu (Alopias vulpinus) en aigües del mar d´amunt. Uns dies abans, uns altres pescadors van emmallar un tauró pelegrí (Cetarhinus maximus) de més de 90 kg i un metre i mig de llarg a la costa de l’Ebre. La singularitat d’aquestes captures fa que la premsa se’n faci ressò ja que sovint associem aquestes espècies amb altres mars. A la Mediterrània hi habiten unes 47 espècies diferents de tauró i 38 de rajades. Un 40% d’espècies mediterrànies són considerades amenaçades o en perill d’extinció i formen part de la llista vermella de la IUNC (Unió Internacional per la Conservació de la Natura).

Taurons i rajades formen part del grup dels peixos amb esquelet cartilaginós o condrictis i poden ser considerats com els vertebrats més primitius de la Terra. No tenen opercle i les ferradures branquials estan obertes a l’exterior. No tenen escates, la boca és ventral i són ovípars.

Huevo-de-Raja

Ou de rajada trobat a la platja. Les taurons i les rajades fan ous amb la coberta coriàcia.

Sovint veiem als taurons com animals temibles causants d’atacs als banyistes, però aquesta realitat és producte en bona mesura per la pel•lícula d´Spielberg. Quan pensem en atacs als banyistes l´imatge que ens ve al cap és la del majestuós tauró blanc (Carcharodon carcharias), una espècie que també és possible trobar a la Mediettrània. Ara bé, la tintorera (Prionace glauca) és l’espècie de tauró mediterràni que té documentats més atacs a les persones ja que, coincidint amb el bon temps, s’apropa a la costa. De fet, a les platges catalanes hi ha altres espècies molt més freqüents i molt més perilloses que no pas els taurons com és el cas de l’aranya.

Tauro-tossa

Exemplar de tauró blanc de gairebé 5 metres i 1 tona que va arribar a la platja de Tossa el novembre de 1995

Les raons per a considerar que l’estat de les poblacions és crític rau, en primer lloc, en causes biològiques com ara el seu lent creixement o taxa de reproducció baixa. En segon lloc, en raons comercials derivades de l´interès econòmic dels derivats d’aquestes espècies. De fet a la Mediterrània no hi ha pesqueres específiques adreçades als selacis. A més, diverses directrius de l´UE prohibeixen la seva pesca. Malgrat tot, la seva pesca es continua produint “de forma accidental” pels potents vaixells factoria que calen en aigües internacionals palangres de superfície , arts de deriva o arts d´encerclament. La pràctica del finning o aleteig és habitual en aquests arts de pesca i així les captures de selacis no són declarades en les estadístiques oficials i l’estat de les poblacions real no es recupera malgrat que oficialment no existeixi explotació. El mercat oriental, especialment Hong-kong, és el port on van a parar la pràctica totalitat d’aletes. En aquest sentit, a l’any 2005, la U.E va exportar al mercat asiàtic 2300 tones d´aletes de tauró.
Altres derivats d’aquests animals amb interès econòmic és el seu cartílag, que és utilitzat en la indústria farmacèutica per a l’elaboració de productes molt diversos que van des de medicaments pel tractament del càncer fins a complements per a l’arridis, o bé l’oli del seu fetge que es fa servir en cosmètica.

gat

Un cop a la llotja o a la peixateria el peix gat costa de reconèixer

Els quillats catalans capturen de forma habitual peix gat (Scyliorhinus canícula), que és freqüent de trobar en les peixateries i mercats malgrat que un cop pescat se’ls treu la pell, i per això es fa difícil la seva identificació.

tiburones

Hi ha bibliografia especifica sobre turons mediterranis

Les espècies mediterrànies de tauró explotades comercialment s’agrupen en tres grans grups: els marraixos, que inclou espècies com el propi maraix (Lamna nasus) i el solraig (Isurus oxyrinchus), els caçons que inclouen la mussola de taques blanques (Mustelus asterias), la mussola (Mustelus mustelus), l´agullat (Squalus acanthias), l´agullat sense taques (Squalus blainvillei), el gutxo brut (Centrophoprus granulosus) i el propi caçó o caralló (Galeorhinus galeus). El darrer grup està format pel que de manera genèrica s’anomenen bastines i engloba al tauró martell (Sphyrna zygaen), la tintorera (Prionace glauca), el tauró fosc (Carcharhinus obscurus), el tauró sedós (Carcharhinus falciformes) i el tauró gris(Carcharhinus plumbeus), entre d´altres. Als pescadors que exploten aquests recursos se’ls sol anomenar “marrajeros” o marraixers però això és una altre històriademar.

Una platja viva (2): L’evolució de la línia de costa

Les platges no sempre tenen la mateixa aparença, el seu aspecte varia en el temps depenent dels factors que condicionen l’erosió o la sedimentació dels materials que la formen. Aquest balanç implica respectivament l´ avenç o un retrocés de la superfície de les platges. Així , una platja, a més d’un espai de lleure o d’un sistema natural, es pot considerar com un element de protecció del litoral.

La variació del traçat de la línia de costa ve donada pel balanç entre les pèrdues i els guanys de sorres. El seu valor final és fruit de l´equilibri dinàmic entre els agents constructius producte dels aportació de sediments a través del cicle geològic extern i els agents destructius conseqüència sobretot de l’onatge, dels temporals i de la pròpia activitat humana.

maresme

La intensa ocupació de la façana litoral provoca problemes en el manteniment de les infraestructures costaneres. Tram de costa a Arenys de mar ocupat per la carretera N-2 i la via del tren

El desgast i la pèrdua dels materials continentals i el seu transport a través dels rius i rieres fins a la seva desembocadura és el procés pel qual la línia de costa es va farcint de materials que acabaran dipositats a les platges. Un cop al mar, aquests materials són redistribuïts pel corrent de deriva litoral de manera paral.lela i en sentit sud. Aquesta circulació funciona talment com si es tractés d’una cinta transportadora de sorres. En el cas del Maresme, els sediments de la Tordera i les diverses rieres són dirigits en direcció SW. Aquest transport net està quantificat entre els 45000 m3/ any i els 83000 m3/any segons els autors.

cellula sedimentaria

Esquema del balanç sedimentari. Les entrades de sediment procedeixen fonamentalment de les aportacions fluvials (La Tordera i rieres), del transport transversal i de les regeneracions “artificials” de platges. Les pèrdues es deuen al transport transversal, al pas dels sediments dels límits de la cèl•lula i a les extraccions de sorra per transvasament (by pass). (Font: Guillén, Serra , Durán i Simarro. Atzavara nº 23)

Els sediments es van dipositant a mesura que troben algun obstacle que els impedeixi seguir el seu moviment. Això passa per exemple, en el cap que forma la , formant-se les platges de Calella, de Pineda, de Santa Susanna i de Malgrat o bé quan troben obstacles artificials com ara les esculleres dels ports que fan que hi hagi acumulació de sediments a les àrees situades a llevant de les mateixes, com en el cas de la platja del Cavaió a Arenys de mar. Tant en una circumstància com en un altre, aquesta interrupció en la deriva litoral provoca problemes d’erosió a ponent de l’obstacle on pràcticament no hi arriben sediments. Es per tot això, que les platges del Baix Maresme, més allunyades a la Tordera i amb molts ports a llevant, tenen molts més problemes de regressió que no pas les de l´Alt Maresme.

FOTOAERIA

Una de les principals raons de la regressió de platges al Maresme ha estat la construcció de ports amb les seves successives ampliacions que van interferint en el transport de sediments per deriva litoral.

L’onatge i els temporals també s’afegeixen a aquest procés dinàmic i els seus efectes son contraris segons la seva component sigui nord o sud. Els primers, situació de llevant, que al Maresme te normalment component NE, són menys abundants però força més intensos al llarg de l’any que no pas la situació de garbí que malgrat ser més freqüents són menys energètics. De forma simplificada, en les situacions de llevant, la sorra s’acumula al costat NE dels obstacles mentre que en les garbinades l’acumulació és al costat SW.

Santa Susanna. Destr

Els temporals ocasionen danys a la costa. En el cas del Maresme les situacions de llevant, malgrat ser menys freqüents, són els més energètics aportant el 73% de l’energia incident a la costa.

A aquests elements naturals s’hi sobreposen els efectes provocats per activitat humana com ara l’extracció d’aigua en els principals cursos fluvials que, redueix els sediments necessaris pel manteniment de les platges o bé la intensa urbanització que pateix la façana litoral ocupant, cada vegada més, l’espai que abans era reservat a les platges i substituint aquestes per vials de comunicació, ports, espigons, esculleres, passeigs marítims i d’altes edificacions.

En una situació normalitzada les aportacions sedimentàries tendirien a equilibrar les pèrdues per erosió, però el que realment està succeint a la costa de Maresme és que el balanç global és negatiu. Aquest fet obliga a curt termini a anar fent actuacions adreçades a la protecció de les infraestructures afectades, mentre que a mig i llarg termini caldrà  recuperar les aportacions de la Tordera i la naturalització de la costa. Ens hi va el futur de la comarca, però això és una altra històriademar.

Una platja viva: les plantes

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En les platges més ben conservades, la vegetació típica de platja fixa les dunes.

Amb l’arribada del bon temps la vegetació típica de platja comença a créixer, a florir, i omple el rere platja de tonalitats i olors primaverals. Moltes d’aquestes plantes són anuals i estan ben adaptades a les precàries condicions ambientals que ofereix la platja: suporten l’elevada aridesa del medi, la forta irradiació solar, la inestabilitat del substrat, el fort vent i les concertacions elevades de sal en l’ambient.

Si a tots aquests factors adversos de caire natural hi afegim la forta pressió humana que pateix aquest ambient, ja tenim la combinació necessària per a fer d’aquest grup d’espècies uns habitants molt vulnerables.
En aquest mateix sentit, coincidint en l’època de bany, els ajuntaments de costa posen en marxa els plans d’usos i de sanejament de les seves platges i de manera ignorant i sota el pretext d’oferir millor servei als banyistes, usen maquinaria pesada de “neteja” indiscriminada que remou i garbella la sorra destruint els plançons que tímidament comencen a brotar.

La maquinaria pesada de natejaq malmet el sistema natural

La maquinaria pesada de neteja només serveix per destruir la vegetació autòctona de les platges.

A la platja hi viuen un conjunt selecte d’espècies de plantes i aquestes s’agrupen en dos tipus: unes plantes més preparades a viure a la sorra, plantes psammòfiles, que estan adaptades a l’elevada aridesa i a la inestabilitat del sòl i unes altres, plantes halòfiles, que suporten bé les elevades concentracions de sal a l’ambient. Tant un com l’altre juguen un paper molt important en la formació i la consolidació dels sistemes dunars.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En moltes platges trobem espècies indicadores d´un ambient més o meyns alterat com el cascall marí o el rave marí, compartint hàbitat amb espècies invasores com el bàlsam.

Entre les espècies típiques de platja es pot destacar el jull de platja (Elymus farctus), el gram de platja (Sporobolus pungens) i el borró (Ammophila arenaria) acompanyats de lliri de mar (Pancratium maritimum) i el panical marí (Eryngium maritimum) en els llocs més ben conservats i del cascall marí (Glaucium flavum) i el rave de mar (Cakile maritima) a la resta.

En aquest sentit des del 2001, s’han fet una sèrie d’actuacions molt senzilles en algunes platges del Maresme que van encaminades a la recuperació i restauració de les dunes litorals. Així en municipis com Sant Pol de Mar, Canet de Mar, Arenys de Mar, Malgrat de Mar i Vilassar de Mar, entre d’altres, s’ha portat a terme experiències de regeneració d’aquest tipus de vegetació autòctona, que pràcticament havia desaparegut com a conseqüència de l’ús massiu de les platges.

2014-05-08 13.42.36

En algunes platges del Maresme s´estan duent a terme projectes de protecció de la vegetació típica de platja.

La restauració i regeneració dunar ha permès la conservació d’espècies úniques com la Silene de platja (Silene niceensis), el Passacamins marí (Polygonum maritimum) o la Lleteresa de platja (Euphorbia peplis), que després de dècades d’absència han retornat una altre vegada.
A més d’aquest tipus de vegetació és molt freqüent trobar-hi també plantes ruderals típiques d’ambients degradats o bé plantes ornamentals que en alguns casos es poden convertir finalment en espècies invasores. Aquests grups de plantes, si que s’haurien de controlar i eradicar per a afavorir a les espècies autòctones.

La frontera “Terramar”

La interfase aire-aigua és un dels hàbitats més extrems pels organismes vius. En una franja vertical d’uns pocs centímetres es succeeixen una sèrie de fluctuacions ambientals que només són capaces de suportar un petit grup d’espècies.

Aquí, l’ambient terrestre es converteix de manera sobtada en marí i en aquesta frontera hi ha una barreja de característiques dels dos medis. Alguns éssers vius, que són més terrestres, han d’aguantar les elevades concentracions de sal ambiental típica dels hàbitats marins. Altres, que són més marins, han de suportar períodes més o menys llargs a l’exposició a l’aire.

zonació1

Els canvis ambientals varien de forma paral.lela i tenen com a conseqüència la formació d’una sèrie de franges o horitzons caracteritzats per la presencia i l’abundància d’uns organismes concrets que van substituint- se al llarg de la vertical.

Aquesta variació ambiental és uniforme al llarg de l’horitzontal i té com a conseqüència la formació d’una sèrie de bandes o cinturons caracteritzats per la presència d’uns éssers vius majoritaris que es van substituint a mesura que les condicions canvien. Aquest establiment d’organismes en bandes paral•leles se l’anomena zonació litoral i es ben visible en aquesta interfase. Cadascuna d’aquestes franges rep el nom d’horitzó.

supra-pagaia

Estatge supralitoral limita amb les comunitats terrestres i és poblat per organismes que necessiten una emersió gairebé contínua. Únicament és mullat pels esquitxos de les onades. (Il•lustració: Jordi Corbera)

Quan s’estudia aquesta estreta franja sobre les roques litorals, es distingeixen bàsicament dos microambients. El superior és una àrea permanentment emergida i correspon a la zona d’esquitxada o supralitoral. En aquest estatge la component terrestre encara es molt forta. En el supralitoral s’observen dos horitzons clarament separats. El primer, dominat pel liquen negre (Verrucaria symbalana) i el segon per la gla de mar de rompent (Chthamalus stellatus). Per sobre del supralitoral, l’hàbitat és completament aeri i és dominat per plantes rupícoles que resisteixen les elevades concentracions salines i la forta aridesa ambiental. En ell s’hi localitzen espècies halòfiles com el fonoll marí (Crithmum maritimum) o la pastanaga marina (Daucus gingidium).

pagaia

L’estatge mediolitoral és poblat per organismes que requereixen o toleren l’emersió però que no poden sobreviure en una immersió permanent. És mullat regularment pel vaivé de les onades. (Il•lustració: Jordi Corbera)

Per sota de l’estatge supralitoral es descriu un ambient molt més marí anomenat mediolitoral. Aquí hi predominen algunes espècies d’algues que estan adaptades a les fluctuacions del nivell de l’aigua. El mediolitoral es veu emergit i submergit permanentment pel ritme de les onades. Quan les condicions físico-químiques són bones hi podem observar l’horitzó de Rissoella verruculosa, una alga que és comestible i el “trottoir”, una bioconstrucció molt interessant formada per Lithophyllum byssoides que forma una cornisa plena d’un entramat de cavitats on s’allotja una gran biodiversitat. Quan les condicions empitjoren, apareixen algues filamentoses típiques de llocs alterats com Bangia atropurpurea,   Enteromorpha compressa i Ulva linerais que substitueixen a les espècies anteriors.

rissoella_verruculosa

Rissoella verruculosa és una alga vermella típica de l´estatge mediolitoral que forma un horitzó fàcilment identificable.

Per sota del mediolitoral es descriu l’infralitoral, ja permanentment submergit, però això és una altre històriademar.