Petxines de collaret

1 - Natica hebraea 2

El cargol de lluna és una espècie típica dels fons sorrencs litorals

Les onades i els temporals, a més de distribuir les sorres a les platges, també són els encarregats de portar cap a la costa restes d’éssers vius: conquilles, trossos del seu esquelet, postes o fragments. És precisament després d’un temporal que la quantitat i la diversitat és més gran.

Les restes que podem trobar a les platges estan formades sobretot per les conquilles de mol•lusc (cargols i cloïsses), ja que per una banda són animals que viuen normalment enterrats a la sorra, sense fixar-s´hi fortament, i per altra, quan l´animal mor, el seu esquelet roman a mercè dels corrents marins durant molt de temps que el van desgastant, fins que les onades el dipositen a les platges.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Diverses cloïsses amb el segell inconfusible del cargol de lluna

Moltes de les conquilles que es troben a les nostres platges presenten una petita perforació. El forat és perfectament circular i és molt adequat per a enfilar-hi un fil i fer collarets. Aquest orifici l’ha fet un depredador molt peculiar, el cargol de lluna o nerita (Naticarius hebraeus). Aquest cargol deu el seu nom a que l’obertura té forma de mitja lluna. Presenta també, un opercle calcari bastant robust amb el qual tanca hermèticament la seva obertura i que també es fàcil de trobar entre les restes.

Malgrat el seu aspecte amable i inofensiu, el cargol de lluna és un depredador molt eficaç. El mol•lusc segrega una solució àcida que produeixen les seves glàndules salivals i que dissol el carbonat de calci de la closca de la seva pressa. A continuació, amb una potent ràdula, una mena de llengua rasposa formada per denticles quitinosos, van rascant la closca fins a aconseguir perforar-la. Un cop efectuat l’orifici, introdueix la probòscide, un apèndix bucal, a l’interior de la seva víctima i segrega un producte que dissol els teixits. Després succiona la carn per aquest forat. Aquest procés sol ser lent i el cargol pot trigar fins a sis hores en aconseguir el seu objectiu.

800px-Natica_hebraea_01

La closca del cargol de lluna es globosa, robusta i de tonalitats clares

El cargol de lluna és un gasteròpode que recorda per la seva forma als cargols terrestres però la seva closca és molt més robusta i brillant. Presenta unes tonalitas molt més clares amb taques brunes. Quan es va batejar amb el mot “hebraeus”, va ser perquè aquestes taques de la closca recorden l´escriptura hebrea.

El cargol de lluna té un peu musculós que sobresurt àmpliament de l’amplada de la closca i que utilitza per remoure la sorra del fons marí per cercar les seves preses. Un cop agafades les embolcalla i les immobilitza amb el peu i inicia la perforació de la closca. És una espècie típica de fons sorrencs i fangosos de poca profunditat on hi viu parcialment enterrat durant el dia i surt a caçar a la nit.

Es reprodueix a la primavera, prop de la costa i les seves postes són molt curioses. Diposita els ous en càpsules agrupades que es barregen amb una massa composta per sorra, pedretes i mucus, que ell mateix segrega. Quan aquest producte s’endureix, agafa forma d’anell obert i pla.
Es comestible i té un cert interès comercial podent trobar-se a vegades en les llotges catalanes.

El temporal de les faves

El temporal de les faves és una llevantada característica que cada any assota la costa catalana pels volts de l´equinocci de primavera. Any sí any també, uns dies amunt, uns dies avall, el temporal de les faves arriba puntual al litoral central català i en particular a la costa del Maresme. Allí, les faveres plantades arran de mar a la plana deltaica de la Tordera són els testimonis muts a primera fila d´aquest fenomen meteorològic.

Captura

Situació típica de llevant: la borrasca a punt de passar per l’estret de Gibraltar i entrar a la Mediterrania

El nom d’aquest episodi es fruit de la cultura popular dels pobles de mar. Al Maresme, la convulsió meteorològica, coincideix en el temps amb el període de recol•lecció d’aquesta lleguminosa. El nom va ser popularitzat per Josep Pla en el seu relat La Tramuntana “La tramuntana de l’equinocci sol anar lligada amb el que els pagesos del Maresme anomenen el temporal de les faves”.

2014-02-10 13.01.25

Al Maresme, en l´equinocci de primavera les faveres estan al punt

La situació meteorològica es caracteritza pel vent de llevant acompanyada de pluja forta, a vegades intermitent i força variable. El vent remou les faveres litorals, ja força altes en aquesta època i fa ballar les seves tavelles que ja estan al punt i les fulles i les flors que ens regalen danses de reflexos argentats.

En ser un vent de component marítim, impregna tot l’ambient d’un característic i inequívoc gust a sal marina que es barreja amb les flaires aromàtiques del romaní més litoral que ja és florit.

2014-02-24 12.30.28

Les faveres de la plana al·luvial de la Tordera en són els muts testimonis d´aquesta convulsió

Les llevantades també es repeteixen de forma periòdica en l’equinocci de tardor, en aquest cas rep el nom popular de “temporal de les bótes” o “rentabótes”. Aquest sol aparèixer a mitjans de setembre coincidint amb la verema. En aquest cas, el nom té el seu origen a que antigament els pagesos aprofitaven aquesta pluja per a treure les bótes de vi perquè fossin rentades i així tenir-les apunt.

Quins bunyols!!!

El bunyol de mar (Microcosmus sulcatus i Microcosmus sabatieri), també conegut amb el nom de patata de mar, llima, ou de mar, rovell o pruvexo, és un dels pocs representants del grup dels urocordats comestible i amb un cert interès econòmic. Es tracta d´ una espècie d´ascidia solitària que viu sobre tot tipus de fons (roca, sorra o fang) a una profunditat molt variable.

bunyol

L´aspecte extern del bunyol de mar no és massa agradable

Els exemplars tenen forma ovoide d’uns 20 cm amb el cos molt rugós, d’aspecte terrós i recobert d’una abundant fauna d’epibionts (coralls, hidroïdeus, briozous, ascidis, algues,…). Per aquesta raó que rep el nom de “microcosmus”.

Com totes les ascídies, el seu cos té forma de sac i presenta dos sifons, que alternen franges blanques amb morades i que només s’observen quan l’animal és viu. S’alimenta creant un corrent d’aigua entre el sifó bucal (superior) i el sifó atrial (lateral) i filtrant les petites partícules que hi ha en l´aigua.

microcosmus

Els sifons d´aquesta espècie només es poden veure “en viu”

El bunyol de mar és una espècie hermafrodita. La seva reproducció és a l´hivern i el seu desenvolupament presenta fases larvàries.

La carn del bunyol de mar és de color groc intens, d’aquí el nom de Llima o Rovell, amb tonalitats taronges a prop dels sifons. Té un gust fort lleugerament àcid i molt característic a Iode. Es menja viu com les ostres o les garotes, per fer-ho, s’obre l’animal pel mig.

bunyol1

La carn del bunyol de mar és d´un groc intens, el seu gust és amarg. Malgart ser poc conegut, els amants del “marisc” el consideren excel.lent.

En algunes ocasions es troben formant un hàbitat marí anomenat “fons de microcosmus” comú en fons rocosos i detrítics a partir dels 30 m de profunditat. En aquest ambient les ascídies entapissen completament el fons i són recoberts de nombrosos epibionts i materials de sedimentació.

Malgrat que no és molt apreciat pel gran públic, els amants del marisc el consideren una menja extraordinària.
Es captura normalment amb l’art de bou i és bastant difícil de trobar als mercats.

Hivern de garotes

tenim erissusLes garotes són una de les menges de mar més exquisides i exclusives que es poden fer actualment. El que avui és un plat selecte a l’abast de les butxaques més plenes, no fa tants anys era una menja col•lectiva de les classes populars en gairebé tots els pobles mariners. Antigament la gent feia aquests àpats comunals directament a les platges. Les colles es trobaven vora el mar i allí capturaven i menjaven les garotes. La carn s’agafava amb els dits i s’acompanyava amb un bocí de pa i un trago vi.

Quan consumim garotes, l’única part comestible de l’animal és el seu aparell genital, format per cinc gònades d’una tonalitat ataronjat fort. El seu gust és intens i penetrable i és com fer-li una queixalada al mar. Es pesquen directament amb les mans, en apnea o bé fent servir un “garoter” o “canya garotera”, un ormeig molt simple consistent en una canya que està oberta per un dels extrems per on es fa pressió sobre la garota i es gira per tal de deslliurar-la del fons.

eriçons1

Les tres espècies de garota que es consumeixen a casa nostra: la garota de roca, la garota negre i la garota violeta. (foto: Jordi Regàs CIB)

Darrera el mot garota, hi ha diverses espècies de eriçons de mar: la garota de roca o Paracentrotus lividus, la garota negre o Arbacia lixula i la garota violeta o Sphaerechinus granularis. De totes, però la més comuna és la primera.

Les garotes són animals equinoderms: com les estrelles de mar, els cogombres de mar o els lliris de mar. Com tots els representants d’aquest grup el seu cos presenten una simetria pentaradiada. El seu cos té forma globulari està envoltada de punxes. A la part inferior s’hi troba la boca amb una potent mandíbula. Viuen format grups sobre fos rocosos fins a uns 30 m de fondària on són capaços de perforar cavitats en la roca.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Fons de garotes

Depenen de l´indert pot agafar diversos noms: garoina, garota, oriç, urís, garota de roca, eriçó de mar, capellà, cassoleta, castanya de mar, olleta, paparinell o bogamarí entre d´altres. Una mostra més de la riquesa dialectal de la nostra llengua.

La temporada de la garota és entre els mesos de tardor i hivern, malgrat que el gener, a causa de les minves, és la millor època de l’any per a recol•lectar-les i consumir-les.

A partir de l’any 2007, la Generalitat va haver de regular la pesca de garotes. Ja que les poblacions d’aquestes espècies havien reculat de forma molt significativa degut a la captura il.legal. Avui la seva recol•lecció i comercialització està estrictament regulada, malgrat aquest fet, cada anys hi ha més furtius que fan la temporada de la garota i que estant posant en seriós perill una tradició ancestral.

GAROTES A TAULA

Les garotes a taula

Diversos pobles de la Costa Brava organitzen jornades gastronòmiques entorn de la garota com Palafrugell, on des del 1992 cada any té lloc la Garoinada. Aquest esdeveniment es celebra en ple hivern quan l’espècie està en el seu millor moment.

La mare del lluç que no ho és

Micromesistius poutassou

La maire és un peix comú a les nsotres llotges i peixeteries

La maire (Micromesistius poutassou) es una espècie de la família dels gàdids (bacallà, bròtola, mòllera i afins). Rep també altres noms populars al llarg del nostre litoral, així igualment s’anomena lluça, llúcera, bacallaret, tabanc o mare del lluç. Malgrat aquest darrer, la maire i el lluç no són espècies emparentades, el nom es deu a que antigament es creia que la maire era realment la femella del lluç.

La maire és un peix de color gris blavós al dors, flancs platejats i ventre clar amb tonalitats argentes. El seu cos es fusiforme lleugerament comprimit lateralment i recobert de petites escates amb la línia lateral quasi rectilínia. Té tres aletes dorsals, la tercera més llarga que les altres dues i dues aletes anals, la primera molt més llarga. Els ulls de la maire són grossos i ocupen la pràctica totalitat del cap. I el seu rostre presenta la mandíbula inferior una mica més llarga que la superior. La seva talla mitjana oscil•la al voltant dels 25 cm, però sovint pot arribar als 40 cm.

maire

maire o mare del lluç

La maire és una espècie típica dels fons. Pot arribar a trobar-se fins als 3000 m malgrat que viu sobretot, entre els 100 i els 500m on forma grans moles. Aquesta espècie, com molts altres peixos, és molt més activa durant la nit. De dia roman molt a prop dels fons i en la fosca puja a aigües superficials a la recerca d’aliment. La reproducció té lloc a l´hivern i acaba a la primavera. La fecundació és externa i te lloc als límits de la plataforma continental. Els alevins viuen molt més a prop de la costa que els adults en ambients pelàgics, queden a resguard dels efectes de l’art de bou i funcionen com a reservori d´stock per aquesta espècie. El seu règim alimentari està compost bàsicament per peixets i petits crustacis.

La maire és una de les espècies més importants, pel que fa al volum de les seves captures, de les que es pesquen a la nostra costa. La seva carn es blanca, tova i difícil de conservar. Es per aquest motiu que es tracta d’un peix relativament poc apreciat a les llotges, a les peixateries i entre els consumidors. S’agafa quasi exclusivament amb l’art de bou i sol presentar uns màxims durant els mesos d’hivern.

garfic2kg_maire

Esquema1: Captures de maire als ports de Catalunya en el 2012. Font: Generalitat de Catalunya

El gran quantitat d’excedent d’aquesta espècie en determinats períodes ha portat a la paradoxa que el preu de sortida en llotja era tant baix que als pescadors no els compensava agafar-ne i tota la maire capturada era descartada i retornada al mar. En alguns casos, sobretot a l’Atlàntic, les seves captures es destinen únicament a fabricar farina per engreixar peixos de granja. Un exemple més de la irracionalitat de la pesca i dels mals hàbits de consum de peix a casa nostra.

maire-gràfic1

Esquema 2: Les captures d’aquesta espècie presenten alts i baixos. Sembla ser que segueixen un patró de dos o tres anys amb màximes seguits de dos o tres amb mínims. Font: Generalitat de Catalunya

La maire és un peix molt comú a les peixateries i el seu baix preu la fan del tot recomanable. Es pot cuinar de diverses maneres però el més comú és fer-les arrebossades. També s´en poden fer croquetes o bé fer-ne suquet.

Aranyes: el perill sota els nostres peus

Quan nedem en aigües litorals i pensem en éssers vius potencialment perillosos, el primer que ens ve al cap són els taurons. En aquest cas els representants mediterranis: la tintorera i el marraix són la versió més modesta del temible tauró blanc de Hollywood i des del punt de vista de perillositat no representen cap mena de risc en les nostres aigües costaneres . Malgrat tot, la costa mediterrània no està exempta d’espècies perilloses. Les picades de les aranyes, juntament amb la de les meduses, són els incidents derivats de la fauna marina més greus amb que ens podem trobar a les platges catalanes.

aranyaEn el cas de les aranyes, la majoria d’incidències es produeixen en trepitjar-les quan estan enterrades a la sorra de la platja o en desenganxar-les de l’ham o de la xarxa amb els quals han estat pescades.

Les aranyes són peixos allargassats i comprimits lateralment amb un coloració molt variable i sovint críptica. Normalment hi predominen els blancs i els grocs amb bandes obliqües més fosques especialment a la meitat dorsal del cos. Mesuren entre els 15 i els 50 cm de llarg

peix_aranya_juan_antonio_torres

L´aranya és un peix litoral d´ambients especialment sorrencs. Foto: Juan Antonio Torres

Les aranyes són espècies que es troben sobre diversos substrats: sorra, fang o grava i preferentment a la zona litoral entre els 2 i els 25 m de profunditat on hi viuen enterrades a l’aguait del pas d’alguna presa: sobretot petits invertebrats i alguns peixets. Sovint quan es senten amenaçades ataquen i això fa que cada any es donin casos de persones que han rebut fiblades d’aquest peix

Quan parlem d´aranyes ens referim a unes quantes espècies: l´aranya blanca (Trachinus draco), l´aranya fragata (Trachinus araneus), l´aranya de cap negre (Trachinus radiatus) i l´aranyó (Echiichthys vipera). La característica principal de totes elles i que alhora les fan uns peixos a tenir en compte, és la presència de radis espinosos a l’opercle i a la primera aleta dorsal que inoculen un potent verí d’efectes hemotòxics i neurotòxics. Aquest verí de és una barreja de proteïnes, mucopolisacàrids i enzims que produeix una intensa irritació local que pot arribar a provocar la necrosi. La toxina del verí de l’aranya, al igual que el de les escorpores, és termolàbil, això significa que es desactiva i perd efecte amb la calor, així, el millor remei en cas de picada, es posar una bossa amb aigua calenta en contacte amb la pell per neutralitzar els efectes i fer que la inflamació i el dolor es redueixin. El bany amb aigua calenta ha de durar almenys mitja hora.

aranya cap

Les espines de la primera aleta dorsal i la que té en l´opercle són les que inoculen verí

La picada causa dolor local molt intens a l´ instant. En algunes ocasions es tant fort que pot requerir anestesia local. En casos més greus el verí pot causar marejos, vòmits, sudoració, nàusees, lipotímies i fins hi tot aturades cardiorespiartòries i gangrena. En casos molt esporàdics inclús pot arribar a produir la mort. Sovint la ferida s’infecta i les molèsties locals poden persistir durant alguns mesos.

Trachinus_draco_1_L

L´aranya es pesca amb difrents arts de pesca.

Els pescadors, quan les capturen, les manipulen amb molta cura per evitar les punxades i un cop estabornides els hi tallen els radis verinosos i així és com les trobem als mercats. Es pesquen sobretot amb l’art de bou i xarxes de tresmall encara que també són abundants les captures amb palangre de fons. Els pescadors esportius les poden agafar quan van al curricà sobretot si hi duen força plom. Gastronòmicament no és una espècie molt apreciada malgrat que la seva carn es excel•lent i sovint es reserva per a fer sopes i fumets.

Lloritos: el tresor més amagat

El llortito, també anomenat raor o rasor (Xyrichthys novacula) és un vistós peix de la família dels làbrids (julioles, fadrins i tords) força abundant en els fons sorrencs litorals com ara els de la costa del Maresme. A diferència de la resta de representants del grup, aquests viuen enterrats en la arena entre els 5 i els 50 m de fondària.

El seu cos és alt i comprimit lateralment, el seu cap és força curt i amb un perfil quasi vertical i els seus ulls i la boca són petits.  Presenta un clar dimorfisme sexual,  les femelles  són vermelloses amb bandes horitzontals ataranonjades i blavoses mentre que en els mascles, que són més grossos,  prenen protagonisme les tonalitats  verdes i grises.

La seva alimentació és força variada, a la seva dieta hi abunden els petits invertebrats com ara, mol·luscs, crustacis i equinoderms i alguns peixos.

Els colors dels lloritos prenen aires tropicals

Els colors dels lloritos prenen aires tropicals

El llorito és una espècie hermafrodita proterogínica, això vol dir que aquests peixos neixen  femelles i a partir del tercer any de vida aproximadament experimenten una inversió sexual i es transformen en mascles.

És una espècie molt territorial, sobretot en l’època reproductora. Viu en grups formats per diverses  femelles i  un mascle que  defensa activament el seu territori.

Els lloritos són molt apreciats a les Illes Balears, on es consideren una menja exquisida per la textura extraordinària de la seva carn. Al Maresme també són molt preuats i a les peixateries, que tenen la sort de tenir-ne, assoleixen preus desorbitats.

És pesquen al volantí des de la barca estant. Precisament aquest fet fa que sigui una espècie poc freqüent en les llotges de peix i en canvi sigui capturada activament pels pescadors esportius. Evidentment, cal tenir llicència de pesca recreativa en aquest cas.

Es poc frequent trobar-ne a les paixeteries

Es poc frequent trobar-ne a les paixeteries

La sobrepesca deguda especialment a la pesca recreativa descontrolada i sobretot les regeneracions de platges que ha patit la costa al llarg de la seva història han fet que els lloritos siguin cada vegada més rars en els nostres fons. I es que els danys d’aquestes males pràctiques es perpetuen en el temps.

L´herba màgica

El fonoll marí, (Crithum maritimum) és una planta típica del litoral rocós que viu bé sobre penya segats fins gairebé on arriben els esquitxos de les onades. Creix també en ambients més sorrencs o de còdols ben a prop de la roca. El fonoll marí, és l’espècie més freqüent als roquissars litorals de la nostra costa. Malgrat el seu nom, l’única cosa que l’emparenta amb el fonoll “terrestre” (Foeniculum vulgare) és el seu aspecte i en especial la seva inflorescència en forma d’umbel•la .

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tant el fonoll, com el fonoll marí presenten inflorescències en forma d´umbel·la

Com la majoria de plantes típiques del litoral presenta una sèrie d’adaptacions per a sobreviure un ambient tant inhòspit. En aquest cas, la planta té les fulles crasses (carnoses) i glauques (clares).

És una planta rica en iode, brom i d’altres sals minerals. Té una concentració en àcid ascòrbic (vitamina C) molt elevada, raó per la qual ha passat a la història com a una planta antiescorbútica, que formava part de la dieta dels navegants transoceànics.

El fonoll marí és aperitiu, diürètic i tònic. Les seves tiges i fulles són molt aromàtiques i s’utilitzen en la preparació d’olives en adob i també en la salaó d’anxoves.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

És excel·lent acompanyant tot tipus d´amanides

A Ses Illes, el fonoll marí es molt apreciat i es consumeix de manera habitual conservat en vinagre. Es fa servir per acompanyar el pa amb oli, les amanides i fins hi tot algun peix al forn. A les Balears, aquesta planta està protegida pel govern des del 2005 per evitar la seva sobreexplotació i es necessita una autorització per collir-la. Malgrat tot hi ha nombrosos furtius que es salten la llei i que estant duent aquesta espècie a uns nivells força preocupants. La demanda del mercat per aquest producte cada dia és més elevat i fa que hi hagi empreses especialitzades en la seva preparació i conservació.

fonoll_mari

Des de Mallorca, el fonoll marí es comercialitza a altres indrets del món.

La fama del fonoll marí s’ha escampat des de Mallorca a altres indrets on el producte es considerat com una “delicatessen”. A la Gran Bretanya i especialment a Alemanya, el meerfenchel, nom amb que es coneix aquesta planta, cada vegada és més conegut. Fins hi tot el prestigiós Der Spiegel, l’anomena “l´herba màgica de Mallorca”.

La millor època per a la seva recol•lecció són els mesos de maig i juny, quan la planta està en optimes condicions. La preparació del fonoll marí passa per deixar els brots tendres en aigua i sal durant un mes, a continuació es col•loquen en recipients amb vinagre durant un altre mes.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Fonoll marí a la Musclera (Arenys de mar)

A Arenys de mar, el fonoll marí és una planta abundant a la musclera, això sí, si voleu aplegar alguns brots haureu de ser molt curosos.

Peix de ric, peix de pobre

Al llarg de la història, la percepció que hem tingut sobre el valor dels peixos ha canviat molt. El que avui es considera com a una espècies de molt bona qualitat, ahir era quelcom que no tenia gaire interès. Al llarg de la història els hàbits gastronòmics i el valor que li donem als aliments ha variat. Pels romans, per exemple, el “garum” era  una exquisidesa, avui, aquesta salsa feta a partir de la fermentació de visceres de peix ens pot semblar d´allò més repugnant.

seorell

El sorell és un “peix de pobre” que va en camí de convertir-se en “peix de rics”

Les modes, el valor nutritiu o l’abundància en els mercats entre d´altres fan que allò que abans era considerat com a un luxe avui no tingui ni el mínim interès. Paradoxalment també ha succeït el procés contrari, allò que abans era una “delicatessen”, avui no té cap mena de valor i els pescadors s´afanyen a que no els quedi emmallat en les els seus ormeigs.

El qualificatiu “de ric” o “de pobre”, gairebé sempre fa referència al preu del producte en el mercat, moltes vegades aquest té més relació amb el transport i conservació des de l’àrea de captura o bé es deu a que és tracta d´una espècie sopbreexplotada i cal aplicar-hi un esforç enorme per a obtenir-la, que no pas al seu valor nutritiu o a la qualitat de la seva carn.

Com en tots els aliments, en el cas del peix, també es molt important potenciar el producte de proximitat. D’aquesta forma, a casa nostra, s’afavoriria la pesca artesanal dels nostres pescadors, s’evitaria la sobreexplotació  i s’eliminarien les despeses d’ultracongelació i transport.

Especies com la Boga (Boops boops), la Xucla (Spicaria maena) el Gerret (Spicaria smaris) o el Sorell (Trachurus trachurus) es troben entre les espècies que han perdut valor. Abans, fins hi tot els metges receptaven una bon plat de boga acompanyat de patates i avui els pescadors es veuen obligats a llençar la captura per la borda. Fins hi tot consultant guies i manuals de peixos podem llegir expressions com: “de carn poc apreciada i amb gust semblant a la sardina”, “carn gairebé incomestible” o bé “ per la seva poca qualitat la carn es destinada a fer pinso” per a referir-se a aquestes espècies. Un cas especial mereix el sorell, on els exemplars de bona mida, comencen a prendre valor gràcies al Sushi i al Japonesos.

L´espardenya és una de les menges de mar més esquissides

L´espardenya és una de les menges de mar més esquissides

En altres casos ha succeït l´efecte contrari. De tots es conegut el cas del Bacallà (Gadus morhua) que va passat de ser una menja humil a ser un àpat “de senyors”. Aquest fet ha passat d’una forma encara molt més exagerada amb l´Espardenya (Stichopus regalis). En aquest cas, allò que es repartia entre els pescadors amb la morralla perquè no tenia cap sortida al mercat, s’ha convertit en una de les menges més exclusives.

La maire, un peix de proximitat amb una carn de molt bona qualitat

La maire, un peix de proximitat amb una carn de molt bona qualitat

En el canvi de percepció del valor del peix també ha tingut una força especial els avenços tecnològics ens els arts, en els materials, en els sistemes de pesca i en les embarcacions. Evidentment quan els sardinals o les parelles de bou eren els tipus de pesca majoritari a la nostra costa  s’explotaven uns hàbitats determinats. Amb l’aparició dels quillats a motor i de les portes o bé amb els moderns arts pel.làgics es poden explotar un ambients fins llavors desconeguts que permeten comercialitzar noves espècies, algunes com el Llenguado (Solea vulgaris), la Gamba vermella (Aristeus antennatus) o el Rap (Lophius piscatorius) anirien en el grup del “peix de ric”, mentre que la Maire (Micromesistius poutassou) o la Bròtola (Phycis blennoides), engruixirien l´equip del “peix de pobre”.

I mentre tot això continua, me’n aprofito consumint peix de molt bona qualitat a preu de saldo.

Com mola!!

El bot o peix lluna (Mola mola) és un dels peixos més curiosos que us pugueu trobar. Es tracta d’una espècie cosmopolita d’aigües temperades. A la mediterrània s’acosta a agües superficials a partir de la primavera i durant bona part de l’estiu, l’època en que les aigües tenen una càrrega de nutrients més elevada i en conseqüència augmenta la seva productivitat. La resta de l’any viu en aigües profundes de fins a 600 m.

El nom de peix lluna li ve de la seva forma arrodonida i del seu color clar que sembla el reflex de la lluna en l’aigua.

el bot es un peix molt poc hidrodinàmic. Foto: Marc Adroher

el bot es un peix molt poc hidrodinàmic. Foto: Marc Adroher

La seva morfologia, els seus costums i la seva dieta fan que es tracti d’una espècie singular. El seu cos, en forma de disc, és molt poc hidrodinàmic. La seva pell és aspre al tacte. El bot és un mal nedador i, a més, no té aleta caudal. Sovint es limita a surar a “flor d’aigua” col•locant-se de costat i ajudant-se amb l’aleta dorsal i anal per no submergir-se.

En la seva dieta consumeix grans quantitats de meduses i d’altres exemplars gelatinosos del macroplàncton. En bona mesura, si s’afavorís al bot, és podria regular la presència de meduses a les costes.

Sovint és fàcil observar als bots surant a flor d´aigua. Foto: Artur Antunez

Sovint és fàcil observar als bots surant a flor d´aigua. Foto: Artur Antunez

El peix lluna és una espècie vulnerable que està en regressió. El fet de viure la major part del temps en la superfície de l’aigua fa que el nombre “d’atropellaments” per llanxes i les ferides provocades per les hèlix dels motors siguin freqüents. En alguns casos també queden atrapats de manera accidental en els arts de pesca. Les deixalles de plàstic flotants també són una de les causes de la seva mortalitat.

La seva carn és considerada en alguns punt del llunyà orient com una “delicatessen”. A casa nostra no té valor comercial i està prohibida la seva pesca i comercialització.

Els bots es poden detectar perquè de manera periòdica realitzen salts considerables i perquè sovint mostren la seva aleta aflorant a la superfície de l’aigua. Els salts tenen per a objectiu desparasitar-se de manera activa o bé atreure a aus marines i d’altres espècies per a tal efecte.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Els albiraments de peix lluna en caiac són espectaculars. Foto: Artur Antunez

Una de les formes més espectaculars i respectuoses de conèixer i apropar-se a aquesta espècie és en caiac de mar. Fins hi tot hi ha empreses que programen activitats en aquest sentit.