Peix de segona (I): la bròtola

Publicat el per
1

La bròtola és un d’aquells peixos poc valorats pels consumidors malgrat que és una espècie amb unes  qualitats que  fan que sigui molt interessant el seu consum; La  textura de la seva carn és molt fina i delicada  i el gust recorda al lluç. La seva carn té un contingut baix en greixos. Es tracta d’ una espècie de proximitat que es comercialitza a les nostres llotges i que no està sobreexplotada. Es comercialitza amb un preu molt econòmic. El seu consum pot contribuir a alleugerir la pressió sobre d’ altres espècies en greu perill de col·lapse com ara el lluç.

Es tracta d´una espècie de  la família dels gàdids juntament amb el bacallà, el lluç o la maire. La bròtola és un peix de cos allargat i comprimit de mida mitjana, no sobrepassa gairebé mai els 50 cm de longitud amb els flancs i el ventre clar i el dors més fosc.  Presenta una cap de bona mida amb els ulls grossos molt característics a la part superior i sovint inflats per la descompressió. Presenta un petit barbilló, molt semblant al del roger, a sota de la mandíbula i que actua com a quimiosensor. Té dues aletes dorsals que recorren tota la longitud del cos, la segona molt més llarga que la primera. Les aletes ventrals estan transformades en uns filaments de longitud considerable. Viuen en fons de fins a 1000 m de profunditat i als marges del tal·lús. Es tracta d’una espècie carnívora que s’alimenta de peixos i crustacis. Es reprodueix a la primavera  i inicis d’estiu. A la peixateria solen presentar la bufeta natatòria inflada per la descompressió en ser capturades  i en molts cassos els surt per la boca com si fos la seva llengua.

La bròtola de fang és una espècie comuna a les nostres llotges de peix. Foto: HNPPCC

Quan parlem de bròtoles ens referim a dues espècies molt properes que es diferencien entra d’altres coses per l’habitat on viuen. Així parlem de la bròtola de fang o bròtola pigada (Phycis blennoides) i bròtola de roca (Phycis phycis). De totes maneres des del  punt de vista comercial la més important és la bròtola pigada que representa la pràctica totalitat de les captures que es realitzen a casa nostra.

La bròtola de roca, com el seu nom indica, viu en fons rocosos propers a la costa. La seva coloració pren tonalitats marronoses al dors. La longitud de les aletes ventrals mai supera l’aleta anal. La seva carn és molt més ferma i gustosa que en el cas de la bròtola de fang.

La bròtola es pesca sobretot amb l‘art de bou malgrat que també hi ha captures amb tresmall i amb palangre. Les captures amb art de bou es produeixen quan s’arrossega l’art pels marges del tal·lús i els canyons submarins quan van a la gamba. Un dels principals inconvenients de la seva carn és que aquesta perd consistència  molt ràpidament per això es recomana consumir sempre exemplars acabats de pescar. La millor època pel seu consum és a finals d’hivern i al llarg de la primavera. 

Els quillats d’ Art de Bou, cada dia descarreguen bròtola a les llotges

A nivell terminològic hi ha una certa confusió entre les bròtoles, que també s´anomenem mòllera de fang o mòllera pigada i mòllera roquera respectivament i dues espècies més de gàdids que popularment les coneixem també amb aquest sobrenom: la mòllera vera (Trisopterus minutus) i la mòllera fosca (Trisopterus luscus).  En aquest cas, a aquestes espècies també se les coneix amb el nom popular de capellans o faneques. La nomenclatura en català barreja nom populars molt semblants per a espècies diferents i contribueix a aquesta confusió.  Això és, però, una altra històriademar.

Peix de segona

Publicat el per
2

El consum de peix fresc i de proximitat és una de les recomanacions més insistents  que ens fan els nutricionistes per millorar la nostra salut. L’hora del sopar, un cop acabada la jornada, és un dels millor moments per a consumir peix fresc, acabat de pescar que, un cop subhastat, arriba a les peixateries aquella mateixa tarda.

El ritme frenètic de la nostra societat fa, que moltes vegades, tinguem poc temps i aquesta manca de temps i aquestes presses es redueix en la simplificació i releguem el consum de peix fresc de proximitat en  un segon pla.

Sóc del parer que cal anar a les peixateries de barri i adquirir el peix portat directament de les nostres llotges. Els que vivim en pobles de mar i amb port pesquer tenim una grandíssima sort en aquest sentit i moltes vegades no som capaços de ser-ne conscients.

La boga (Boops boops) i el sorell (Trachurus trachurus) formen part del peix de segona. Foto: Ictioterm

El negoci del peix ha patit molts canvis en els darrers anys, els majoristes apareixen en la cadena de distribució per abastar a les peixateries, especialment si es tracta dels establiments de les grans àrees comercials i supermercats. Allí ens imposen la seva “dictadura” i ens fan adquirir el que els hi és més rendible sense tenir en compte ni la temporada, ni la proximitat, ni la frescor del producte.

Les modes en el consum de peix han ajudat a estigmatitzar algunes espècies. A vegades perquè són difícils de manipular, de cuinar  o perquè, senzillament tenen espines. Així, algunes espècies de peix ja no són comercialitzades pels pescadors, doncs no els hi son rendibles,  i en cas de agafar-ne, com que saben que no tindrà sortida en llotja, les llencen per la borda en un despropòsit monumental.

Recordo de menut d’ haver consumit gerret (Spicaria smaris), boga (Boops boops), sorell (Trachurus trachurus), verat (Scomber scombrus), o xucla (Spicaria maena), espècies de peix menystingut. Peix de segona, malgrat ser, de costa i fresquíssim i que ja no arriba a les peixateries entre d’ altres raons, per manca d’interès dels clients. En aquest sentit és molt més còmode cuinar una rodanxa de salmó que no pas un grapat d’aquests peixos.

El gerret (Spicaria smaris) i la xucla (Spicaria maena) són dues espècies de peix de segona. Foto: Ictioterm

A la llista de peixos de segona n’hi podríem afegir d’altres  com la bròtola (Phycis blennoides), la mòllera (Trisopterus luscus), el capellà (Trisopterus minutus)  i fins hi tot la maire (Micromesistius poutassou) que malgrat trobar-se a les  peixateries, tenen molt poca sortida pels canvis d’hàbits en el consum i per les modes.

El fet de formar part d’aquest grup de peixos de segona, no es deu a la  poca qualitat de la seva carn, que en molts  casos és excel·lent, ni tampoc a que hagin desaparegut a causa de la sobrepesca. Es tracta només de que han deixat de tenir interès comercial i que si se’n pesquen, són retornats al mar. En aquest sentit es calcula que cada dia es llencen per la borda dels nostres pesquers més de vint tones d’aquest tipus de peix.

Als peixos de segona no els donem la oportunitat de jugar en el taulell de les peixateries en la mateixa divisió que ho fan d’altres espècies foranies i de dubtosa sostenibilitat que sí que hi son presents. Així, mai els donarem la oportunitat de pujar de categoria. La oferta en les peixateries és limita sempre a la dotzena de peixos més demandats i que en molts casos la seva explotació està sobresaturada. Només diversificant el consum i aprofitant l’ampli ventall d’espècies comestibles que ens ofereix la nostra mar, podem aconseguir un consum de peix fresc, de proximitat i sostenible. Això, és però, una altra històriademar.

La Mar d´Amunt

Publicat el per
2

El topònim Mar d’ Amunt es fa servir, de manera no precisa, per a designar  la costa nord del Cap de Creus, des de l’extrem del mateix cap i fins a Port de la Selva, Llançà, Cervera o Portbou segons la font consultada.  L’historiador Arnald Plujà i Canals, una de les persones més coneixedores del Cap de Creus del seu patrimoni i de la seva història, explica que el topònim té el seu origen a Cadaqués, allí  es dividien les aigües del terme municipal en les de la Mar d’Amunt iles de  la Mar d´Avall i el Cap de Creus, es clar,  en feia de partió. El mot la Mar d’ Amunt apareix al s. XIII, molt abans de que alguns dels municipis que avui se l’han apropiat naixessin com a tals.

Del Cap gros fins al Cap de Creus hi ha la Mar d’Amunt

Sembla ser que el topònim s’usava  per a designar i situar les platges Cadequesenques que eren sortejades per a la pesca a l’ encesa. Precisament, aquest sorteig, s’havia realitzat algunes vegades a  cala Jugadora, d’ aquí el seu nom. Els límits de la Mar d’Amunt anaven doncs fins a la darrera platja que es “jugava”, cala Taballera, que havia estat motiu de disputa entre els habitants de Cadaqués i els selvatans per a la riquesa de les seves aigües. Així doncs, segons Plujà, el límit oriental del la mar d’ amunt es troba al Cap Gros que, obre el ponent del Gou.

La Mar d´Amunt té una identitat pròpia, en aquest tram de costa la tramuntana hi incideix directament, cosa que no passa ni a Llançà ni a  Colera, ni a Portbou. Es tracta del sector més abrupte i salvatge de tot el litoral catal. Una costa de poc més d’ onze quilòmetres que podem qualificar de “verge”. Aquí, com en cap altre indret, el vent, l´aigua i la sal han modelat un paisatge amb unes  formes úniques talment com si fóssim a un altre mon.

Navegar per la Mar d’Amunt és una molt bona experiència. Abans de sortir de port però, cal estar atent a la previsió de vent, ja que si entra tramuntana, hi estem exposats directament i el que havia de ser una navegació plàcida s’acaba convertint en una aventura en el millor dels casos.

Sortim del Port de la Selva, l´inici del sector comença al Cap Gros i d’allí, immediatament ens endinsem al Gou amb les seus sorrals, tranquils fora de temporada i atapeïts de vaixells en els mesos de bonança: cala Galera, cala Talabre, cala Tavallera, cala Ravener, El Portitxó i cala Prona.

S’Encalladora . L’extrem més oriental del Mar d’Amunt

A continuació, la punta dels Tres Frares ens assenyala l´entrada al racó que formen cala Galladera i cala Portaló amb l´illa del mateix nom fent partió. El següent tram és el que correspon al Pla de Tudela, l’illot de Culleró  i cala del mateix nom. A nivell geològic, segurament aquest és el tram més interessant. Costa d’ entendre que durant una bona colla d’anys aquest indret hagués estat literalment ocupat per un complex privat d’interessos dubtosos. Avui, unes construccions metàl·liques ens recorden aquest passat turmentós que va patir aquest espai i que afortunadament no es tornarà a repetir.

Després de Tudela, la següent badia és la de cala Culip, arrecerada de tots els vents però també una trampa mortal pels navegants més inexperts o desconeixedors de la força de la tramuntana. Ara, fins arribar al Cap de Creus només queda navegar pel  Freu de Sa Claveguera que separa la costa de l’illot de S´Encalladora. Allí, el paisatge és imponent per una banda tota la costa nord amb de Biarra al fons i més enllà els sorrals del Rosselló. Pel costat sud, el Cap de Norfeu i l’Escala tanquen l’horitzó.

Per contraposició al mar d’amunt, també es parla del Mar d’avall, entre el Cap de Creus i cala Nans. Això és, però, una altra històriademar

Far del Cap Aspre

Publicat el per
Respon

Tinc una casa molt gran. Casa meva va  des del Castell de Burriac i fins al far de Calella. En aquest espai em moc diàriament, algunes vegades per raons laborals i d’altres familiars. Quan veig en l’horitzó la silueta d’aquestes edificacions que fan de partió em dona sempre una sensació de tranquil·litat, de que estic arribant a casa meva.

Cada dia de cada dia, al mati amb l’alba i la tarda amb la prima, passo per sota de la silueta del magnífic far de Calella, talaia que domina aquest territori i que li dona una personalitat única al paisatge. En moltes ocasions m’hi aturo una estoneta en algun dels miradors d’abans d’entrar a Calella. En funció de l’època de l’ any, gaudeixo de la sortida del Sol, dels corbs marins de la roca grossa, de l’embat de les onades sobre la costa, d´algun sonsarie o tresmaller calant l’art a pet d’ona,… Però sempre la visió omnipresent i immutable del far a la meva esquena recordant-me que sóc a casa. Són tot just només cinc minuts de contemplació, de relaxació i de carregar les piles per la jornada que està a punt de començar. Si els fars guien als navegants, el far de Calella, em recorda que he d’anar a la feina i m’assenyala el camí.

El far de Calella o del Cap Aspre. Foto: José Pérez

Sensacions semblants són les que devien experimentar els navegants en observar la llum tranquil·litzadora del far en temps de cabotatge, una activitat econòmica de primer ordre fins que la línia fèrria va connectar els pobles “de mar” i ens va desconnectar de la façana litoral.

El Far de Calella o Far del Cap Aspre és un dels símbols més coneguts de Calella. La farola, com l’anomenen els pescadors i els navegants  de la zona, s´usa també com a senyal per enfilar algun altre punt i per a situar-se a sobre dels caladors curuls de peix.

El Cap Aspre es troba situat a l’extrem de ponent del municipi, en un petit promontori de poc més  cinquanta metres d´alçada. Precisament gràcies a aquest modest cap, Calella gaudeix d´un sorral força estabilitzat que ha permès desenvolupar una industria turística primerenca, i és que els calellencs d’avui li deuen molt a aquest caprici de la geografia.

El far de Calella es troba al costat mateix de la carretera nacional 2

El far es va començar a construir a l’octubre de 1856 sota la direcció de l’enginyer Marià Parellada sobre les restes d’una antiga fortificació de defensa envers les ràtzies pirates barbarescos que van  assotar aquesta costa. En un primer moment la llanterna era alimentada amb oli a pressió i més endavant el combustible va ser substituït per la parafina i el petroli. A l´any 1916 s’electrifica i es millorà la part òptica i al 1927, es va substituir l’aparell òptic per un altre de més potent equipat amb interruptors automàtics.  Avui la llum del far és visible fins a una  distància d’unes trenta-tres milles nàutiques i és conegut en les cartes de navegació per les seves llampades, 3 i 2, cada 30 segons.

L´edifici és de planta baixa i forma quadrada amb dos petits patis interiors i una torre per a l’aparell òptic. Malgrat que la seva distribució interior ha patit alguna  variació d´ençà de la seva construcció, l´exterior conserva la mateixa imatge de quan va ser construït.

A ponent del far del Cap Aspre, en un turó veí, es troben les restes de les torretes, unes antigues torres de telegrafia òptica d´us civil que van ser construïdes en la mateixa època que el far. L’estació s’anomenava la Patona i el  sistema de senyals en aquest cas anava des de Montjuic fins a la Jonquera. Això és, però, una altra històriademar.

SantJordidemar

Publicat el per
Respon

                                                                                                  He venido a hablar de mi libro PACO UMBRAL

Per Sant Jordi, històriesdemar

En d´altres ocasions les recomanacions fetes per Sant Jordi des d’aquesta plana han fet referència a aquells llibres i lectures que més sintonitzaven amb les meves històriesdemar. Són el que anomeno, el llibresdemar o llibres amb gust a sal. Aquí teniu la tria que he fet aquests darrers anys: 2014, 2015, 2016, 2017, 2018, 2019.

Permeteu-me que per la diada d’aquest any faci una mica d´autobombo, és el primer Sant Jordi amb el meu llibre a la venda. Si en voleu algun exemplar us el podem enviar a casa.

Per acabar, dir-vos que el dia de Sant Jordi a les 18 h estaré al patí del convent de les Clarisses d´Arenys de Mar fent la presentació d´històriesdemar.  L’aforament és limitat, per la qual cosa haureu sol·licitar la vostra invitació en aquest enllaç.

Bon Sant Jordi!!!

Pedra de Girona

Publicat el per
2

La calcària nummulítica o pedra de Girona és un tipus de roca sedimentària força abundant al nostre país.  Es tracta d’un material  compost bàsicament de carbonat de calci (CaCO3) que forma una mena de ciment entre el que hi ha  gran quantitats d’estructures de forma esfèrica  o lenticular, són les conquilles dels nummulits. La roca és de color gris clar i presenta  tonalitats blavoses  en les superfícies acabades de trencar. La calcària nummulítica tallada i polida posa de manifest l’extraordinària bellesa d’aquests organismes marins primitius.

Entrada de la catedral de Girona on es possible reconèixer arreu els nummulits fossilitzats en la roca.

Es tracta d’una roca molt preuada utilitzada amb finalitats arquitectòniques per recobrir parets, façanes o paviments. Una de les varietats més apreciades de calcària nummulítica és la “pedra de Girona”, explotada durant molts anys en les pedreres dels voltants d’aquesta població. En aquesta ciutat, i a molts altres indrets de la nostra geografia, alguns dels edificis més nobles van ser construïts amb aquest material. El fet de viure rodejats d’edificacions amb fòssils, com ara els nummulits, fa que el medi urbà sigui també un espai on poder  gaudir de la  geologia.

Els nummulits van ser uns protozous  marins que formaven part del grup dels foraminífers. Malgrat estar formats per una sola cèl·lula,  poder ser observats a simple vista. Van viure fa uns quaranta cinc milions d’anys, en l´eocè. La seva mida més habitual és d’uns 5 mm tot i que és possible trobar-ne també d’un centímetre o més. La resta fossilitzada correspon a l’esquelet calcari de l’animal que era porós i estava format per nombroses cambres connectades entre si. Dels orificis  de la conquilla en sortien un fins tentacles anomenats rizòpodes que utilitzaven pels seus desplaçaments o per alimentar-se. Avui tots els representants dels nummulits són organismes fòssils, tot i així el grup dels foraminífers continuen tenint nombrosos representants vius.

La roca tallada ens mostra les cambres concèntriques dels nummulits. Les formes A tenen la cambra inicial central grossa mentre que les formes B aquesta és molt més petita

Els nummulits eren organismes bentònics que habitaven en gran nombre els càlids i poc profunds oceans del terciari que cobrien bona part de la zona central de Catalunya, prova que aquesta gran àrea havia estat un mar en aquells temps, i que posteriorment amb els moviments tectònics va desaparèixer. En morir, els seus esquelets es dipositaven al fons marí formant grans acumulacions juntament amb sediments carbonatats que actuaven com a ciment. Aquests van acabar compactats, plegats i cimentats quan el mar es va retirar. S’han descrit més de dues-centes espècies diferents d’aquest grup.

Presenten un fort dimorfisme sexual. Es poden observar formes A, originades a partir de la reproducció sexual i formes B fruit de la reproducció asexual. Les formes A són en general individus petits amb la cambra inicial grossa i les formes B són exemplars més grossos amb la cambra inicial molt més petita.

Popularment aquests organismes se’ls coneix amb el nom de “dinerets”, fent referència a la seva forma. Precisament l’etimologia del mot nummulus, significa moneda. A més, els romans creien que eren monedes petrificades. Això és però, una altra històriademar.

Sant Baldiri: la perla perduda del Cap de Creus

Publicat el per
1

El nucli abandonat de Sant Baldiri de Taballera es troba dins al massís del Cap de Creus a uns cinc quilòmetres de Port de la Selva. El conjunt, avui en ruïnes, està format per l’església, la casa del capellà i d´altres dependències annexes tancades dins un recinte fortificat amb una torre circular de defensa.

Durant molt de temps va ser el  centre espiritual  i econòmic dels nombrosos masos dispersos per les muntanyes del Cap de Creus. Aquest santuari va pertànyer inicialment al terme municipal de la Selva de Mar, juntament amb tota la muntanya de Sant Baldiri. A l’any 1787 va quedar inclòs dins del nou municipi de Port de la Selva, que va aconseguir el títol de vila en la cèdula Reial que va signar Carles III.

Les runes de Sant Baldiri de Taballera

Les primeres referències documentals de Sant Baldiri van íntimament lligades al monestir de Sant Pere de Rodes i a la casa comtal d’Empúries. Al S. VIII ja hi havia una petita cel·la monàstica. A l’any 947 en un precepte de Lluis  d´Ultramar,  se l’anomena com a possessió a favor de l’abat Hildesind de Sant Pere de Rodes. Posteriorment apareix també en un document del Comte d’Empúries Gausfred, que ampliava les possessions del monestir. En d´altres documents d´aquell temps també es troba,  sempre relacionat amb Sant Pere.  La torre de defensa circular  es construeix a l´any 1558 per vigilar l´accés marítim de les ràtzies pirates  que assotaven la costa. En aquells temps el Cap de Creus  ve ser  fortament castigat per la pirateria amb nombrosos segrestos i saquejos. Més endavant va esdevenir santuari i ermita i es va fer una reconstrucció a mitjans del segle XIX. Finalment va quedar abandonada. El darrer aplec es va celebrar a l´any 1917. A partir d´aquell moment comença la seva progressiva degradació, decadència i enrunament. No va ser fins ben entrat el s. XX que es van realitzar uns treballs per recuperar i restaurar les restes.

Per arribar-hi, s’hi accedeix des del Port de la Selva a través del camí dels masos, avui GR11. S´ha de sortir del poble en direcció Cala Tamariua i seguir les indicacions. El darrer tram de l´itinerari es fa per un petit corriol que accedeix a la Vall de Sant Baldiri. Aquesta és un paratge relativament excepcional, arrecerat, proper al mar, amb terres fèrtils i amb aigua abundant. La seva vegetació és exuberant especialment si la comparem amb la de la resta del massís. Hi predomina l’alzina i el suro acompanyats de les pinedes que ocupen les antigues vinyes abandonades. En les obagues més humides també hi podem observar algun roure.  Al llarg de tot el recorregut ens trobem rodejats de quilòmetres de murs de paret seca resultat de la incansable activitat dels habitants del territori per fer fèrtil un terreny abrupte i erm. Algun dia s´hauria de reivindicar aquest veritable signe d’identitat del Cap de Creus.

Si volem arribar fins a Cala Taballera haurem de continuar aproximadament uns dos quilòmetres seguit el camí que passa pel Mas Paltre.  Taballera és la veritable reina del Gou.

Els goigs de Sant Baldiri

Ara fa uns trenta anys es va engegar una campanya per a recuperar l´indret anomenada “ Sant Baldiri, la perla perduda del Cap de Creus”. De fet, la recuperació del conjunt no es va poder fer fins que l´ajuntament del Port de la Selva no va rebre la cessió del conjunt arquitectònic  i d’una part de la Vall de Sant Baldiri que encara estava en mans dels ducs de Medinacelli, els hereus dels comptes d’Empúries. Això és però, una altra històriademar.

La fi de l´Art de Bou?

Publicat el per
1

Sembla que aquesta vegada va de veres. L’administració té a sobre la taula una proposta de restricció que implicaria a la pesca d’arrossegament o art de bou.

L’àrea total afectada on hi haurà aquesta restricció és de 400 km2, una superfície superior  a la comarca del Maresme. Aquesta estaria fragmentada al llarg de tot el litoral català i estaria formada per divuit  sectors des del Cap de Creus fins a les aigües del Delta de l´Ebre. En totes aquetes zones els pescadors de bou veurien prohibit l´accés als caladors.

D´aquestes divuit àrees, n´hi ha set que pertanyen a les confraries de Girona, sis a les de Tarragona i cinc a les de Barcelona. Pel que fa a les superfícies, al litoral gironí  correspondrien 174 Km2, 86,5 km2 a Barcelona i 139,5 km2 a Tarragona.

Zona de tancament a l’art de bou, corresponent a les 18 àrees el litoral català que en total representen 400 Km2. Totes aquetes àrees estan sobre el talús i en els canyons submarins on es localitzen els caladors de l´art de bou.

La redacció del Pla ha anat a càrrec de l’Institut Català de Recerca per a la Governança del Mar (IcatMar) i l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona (ICM-CSIC). Aquest acord entre científics i pescadors es produeix arran de la pressió que s’està exercint des de la Unió Europea en relació a l’esforç pesquer que s´inverteix sobre les comunitats demersals, la situació de les poblacions objecte d´explotació i el greu impacte ambiental produït per  l´art de bou sobre el medi.

 Des de l´entrada en vigor, el gener de 2020 del Pla multianual per a la pesca de demersals al Mediterràni Occidental impulsat des de la Unió Europea , la pesca d´arrossegament està vivint canvis molt importants. Aquesta Pla estableix mecanismes de control de l´esforç pesquer basats en la reducció progressiva dels dies de pesca incrementant així els períodes de veda. Així, des de l’inici del Pla, els dies de pesca d´aquests tipus d´arts de pesca s´han reduït un 17,5%

A Catalunya, l´acord entre la comunitat científica i els pescadors es materialitza en l´establiment d´aquestes divuit grans àrees per intentar que es frenin els períodes de veda. A més, la comunitat  científica pensa que és molt millor aquesta restricció que no pas  l´augment dels dies d´aturada, ja que d´aquesta manera es facilita la regeneració dels fons marins i la recuperació d’estocs.

Aquesta mesura afectarà  a la totalitat de quillats de bou que feinegen en aigües catalanes, unes dues-centes cinquanta embarcacions en total. La pesca d´arrossegament o art de bou és un dels sistemes de pesca més poc eficients dels que s´usen en l´actualitat. La pesquera consisteix en arrossegar un art en forma d´embut pel fons marins enduent-se pel davant tot allò que es posa al seu camí.   L´art de bou és un ormeig de pesca gens selectiu tant pel que fa a les talles de les captures com pel que fa a la diversitat d´espècies.

L´art de bou és l’ormeig de pesca que en sortirà més perjudicat per aquesta mesura

Dins del recursos demersals que més preocupen als científics es troba el rap, el lluç, el moll de fang, la gamba vermella, el llagostí o l´escamarlà. D´entre ells, el més preocupant és la pesquera del lluç (Merluccius merluccius) que és del tot insostenible  i acabarà extingint aquesta espècie dels nostres caladors si no s´hi posa remei de manera urgent.

N´hi haurà prou amb aquesta mesura? Personalment penso que és del tot insuficient i que caldria replantejar el problema des de l’arrel. Les característiques  de la Mediterrània pel que fa a la seva productivitat el fan un mar on l’art de bou no hi encaixa de cap de les maneres. El que s´hauria de fer és precisament promocionar els arts de pesca tradicionals molt més selectius i respectuosos amb el medi. Caldria també educar els consumidors pel que  fa peix de temporada i la diversitat d´espècies amb valor comercial. Això es però, una altra històriademar.

Capironat marí

Publicat el per
Respon

Fa uns mesos la biòloga arenyenca Carme Buxalleu va realitzar un estudi per avaluar la presencia del Capironat marí (Reseda hookeri) a les platges de Santa Susanna. De fet, la primera cita d´aquesta espècie a les platges del Maresme es deu a Pere Montserrat que la va identificar i recol·lectar en petits sectors de les platges de Malgrat i a la platja de les Dunes de Santa Susanna l´any 1956 on va ser observada fins al 1971. A partir d´aquesta data sembla que la planta s´extingeix.  No va ser fins al 2015 que Xavier Romera la va retrobar  un altre cop a la Platja de les Dunes de Sant Susanna i al 2018 en publica, juntament amb Moisès Guardiola, la seva troballa en una comunicació a ICNH (Institució Catalana d’Història Natural). En aqueta observació es detecten uns dos-cents individus repartits en un tram de 350 m en una estreta franja de pocs metres d´amplada situada entre les sorres litorals sense vegetació i les comunitats de plantes ruderals dels accessos a les platges, aparcaments i vies de comunicació. Cal esmentar que l’aspecte i composició florística de la població trobada a la platja de les Dunes al 2015 és molt diferent de la que hi va trobar Pere Montserrat anteriorment.

Capironat marí (Reseda hookeri). Foto: Natura-Tordera

El capironat marí és una planta herbàcia que pot arribar a assolir fins a mig metre d´alçada encara que normalment és més baixa. Com moltes plantes adaptades a l’aridesa, presenta unes fulles un xic carnoses. Les flors són blanques i formen un raïm dens i allargassat. Les llavors tenen forma de ronyó, són petites, lluents, marró negroses i amb la testa llissa. Aquestes darreres característiques serveixen per identificar l´espècie i diferenciar-la d´altres properes.

El capironat marí viu en ambients marins  sorrencs i rocosos  i és una espècies endèmica de la Mediterrània occidental. Les seves poblacions es troben molt aïllades i disperses. Es considera una espècie amenaçada en perill crític extinció. A la Península Ibèrica només ha estat citada al Maresme i a les illes Columbretes, aquí la població és molt més reduïda, limitada a una setantena d´exemplars. Això ens indica que la població del Maresme és la colònia d’aquesta espècie vegetal més nombrosa del Món.

Amb l´estudi de Carme s’ha fet una troballa d’una població estimada de 5855 individus fet que significa un increment espectacular respecte als 200 exemplars que van ser observats un parell anys abans i que posa de manifest que els tancats que es van realitzar per a la seva protecció han funcionat de manera excel·lent.

Mapa ubicació dels tancats de protecció, dels inventaris i dels transsectes a la platja de les dunes de Santa Susanna. Font: Carme Buxalleu

No obstant aquestes bones notícies, el capironat marí està sotmès a una sèrie d’amenaces que s´haurien de minimitzar per garantir la seva viabilitat futura. El fet de tenir una única població a Catalunya i en una àrea de distribució molt petita fa que l´intercanvi genètic sigui molt baix. La degradació de la rere platja i l´aparició d´espècies ruderals i invasores com ara la canya (Arundo donax) i el bàlsam (Carpobrotus edulis)  limita també molt la seva expansió. A més, el pas de vehicles i persones pel vial a tocar dels tancats afavoreix la vegetació ruderal i la perpetua. D´altres amenaces tenen a veure amb que l´espècie no pot colonitzar espai fora dels tancats al ser una zona altament humanitzada.

Vista la importància de la descoberta, l´Ajuntament de Santa Susanna està protegint el perímetre on es troba la planta amb tanques alhora  que vol fer divulgació per donar a conèixer el valor que es mereix la troballa i conscienciar els usuaris de les platges de la riquesa que contenen. En l´estudi de la Carme Buxalleu s´hi recullen moltes propostes que caldria executar per tal de mantenir la població de la platja de les Dunes, la darrera del món. Això és però, una altra històriademar.