El temporal de les faves

El temporal de les faves és una llevantada característica que cada any assota la costa catalana pels volts de l´equinocci de primavera. Any sí any també, uns dies amunt, uns dies avall, el temporal de les faves arriba puntual al litoral central català i en particular a la costa del Maresme. Allí, les faveres plantades arran de mar a la plana deltaica de la Tordera són els testimonis muts a primera fila d´aquest fenomen meteorològic.

Captura

Situació típica de llevant: la borrasca a punt de passar per l’estret de Gibraltar i entrar a la Mediterrania

El nom d’aquest episodi es fruit de la cultura popular dels pobles de mar. Al Maresme, la convulsió meteorològica, coincideix en el temps amb el període de recol•lecció d’aquesta lleguminosa. El nom va ser popularitzat per Josep Pla en el seu relat La Tramuntana “La tramuntana de l’equinocci sol anar lligada amb el que els pagesos del Maresme anomenen el temporal de les faves”.

2014-02-10 13.01.25

Al Maresme, en l´equinocci de primavera les faveres estan al punt

La situació meteorològica es caracteritza pel vent de llevant acompanyada de pluja forta, a vegades intermitent i força variable. El vent remou les faveres litorals, ja força altes en aquesta època i fa ballar les seves tavelles que ja estan al punt i les fulles i les flors que ens regalen danses de reflexos argentats.

En ser un vent de component marítim, impregna tot l’ambient d’un característic i inequívoc gust a sal marina que es barreja amb les flaires aromàtiques del romaní més litoral que ja és florit.

2014-02-24 12.30.28

Les faveres de la plana al·luvial de la Tordera en són els muts testimonis d´aquesta convulsió

Les llevantades també es repeteixen de forma periòdica en l’equinocci de tardor, en aquest cas rep el nom popular de “temporal de les bótes” o “rentabótes”. Aquest sol aparèixer a mitjans de setembre coincidint amb la verema. En aquest cas, el nom té el seu origen a que antigament els pagesos aprofitaven aquesta pluja per a treure les bótes de vi perquè fossin rentades i així tenir-les apunt.

Un món sense peixos

Imagineu un mar sense peixos. Imagineu una alimentació sense peix. Imagineu les conseqüències globals de tot plegat. Aquest serà el nostre futur si no ho aturen, pensem i actuem a partir d’ara mateix. (Charles Clover: The end of the file)

TheEndoftheLine Caratula de “the end of the file” de Rupert Murray[/caption]

Quan pensem en els problemes globals amb que s’enfronta la humanitat, el primer que em ve al cap és el canvi climàtic, però hi ha una altra veritat incòmoda: la crisi dels oceans. El missatge principal  de la pel·lícula fa referència a  la sobreexplotació que pateixen  els caladors de pesca.

Amb diversos exemples d’arreu del planeta es repassa una història de despropòsits en relació a algunes pesqueres que, en la seu temps semblaven una “mina d’or” i que ara, representen una font de penúries i de misèria. El bacallà de Terranova va donar les primeres senyals dels excessos efectuats i més endavant s’hi van afegir altres espècies. Per sobre de totes sobresurt  la tonyina vermella, que és considera el paradigma de la mala gestió dels recursos pesquers. Al ritme actual  es calcula que pels volts de l’any 2048 els recursos naturals marins arribaran al col·lapse amb totes les conseqüències que s´en poden derivar, tant a nivell econòmic, com ecològic o social. Per exemple, a la costa occidental d’Àfrica hi ha milions de persones que depenen del peix i amb el seu exhauriment es veuran obligats a fugir.

1620645_705863839445097_274084326_n

Els arts d´arrossement de fons haurien d´estar prohibits

Segons la FAO, es calcula que al voltant dels 75 % d’espècies del món estan explotades al límit  o bé són sobreexplotades. A Europa el 50% de les quotes establertes pels nostres polítics són molt superiors a allò que els científics consideren raonable. En el cas de la tonyina vermella a la Mediterrània,  els científics van recomanar quotes màximes pel 2010 de 15.000 Tm mentre que els polítics de la U.E. sense fer cas a aquests van acordar quotes de 30.000 Tm. El més greu però és que la quota real que va capturar la flota de tonyinaires que feinegen per  la mediterrània amb total impunitat i al marge de la llei va ser per aquell any  de 61.000 Tm.

Amb tot,  i malgrat que sembli el contrari, l’aqüicultura només s’afegeix a aquest desgavell. Es calcula que el 40% de les captures de peix a nivell mundial s’usen  per a fer farina de peix que serveix per engreixar altres espècies que només estan a l’abast de la part de la població més afavorida. Per engreixar 1 kg de Salmó necessitem el pinso equivalent  a 5 kg d’anxoves  i tota la captura d’aquesta espècie al banc de Perú i Xile es dedica a transformar-se en farina de peix.

1688930_1462442263978784_1276339973_n

Porta d´arrossegament. Foto: Diego López

A diferència d’altres problemes globals, la solució als problemes derivats de la sobrepesca es del tot assequible i passa per a diversos camps en els quals els ciutadans hi tenim un paper molt destacat.

  •  En primer lloc caldria exigir als nostres polítics que segueixin les directrius que dictaminen els científics especialistes en el tema. Avui en dia tenim  la generació de científics pesquers més ben preparada de la història però continuem tenint vells polítics miops amb la mentalitat del segle passat*
  •   Com a consumidors, hauríem de canviar els nostres hàbits de consum i comprar només el peix que hagi estat capturat de forma sostenible. Com a actors responsables hem d’exigir saber on s’ha capturat cada espècie, el sistema de pesca utilitzat  i si és una espècie en perill o no. A tal efecte caldria que s’obligués a identificar el  peix que es ven als mercats amb un certificat on s’especifiquessin aquest termes. A casa nostra han aparegut algunes  iniciatives  en aquesta  línia.
  • Per finalitzar, caldria crear una xarxa global d’àrees marines protegides. Actualment només el 0,6% de la superfície mundial dels oceans està protegida a través de Reserves Marines. Els científics opinen que per a recuperar els estocs i tornar als nivells de l´inici de la crisi caldria protegir entre el 20 i el 30% de la superfície dels oceans i això passa per un canvi de mentalitat en l’administració i en el sector pesquer.

* Malgrat tot, no és just posar a tots els polítics en el mateix sac i en aquest sentit m’agradaria reconèixer l’ingent feina que Raül Romeva ha fet durant els anys que ha estat al Parlament Europeu en relació a la sobreexplotació dels caladors de pesca i la potenciació dels ormeigs tradicionals.

Quins bunyols!!!

El bunyol de mar (Microcosmus sulcatus i Microcosmus sabatieri), també conegut amb el nom de patata de mar, llima, ou de mar, rovell o pruvexo, és un dels pocs representants del grup dels urocordats comestible i amb un cert interès econòmic. Es tracta d´ una espècie d´ascidia solitària que viu sobre tot tipus de fons (roca, sorra o fang) a una profunditat molt variable.

bunyol

L´aspecte extern del bunyol de mar no és massa agradable

Els exemplars tenen forma ovoide d’uns 20 cm amb el cos molt rugós, d’aspecte terrós i recobert d’una abundant fauna d’epibionts (coralls, hidroïdeus, briozous, ascidis, algues,…). Per aquesta raó que rep el nom de “microcosmus”.

Com totes les ascídies, el seu cos té forma de sac i presenta dos sifons, que alternen franges blanques amb morades i que només s’observen quan l’animal és viu. S’alimenta creant un corrent d’aigua entre el sifó bucal (superior) i el sifó atrial (lateral) i filtrant les petites partícules que hi ha en l´aigua.

microcosmus

Els sifons d´aquesta espècie només es poden veure “en viu”

El bunyol de mar és una espècie hermafrodita. La seva reproducció és a l´hivern i el seu desenvolupament presenta fases larvàries.

La carn del bunyol de mar és de color groc intens, d’aquí el nom de Llima o Rovell, amb tonalitats taronges a prop dels sifons. Té un gust fort lleugerament àcid i molt característic a Iode. Es menja viu com les ostres o les garotes, per fer-ho, s’obre l’animal pel mig.

bunyol1

La carn del bunyol de mar és d´un groc intens, el seu gust és amarg. Malgart ser poc conegut, els amants del “marisc” el consideren excel.lent.

En algunes ocasions es troben formant un hàbitat marí anomenat “fons de microcosmus” comú en fons rocosos i detrítics a partir dels 30 m de profunditat. En aquest ambient les ascídies entapissen completament el fons i són recoberts de nombrosos epibionts i materials de sedimentació.

Malgrat que no és molt apreciat pel gran públic, els amants del marisc el consideren una menja extraordinària.
Es captura normalment amb l’art de bou i és bastant difícil de trobar als mercats.

Terra de freus

El vent, el vent llagotejà ma nau feliç,
el vent que mesurava de banda a banda el freu
¿Quin amor aquell dia domà l’imperi greu
del vent, que sobre el mar m’obrís un calladís
d’ones blaves, per on volés ma nau feliç?

(El darrer freu. Carles Riba)*

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El freu des Bot a Llevant de Sa Boadella

Un freu és un pas estret entre roques. Normalment el terme s’empra quan aquest està “cobert d’aigua”. El mateix mot també pot fer referència a un estret entre muntanyes, talment com un engorjat.

De freus n´hi ha de totes mides. Entre els freus en “majúscules” cal anomenar el magnífic Freu de Sa Claveguera que separa el Cap de Creus de l’Illa de S´encalladora, el Freu de les Formigues entre aquestes illots i el Cap de Planés a la costa de l´Empordanet, o bé Es Freus entre Eivissa i Formentera.

Algunes vegades, l’estret que forma el pas pot estar submergit en el fons marí com en el cas del calador d’arrossegament anomenat Es Freu, que es troba al nord del Maresme.

La Costa Brava és plena de freus i de petits passos només accessibles amb les embarcacions més senzilles. De tota la costa, si algun tram destaca per sobre dels altres, aquest és el  que hi ha pels volts de Lloret.

Entre Santa Cristina i Cala Morisca la costa és molt retallada, amb nombrosos illots que formen molts freus de mida petita, només navegables amb caiac de mar. Tots els racons, els illots, els passos i els freus d’aquest tram de costa tenen una toponímia pròpia coneguda per la “gent de mar”. Aquest patrimoni que, avui corre perill de desaparèixer, és el llegat d’una època on es vivia molt més de “cara al mar”.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La gran majoria de freus de les platges de lloret només són navegables en caiac.

Entre Santa Cristina i Sa Boadella trobem Es Freu. A la punta de Fenals, torna a aparèixer el mateix topònim. I sota mateix del magnífic casalot de Santa Clotilde es troba el Freu des Bot.

freu-7

Toponimia de la costa entre Santa Cristina i Lloret

Abans de Cala Trons trobem el Freu d´en Sitre, immediatament després el Freu d´en Barbano. Un cop passada la Cala d´en Simon hi ha el Freu Llarg d´en Simon, i desprès de Sa Tortuga el freu del mateix nom.

transfreu6

Toponimia de la costa entre Lloret i Cala Morisca

Abans de Canyelles, trobem el Freu de Sa Goita i el Freu des Safareig i passada aquesta cala, el Freu des Bullents.

Finalment abans d’arribar a Cala Morisca, es localitza el Freu de Sa Fusta i el Freu de Sa Porrassa.

* Aquest poema es basa en un episodi de l’Odissea d’Homer: el darrer viatge que va fer Ulisses des de l’illa de la princesa Nausica fins a la seva pàtria. En aquest cas, aquest darrer freu, fa referència al darrer pas que ha de fer abans d’arribar a Ítaca.

Fullaraca de platja

Port_Cross_juny2011_43

Mantell de posidònia a una platja de Port Cros (Illes Hyères) foto: Pili Vendrell

Al llarg de l´hivern, els temporals acumulen en moltes platges trossos i restes de Posidònia: fragments de fulles de totes mides, restes de les seves fibroses tiges i les curioses pilotes de posidònia, que van portar de corcoll als primers naturalistes. Aquestes magnífiques boles es formen a partir dels petits fragments de la planta, que el ritme de les onades entortolliga i fa rodolar pels fons fins a ser arrossegades i acumulades.

Posidonia oceanica

Les pilotes de posidònia van fer anar de corcoll als primers naturalistes

Les fulles velles de posidònia, carregades d’epífits, són arrencades i fragmentades pels embats de les onades que les van acumulant a les platges formant veritables catifes naturals. Aquests mantells de posidònia les protegeixen de l’erosió i de la regressió, funció essencial per poder-les mantenir i signe inequívoc d’una bona qualitat ambiental, tot i que alguns banyistes ignorants les continuïn considerant escombraries desagradables.

2014-01-25 13.35.03

Fulles i restes de posidònia a una cala del Cap de Creus

Les restes de posidònia, avui en dia no tenen cap ús. Ancestralment havien estat útils per a la gent de la costa i eren recollides per a ser usades de diferents maneres segons la geografia o l’època

2014-01-25 13.37.37

Plomall de posidònia

  • Les fulles s’havien fet servir com a adob, jaç i fins i tot com a farratge pel bestiar.
  • La planta té també propietats remeieres. Les seves fulles s’havien emprat per a desinfectar, per curar varius, pel tractament de les bronquitis o com a cicatritzant per a les ferides. Encara avui, alguns pescadors maceren les fulles fresques en alcohol i obtenen així un líquid que després apliquen a les ferides com a desinfectant.
  • També era un bon remei contra les picades de xinxes. En aquest cas, es farcien matalassos i coixins amb fragments de fulles. A l’any 1570, l’insigne metge Andrés Laguna va reomplir els matalassos i els coixins del llit del Papa Juli III per deslliurar-lo tant desagradable molèstia. L’eficiència del remei va ser tant bona que de seguida es van escampar arreu les virtuts d’aquesta herba.
  • En alguns indrets, les restes de fulles s’havien usat per a elaborar el morter per a fer maons. A l’illa de Tabarca i en alguns punts de la costa murciana, encara es poden observar construccions fetes amb aquest material.
  • Els objectes més delicats com el vidre i la porcellana eren embolcallats en caixes amb trossos de posidònia per a ser protegits del seu trencament durant el transport. Aquesta és la raó perquè a aquesta planta també se la coneix amb el nom d’alga dels vidriers.
  • Al segle XVIII, hi ha referències de posidònia a la Plaça Major de Madrid. Els traginers, embolcallaven el peix fresc amb aquesta planta per a poder-lo conservar i transportar millor.
  • Finalment, al ser una espècie molt rica en iode, antigament es tractaven les restes de posidònia per extreure’n aquest tipus de sals que tenien un cert interès industrial.

El desembarcament del Diputat Militar

Tot i que l’episodi clau de la guerra de Successió va ser el setge i caiguda de Barcelona el 11 de setembre de 1714, al llarg del conflicte bèl·lic hi va haver  diversos esdeveniments  a “comarques”. Amb aquesta entrada, i com a homenatge al tricentenari i a l’exposició Arenys de Mar 1714. Un poble en peu de guerra, s’enceta una nova categoria anomenada històriesdeltricentenari, on amb una periodicitat bimensual, es glossarà el vessant nàutic, marítim i mariner d’alguns dels fets del conflicte armat que van esdevenir al Maresme.

La comarca del Maresme va ser durant tot l´episodi bèl·lic un escenari de primer ordre per tots dos bàndols.  Mataró es va erigir com un important enclavament “botifler” a la rereguarda de Barcelona, i  Arenys de Mar va passar a ser considerat un objectiu cobejat, tant per la proximitat a aquest  féu borbònic com per ser un nucli de comunicacions entre Barcelona i Girona. Així, al llarg de l’enfrontament hi van haver nombrosos episodis localitzats en aquesta comarca i  gairebé tots els pobles van patir assalts i saquejos.

desembarcament1

A la gazeta de Barcelona del 9 d´agost, s´expliquen aquests fets (Gazeta de Barcelona – DIari del setge 9 d´agost)

El 9 d’agost de 1713 el Diputat Militar  Antoni de Berenguer i el general Rafael Nebot van desembarcar a la platja d´Arenys. El comboi, que s’havia escapolit del setge de Barcelona aquella tarda, estava compost per 47 embarcacions, 600 cavalls amb els seus genets i 300 soldats. El seu objectiu  era reorganitzar les forces a l’interior del país perquè s’aixequessin arreu.

Se hicieron á la vela à las onze hores de la mañana, con viento tan favorable, que á las quatro de la tarde llegaron à la Playa de Arenys de Mar (Gazeta de Barcelona – Diari del Setge 9 d’agost).

La primera consideració sobre aquest fet fa referència al ritme  de la travessa. Segons la crònica, el comboi del Diputat Militar trigà cinc hores en realitzar el trajecte.  Així, la velocitat amb què es va navegar per recórrer les més de 20 milles nàutiques que separen Barcelona d´Arenys  hauria de ser entre 4 i 5 nusos. Una ritme considerable per a les  fragates, els bergantins, els galions i més encara per a les barcasses i els vaixells de càrrega. Aquesta rapidesa  pot explicar-se si van aprofitar una bona garbinada, com les que hi solen haver al Maresme a les tardes d´estiu. Els vaixells haurien agafat el vent per l’aleta  i així poder navegar “de llarg”, un molt bon rumb per a les embarcacions més quillades mentre que els vaixells de càrrega, amb molta menys quilla, també podrien navegar bé.

El mateix dia a la tarda, quan arriben Arenys els primers vaixells,  el Diputat Militar, cofoi pel ritme de la marxa i la bona acollida per part dels arenyencs, escriu una missiva al general Villarroel.

carta Villarroel

Un cop arriba a Arenys, el Diputat Militar escriu aquesta carta al General Villarroel

La segona consideració té a veure amb el propi desembarcament. No costa gens adonar-se que fou  una operació llarga i complexa. Els vaixells més quillats haurien fondejat davant de la platja. La descàrrega es degué portar  a terme  amb llaguts i altres tipus de bots, mentre que els vaixells de càrrega i les barcasses haurien avarat directament a la sorra. Per a aquesta operació caldrien llocs arrecerats del garbí. Malgrat que quan s´hauria  portat a terme l’avarada, el garbí, en ser un vent  tèrmic, possiblement hagués afluixat. Caldria també que des de “terra” es construís una mínima infraestructura per a aquesta maniobra que, probablement ja hauria d´existir d’alguna de les mestrances de la platja. A més, els propis soldats i els voluntaris arenyencs haurien ajudat en la descàrrega.

BCN_1714_09

Detall dels espectaculars galions de l´època i d’una barcassa de desembarcament de tropes en primer terme.(1714. Siège de Barcelone)

Aquest primer desembarcament no queda clar en quin tram de la platja es produeix. Cal tenir present que la fisomia de la línia de costa en aquells temps era sensiblement diferent a com la coneixem nosaltres avui. De totes formes, al llarg del litoral arenyenc hi hauria llocs  aptes per a aquesta operació tant entre Arenys i Caldes com entre Arenys i Canet.

El retorn cap a Barcelona va ser un parell de dies més tard. Les 47 naus surten el dia 12 carregades amb queviures i bestiar. Segur que la travessa fou molt més lenta i els velers varen realitzar nombroses bordades per arribar a lloc.

El Comboy con que saliò el Señor Deputado en numero de 47.Bastimentos entre mayores, y menores, bolviò cargado de Leña, Carbon, Harinas, Faginas, y 700.cabeças de Ganado;y dos Saetias de las bien armadas, al passar dispararon algunos Cañonazos contra el Fortin que reedifica el Enemigo en la parte del Rio Besòs.(Gazeta de Barcelona – Diari del Setge  12 d’agost)

Malgrat l´èxit inicial,  l’expedició del Diputat Militar acabà de forma catastròfica, sense haver complert els seus objectius, abandonant a la majoria de voluntaris a la platja del Masnou i embarcant-se només els comandaments en el seu retorn a Barcelona.

Llaurant els fons marins*

*Aquesta històriademar està basada en les investigacions  que l’equip del doctor Pere Puig (ICM –CSIC) va fer al canyó submarí de La Fonera a Palamós i publicats a la prestigiosa revista Nature (489) i en la conferencia que va impartir ell mateix al Museu de la Pesca  el 15 de novembre de 2013.

 

El setembre de 2012 apareix  a la revista especialitzada Nature un article de l’equip del científic català Pere Puig (ICM-CSIC) on demostrava amb proves irrefutables que  la pesca d’arrossegament està canviant la topografia les condicions ambientals dels flancs dels canyons submarins on es localitzen els caladors de pesca. Malgrat la poca transcendència que aquest tema ha suscitat a casa nostra,  el ressò mediàtic d’aquesta publicació va fer que altres mitjans de comunicació internacional (Los Angeles Times, Scientific American) també es fixessin en aquest  treball.

La investigació desmunta l’argumentació acceptada majoritàriament pel sector pesquer  segons la qual, les portes d’arrossegament al remenar el fons marí, afavoreixen les relacions tròfiques entre els organismes i en conseqüència milloren les captures de pesca.

nature11410-f2.2

Els canyons submarins del mar català. Font ICM – CSIC

L´estudi es va dur a terme en dues fases entre els anys 2002 i 2012 al canyó submarí de La Fonera a Palamós. L’equip d’investigadors va estudiar amb sensors  i ancoratges la dinàmica sedimentària  del flanc nord del canyó i el flux de partícules de sediment que davallava cap al fons del mateix. Aquestes dades  van ser comparades amb les del  flanc sud on els quillats no feinegen. El moviment de partícules es pot equiparar a “allaus de fang” que, segons les proves aportades, són provocats per l’art de bou al ser arrossegat sobre el fons del calador. L’arrossegament de les portes, les malletes i la xarxa sobre el fons remouen i aixequen fines capes de partícules que davallen per gravetat cap al fons provocant aquests allaus.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les “portes” dels quillats són en bona mesura les responasbles del llaurat del fons marí.

L´anàlisi detallat d’aquest flux vertical de partícules revela que diàriament s´observen dos pics màxims, un al matí entre les 9 i les 10 h (quan el quillats fan el primer bol del dia) i un altre a la tarda entre les 3  i les 4 h (abans que  els quillats retornin a port i fan el darrer bol). A més a més,  en els dies festius, es reduïen significativament aquests pics.

A partir de l´estudi de les concentracions dels radioisòtops Pb210 i Cs337,  els investigadors del ICM-CSIC van poder datar  la velocitat de precipitació al llarg del temps i van trobar que abans dels anys 70 els valors d’aquest flux eren de 0,35 cm/any. A partir dels anys 70 (quan, malgrat que les estadístiques de pesca indiquen una reducció de la potencia dels motors, passa exactament el contrari) el ritme de sedimentació passa a ser de 0,7 cm/any. I en el treball de l’any 2012, troben valors de 2 cm/any.

lafoneracanyon

Imatge del relleu submarí del canyó de La Fonera en la que es pot observar el suavitzat morfològic de la vessant nord del canyó, freqüentada per la flota d’arrossegament, en comparació a la morfologia natural de la vessant sud sense pescar, amb un relleu molt més accentuat i irregular Font: (GRC Geociències Marines, Universitat de Barcelona).

Utilitzant sonars “multifeix” i submarins robotitzats a control remot, els investigadors van poder elaborar una cartografia molt detallada del canyó. En aquest cas, els resultats avalen la tesi sobre que l´origen dels  allaus de fang  són produïts pels quillats, ja que observen que als flancs nord del canyó, on hi ha el calador de Sant Sebastià, estan molt més suavitzats que no pas els flancs sud on no feinegen els bous. Aquesta suavització dels marges es produeix entre els 200 i els 800 m de profunditat, on treballen els quillats que “van a la gamba”. Així mateix van obtenir imatges del fons dels caladors on es pot observar clarament que el pas de les portes “llauren” literalment el fons marí.

1.11356_Trawled_seafloor_CRG-Marine-Geosciences_University-of-Barcelona-

Imatge obtinguda per un vehicle operat remotament en la vessant nord del canyó submarí de La Fonera, a 770 m de fondària, que mostra el detall de les marques d’arrossegament al fons marí i la seva similitud amb els solcs del llaurat d’un camp de conreu. (Font: GRC Geociències Marines, Universitat de Barcelona).

Quan s´analitzen els radioisòtops en els dos flancs del canyó, els testimonis col·locats al flanc nord (on hi ha els caladors) no tenen concentracions molt més baixes de Pb210. Aquest fet indica que els sediments dels darrers cent anys (vida màxima que data aquest radioisòtop) han davallat cap al fons del canyó i s’ha perdut el marcador quedant només a la superfície dels caladors els sediments compactats més antics.

La dada més preocupant de l’estudi fa referència a les concentracions de carboni orgànic trobades en els sediments del calador. En els flancs pescats aquestes concentracions són molt més baixes que en els flancs no pescats. El Carboni orgànic és sinònim d´aliment disponible en els primers nivells tròfics de la cadena alimentaria i repercuteix directament en les poblacions de gamba, que són l´objectiu de l´explotació. Amb aquesta dada es pot  afirmar sense cap mena de dubte que l´efecte que produeix l´arrossegament dels arts està directament relacionat amb l´empobriment del calador o el que es el mateix, que el calador s´està desertitzant per efectes de la davallada de sediments cap al fons.

El treball dels investigadors de l´ICM-CSIC aporta proves irrefutables sobre els danys que la pesca d’arrossegament produeix sobre els fons marins. Ara doncs qui ha de moure fitxa es l´administració i el sector pesquer abans de que sigui massa tard i els danys siguin del tot irreparables.

Hivern de garotes

tenim erissusLes garotes són una de les menges de mar més exquisides i exclusives que es poden fer actualment. El que avui és un plat selecte a l’abast de les butxaques més plenes, no fa tants anys era una menja col•lectiva de les classes populars en gairebé tots els pobles mariners. Antigament la gent feia aquests àpats comunals directament a les platges. Les colles es trobaven vora el mar i allí capturaven i menjaven les garotes. La carn s’agafava amb els dits i s’acompanyava amb un bocí de pa i un trago vi.

Quan consumim garotes, l’única part comestible de l’animal és el seu aparell genital, format per cinc gònades d’una tonalitat ataronjat fort. El seu gust és intens i penetrable i és com fer-li una queixalada al mar. Es pesquen directament amb les mans, en apnea o bé fent servir un “garoter” o “canya garotera”, un ormeig molt simple consistent en una canya que està oberta per un dels extrems per on es fa pressió sobre la garota i es gira per tal de deslliurar-la del fons.

eriçons1

Les tres espècies de garota que es consumeixen a casa nostra: la garota de roca, la garota negre i la garota violeta. (foto: Jordi Regàs CIB)

Darrera el mot garota, hi ha diverses espècies de eriçons de mar: la garota de roca o Paracentrotus lividus, la garota negre o Arbacia lixula i la garota violeta o Sphaerechinus granularis. De totes, però la més comuna és la primera.

Les garotes són animals equinoderms: com les estrelles de mar, els cogombres de mar o els lliris de mar. Com tots els representants d’aquest grup el seu cos presenten una simetria pentaradiada. El seu cos té forma globulari està envoltada de punxes. A la part inferior s’hi troba la boca amb una potent mandíbula. Viuen format grups sobre fos rocosos fins a uns 30 m de fondària on són capaços de perforar cavitats en la roca.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Fons de garotes

Depenen de l´indert pot agafar diversos noms: garoina, garota, oriç, urís, garota de roca, eriçó de mar, capellà, cassoleta, castanya de mar, olleta, paparinell o bogamarí entre d´altres. Una mostra més de la riquesa dialectal de la nostra llengua.

La temporada de la garota és entre els mesos de tardor i hivern, malgrat que el gener, a causa de les minves, és la millor època de l’any per a recol•lectar-les i consumir-les.

A partir de l’any 2007, la Generalitat va haver de regular la pesca de garotes. Ja que les poblacions d’aquestes espècies havien reculat de forma molt significativa degut a la captura il.legal. Avui la seva recol•lecció i comercialització està estrictament regulada, malgrat aquest fet, cada anys hi ha més furtius que fan la temporada de la garota i que estant posant en seriós perill una tradició ancestral.

GAROTES A TAULA

Les garotes a taula

Diversos pobles de la Costa Brava organitzen jornades gastronòmiques entorn de la garota com Palafrugell, on des del 1992 cada any té lloc la Garoinada. Aquest esdeveniment es celebra en ple hivern quan l’espècie està en el seu millor moment.

Esculls, Niells i Baus

Quan parlem de roques que afloren poc o molt a la superfície de l’aigua, de manera general a aquestes les anomenem esculls. La Costa Brava es plena d’esculls de totes mides, alguns amb toponímia pròpia i d’altres només coneguts pels habituals. En terminologia ”costanera” popular, cal diferenciar entre escull, niell o bau. En aquest sentit, Josep Pla en el seu relat “Derelictes” (O.C. vol. 2) ens explica la diferencia entre aquests tres tipus d’accidents rocosos:

“En la nostra llengua, una cosa és un bau, una altra un niell i una altra un escull. Un escull és un roc que aflora, en tot temps, a la superfície de l’aigua del mar. Un niell és un roc superficialment submergit. En els moments de les seques, un niell pot ésser tocat pel sol; generalment, però, porta una determinada quantitat d’aigua a sobre, i és per això que un niell pot ésser anomenat també un escull negat. Un bau és un niell de profunditat, és a dir, un roc que transporta a sobre unes braces d’aigua. Es clar que amb onatges de profunditat el bau romp l’onada i el xoc produeix els mateixos efectes que un escull o un niell. Pel fet d’ésser invisibles, els baus són un perill per a la navegació, i per això solen ésser assenyalats en les bones cartes marines.”

(Josep Pla)

A tall d’exemple us descric algunes d’aquestes formacions que penso que poden ser representatives de cadascun d’aquests termes.

bullents

Els esculls de “Els Bullents” de Cala Canyelles

Esculls
D’esculls n’hi nombrosos al llarg de tota la Costa Brava, són els més fàcils d’identificar i de sorteja per les embarcacions. La llista seria interminable, però deixeu-me que us parli una mica de “Els Bullents”, uns esculls situats a llevant de Canyelles, molt a prop de Lloret. El nom fa referència a l’efecte que produeixen les onades quan trenquen contra les roques, que sembla que l’aigua bulli. Els bullents són perillosos quan bufa el vent de llevant. Un tipus singular d´escull, són els farallons, però això serà una altre històriademar.

niell

“ES Niell” a prop de Cala Sant Francesc a Blanes

Niells
De fet, la diferencia entre escull i niell es molt subtil i moltes vegades depèn de l’estat de la mar i fins hi tot de la pressió atmosfèrica, que un roc pugui passar d’escull a niell. Allò que es un escull en època de minves pot esdevenir un niell amb baixes pressions. Un dels més populars és “Es Niell”, a tocar de la Cala Sant Francesc a Blanes a uns 120 m mar endins.

farrera

El Bau de la Ferrera, a la badia de Montjoi

Baus
Els Baus, degut a la dificultat d’observar-los, si no es coneixen, estan estretament lligats a naufragis i tragèdies com les succeïdes a la “Llosa de Palamós” o al “Bau de la Ferrera”.
La Llosa de Palamós o Baix Pereira és un dels baus més coneguts de la costa catalana, es troba a 3 m de profunditat just davant de la bocana del port de Palamós i està degudament senyalitzat amb una balisa. En aquest punt s’hi ha produït diversos naufragis al llarg de la història.
El “Bau de la Ferrera”, situat a llevant de Montjoi a 70 cm de profunditat en la seva part més elevada i que també ha estat testimoni de nombrosos accidents, naufragis o anècdotes com la del mercant grec Phedom.

El Diccionario Histórico de los Artes de Pesca

“La Pesca nacional, muger robusta, animosa, de tostado rostro, de endurecidas manos y callosas: que del Océano y Mediterráneo en las saladas aguas se lava: perfumada con tea y alquitrán, ó aceyte de sardina y de ballena: vestida de redes de lino, cáñamo y esparto, cuyas franjas son corchos, plomos y relingas, con guarniciones de juncos, anzuelos y cordeles: bordados zapatos de transparentes escamas; y su melena prendida con blancas espinas”

                                  (Introducció del Diccionario feta pel mateix Sañez)

 Els documents més importants de la història de la pesca a casa nostra estan estretament relacionats amb la comarca del Maresme. Així, a  l’any 1722 es va publicar  el treball de Joan Salvador i Riera, el manuscrit de pesca més antic que ha arribat fins els nostres dies. L’obra és  de l’eminent estudiós vinculat a Calella. L´any 1773, Manuel de Zalvide, redacta el “Regalmento de la navegacion y de la pesca a la provincia marítima de Mataró”, un conjunt de disposicions i ordres adreçades als gremis de mar d´aquesta província marítima. Finalment, entre els anys 1791 i 1795, apareix l’obra cabdal en la història de la pesca: el “Diccionario historico de los artes de pesca nacional”, d´ Antonio Sañez i Reguart, comissari reial de guerra i marina i nascut a Mataró. dhapnL’obra de Sañez va ser editada en cinc volums per l’impremta de la “vídua de Joaquin Ibarra”, un dels tallers d’impressió de més prestigi europeu en aquells temps. El treball  està complementat per uns excel·lents gravats realitzats per l´artista Juan Bautista Bru. Pels estudiosos en la matèria, existeix una edició en facsímil dels cinc volums de Sañez que es fàcil de trobar en les llibreries especialitzades.

Un dels 347 gravats obra de Juan batista Bru que es poden trobar al Diccionario

Un dels 347 gravats obra de Juan Batista Bru que es poden trobar al Diccionario

Com està especificat en el títol, l’obra de Sañez té un format  de diccionari i les entrades estan ordenades de forma alfabètica. Que segons el mateix autor: se presenta por orden alfabético la historia de los mismos atavíos que la adornan, y que son de tanto interés á la defensa del Estado, como á proporcionar sustento abundante á los vasallos”. L’obra recull també totes ordenances dels gremis de mar que estaven en vigor al s. XVIII.

Edicio en fascuimil del Diccionario de Sañez

Edicio en fascuimil del Diccionario de Sañez

Segons es desprèn al treball de Sañez, al llarg del s XVIII, la pesca era  una activitat econòmica de primer ordre, tant per ella mateixa com per tota la industria auxiliar que es movia al seu entorn; mestrances i industries de salaor especialment. El peix formava la part de la dieta de la majoria de la població i Catalunya era la zona més productiva des del punt de vista pesquer. A mitjans de segle representava gairebé el 30 % de la totalitat de l’estat. Els bous catalans al capdavant van significar la gran revolució pesquera en aquell segle i van començar a aparèixer veus crítiques envers aquesta tècnica, cosa que va propiciar els treballs i els estudis com els esmentats.