Temps de sardines

Dels peixos blaus, el millor és la sardina. A la primavera, quan es grossa i regalima de greix, és un dels millors peixos de la mar…. Els millors moments per a menjar-la són al matí, per esmorzar, agafada a la matinada…HI ha rés més exquisit a la primavera que un plat de sardines a la brasa? Grosses, fresques, vives,…
Josep Pla

Sardina pilchardus

La sardina, la reina del peix blau

Amb la primavera ben entrada, arriba el temps de sardines. És en aquesta època de l’any quan els exemplars tenen una bona mida i la seva carn vermella i greixosa està al punt.

Aquesta modesta espècie, emblema de la menja de supervivència en moltes èpoques, es pescada “a caixes” que inunden llotges i mercats a partir del mes de maig i fins a finals d’estiu. La sardina, reina del peix blau, s’agafa durant la nit amb arts d’encerclament amb llum. Abans de l’aparició de les modernes embarcacions de cèrcol, també anomenades teranyines, aquest petit pelàgic es capturava amb “sardinals” , un art que van ser el principal ofici de mar de la costa central fins els anys 40 del segle passat.

La sardina es pesca " a caixes"

La sardina es pesca ” a caixes”

La sardina és un peix nedador que viu formant grans moles que, actualment són detectades per les modernes ecosondes i que faciliten molt la seva pesca. Al llarg del seu cicle vital efectua dos tipus de moviments migratoris, un estacional amb finalitat bàsicament reproductora i un altre diari amb clares funcions tròfiques.
Quan arriba l´hivern, les sardines migrem cap a aigües profundes (a més de 150 m) i fredes per a fressar. En aquesta època, els exemplars quasi no s’alimenten i van consumint les reserves de greix que tenen a la carn fins que es produeix la posta. La sardina és una espècie que forma part del que els ecòlegs anomenen “estratègia de la r”. Això vol dir, que tenen una alta taxa reproductora, malgrat que la seva taxa de mortalitat en les fases alevins també és molt elevada. Una sardina adulta pot arribar a pondre entre 20.000 a 60.000 ous. La fressa té lloc en diverses àrees de la Mediterrània.

mapa

En vermell, àrees de posta de la sardina al llarg de la costa ibèrica mediterrània (Font carto-Tec)

Un cop acabada la reproducció i coincidint amb la primavera els exemplars s’apropen a les aigües litorals més riques en plàncton on, ben alimentades, creixen molt despresa. Aquests individus són precisament l’objectiu bàsic de la pesca d’aquesta espècie.
Al llarg del dia la sardina efectua una migració vertical. En les hores de sol, se situa al fons, en aigües poc il•luminades i fredes, i durant la nit, s’apropa a les superfície per alimentar-se on és capturada pels arts d’encerclament.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La teranyina és l´embarcació que captura aquests petits pel.làgics.

Des d´un punt de vista ecològic, la sardina ocupa les primeres baules de la cadena tròfica. S’alimenta de plàncton que reté filtrant l’aigua a través de les braquiespines. Aquest fet és la raó que es pugui produir una gran variabilitat en les captures en funció als nivells de producció primària d’aquella temporada i que a més, les seves poblacions es recuperin ràpidament. No es gens descabellat pensar, que des d´un punt de vista energètic, sigui molt millor criar en granges marines espècies com la sardina que no pas les actuals com ara el llobarro, la dorada o el rèmol que es troben gairebé al cim de la piràmide alimentària.

Oficis de mar (II): tenyidors i assecadors

Fins a la introducció, a la dècada dels seixanta, de les fibres sintètiques com el niló, les xarxes i els arts de pesca eren fabricats amb fibres naturals: cànem i lli primerament i a partir de l´inici del segle XX va aparèixer el cotó. La generalització del seu ús va ser lenta, especialment per les reticències dels pescadors davant de la novetat tecnològica.
Les fibres naturals tenien l’inconvenient que es feien malbé amb l´aigua de mar i per això s’havien de tenyir, tintar en argot mariner, de manera periòdica per a mantenir les xarxes en bon estat i allargar-ne la seva vida útil.
La tinció dels arts es feia als tenyidors, edificis que pertanyien a cada gremi de mar i que de forma mancomunada eren utilitzat per tots els pescadors agremiats. Als tenyidors hi havia un espai amb unes grans peroles d’aram que s’utilitzaven per a la cuita del tint. Per tenyir, normalment es feia servir aigua calenta i escorça de pi. Un cop preparada la mescla s’avocava al seu interior la xarxa i allà es deixava alguns dies, després s’esbandia en aigua dolça i es deixava assecar completament al sol.

tenyidor-sant pol

Als baixos de la casa de pescadors de Sant Pol hi havia el tenyidror, avui desaparegut.

Al s. XVIII tenim constància de tenyidors a Lloret, Sant Pol i Mataró, tal i com està recollit al reglament de Manuel de Zalvide de 1773 quan repassa els deures dels gremis de mar de les poblacions de la matricula. Així podem llegir: “Lloret: cuidará la casa y la caldera del tinte de redes y para atender a su manutención cobrará cuatro sueldos cada vez que sirva la caldera”, “Sant Pol: Cuidaran la casa y caldera de tinte de artes y recaudaran un real de plata cada vez que sirva”, “Mataró: También conservar la casa y dos acideras de tinte de redes cobrando por cada calderada tres sueldos con que ha de costearse el corcho de pino y demás agregados”.

sa_perola05

Sa Perola a Calella de Palagrugell, avui convertit en cerntre d´interpretació de la pesca

A partir dels anys 50 van aparèixer al mercat productes manufacturats de composició semblant als primitius tints i que presentaven l´avantatge de poder tenyir en fred, es per això que a molts ports, com ara el d’Arenys es varen habilitar espais per a tenyir els arts. Això però va durar poc temps ja que ben aviat va aparèixer el niló que ja no necessitava d’aquest procés.

2013-03-20 08.08.55

En aquest edifici del port d´Arenys als anys 50 i 60 es tenyien xarxes en fred. Avui, en desús, es utilitzat per “remendar” els arts malmesos.

Actualment només es conserven dos tenyidors al llarg de tota la costa catalana. A Lloret hi ha “Es tint de ses xarxes” i a Calella de Palafrugell “Sa perola”. A Sant Pol, l´antic tenyidor es trobava a la “la casa de pescadors” sense cap resta.

sardinals-calella

Imatge de peces de sardinals assecant-se a la platja de Calella (foto Museu Arxiu de Calella)

Un altre dels inconvenients que presentaven les xarxes fabricades amb fibres naturals era que, un cop fetes servir, si es volien conservar, s’havien que deixar eixugar al sol. Una de les imatge més típiques de les platges del Maresme a la primera meitat del segle XX era la dels arts de pesca, sardinals especialment, estesos al sol. Avui en moltes d’aquestes mateixes platges l’estesa de xarxes ha estat substituïda per una estesa humana, però això és una altre històriademar.

Feixistes!!!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

A Mataró hi ha un búnquer als límits del terme amb Llavaneres just davant del Castell de Mata. El seu estat de conservació és deplorable

Els vestigis més importants de la gerra civil que es poden observar al Maresme són els fortins o búnquers que hi ha al llarg de tota la façana litoral. Actualment es compten més de 40 fortificacions militars d´aquest tipus amb un estat d’abandonament considerable. Els búnquers formen part de paisatge costaner maresmenc i han estat testimonis muts d’uns fets que mai més s´haurien de repetir. Per aquesta raó cal revitalitzar-los i restaurar-los, recuperar els búnquers equival a recuperar la memòria històrica d´aquest fet tant lamentable.

2013-03-01 16.58.17

Búnquer de la platja de les dunes a Santa Susanna, en aquest cas l´edificacuió està catalogada com a bé cultural d´interés local.

Van ser aixecats pel govern republicà a partir de l´estiu de 1937, en la seva construcció hi van participar militars de l’exèrcit popular, voluntaris civils, sobretot de la CNT i ciutadans condemnats a treballs forçats. Un cop acabat l´enfrontament bèl•lic l’exèrcit franquista els va fer servir i sembla que pot-ser en podia haver restaurat i construït algun altre. Més tard la guàrdia civil els va utilitzar per a controlar el contraban i ja en la dècada dels 50 alguns d´ells foren utilitzats per famílies immigrats com a habitatge. És a partir dels seixanta quan comença el seu abandonament fins a la situació actual.

2013-02-25 14.40.00

Búnquer de Sant Pol, al costat de la desembocadura de la riera.

La principal funció d´aquestes estructures fou la de repel•lir els atacs aeris i navals envers la població civil i els possibles desembarcaments de l’exèrcit rebel. L´aviació italiana i la legion condor alemanya, aliats dels feixistes espanyols, tenien la seva base d´operacions a Mallorca i ens els seus atacs cap a Barcelona i la costa catalana prenien direcció a l´Alt Maresme, d´allí resseguint la costa, enfilaven direcció a la capital.
La comarca va patir més de vint bombardejos durant la confrontació i es va demostrar la ineficiència d’aquestes infraestructures. Els bombardejos per mar vingueren sobretot dels bucs “Canarias” i el “Baleares”. Van ser atacades les poblacions de Montgat, El Masnou, Premià de mar, Mataró, Canet , Arenys de mar, Calella.
Malgrat la seva provada ineficiència, van tenir una funció psicològica per a la població civil que amb ells  se sentia protegida.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Búnquer de la Musclera a Arenys de mar. En aquesta població es van construir fins a 9 fortificacions. Les pedres que rebossen el búnquer són de la muralla del poblat ibèric de la Torre dels Encantats.

El palangre

Barca palangrera calant palangre de fons. Palangre a penjar calat i senyalitzat amb els galls. Especies més comunes capturades amb aquest ormeig tradicional. (Dibuix A. Bombí)

De tots els ormeigs amb ham:  curricà, fluixa, volantí, potera o  llença,.. el palangre és l’únic que ha arribat fins als nostres dies amb una certa importància. Les primeres referències escrites de la seva utilització daten de molt antic, així al “Reglamento de navegación  y pesca del año 1773 de la provincia de Mataró de Manuel de Zalvide” diu en referència a aquest art:  “ Este arte adjetivado real, tan antiguo, que se confunde su origen con los más remotos siglos...”.

La forma de  pescar ha canviat ben poc al llarg del temps, com passa en altres cassos, l’única variació es deu als materials utilitzar per a fabricar l´ormeig.  Un palangre està format per una corda anomenada mare, de la qual pengen les braçolades, proveïdes, a l’extrem, de l‘ham corresponent. El palangre, un cop calat, roman fondejat un temps. La seva situació s’assenyala per mitjà d’unes banderoles a les quals s’anomena galls. La mida dels hams, el gruix de la mare i les braçolades, la quantitat de llast i els suro i el tipus d’esquer determinen l’espècie que es vol capturar.
L´esquer utilitzat normalment es peix blau ( sardina, boga, sorell o sonso). També es freqüent la utilització d´esquer viu. Antigament quan era difícil aconseguir peix fresc per a escar els hams i s´utilitzava peix salat (sardina especialment). També era freqüent l’ús de la  bola de pasta  que es preparava barrejant farina amb sardina confitada amb sal.  El fetge de bastina també era un dels esquers més preuant per a escar els hams.

palangre1

Palangre a penjar segons una il·lustració del “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional” del mataroní Antoni Sañez i Reguart (1791)

En l´actualitat es  practiquen tres maneres de calar els palangres: el palangre de fons, el palangre a penjar i el palangre de superfície.  El primer es cala directament sobre el fons marí (roques o alguers) i a prop de la costa. S’hi captura sobretot peix d’escata de bona mida.  En el palangre a penjar, els hams queden suspesos per un sistema format per suros i ploms. Les espècies capturades amb aquesta tècnica dependran fonamentalment de la quantitat de llast que s’utilitzi.  El  palangre de superfície,  es cala sense cap mena de llast i es deixa surant o  a la deriva.   En aquest cas es capturen grans pelàgics com ara el marraix, l´emperador, el bonítol i la tonyina. De tots tres aquest darrer és el que presenta un impacte ambiental major. En aquest cas les flotes que usen aquest art són veritables factories de peix, que  feinegen en aigües internacionals  sota banderes de conveniència fent servir arts de més de 60 km de longitud. Amb aquesta tècnica  es maten també tortugues com la tortuga babaua, dofins i diferents espècies de cetacis i aus marines com el mascarell.

Les palangreres són barques de pesca de petites dimensions, moltes no tenen pont de comandament, els estris de navegació són escassos. Es fàcil d’observar a coberta de les palangreres una mena de cistells de vímet o plàstic, són  les cofes i serveixen per a guardar els palangres.

2013-01-16 08.09.48

En el millorr dels cassos les palangreres disposen d´una màquina de xorrar.

La feina dels palangrers és feixuga: han d’escar tots els hams abans de calar. A l’hora de llevar s’ajuden en el millor dels casos d’una màquina de xorrar, un cop a coberta han de treure els hams dels peixos i enllestir el palangre per a la propera jornada. La duresa de la feina i la competència de les altres pesqueres, sobretot l’art de bou, han fet disminuir considerablement la flota d´aquest tipus de pesca. De totes maneres, la bona qualitat del peix de palangre i el fet que els bous no puguin arrossegar el seu art sobre els fons rocosos han fet mantenir aquest ormeig fins als nostres dies.

2013-01-16 08.11.46

La competència amb els arts majors, especialment l´art de bou, fa que la flota de palangres es vagi reduint.

El palangre és un art de pesca força selectiu cosa que fa que produeixi un impacte ambiental reduït en comparació amb altres ginys de pesca. En el cas del lluç,  la pesca amb palangre proporciona  exemplars adults mentre que si es capturen amb l´art de bou els individus pertanyen als estadis de juvenils. Així si es potenciés la pesca amb el palangre aconseguiríem que hi hagi més exemplars que es puguin arribar a reproduir amb la qual cosa augmentaria l´stock d´aquesta espècie. Així, en aquest cas, s´observa clarament que per a assegurar les captures cal potenciar l´ús del palangre en detriment d´altres arts més poc selectius com ara l´art de bou.

Torna el llagut (2002): Els inicis del Club de Rem Arenys

Corria l’any 2001 quan un grapat d’amics buscavem la possibilitat d’accedir als esports nàutics de manera popular i engrescar una vila marinera que vivia d’esquena al mar.
L’ocasió es va presentar quan els amics de Colera ens van cedir un llagut que no feien servir.   Aquell primer bot, que es va utilitzar durant tota la temporada,  va ser el detonant que va engrescar nombroses persones a provar “això del rem”.

L’experiència va ser excel·lent i es va anar consolidant una nova activitat. Els primers equips van començar a competir en  regates que organitzava l’associació de Clubs de Llagut Català i els èxits esportius van arribar de seguida

La gent de Thalassa també se´n va fer ressó i van venir fins a Arenys per conèixer a aquells “bojos pel rem“. EL video que teniu  és un fragment del reportatge que va emetre Thalassa a l´any 2002 amb el nom de “torna el llagut”

Un far molt particular

Els fars han estat per a mi  una constant que m´ha acompanyat al llarg dels anys. La seva silueta sempre ha tingut alguna cosa que m’atreia, potser la seva llum que trenca la foscor de la nit i dona tranquil·litat a qui la observa.

De tots, els de la Bretanya i Normandia, sotmesos als embats dels temporals i de les onades,  són els més famosos. A la mediterrània, i a la costa  catalana estan fets  a una escala molt  més domèstica.

A casa nostra, el més  conegut és el far del Cap de Creus, que ens obre el dia cada dia.

Pel costat del far de Calella hi passo cada dia de cada dia. Talment sembla que m’assenyali el camí cap a la feina, no fos cas que em desorientés.

El far de Tossa, amb les muralles de la vil.la vella, el far de Cala Nans, amb la visió de Cadaqués al fons de la badia, el far del Cap de Sant Sebastià a Llafranc, sobre el majestuós penya-segat, el far de la Punta del Fangar al delta de l’Ebre, o el far del Cap de Tortosa a mar obert,….

De tots però, n’hi ha un que no es troba a les cartes nàutiques. Em refereixo al far de Can Jalpí a Arenys de Munt, a cinc quilòmetres de la costa i rodejat d´alzines i pins. El far es troba a l´interior de la finca del mateix nom avui  convertida en un parc públic.  El de Can Jalpí es un far de muntanya. En aquest cas en lloc de navegants, el far ofereix recer als muntanyencs.