Peix de custodia

Publicat el Juny 13, 2016 per Manel

La custodia ambiental és aquella estratègia de conservació basada en la participació dels diferents agents implicats en un territori determinat, de les administracions públiques que hi tenen competència i de les entitats conservacionistes, perquè així se’n faci un us responsable i sostenible.

La custodia del territori, evidentment, també s´aplica al medi marí. A partir d´aquest fet apareixen diversos projectes com ara la custodia marina dels canyons del Maresme. Aquest projecte és el resultat de l´establiment d´una zona d´especial interès par a la conservació de cetacis, sobretot per la presència de Cap d´Olla gris (Grampus griseus) i posteriorment proposada com a ZEPIM (Zona especialment protegida d´importància pel Mediterrani).

Area de la zona de custodia: canyons del Maresme

L´àrea de custodia “Canyons del Maresme” té una superfície total de 2300 km2 i està formada per els canyons submarins del Maresme, pel canyó de Blanes i, a molta menys profunditat, les praderies de posidònia que hi ha al Maresme central, especialment davant de Mataró. La projecció “en terra” d’aquesta àrea aniria des de la desembocadura del Besos i fins a la punta de la Tordera.

Els tres canyons més importants d´aquesta àrea són el canyó del Besos, el canyó d´Arenys i especialment el canyó de Blanes que trenca completament la plataforma continental en aquest punt arribant a profunditats de fins a 1800 m.

Els usuaris implicats en el projecte de custodia són bàsicament els pescadors artesanals de la Costa del Maresme, especialment els pescadors d´Arenys de Mar i els de Blanes, encara que també hi ha els pescadors de Badalona, de Montgat o de Mataró entre d´altres. Queden al marge del projecte de custodia d´aquesta àrea els pescadors de Bou per al greu impacte que produeixen els arts d´arrossegament sobre el medi i per ser una pesquera molt poc selectiva.

Els pescaodrs artesanals són els principals agents implicats en la custodia marina

Amb aquesta iniciativa es pretén incentivar el col•lectiu de pescadors artesanals i els seus productes perquè d´aquesta manera es pugui ajudar a sobreviure aquest col•lectiu. Certament es una llàstima que els quillats d´arrossegament no hagin pogut incorporar en el projecte de custòdia malgrat que la pràctica totalitats de caladors on arrosseguen els seus arts estan als marges d´aquests canyons.

El peix de custodia està capturat pels nostres artesans del mar amb els arts menors: tècniques molt poc agressives amb el medi ambient. A més es tracta d´un producte de proximitat i de molta qualitat. Entre els arts de pesca que fan servir aquests pescadors hi ha: el palangre, les nanses, els cadups, els tresmall, l´encerclament.

Logotip del peix de custodia

Per tal de promocionar les captures artesanals fetes als canyons del Maresme, les entitats conservacionistes van implementar la “cistella de peix de custodia”, que els mateixos pescadors s´encarreguen de portar cada dia des de les seves barques fins al domicilis particulars a través d´una cooperativa de consum. La cistella de custodia està formada per peix fresc de temporada com ara rogers, sargs, besucs, sorells, sonsos, pagres, déntols,…

Un aspecte molt interessant d´aquest projecte de custodia es etiquetatge de tots aquests productes amb una marca de qualitat i així donar-li un valor afegit i fer que els nostres pescadors artesanals puguin continuar guanyant-se la vida i en conseqüència continuar sortint cada dia a la mar.

La fi dels xarxaires?

Publicat el Mai 2, 2016 per Manel

Sota la denominació de xarxaires s’acostuma a anomenar a aquells pescadors artesanals que van al tresmall, a les soltes o als boleros. Segurament aquests són, sense tenir-ne res a veure, el col•lectiu de pescadors que s´ha vist més perjudicat pels despropòsits que s’han anat produint en el sector en els darrers anys i que han menat a la situació gairebé catastròfica que hi ha actualment.

Temps era temps que l´activitat dels xarxaires era frenètica arreu dels ports catalans

Els tresmalls, les soltes i els boleros són arts de pesca d´emmallament, és a dir, el peix s’embolica amb la malla de la xarxa en topar amb ella. Tots els sistemes de pesca d’aquest grup són molt selectius i respectuosos amb el medi. Segurament en un mar tant poc productiu com és el nostre, aquets ormeigs són un dels pocs ormeigs que s´haurien de potenciar i afavorir. I és que a casa nostra els peixos s’han de pescar un a un.

Els xarxaires, lluny d’això, pateixen les conseqüències dels estralls “grans”, especialment els quillats de bou i a conseqüència d´aquest fet, d’uns anys ençà, hi ha hagut un degoteig de abandonaments en aquest col•lectiu perquè no surt rentable sortir a mar.

Per llevar o xorrar els arts d´emmallament s’empra un llevador mecànic situat a proa

Els xarxaires calen els seus arts prop de la costa, on teòricament els quillats no poden feinejar. Normalment als marges dels alguers o als límits de les roques. En el darrer cas, cal anar molt a l’aguait per evitar malmetre l´art o perdre’l. En els extrems de la calada s’hi col•loquen uns galls per a senyalitzar el parany.

El tresmall, també anomenat tremall a la meitat sud, és com indica el seu nom un art format per tres xarxes rectangulars superposades. Les dues exteriors, els armalls, són de malla molt més ample que la central o lli que a més té una longitud major que els armalls, i fa replecs on el peix s´hi emmalla. Les tres xarxes van unides per un buldau de suros a la part superior i a un de ploms a la inferior perquè quan es cali l´ormeig quedi disposat de manera vertical i representi un obstacle pels peixos de pas. Cada peça fa aproximadament un metre i mig d´alçada i uns cent metres de llarg.

La feina de desemmalar el peix era feixuga

Els tresmalls es calen normalment amb les últimes llums del dia i se solen llevar a l´alba. El peix topa amb el parany, passa a través de la malla grossa exterior i en intentar retrocedir queda emmallat. Amb els tresmalls es sol capturar peix d´una qualitat excel•lent, de bona mida i amb un elevat valor comercial a la llotja com ara llenguados, molls, pagells, sèpies.

Les soltes és també un art de pesca d´emmallament, a diferència amb el tresmall, en aquest cas la xarxa és única. A més sol està fabricada amb niló, cosa que la fa molt lleugera. Com el seu nom indica, es cala de manera que queda molt poc tibant i ella mateixa va fent replecs i bosses per on s´hi embolica el peix. Les millors captures es produeixen quan intercepten les moles de peix que va a fressar o a alimentar-se a la costa. La primavera és la millor època per a calar aquests paranys.

Amb les soltes es poden agafar peixos pelàgics com ara melves, bonítols, sorells i espècies més demersals o bentòniques com ara orades, sards, variades, escorpores, cap-roigs i també sípies o calamars. El bolitx que encara es practica al Cap de Creus no deixa de ser un tipus de solta bonitolera.

Un art altre tipus d´art d´emmalament avui en desús són els boleros. Aquest ormeig és una combinació dels dos anteriors, té armat un tresmall a la part inferior i una solta a la superior.

Una aturada poc biològica

Publicat el Març 7, 2016 per Manel

Respon

Coincidint amb el darrer dia d’aquest febrer els quillats de bou han acabat el mes de veda anual. A diferència d´anys anteriors, on l´aturada va ser esglaonada, aquest any tota de flota d’arrossegament del litoral nord; des de Barcelona i fins a Llançà han coincidit en el temps en aquesta veda.

Els quillats de la costa nord de Barcelona i de Girona han realitzat una aturada aquest mes de febrer

Aquest any, per tal de poder garantir un millor abastiment en les peixateries, s’han fet dos torns d’aturades en la flota d’arrossegament catalana: el dels ports del Nord de Barcelona i els del sud. Durant aquest mes de veda, les peixateries de la costa nord de Barcelona i de Girona s’han hagut de proveir de peix de Tarragona, de Sant Carles de la Ràpita o de Port Vendres. Senyalar però, que aquesta regulació només afecta a la flota d’arrossegament, i per això els xarxaires, els palangrers i d’altres arts menors , els veritables perjudicats per l’activitat dels quillats de bou, han continuat la seva activitat sense cap mena d’aturada. Només els sonsaires continuen amarrats, però en aquest cas és també conseqüència del seu propi pla de cogestió degut a la misteriosa desaparició de l’espècie.

Però, serveix d’alguna cosa aquesta aturada? Certament és una qüestió complicada en la que a més de les raons biològiques també es tenen en compte les econòmiques i les estructurals. Els criteris que s’han fet servir per establir aquest període de veda obeeixen més a qüestions econòmiques que no pas a raonament biològics. S’atura la flota durant el mes de febrer perquè bàsicament és el període de l’any més fluix des del punt de vista de les vendes de peix, i per això és quan les pèrdues econòmiques són menors. Una altre de les raons per realitzar l’aturada en aquest temps obeeix a un tema pressupostari ja que coincideix amb quan el Servei d´Ocupació té els recursos necessaris per a pagar la prestació de l’atur als mariners que deixen de treballar.

A Palamós, els quillats que van a la gamba tenen un calendari de vedes consensuat amb la comunitat científica

Com a un oasi en aquest desert de seny, al litoral nord només els pescadors de Palamós, on la majoria de bous d´arrossegament formen part del pla de cogestió de la gamba mantenen un calendari d’aturades diferent a la resta de ports de la zona. A Palamós els quillats aturen la seva activitat durant dos mesos a l’any i les dates d’aquesta aturada es realitzen seguint les recomanacions dels científics encarregats de la cogestió de la gamba. Dels 24 quillats que feinegen al Port de Palamós 16 formen part d’aquest pla de cogestió que té l’objectiu de garantir que la pesca d’aquesta espècie sigui sostenible i respectuosa amb el medi. En aquest cas, la veda de dos mesos, que ja porta uns anys realitzant-se, ha millorat les captures respecte als anys anteriors. Així els pescadors, treballant menys, acaben guanyant més. El model de Palamós és un exemple a seguir per les altres confraries si volen continuar amb la seva activitat.

La veda només afecta a l´art de bou i els pescadors artesanals han pogut continuar pescant

L’arrossegament és la modalitat de pesca litoral menys selectiva i menys respectuosa amb el medi i si volem en el futur continuar tenint activitat pesquera als ports mediterranis, hauríem de començar a replantejar aquest art de pesca. Si es vol continuar arrossegant les xarxes pels fons marins hi hauria d’haver una supervisió per part de la comunitat científica per tal d’avaluar les poblacions de les espècies objectes de la pesquera. S’haurien d’establir plans de cogestió sobre d’altres espècies objecte de la pesquera com ara el lluç, el rap o l’escamarlà i s’hauria de minimitzar l´impacte físic que produeixen les portes sobre el medi marí. Això, però, és una altre històriademar

La Galera, un marisc a reivindicar

Publicat el febrer 29, 2016 per Manel

La Galera (Squilla mantis) és un crustaci bentònic que viu sobre fons fangosos on hi fa cavitats que ell mateix excava. Aquestes galeries subterrànies els donen protecció i serveixen per amagar-se de les preses. Generalment viuen en aigües poc profundes, és freqüent entre els 10 i els 250 m malgrat que també es poden trobar a més de 700 m de profunditat. El seu nom científic es deu a la semblança d´aquesta espècie amb la mantis religiosa.

Il.lustració d´una galera. Noteu el segon parell d´apèndix molt més desenvolupat i les dues taques característiques al darrer segment del cos. Dibuix: Ictioterm

De color quasi transparent, presenta dues taques fosques característiques en el darrer segment del seu cos també anomenat tèlson i que ressalten molt. Els sexes són separats, té un marcat dimorfisme sexual. Es reprodueix durant la primavera i la fecundació és interna. Un cop acabada la reproducció, coincidint amb l´estiu, les femelles porten els ous a sobre. Aquests queden aglutinats per una secreció viscosa que els manté adherits entre els apèndixs locomotors mentre dura el desenvolupament embrionari.

Presenten vuit parells d’apèndixs (pereiòpodes) adaptats per a excavar. El segon parell està molt més desenvolupat que la resta i té una funció prensora. Es desplaça fent salts que els realitza donant cops amb la part posterior del seu cos.

La galera és un marisc freqüent a les llotges de la meitat sud del pais

La galera és una espècie depredadora, que s’alimenta de cucs poliquets, d’altres crustacis i de peixos petits que captura amb el segon parell d´apèndixs, utilitzant-los com a arpó. Pot arribar a mesurar fins als 30 cm malgrat que les mides més comunes oscil•len al voltant dels 20 cm.

Tradicionalment ha estat un crustaci molt poc valorat, s´usava per a fer fumets i poca cosa més. Darrerament està prenent embranzida i està recuperant la reputació perduda, en especial a les comarques de Tarragona que conserva encara una interessant cuina marinera tradicional al voltant d´aquesta espècie que ara s´està recuperant.

Les galeres són excel.lents en arrossos i suquets. Foto: Núria Gómez (www.benremenat.cat)

Aquest crustaci, abundant en zones properes a deltes on les aigües són més riques en nutrients, es pesca sobretot als ports de la meitat sud de Catalunya. A partir de Vilanova i la Geltrú i fins a Alcanar. Això es deu sobretot al tipus de fons que hi ha en aquesta àrea. D´entre tots, Sant Carles de la Ràpita és on les captures de galera són més importants. La galera s´agafa especialment amb l´art de bou, sobretot quan els arts s´arrosseguen sobre fons fangós. A la zona del delta de l´Ebre també es poden capturar amb el tresmall o nanses.

La galera és una excel•lent font de proteïnes, vitamines i minerals. A diferència d’altres crustacis, és baixa en calories i de fàcil digestió. La seva carn és fina i gustosa, la qual cosa en facilita la seva preparació.

La millor època de l´any per a consumir-les són els mesos de gener i de febrer que és quan l´animal està més ple i la seva carn es més saborosa. És precisament en aquesta època quan en nombrosos ports del sud del país s´organitzen jornades gastronòmiques al voltant d´aquesta espècie.

Una qüestió de mides (primera part)

Publicat el febrer 1, 2016 per Manel

Dins la reglamentació pesquera hi ha tota una regulació que fa referència a la talla mínima que es pot capturar una determinada espècie amb valor comercial. Aquesta legislació busca assolir els màxims nivells de sostenibilitat en la pesca per poder mantenir els stocks a una situació òptima per a garantir-ne la supervivència i defugir la sobreexplotació.

Evidentment, del que és tracta, es que l’art de pesca sigui el màxim de selectiu possible per a només capturar aquelles espècies amb la mida reglamentària i això passa, entre d’altres coses, per la regulació de la malla de l’art i per l’establiment d’aturades biològiques. De res serveix una regulació de talles mínimes si els arts continuen sent poc selectius i s’ha de descartar per mida bona part de la captura.

Mètode de mesura de la talla segons el grup d´organismes

La talla mínima de les espècies comercialitzables bé fixada per l’administració. Aquestes es determinen segons el calador (en el nostre cas farà referència al calador mediterrani català) i ha de tenir en compte que l’espècie, quan sigui capturada, ja hagi arribat a la maduresa sexual i s’hagi pogut reproduir.

En el àmbit normatiu els decrets i les disposicions que reglamenten les talles mínimes estan recollides en l’annex III del Reglament del Mediterrani, i les que estableix el Reial Decret 1615/2005, de 30 de desembre, pel qual es modifica el Reial Decret 560/1995, de 7 d’abril, únicament quan siguin més restrictives que les del Reglament (CE) 1967/2006 del Consell, de 21 de desembre de 2006, relatiu a les mesures de gestió per a l’explotació sostenible dels recursos pesquers en el mar Mediterrani i pel qual es modifica el Reglament (CEE) núm. 2847/93i es deroga el Reglament (CE) núm. 1626/94 (DOUE L 409 – 30/12/2006).

Una manera molt pràctica de comprovar la talla mínima en les especies més consumides

Per altra banda, les talles mínimes volen impedir la comercialització de peix immadur que, normalment és molt més apreciat en els mercats que no pas els exemplars adults. La lluita per tal d’eradicar la mala pràctica de la comercialització de peix immadur passa per la sensibilització a diversos nivells. En un primer nivell els pescadors haurien d´estar sensibilitzats de que aquesta mala pràctica a curt termini els perjudica a ells mateixos. En un segon nivell, els peixaters o els compradors no haurien de adquirir aquell gènere que no arriba a la mida legal. I en un tercer nivell, nosaltres mateixos, els consumidors, no hauríem d´adquirir aquells exemplars de la peixateria que no arribin a la mida legal.

En aquest mateix sentit també és molt important el control de tot aquell peix que surt dels canals de distribució legals i es ven de “sota mà” des de la mateixa barca. Una pràctica molt estesa i que només es podrà eradicar amb la col•laboració de propi pescador i dels compradors (normalment restauradors de la zona que compren aquest peix menut per a tenir-lo a les cartes dels seus restaurants).

El seitó es una de les especies més susceptibles a ser comercialitzada amb mides inferiors a la legal

Al marge de les inspeccions que puguin realitzar periòdicament els membres del Seprona a les llotges catalanes i que, de tant en tant, acaben amb alguna denuncia a algun pescador, hauria de ser el propi pescador el responsable. També hi ha hagut denuncies a peixateries o en restaurats i guinguetes de platja que han estat tramitades pels equips competents a partir de les denuncies dels propis clients. Trobo que una molt bona pràctica seria la de tenir penjat en les peixateries i els restaurants “de peix” els cartells informatius amb les talles mínimes de les espècies que es comercialitzen a Catalunya i es bo saber que en alguns establiments aquesta mesura ja es porta a la pràctica des de fa temps.

(continuarà)

El Gall, un peix Bíblic

Publicat el Desembre 7, 2015 per Manel

Sant Pere, patró dels pescadors, té l´honor d´haver deixat el seu nom a algunes espècies marines com ara la barqueta de Sant Pere (Velella velella) o bé el gall de Sant Pere (Zeus faber).

El Gall de Sant Pere segons un gravat del s XVIII

Aquest peix, rep el nom de gall per les llargues espines de l´aleta dorsal que recorden la cresta d´aquesta au. El sobrenom referent al Sant es pel fet que, segons la Bíblia, les marques que té a ambdós costats del cos corresponen a les empremtes dels dits del Sant pescador que el va agafar seguint les ordres de Jesucrist per a treure-li de la boca una moneda d´or per a poder pagar tribut al temple, tal i com queda recollit a l´evangeli de Sant Mateu “vés al llac, tira l’ham, obre la boca del primer peix que agafis i hi trobaràs la moneda que ens cal per a pagar: dóna’ls-la per mi i per tu” (Mateu, XVII, 27).

Com a nota curiosa, el seu nom popular en anglès és John Dory, es tracta doncs, d´un dels pocs peixos que té nom i cognom humà.

El Gall de Sant Pere

El Gall de Sant Pere té un forma característica que resulta inconfusible. Té el cos ovalat, alt i marcadament comprimit. El cap és fort i gros amb el rostre allargat, els ulls grans i la boca també grossa i protràctil. L´aleta dorsal és única i molt aparent proveïda de 9 a 11 radis espinosos tous exageradament llargs. A la base de l´aleta dorsal i anal presenta un seguit de crestes òssies. Les aletes pectorals són curtes i arrodonides i les aletes pelvianes són grosses amb radis espinosos també.

La coloració general del cos és verd gris amb tonalitats daurades. Presenta una taca fosca circular, amb reflexos blavosos rodejada d´una aureola més clara al mig de cada flanc. La seva mida oscil•la bastant, en general són freqüents els exemplars de 25 a 30 cm.

És una espècie d´ambients mesopelàgics i bentònics. Mal nedador. Es nodreix bàsicament de altres peixos, es troba a les baules més altes de la cadena alimentària. Caça les seves presses mig enterrat a la sorra utilitzant les espines dorsals com a esquer per atreure-les i projectant sobtadament la seva boca cap enfora. Viu aïllat o en grups reduïts sobre fons arenosos i fangosos entre els 20 i els 200 m de profunditat. Acostuma a descansar en el fons recolzat sobre un dels seus flancs.

El Gall de Sant Pere segons una obra de l´artista Carles Bros

El gall de Sant Pere és una espècie ovípara, es reprodueix de juny a agost. La fecundació és externa, els ous fan entre 2 a 3mm i són pelàgics.

Es pesca sobretot amb l´art de bou i també amb el palangre. Els exemplars de mida grossa són molt apreciats a la subhasta. La seva carn és finíssima, ferma, saborosa i d´una qualitat excel.lent. Ha estat una espècie molt apreciada des de l´antiguitat. La riquesa gustativa de les seves espines i cartílags contribueixen a aquest fet.

Espardenyes: menja de rics

Publicat el Octubre 26, 2015 per Manel

“Un dels prodigis de pujada de preus en el món de la gastronomia és el de l’holotúria, coneguda amb el nom d’espardenya. Ha estat el producte alimentari que més s’ha encarit, ja que ha passat de no valer res o servir, com a molt, d’esquer, a cotitzar-se a més de cinc mil pessetes el quilo. Cinc mil vegades més és una xifra impressionant.”
(Nèstor Luján, Diccionari Luján de Gastronomia Catalana”, 1990).

L’espardenya (Stichopus regalis) és juntament amb les garoines, un dels pocs equinoderms comestibles. Formen part, juntament amb els cogombres de mar, del grup dels holoturioïdeus. Com tots els representants d´aquest grup presenten el cos allargat i cilíndric, de fins a 35 cm de llargària, per aquest motiu, en alguns indrets també se les anomena llongo o llonguet. A Andalusia també se les anomena carajos de mar i a les Illes Balears, pardals de moro.

A diferencia de les estrelles de mar, el seu cos presenta externament simetria bilateral, malgrat que la seva organització interna manté encara la simetria pentaradiada típica dels equinoderms.

El seu cos és rugós amb nombrosos peus ambulacrals que li serveixen per desplaçar-s. La seva textura és tova i recoberta d´una pell còrnia de tonalitats ataronjades. La boca està rodejada de tentacles. Les espardenyes viuen sobretot sobre fons fangosos de fins a 800 m de profunditat. Com la resta d’holotúries l’espardenya és una espècie sedimentívora que s´alimenta filtrant els llots del fons marí on viu.

L´espardenya és una de les menges de mar més esquissides

L´espardenya és una de les menges de mar només aptes per a les butxaques plenes.

En realitat, l´espardenya, pròpiament dita, correspon a les bandes musculars que hi ha longitudinalment a l´interior de l’animal. Els pescadors, abans d´arribar a port obren els exemplars amb un ganivet i extreuen l’espardenya amb molta habilitat. Així, despullades de la seva cuirassa és com les trobem en les peixateries i als restaurants.

Alguns exemplar s’allotgen en el seu interior un peix paràsit, Carapus acus anomenat popularment pixota, pixota de llanguet o pamfort que, s´alimenta dels seus òrgans interns. Quan l’espardenya detecta la presencia d´aquest paràsit pot arribar a expulsar les seves vísceres que després tornar a regenerar. Un comportament que també realitzen la resta de cogombres de mar.

Espardenyes acabades de captura per un quillat d´arrossegament. Foto: IBO

Les espardenyes es capturen en petites quantitats amb arts d´arrossegament. Històricament només han estat apreciades entre els propis pescadors, especialment a Catalunya, les Illes i el País Valencià. Aquests se les partien amb la morralla que se´n duien a casa. Avui són considerades un producte de luxe només a l´abast de les butxaques més plenes. Roses i sant Carles de la Ràpita concentren el 75 % de les captures actuals d´aquesta espècie.

En els darrers temps de la parella de bou se’n solia agafar bastanta quantitat que, com que no tenia sortida al rotllo, es repartia entre els propis mariners. Quan van començar a agafar anomenada, les espardenyes continuaven formant part de la morralla, però en aquest cas se les venien als primers restaurants que ja en demandaven. A Arenys de mar, a Can Rosario, àntic restaurant garatge Hispania va ser un dels primers llocs on es va popularitzar-ne el consum.

A l’Aisa es consumeixen d´altres espècies d’holotúries també presents en els nostres mar i que per nosaltres no tenen cap mena d’interès comercial, això però és una altre històriademar.

Parella de bou

Publicat el Setembre 14, 2015 per Manel

La parella de bou va ser, fins a l’aparició dels motors als anys 20, una de les pesqueres més importants de les platges catalanes juntament amb els sardinals. Sembla que la introducció d´aquesta tècnica es produeix des de França, les primeres barques encara no treballaven “en parella” A la primera dècada del s. XVIII ja hi havia algunes parelles de bou a les platges catalanes. A partir d’aquest moment i fins a les primeres dècades del s. XX es produeix el màxim desenvolupament de la tècnica. A platges com: Badalona, Mataró, Canet o Calella, la flota de bous de parella va ser de primer ordre.

Aquest sistema de pesca no ha estat mai exempt de recels entre els propis pescadors degut especialment al suposat impacte que produïa l’art sobre el fons i les conseqüències que s´en derivaven a les altres pesqueres. En el manuscrit de Salvador (1722), malgrat no ser una veritable reglamentació pesquera, ja s’intueix un certa desconfiança de l’autor vers aquest art de pesca. La primera reglamentació que, ha arribat als nostres dies, d’aquest enginy apareix en el reglament de Zalvide de 1773. Malgrat tot, les autoritats han donat sempre el seu suport a aquesta modalitat pesquera car suposava un avanç econòmic important pel sector.

Gàguil (esquerra) i parella de bou (dreta) segons Duhumel de Monceau (1769-1782).

La parella de bou no era l’única art d’arrossegament que es feia servir, si bé era el més important. Altres tipus eren el gànguil, la tartana o la vaca. La diferencia entre aquests arts era que el gànguil i la tartana eren arrossegats per una sola embarcació mentre que en l´art de bou i en la vaca ho feien dues. La vaca és un art de bou més petit.

Les barques, també anomenades bous, tenien una eslora de 10 a 12 m i eren mogudes a força del vent. Cada dia, després de la pesquera eren avarades a les platges. Segons alguns, el nom de bou ve del fet que per arrossegar l’art s’empraven dues embarcacions que rebien el nom de parella de bou. Les dues barques havien d’anar de costat com els bous quan porten el jou. Segons E. Roig (1920) la barca de bou tenia tres escotilles i anava aparellada amb un pal mestres al mig que sostenia l’antena on anava fermada la vela llatina. Com a veles auxiliars portava un menjavents a proa i una mitjana a popa. En els seus orígens els bous eren embarcacions descobertades però poc a poc se li va anar afegint una coberta correguda.

Típic bou badaloní amb totes les seves parts (Dibuix: F. Oller)

L´art tenia forma d’embut cec amb dues grans cames o bandes que anaven unides a uns caps que es fermaven als bous. L’art era fabricat amb fibres naturals, primer cànem i lli i més endavant el cotó. Els primers arts de cotó també van ser una font de desconfiança entre els pescadors de bou. La xarxa s’havia de tenyir periòdicament i s’havia de deixar assecar cada dia, cosa que es feia penjant-les del pal o estenent-les directament a la platja. També de manera gairebé diària, s’havien de reparar els desperfectes ocasionats per la calada, d’això s´en cuidaven les remendadores.

Quan era l´hora de calar, una de les dues barques de la parella llançava la xarxa començant per la bossa o cup i acabant per les cames o bandes. L´altre component de la parella abarloava a la barca que havia començat a calar i rebia de mans dels mariners de la primera l´altra cama de l´art. Els caps que sostenien l’art es lligaven als bancs travessers del mig de l’embarcació. La calada començava en el moment que es desplegaven les veles.

bous a la platja de Badalona amb els arts penjats per assecar.

Després de navegar una bona estona el patró manava llevar l´art, per fer-ho calia arriar les veles, baixar l’antena i plegar la vela. A continuació els caps eren lligats als torns de fusta que hi havia a coberta i que es maniobraven a força de braços. En aquest moment els dos components de la parella s’anaven apropant fins tornar a estar abarloats.

Aquest sistema de pesca requeria moltes maniobres, cosa que feia que l´habilitat del patró fos clau per obtenir una bona captura. Podien estar dos o tres dies pescant abans de portar tota la captura a port.

A partir dels anys 20, amb la introducció dels motors, la pesquera començà a canviar. El primer canvi remarcable és la mecanització del torn que facilita molt la feina de calar i llevar l’art. Els primers bous a motor encara anaven “a la parella” però, poc a poc, amb l’aparició de les portes, desapareix definitivament la parella de bou i es passa, com en l’actualitat, a arrossegar l’art una sola embarcació.

Peix de morralla

Publicat el Juny 29, 2015 per Manel

En el seu sentit literal el mot morralla s’aplica a un conjunt de coses de poc valor com ara un col•lectiu de persones de poca consideració o un grup de coses insignificants. En el nostre cas, es clar, el peix que forma la morralla està format per espècies menudes i poc apreciades en el mercat. Tradicionalment la morralla inclou una barreja de peixos que, com passa amb el peix de sopa, tenen poc valor si es comercialitzen per separat, però que barrejats tenen el seu interès comercial com a peix per a fregir.

Morralla_Restaurant_Els_Pescadors_-_La_Llotja__de_Arenys_de_Mar

Plat de morralla. Foto: Restaurant Els Pescadors Arenys de mar

Segons el port, la composició de la morralla varia un xic, generalment està formada per: bruixes (Lepidorhombus boscii), peix sense sang (Argentina sphyraena), cintes (Cepola macophthalma), xinxes (Munida rugosa),… En general, peix petit amb molta espina però també molt saborós quan es fregeix. Als restaurants, quan ens ofereixen un plat de morralla, hi solen incloure a la barreja original: sonso (Gymmaammodytes cicerelus), crancs (Liocarcinus depurator), diverses espècies de gamba menuda sota el nom de gambeta, calamar (Loligo vulgaris) o sèpia (Sepia officinallis) per augmentar-ne la “caixa”.

Algunes altres espècies com ara la mòllera (Phycis blennoides), els capellans (Trisopterus minutus capelanus), la palaia (Citharus linguatula) o el tacó (Bothus podas), quan són petits van a la morralla, però en tractar-se de talles més grosses, amb més valor a la subhasta, tenen identitat pròpia.

La morralla en el taules d´una peixateria: cintes, bruixes, capellans entre d´altres

Malauradament, alguna vegada s’inclou en la morralla exemplars immadurs de diverses espècies: llucet, mollet, sardineta o seitonet. Aquesta pràctica, del tot refusable, afortunadament cada vegada és menys freqüent pels controls que hi ha a les llotges i als mercats.

Una altre accepció del terme morralla, és la part de peix que s´endú cada dia a casa cadascun dels mariners d’un quillat després la jornada de pesca. Els pescadors de bou van “a la part” i a més de la proporció monetària de la captura tenen també una part en espècie, la morralla. A la caixa de morralla d’un quillat hi van els exemplars menys valorats o bé que han estat malmesos per l’arrossegament de l’art i que no tindrien bona sortida al rotllo, es a dir, la morralla.

A coberta del quillat fent les parts. Foto: Roger Rovira

Una cop l’art a coberta, els mariners trien el peix i el van col•locant en les caixes de plàstic segons l’espècie i la mida. Sempre, però, hi ha la caixa on hi anirà tot allò que es partirà entre la tripulació i que constituirà la morralla del dia.

Un cop fetes les parts de la morralla, cada mariner la col•loca en galledes o bé en en bosses de plàstic per a portar-la cap a casa. La morralla constitueix la base del sopar en gairebé totes llars de pescadors d’arrossegament. N’hi ha però que, cansats de la monotonia culinària, la regalen a coneguts o veïns o bé se la venen. També n’hi ha que la canvien per “altre” peix que no solen capturar normalment.

Us puc assegurar que, durant una bona colla d’anys, el sopar de casa era a base de la morralla que l’Aleix ens portava puntualment cada dia, peix fresquíssim, de la barca als fogons que, acompanyat amb unes llesques de pa amb tomàquet i una amanida constituïa el nostre sopar.

L´or vermell (IV): les altres gambes

Publicat el Març 16, 2015 per Manel

Tot i que que la gamba rosada (Aristeus antennatus) és la reina, a les nostres llotges els pescadors exploten algunes altres espècies d’aquest grup: la gamba blanca, la gamba panxuda, la gamba borda, la gamba vermella o el gambot en són el representants més característics que es comercialitzen amb el sobrenom de gambeta, expressió que fa referència a la seva talla.

La gambeta és una barreja d´aquestes “altres gambes”

La importància econòmica i el volum de les captures d´aquestes “altres gambes” és insignificant si el comparem amb la gamba pròpiament dita, sovint es capturen barrejades i es comercialitzen als mercats de la mateixa manera.

Malgrat no assolir les quotes de prestigi del seu parent, aquests decàpodes són una molt bona opció davant dels exorbitants preus de la gamba rosada. A més, és un producte fresc i de proximitat que no pas els representants congelats del grup.

Totes les “altres gambes” es capturen amb l’art de bou i són espècies demersals que viuen sobre fons fangosos i sorrencs. El baix volum de les seves captures fa que no estigui regulada la talla mínima legal de comercialització. Aquestes espècies són excel•lents per a fumets, arrossos i fregides com a aperitiu.

Gamba blanca (Parapenaeus longirostris)

Gamba blanca. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

També és anomenada en algunes localitats gamba llagostinera, cosa que fa referència al seu parent proper, el veritable llagostí (Penaeus kerathurus). De color rosa pàl•lid, amb el rostre dentat i abdomen gruixut. Les seves captures han disminuït dràsticament en els darrers anys i fins i tot en alguns ports s’ha deixat de capturar. Malgrat tot, és fàcil trobar-la als mercats procedent de les costes africanes. A les costes andaluses és una espècie prou valorada.

Gamba panxuda (Plesionika edwardsii).

Gamba panxuda. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Es tracta de l’espècie d’aquest grup més valorada, tot i la seva petita talla. Es caracteritza pel seu rostre llarg, dentat i molt robust. De color vermellós amb dues bandes més fosques a ambdós costats. Gairebé tot l’any es presenta ovada, d’aquí el seu sobrenom. Els seus ous són de color blau intens.

Gamba borda ( Pleisionika heterocarpus)

Gamba borda. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Espècie molt semblant a la gamba panxuda, de color més clar i més pàl•lid que aquesta, amb bandes luminescents als costats. En aquest cas la posta és d´un color verd blavós. La seva mida també és més petita que la gamba panxuda.

Gamba vermella (Aristaeomorpha foliacea)

Gamba vermella. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Gamba de gran talla. El cap presenta, a la seva part superior, una espina amb un total de 4 a 6 dents, llarga a les femelles i curta als mascles. De color vermell viu, rostre curt i apèndix abdominals robustos.

Gambot (Plesiopenaeus edwardsianus)

Gambot. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

El gambot és la més grossa de totes, pot arribar a tenir la mateixa mida que la gamba grossa, de color vermell encès amb podobranquies molt característiques. Presenta un marcat dimorfisme sexual.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: art de bou