La tempesta perfecta

El 31 de gener de 1911 va tenir lloc el temporal de mar documentat més important que ha sofert la costa català.

temporal11-1sant isidre-capaspre

El temporal a Calella, malgrat no provocar víctimes, va descalçar la via del tren i va afectar nombroses cases del barri de Pekin (actual carrer Anselm Clavé entre Sant Isidre i Riera Capaspre)

El temporal de la Candelera, nom popular amb que es coneix aquest episodi, va afectar la majoria de poblacions costaneres com Vilassar, Mataró, Caldes d’Estrac o Sant Pol. Els danys també van ser quantiosos a Badalona (dues barques perdudes i 11 morts), a Barcelona (tres barques perdudes i 18 morts) i a la Costa Daurada, especialment a Cambrils on van perdre la vida 16 mariners i es van negar 5 barques.

La comandància de marina no va donar les dades oficials de la catàstrofe fins al 7 de febrer, en total 140 persones van perdre la vida entre el cap de Tossa i el de Sant Antoni a Alacant. Les víctimes i les embarcacions enfonsades a la costa del Maresme és la següent:

taulaTradicionalment el gener es caracteritza per un període de bonança que els pescadors anomenen minves de gener en què el mar està com una bassa d’oli,  i és que el dia 31 es va despertar seguint la tònica dels anteriors. Com cada dia els pescadors van sortir a feinejar amb els seus gussis i barques de mitjana cap als caladors, com  havien fet sempre: sense previsions meteorològiques, sense motors a les embarcacions, sense possibilitat de comunicar-se o rebre informació i sense ports on refugiar-se en cas de mal temps.

mapes temps

Una baixa pressió que es va aprofundir al centre de la península va ser la responsable del reforçament del vent de sud-est i est que, amb una llarg recorregut per la mediterrània, que fou la causa del temporal. (Servei meteorològic de Catalunya)

A mig matí, quan la majoria de barques ja s’havien fet a la mar,  van començar a créixer cumulonimbus amenaçadors a llevant que s’anaven apropant de manera perillosa a la costa. Els pescadors, en plena feinada, van començar a témer per la seva seguretat i van posar rumb a les platges d´on havien sortit però la velocitat del front era major a la que navegaven i molts van ser sorpresos per la gropada. El vent va començar a bufar de component est i les onades van créixer degut al llarg recorregut que tenia sobre la massa d’aigua. Aquell grop s’havia convertit en un veritable temporal d’onades de més de nou metres i amb unes conseqüències tràgiques. El temporal durà tota la nit fins a l’endemà. Les majoria de barques van ser “arrossegades” cap al sud, moltes van intentar refugiar-se al port de Barcelona i d´altres van posar rumb cap  a la platja de Sant Pol, un dels pocs llocs  amb un cert resguard.

El llibre Historietes santpolenques (1986), de Jaume Rodríguez Suriñach, recull una descripció de l’episodi. L’autor descriu  les hores prèvies a la tragèdia: “Eren les primeres hores del dimarts 31 de gener de 1911 dintre una nit de calma sangrenta, la mar plana com un plat, el cel tot estrellat sense un núvol, sense res, ni cap senyal que indiqués un canvi dintre aquella dolçaina”. Rodríguez també relata la formació dels núvols de tempesta “Devien ser pels voltants de les 9 quan darrera la serra tot dret tramuntana es formava una nuvolada grossa i negre que s’anava estenent per tot el llevant amb una espessa murada d’aspecte amenaçador”.  En el mateix text es narra l’esforç dels Santpolencs per a salvar als pescadors “La fúria del temporal no cedeix, però ara!, crida la gent, sembla que venen unes ones planejant sense rompents. Són moments decisius, els palers donen el crit ritual de Sia!, la primera barca pren moviment, els pescadors superen les seves quasi esgotades forces, s’aferren fort als rems, l’escalem de bruc resisteix aquell impuls humà; és la il·lusió salvadora de l’instint de supervivència”…. “A la platja de Moré des de les 12 del migdia, els moments més perillosos del devastador temporal fins a la vesprada foren salvades algunes barques forasteres i 60 pescadors locals que componien les tripulacions de les sis parelles del bou del nostre poble. Tots els pescadors que vingueren a refugiar-se a les nostres platges de Sant Pol foren salvats, igualment que les seves barques, solament s’hagué de lamentar la pèrdua d’una d’elles…”

sant pol entre 1910-1920

Les platges eren llocs ocupats plenament per activitats relacionades amb la pesca i la navegació que, lògicament, també van ser molt afectades (Sant Pol probablement entre 1910 i 1920).

De la mateixa forma, Lluis Beulas, explica a la publicació Singladures (nº4 de juny de 1987), Butlletí del Museu de la Marina de Vilassar, el que va viure en al seva pròpia pell aquell dia: “Cap a les tres de la tarda, es desfermà sobtadament un fort vent de tramuntana de més de 115 quilòmetres per hora, trossejant i arrencant fulles i troncs d’arbres, teules de les teulades, i si més no, una quantitat impressionant de paraigües dels pobres vianants que havien de desplaçar-se; però per a ells tot va acabar en un esglai; no es pot dir el mateix dels pescadors”… “La bonança d’aquells dies va fer que les barques de pesca sortissin com de costum, i varen ser sorpreses per la tramuntana que, un xic endins, agitava molt fort l’aigua i aixecava ones altíssimes. Els patrons de les embarcacions suspengueren immediatament la feina i posaren proa a terra.”…“Però el vent bufava a ratxes tan irregulars que feia dificilíssim governar les barques i no tingueren més remei que posar rumb cap a Barcelona amb l’esperança d’entrar a port.”

naufrags

Esquela amb motiu de la mort dels pescadors de Vilassar de Mar.

El ressò a la premsa de l’època va ser important, l’endemà  la Vanguardia publicava aquesta noticia i  durant les setmanes següents diversos  mitjans van escriure articles relacionats: La Costa de Llevant, La Veu de Catalunya (11 de febrer de 1911 nº 175) i  El Diario de Gerona ( 2 i 4 de febrer de 1911), fins hi tot el setmanari satíric L´esquella de la torratxa mostra el sentiment de condol envers les víctimes i les famílies. A més, la desgràcia va activar una solidaritat mai vista en els pobles de la costa  i es  van realitzar nombrosos actes benèfics per recaptar diners pels afectats.

A Arenys de mar el temporal de la candelera no va causar cap víctima si bé, els estralls provocats van ser el pretext per començar a elaborar els primers estudis per a la construcció d’un port refugi per evitar danys en el futur. El procés però es va allargar gairebé cinquanta anys quan es va fer realitat el port d’Arenys, però això és una altra històriademar.

La Pilona: tot un símbol

Imatge

La Pilona és avui un dels llocs preferits de les aus marines per descansar

A gairebé mig quilòmetre de la costa, davant la platja de Malgrat, la Pilona ens evoca el passat miner de la població. Avui, ja abandonada l’explotació, la Pilona ha esdevingut tot un símbol.

Imatge

Telefèric de les mines de Can Palomeres que traslladava el mineral de Ferro fins a l’estació de càrrega de vaixells. (Col•lecció Roisin/IFEC any 1910)

La Pilona era fa un segle escàs, l’estació de càrrega de mineral de ferro procedent de les mines de Can Palomeres. El mineral arribava als vaixells de càrrega per un sistema de vagonetes suspeses en cables metàl•lics sustentats per una sèrie de torres. A la pilona s’hi recolzava la darrera de les torres del sistema de transport. Un cop allí el mineral  era carregat.

Imatge

Estació de càrrega de la pilona en ple funcionament. (Col•lecció Roisin/IFEC any 1910)

Quan a l’any 1909 l’empresa francesa “Societat de Mines de Ferro de Malgrat” es va fer càrrec de l’explotació minera descoberta a inicis del segle XIX, l’entitat no va escatimar esforços econòmics i va construir el sistema de transport aeri de mineral des de les mines fins al punt d’embarcament. Es tractava d’unes vagonetes que descendien suspeses en cables fent un recorregut de prop d’un quilòmetre i mig.

Imatge

El pas dels anys ha anat deteriorant la infraestructura que avui es veu enfonsada parcialment.

A l’any 1914, coincidint amb la gran guerra, l’explotació es va abandonar, el vaixell que transportava el darrer carregament (el que feia 21) va ser enfonsat davant d´Amsterdam.

El palangre

Barca palangrera calant palangre de fons. Palangre a penjar calat i senyalitzat amb els galls. Especies més comunes capturades amb aquest ormeig tradicional. (Dibuix A. Bombí)

De tots els ormeigs amb ham:  curricà, fluixa, volantí, potera o  llença,.. el palangre és l’únic que ha arribat fins als nostres dies amb una certa importància. Les primeres referències escrites de la seva utilització daten de molt antic, així al “Reglamento de navegación  y pesca del año 1773 de la provincia de Mataró de Manuel de Zalvide” diu en referència a aquest art:  “ Este arte adjetivado real, tan antiguo, que se confunde su origen con los más remotos siglos...”.

La forma de  pescar ha canviat ben poc al llarg del temps, com passa en altres cassos, l’única variació es deu als materials utilitzar per a fabricar l´ormeig.  Un palangre està format per una corda anomenada mare, de la qual pengen les braçolades, proveïdes, a l’extrem, de l‘ham corresponent. El palangre, un cop calat, roman fondejat un temps. La seva situació s’assenyala per mitjà d’unes banderoles a les quals s’anomena galls. La mida dels hams, el gruix de la mare i les braçolades, la quantitat de llast i els suro i el tipus d’esquer determinen l’espècie que es vol capturar.
L´esquer utilitzat normalment es peix blau ( sardina, boga, sorell o sonso). També es freqüent la utilització d´esquer viu. Antigament quan era difícil aconseguir peix fresc per a escar els hams i s´utilitzava peix salat (sardina especialment). També era freqüent l’ús de la  bola de pasta  que es preparava barrejant farina amb sardina confitada amb sal.  El fetge de bastina també era un dels esquers més preuant per a escar els hams.

palangre1

Palangre a penjar segons una il·lustració del “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional” del mataroní Antoni Sañez i Reguart (1791)

En l´actualitat es  practiquen tres maneres de calar els palangres: el palangre de fons, el palangre a penjar i el palangre de superfície.  El primer es cala directament sobre el fons marí (roques o alguers) i a prop de la costa. S’hi captura sobretot peix d’escata de bona mida.  En el palangre a penjar, els hams queden suspesos per un sistema format per suros i ploms. Les espècies capturades amb aquesta tècnica dependran fonamentalment de la quantitat de llast que s’utilitzi.  El  palangre de superfície,  es cala sense cap mena de llast i es deixa surant o  a la deriva.   En aquest cas es capturen grans pelàgics com ara el marraix, l´emperador, el bonítol i la tonyina. De tots tres aquest darrer és el que presenta un impacte ambiental major. En aquest cas les flotes que usen aquest art són veritables factories de peix, que  feinegen en aigües internacionals  sota banderes de conveniència fent servir arts de més de 60 km de longitud. Amb aquesta tècnica  es maten també tortugues com la tortuga babaua, dofins i diferents espècies de cetacis i aus marines com el mascarell.

Les palangreres són barques de pesca de petites dimensions, moltes no tenen pont de comandament, els estris de navegació són escassos. Es fàcil d’observar a coberta de les palangreres una mena de cistells de vímet o plàstic, són  les cofes i serveixen per a guardar els palangres.

2013-01-16 08.09.48

En el millorr dels cassos les palangreres disposen d´una màquina de xorrar.

La feina dels palangrers és feixuga: han d’escar tots els hams abans de calar. A l’hora de llevar s’ajuden en el millor dels casos d’una màquina de xorrar, un cop a coberta han de treure els hams dels peixos i enllestir el palangre per a la propera jornada. La duresa de la feina i la competència de les altres pesqueres, sobretot l’art de bou, han fet disminuir considerablement la flota d´aquest tipus de pesca. De totes maneres, la bona qualitat del peix de palangre i el fet que els bous no puguin arrossegar el seu art sobre els fons rocosos han fet mantenir aquest ormeig fins als nostres dies.

2013-01-16 08.11.46

La competència amb els arts majors, especialment l´art de bou, fa que la flota de palangres es vagi reduint.

El palangre és un art de pesca força selectiu cosa que fa que produeixi un impacte ambiental reduït en comparació amb altres ginys de pesca. En el cas del lluç,  la pesca amb palangre proporciona  exemplars adults mentre que si es capturen amb l´art de bou els individus pertanyen als estadis de juvenils. Així si es potenciés la pesca amb el palangre aconseguiríem que hi hagi més exemplars que es puguin arribar a reproduir amb la qual cosa augmentaria l´stock d´aquesta espècie. Així, en aquest cas, s´observa clarament que per a assegurar les captures cal potenciar l´ús del palangre en detriment d´altres arts més poc selectius com ara l´art de bou.

Oficis de mar (I): Mestres d’Aixa, Calafats i Mestres Velers.

…I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances…(Primera Història d´Esther. S. Espriu)

Drassana del Pla de l´Os (1929) Arxiu Històric Fidel Fita. Arenys de mar

Drassana del Pla de l´Os (1929) Arxiu Històric Fidel Fita. Arenys de mar

Les mestrances eren petits universos prop del mar on els mestres d’aixa i els calafats utilitzant les seves eines: serres, gúbies, enformadors, barrines de rumbs, gafes, serres de cavall, pollines, marralets, gafes i aixes, feien la seva feina a la perfecció.

El mestre d’aixa era el responsable de la construcció de l’embarcació, un ofici complex que demanava molts anys aprenentatge. Tenia que conèixer la fusta, les eines per a treballar-la i saber dibuixar els plànols que servien com a base per a la construcció.

Mestres d´Aixa i Calafats. Museu de la Pesca de Palamós

A Arenys de mar, així com en  molts altres pobles del Maresme, les mestrances tenien molt bona  reputació. En elles s’hi bastiren embarcacions de pesca,  barques de cabotatge i fins hi tot vaixells que feren la cursa cap Amèrica.

Cadascuna de les mestrances de la costa catalana tenia un estil particular en els acabats de l’embarcació que construeix i la gent entesa en temes marines identificava a cop d’ull el lloc i la mestrança on s’havia construït.

Les matèries primeres eren portades de la pròpia regió, en el cas de les mestrances d’Arenys, el Montnegre va fornir de fusta per a nombroses embarcacions.  Fustes dures com el roure per les quilles i els pals i d’altres més toves com el pi per als rems i el folre.

La construcció d’una barca consta de diverses etapes: en primer lloc s’han de realitzar el  model sobre del qual es treuran els plànols de formes, les plantilles que serviran com a patrons per a les diverses peces. A continuació es tallen els troncs per a fer sortir les peces marcades prèviament amb un cordill untat amb magre i aigua. Un cop tallades les peces eren impregnades per una substància negra i espessa formada per quitrà i resina de pi a la que s’anomenava genèricament pega.

Mestres d´Aixa. Fons Juli Cardona – Arxiu municipal de Malgrat de mar

El següent pas es el muntatge de l’enramada formada per la quilla, les rodes de popa i proa, les corresponents contrarodes  i entre elles les quadernes. Amb aquesta operació  es té completat “l’esquelet” de la barca.

Ara caldrà posar el folre, operació que es feia amb gran destresa  i agilitat utilitzant l’aixa.

A continuació la barca passa a mans del calafat que la calafateja i l’enquitrana. La primera operació consisteix en introdueix  fibres d’estopa a totes les juntures de les taules de la barca per tal se sellar-les completament. El calafat utilitza unes eines especials: els ferros de posar estopa i la maçola (maça de fusta amb el mànec curt). L’estopa s’obté del rebuig de pentinar el cànem i té l’aspecte de unes fibres aspres i fràgils. Un cop calafatejada cal enquitranar-la aplicant el producte amb llanada. Aquesta operació  té per objecte fer la barca impermeable.

mestrança4

Mestrança. Arxiu Municipal de Blanes

El següent pas era aparellar el vaixell, es a dir col·locar els pals i les veles. El mestre veler n’era el responsable d’aquesta etapa:  col·locar els pals, fer les veles, muntar els caps i en definitiva bastir la barca de tots els aparells necessaris per a la bona navegació. Les veles eren fabricades  per tires de lona cosides.

Avui en dia amb la introducció de nous materials, la feina dels mestres d’aixa i dels calafats es va perdent i el patrimoni que ens han deixat corre greu perill de perdre’s en l’oblit.

La pesca al 1722 segons Joan Salvador i Riera

El botànic Joan Salvador i Riera (1683-1725) formà part d´ una prestigiosa família d’apotecaris i naturalistes profundament coneixedora de la nostra comarca. El seu avi, Joan Salvador i Boscà, el primer dels naturalistes destacats de la nissaga,  era  originari de Calella.

Joan Salvador apotecari i botànic

Retrat de Joan Salvador i Riera

Malgrat que va centrar al seu esforç als estudis botànics,  va realitzar per encàrrec de la Reial Acadèmia de Ciències de París una memòria referent als arts, ormeigs de pesca i a les espècies marines.  El manuscrit redactat per Joan Salvador es un fidel reflex de la pesca que es practicava en aquells temps.

1

Gànguil (esquerra) i parella del bou (dreta), segons Duhamel du Monceau

La estructura del manuscrit es basa en una sèrie de preguntes formulades per la reial acadèmia de les ciències de Paris a les quals Joan Salvador i Riera respon i en fa les consideracions que hi troba oportú. Les qüestions fan referència a: la pesca de la tonyina, la pesca de sardina, la pesca de corall i a les pesqueres ordinàries i anuals, es a dir, a la resta d’ormeigs de pesca que s´ utilitzaven en aquella època a Catalunya. En aquest sentit l´ autor fa referència a: l´ almadrava, els sardinals, la corallera, el gànguil, el bou, el palangre,  les nanses, les batudes, a les boletxes, la xarxa de batre, el tir de batre, les veraderes, els tonaires, l´ encesa, l´ art o xàvega, el bolig , la teranyina, la cinta, el rall entre d’altres.

Al manuscrit, Salvador respon minuciosament cadascuna de les preguntes que li són formulades amb una sistematització digne de menció que ens poden donar una idea bastant clara de quina era la situació de la pesca en aquells temps i que es poden complementar la informació d’Antoni  Sañez i Reguart (1791-1795) i la de Manuel de Zalvide (1773).

Captura

Barca sardinalera catalana, segons Duhamel du Monceau

La memòria enviada per Salvador va ser utilitzada posteriorment per Henri Duhamel du Monceau per redactar la seva obra “Traité Général des Pesches” entre el 1769 i el 1782.

La formació naturalista de Salvador fa que el seu manuscrit tingui un enorme interès si es llegeix sota aquest signe. Aquesta és la primera vegada que en un catàleg sobre la pesca també s´ inclouen referències a les espècies amb interès pesquer, una informació valuosíssima que ens pot donar una idea de l´ estat de la qüestió.

El  catàleg  inclou una relació d’espècies que hom podia capturar a la costa catalana. De la llista general destacar la presencia d´ espècies avui ja desaparegudes l i que Salvador anomena com ara l´ esturió que segons l´ autor es pescava habitualment a l´ Ebre i a Barcelona o bé la foca monge o vellmarí. Cal destacar també les referències fetes al marisqueig i de les principals espècies que es recol·lectaven. Algunes espècies com ara l´ ostra i el musclo mereixen un especial esment en el catàleg de Salvador eren força més apreciats que la resta de representants d´ aquest grup.

portada

Edició de l´obra de Joan Salvador (1987)

Si en teniu ganes, la Diputació de Barcelona a través del Museu Marítim va editar a l’any 1987 el manuscrit de Joan Salvador i Riera. El treball és de Jordi LLeonart i Josep M Camarasa.

Aigua Xelida i l´Hermós

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aigua Xelida avui

Aigua Xelida, és  un indret realment bonic malgrat que avui està urbanitzat. Fins als anys 50,  va ser un paratge  isolat i bastant inaccessible, l’única  comunicació per terra era des de Tamariu per un sender, cosa que va ajudar a mantenir la cala i les pinedes del voltant. Una personatge  exemplifica el passat d´Aigua Xelida, aquest és  Sebastià Puig i Barceló també conegut com l’Hermós.

aigua xelida
font d´aigua xelida i placa original amb l´epitafi

Al costat de la font del mateix nom, arran d’aigua, s’hi troba una placa commemorativa que recorda l’estada de Josep Pla en aquest paratge. En l’escrit es fa ressò de l’amistat que va fer amb l´Hermós. Sebastià vivia aïllat en una barraca solitària lluny de qualsevol tipus de civilització.

 En la narrativa de Pla l´Hermós  és un dels personatges més simpàtics que retrata.   Ell és el protagonista del relat  Un viatge frustrat (dins Aigua de mar. OC II, 1966). El relat narra les peripècies de Pla i de Puig  a bord d’un petit gussi al llarg de la costa de l’Empordà i que els acaba portant a aigües franceses.

plahermos 1925aiguaxellida

Josep Pla i l´Hermós a Aigua Xelida

De les vivències de l´Hermós en aquest paratge avui només en queda una placa que es va col·locar com a epitafi escrit pel mateix Pla:

Epitafi a l’Hermós: Entre 1917 i …visqué en aquestes solituds allunyat dels homes i de les dones, Sebastià Puig, conegut per l’Hermós, analfabet, home feliç i hospitalari, pescador, mariner, caçador, gran cuiner. Tu que passes has de saber que si no ha tornat és perquè no ha pogut, o perquè l’han enredat com un xino. (Josep Pla)

construcció naval amateur

La construcció naval amateur, es a dir, el fet de dissenyar i fabricar una embarcació a casa és un costum àmpliament difós en països anglosaxons i del nord d’Europa. A casa nostra, malauradament, aquest fet es bastant més estrany.

una obra mestra

Dins del grup de vaixells amb possibilitats de construir al garatge, al jardí o en alguna de les habitacions del pis, hi ha evidentment els de menys eslora, i entre ells evidentment els caiacs.
La construcció d’un caiac o de qualsevol altra embarcació a casa és una empresa complexa, però alhora plena de satisfaccions. Cada pas es un nou repte i la cerca de la solució enriqueix enormement a la persona que pren aquest camí.
A més, poder navegar amb el bot que has construït amb les teves mans es una de les satisfaccions més grans us podeu imaginar.

navegant amb el caiac  acabat de construir
navegant amb el caiac acabat de construir

Hi ha diversos mètodes alhora d’emprendre el repte de construir un caiac. En tots ells hi ha bastant bibliografia o bé informació suficient a la xarxa com per prendre la decisió. La tria d´un o d´altre dependrà de múltiples factors.

building
1. Stitch and Glue (cosit i encolat) Pot-ser la millor opció pel debutant. S´utilitzen els panells contraxapats i la resina epoxi. Els panells un cop tallats amb la seva forma exacta, es cusen amb filferro de coure pels marges i s’enganxen amb epoxi. Es pot trobar molta informació a Chesapeake Light Craft, els reis de la construcció naval amateur utilitzant aquesta tècnica i on es possible també adquirir els plànols de formes entre altres coses.

cosir i enganxar
cosir i enganxar

2. Srtip-Built (construcció amb tires de fusta) Es parteix d´un motlle que es va folrant amb tires de fusta que es van ajustant una a una (de manera molt semblant a com es col•loca el parquet). La feina és feixuga i llarga. Pels interessats val la pena consultar The Strip-Built Sea Kayak de Nick Schade.

caiac amb tires de fusta

3. Skin on frame (pell sobre esquelet) Tècnica reservada per a la construcció de Qajaqs tradicionals groenlandesos imitant les mateixes tècniques que feien servir els inuits i aleutians. El caiac està format per un esquelet de fusta lligada que es folra amb teixit (antigament pell de foca i ara nylon balístic). És la tècnica més ràpida de construcció si bé cal tenir les eines necessàries. Si us voleu introduir en aquest món es molt recomanable la lectura de Building the Greenland Kayak: A Manual for Its Construction and Use de Christopher Cunningham i Kayaks of Greenland de Harvey Golden.

pell sobre esquelet
pell sobre esquelet

La mare de Déu del bon tornar

A la serra d´en Sala, molt a prop del mas senyorial del mateix nom s´hi troba l´ermita de la mitja taronja que allotjava al seu interior el santuari de la mare de Déu del Bon Tornar.  En temps de guerra l’ermita va ser profanada i la mare de Déu va desaparèixer per sempre més. Avui ja no en queda pràcticament res, hi ha només una mina d’aigua en forma de mitja taronja, una font de construcció recent i una canalització cap al mas de Can Sala de dalt.

Can Sala de dalt

Can Sala de Dalt es una casa pairal senyorial medieval i en ella s’hi troba una capella, actualment restaurada, on s’havia guardat la imatge de la Mare de Déu del Bon Tornar, molt invocada pels navegants de la zona.

Malgrat ser un indret bastant proper, la mitja taronja, es potser un dels grans desconeguts del patrimoni d’Arenys de munt.
Una de les llegendes orals que, avui per avui encara es possible escoltar assegura que els primers mariners que descobriren Amèrica amb Cristòfol Colom, abans d’emprendre viatge, van anar a oferir un tribut a la mare de Déu del Bon Tornar. Segons la mateixa llegenda, sembla ser que Colom duia a la seva caravel•la una imatge d’aquesta verge i les mateixes fonts també expliquen que aquest estava emparentat amb els Sala, i es que els Sala han estat una de les famílies cabdals en la història d´Arenys de munt i del seu desenvolupament. A més hi ha un Pere de Sala, embarcat en el segon viatge colombí de 1493 i, més endavant, un Joan de Sala al Nou Món, capitanejant soldats.

la mitja taronja

Aquesta història es avui una llegenda amb una base poc consistent però sigui com sigui historiadors com Jordi Bilbeny estant desxifrant la veritat de la manipulació de la història del descobriment del nou món.

Si en teniu ganes aquest cap de setmana es celebra a Arenys de munt el 12è Simposi sobre la Descoberta catalana d’Amèrica organitzat per l’ajuntament d’Arenys de munt i l’ Institut de nova història.

Arts de platja

Els arts de platja son tots aquells sistemes de pesca que es calen des de una barca, normalment un bot de rems, i  es lleven des de la platja. La tècnica sempre es la mateixa, es cala l´art amb l´ajut d´un llagut i es lleva des de la platja  a força de braços o excepcionalment per tracció animal.

La seva simplicitat a l´hora de calar-los va fer que fossin utilitzats arreu fins els anys 20, quan el litoral va començar a patir els estralls de la industrialització i en conseqüència les captures que es realitzaven des de la platja  cada vegada eren més petites.

El ric patrimoni que ens ha aquests arts  a les platges es manifesta en un seguit de refranys i frases fetes que avui encara recorden els pescadors de més edat:  “Qui té un art, té una heretat”, “Hi ha més gent que a l’art”, “A l’art tothom  hi té part”, “A l’art, qui no roba no hi té part”, “Qui l’ha calat (l’art) que el tiri!”

Dins del grup dels arts de platja hi ha hagut una certa  confusió terminològica en l´us dels mots, així es parla: d´art, d´art reial, d´art comunal, d´art gros,artet, d´artons, de xàvega o de bolitx (o bolig).

Aquest sistema de pesca ha estat un dels ormeigs més antics que es coneixen. Documentat ja en “Les ordenacions sobre la pesca de l’any 1401-1414”. Al segle XVIII trobem referències en el manuscrit de Joan Salvador i Riera de l’any 1722. També s’esmenta al  “Reglamento de Navegación y Pesca de la Província  de Mataró” de l’any 1773 per Manuel de Zalvide, on s’hi recullen una sèrie de referències i al  “Diccionario Historico de las Artes de Pesca Nacional” d´ Antoni Sañez i Reguard (1791-1795). Més recentment apareix als treballs d´Emerencià Roig, “La Pesca a Catalunya”(1927) i al “Vocabulari de l´art de la navegació i de la pesca” (1924) on queden reflectits els pocs canvis que ha patit aquest tipus de pesca al llarg de la seva història. I per finalitzar, ja als anys 50, quan aquest ormeig havia desaparegut pràcticament, es citat a l’obra “La Pesca en España  vol.  I Cataluña” de Carles Bas, Enric Morales i Manuel Rubió.

La xarxa era bastant semblant als actuals arts d´arrossegament. Estava format per dues bandes o “cames” i un “cop” o “corona”. A l´extrem lliure de les bandes hi ha els caps per a llevar-les des de terra L´art era proveït d´una surada i de plom que mantenien la corona oberta.

Per a calar-lo s’usava una embarcació moguda a força de rems. Un cop acabada  aquesta maniobra, que es feia a prop de la platja, les colles  s’agafaven  a les cames de l’art i llevaven  la xarxa des de la platja a força de braços amb l´ajut dels “estrops”. D´aquesta operació, que era molt dura, s´en deia “tirar l´art”.  A mesura que l´art avançava cap a la platja anava agafant el peix que es trobava al seu camí. L’art el tiraven la gent més humil de les poblacions. Per això la pesca amb arts de platja era considerada com un emblema de la misèria.

Com passa amb els altres sistemes de pesca, les captures eren repartides entre la gent que ha tirat  l´art, reservant, com no,  una part important per l´amo de l´art i els mariners del llagut.

En l´actualitat els arts de platja estant ja en desús des de fa més de setanta anys. Només a tall d´exhibició alguns pobles mariners recorden aquesta tradició. A Lloret de mar s’organitzen diverses  tirades al  llarg de l’any. L´acte, que és molt recomanable, comença amb l´alba i es desenvolupa durant tot el matí fent-se un parell  de calades. El peix capturat es tira de viu en viu a fregir i tothom que ha “tirat l’art” té dret a una degustació de peix fresquissim que li permet recuperar les forces. Així doncs si voleu recordar com es guanyaven la vida alguns dels nostres avantpassats cal que reserveu la data a la vostra agenda i segur que no us penedireu.

Moros a la costa!!: Que ve en Dragut!!!

El corsari Turc Turgut Reis, anomenat també Dragut va ser protegit d’un dels més temibles corsaris de la història, Khair ed-Din Barba-rossa, popularment conegut com a Barba roja.

Els atacs corsaris als pobles “de mar” han estat una constant al llarg de la nostra història. A l’edat mitjana, primer van ser els francesos, després  els genovesos i més tard els sarraïns i els otomans qui van saquejar les viles i masos litorals. Al llarg del s XVI, les ràtzies pirates sobre la població van prendre importància, i  es converteixen en  un mal son  pels habitants de l´època.

Aquestes incursions fan que la població s’organitzi amb un sistema de defensa de la costa  basat en la construcció torres de guaita i defensa, la fortificació de masies i esglésies i la construcció de muralles a les viles.

De totes les ràtzies que ha patit el Maresme al llarg d´aquesta època, la més coneguda és la que va tenir lloc a Pineda de mar.

A la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda i les poques  defenses i fortaleses de la vila no van servir de res. En poca estona els turcs es van apoderar totalment de la població, van cremar moltes cases i van assassinar alguns habitants. Després van saquejar i cremar  l’església.

Porta de l´esglesia de Santa Maria de Pineda. Al dintell hi ha la inscripcció que parla de l´atac del pirata Dragut sobre la població

Els pinetencs durant molts anys van quedar impressionats per l’esdeveniment. La prova i mostra més evident n’és la llinda de la porta de l’església parroquial de Santa Maria de Pineda on hi ha la següent inscripció:

“A I d´agost MDXLV a punt d´alba, XI galiotes del turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases, e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren en barcar. Per reparo dels poblates s´es fortificada esta Sglesia de Pineda”

D’aquesta època ens han quedat en el llenguatge popular unes dites i expressions que en alguns casos, han passat a formar part del nostre vocabulari quotidià: “No hi ha moros a la costa” o “Fer més por que una fragata de moro “.