L´Anna E. Nadal, neta d´Hipolit Nadal ha fet arribar a aquest web un altre relat del seu avi inclòs en el recull “Algues: Proses Salobres”, publicat a Buenos Aires el 1918. La narració va ser escrita pocs anys més tard de la unificació gramatical feta per Pompeu Fabra i no s’adapta del tot a les normes gramaticals establertes. Per facilitar la comprenssió del text s´han fet algunes esmenes sense modificar el seu contingut i en tots els diàlegs s’ha respectat l´original.
Portada de llibre on està inclòs aquest relat
Una forta llevantada havia remogut, la nit abans, les fondàries de la mar; una d’aquestes llevantades que tant anhelen els pescadors quan la reva malastruga els fa gastar enginy, força i energies, inútilment, però que han de suportar, vulgues o no, a despit del temps per allò de: “si avui no hi ha un cabot pot haver-hi demà barcada plena”.
El temps s’havia temperat força però encara la ressaga del llevant murmurava a la rompent de la costa i les aigües, malgrat no sentir-se ni el bleix d’un ventijol, movent-se compassat amb voluptuosa monotonia. Diverses franges groguenques, de groc fangós, les terbolaven fins a no deixar rastre de blavor en tot el que la vista assolia. Les fúries llevantines s’havien rabejat, fellonament, amb el ventre immens de la mar, furgant-li les entranyes; per´xò mostrava´s ara, rendida, extenuada, defallida…La lluita havia estat dura, cruel, despietada…Els llaguts que, a l’anunciar-se el violent temperi, foren conduïts a la força de braços i estacats arran de les cases, per por als cops equinoccials, eren varats ja, escues al mar, a punt per la llargada. Les quatre peces, encara molles, romanien estibades dessota el senó. Feia vuit dies que no havien estat esteses car ni una sola escata havia passat per ses malles. Els rems, ben ordenats al llarg de la bancada, semblava que enyoressin les mans habituals que els empunyaven; els estrops enseuats convenientment; els escàlems segurs i potents, tot a punt d’emprendre la ruta quotidiana interrompuda el jorn abans. Patrons i remitgers vers la miranda, que s’alça protegint la badia a l’entrada del port, feien via, llambregant de cua d’ull el curs del major astre esperant, estoicament, la venia d’aquest per a fer-se a la mar, puix quan ell s’enfonsa pel “Coll de Sant Genís” ixen les primeres barques pel trenc de “La Lloia”.
Ja al cim del promontori els pescadors estenen la mirada amb avidesa vers l’infinit sotjant arreu del mar els moviments de les aigües, les llenques fangoses que porten bons auguris, les evolucions de les gavines que xisclen i es capbussen per a on pul•lulen els estols de peixos, o bé observant la immensa volta cercant-hi el convenciment d’una bona prima. I una volta satisfeta la curiositat, pròpia dels que amb ella hi acompanyen la delera de fer bona pesca, pel pa de la família, s’entornen amb “catxaça”, esperançats, la pipa als llavis bo i rascant l’esca inflamable del misto que “fa la guitza al vent”, diuen ells.
El paisatge premia el to violaci de la caiguda del dia quan les barcades sortien, pausadament, de port i es dirigien enfora a l’atzar sense determinar rumb, car segons veurien, farien, ja que les “mancades” de llevant són enigmàtiques.
A l’ ésser fora del radi que enclou la badia, quan ja les cases de la població s’obiren minúscules, un dels quatre homes que regularment integren la barcada, alçant-se del setial que ocupa en la bancada i després d’haver desarmat els rems corresponents, situa´s dret a la proa del llagut i en tant els seus companys boguen, sense esforçar-s’hi emprò, sotja ell la immensitat escodrinyant la superfície, seguint els moviments de les gavines i contemplant els “talls” de mar bruta amb ses llenques llimoses cercant un indici, una senyal de peix per a voltar la suposada “mata”.
De cap a cap de golf, des de “S´Arenella” a “la Meda” les barques pescadores, en confusió admirable, deixades a l’albir de la mar plana, esperaven l’instant propici. Nosaltres, es a dir, la barca en què jo anava, s’allunyà quelcom de ses companyes i es féu un poc més a cap de terra fins a descobrir, pel Cap de Cervera, el far del mateix nom que ja il•luminava amb figuracions somortes.
La badia de Port de la Selva és el marc on es desenvolupa el relat
Entre clar i fosc començà de sonar qualque esquella dels “galls” que senyalen els límits que abarquen les peces un cop calades, i el seu dringar metàl•lic, engolit per la immensitat, arribava a nosaltres, feble, melangiós, perdent-se en el misteri de l’hora crepuscular. En tant les barques prenien l’espai corresponent i les xarxes s’arriaven…- Aquí mateix. Posa’t dintre el “carcanyol”, Pagell, i ja pots llençar el pedral. Poc a poc!…- i un darrera l’altre, els sardinals se submergien a cinc braces sostinguts per la força dels barnois que nedaven en surada.
Convenientment amarrada la sirga a la peça de mà i d’aquesta a un escàlem de la cia de faisó tal que serveix d’àncora segura, els llaguts romanien balancejant-se suaument prop dels ormeigs, guardes fidels amatents sempre al primer cas…
La nit era fosca i no gaire benigna. Els “galls” bressolats pel ritme de la mar prosseguien el seu cant de melangia. De tant en tant fendien l’espai crits inintel•ligibles de converses tingudes de barca a barca i que l’oreig ens duia d’enllà el lluny. Un aire humit i fredós, resquícies de l’hivern tot just finit, bufava molest obligant-nos a l’abric. Per “matar el temps” nostre patró, en Roger, que sempre en sap de noves, ens contà vàries anècdotes que ens delectaren bellament esclafint sovint en rialles sorolloses que cridaven l’atenció d’altres barcades properes. En això el vent, en lloc d’atemperar-se, bufava amb més braó i un griso gelat tallava la cara; nosaltres els sentíem, malgrat les rialles.
– I si anéssim a reconèixer? Què hi dieu? Al mencus ens treurem el fred. Som-hi?
Nuu de peus, l’un dintre del senó, l’altre arran d’orla, mon germà, en Bru, a punt de maniobrar, esperava la xarxa mentre en Pagell cobrava la sirga i el patró empunyava el parell de proa.
Va fer-se un silenci expectatiu trobat poc després per una exclamació espontània, de joia, del qui romania, dret, a popa:
– Tenim els barnois a fons? Mare de Déu quin blanc de peix!…
– Vols que tregui la banqueta? – digué amb sorna irònica, el dels rems.
– No és cosa de riure, no; ja ho veuràs. – i començà la llevada.
Jo m’havia abocat a la banda per a millor fruir la meravella i en efecte, una blancor esclatant s’albirava pujar de la profunditat llençant fosforescències.
– Apa, nois, vinga!…
Fent esforços inoïts, amb gran treball podien abraçar la xarxa i enquibir-la a bord; tal era l’espessor del peix. Semblava que ni una sola malla s’hagués lliurat de l’escomesa.
– Si segueix així haurem d’estronxar una peça. Estiba cap al banc d’arborar.
– Oiup!…- i els cors batien joiosos i els braços prenien forces.
– Que voleu ajuda? – S’oí una veu propera, interrogant. I ho digueren amb un to d’alegria tan manifest que volia dir ben clar:
– Nosaltres també ens trobem amb el mateix.
– Eh, Camanci? Com va això? – clamà en Roger des dels rems reconeixent la veu.
– Si fa o no fa, com vosaltres, Roger. És un estup!
– Fareu bona calada, doncs.
– Farem, digues. En serà prima avui.
I les barques s’allunyaren, cadascuna seguint la trajectòria de ses peces respectives.
Però durà ben poc aquella desacostumada pesca. De sobte, com si un mal llamp hagués mig-partit la xarxa, s’esgotà l’estup de peix i solament adesiara qualque sardina esgarriada pujava forcejant per a lliurar-se de la malla. Amb les tres peces restants n’hi hauria mitja arrova i encara en l’espai d’un barnoi de la peça-remolc quasi tota.
– Aquestes mancades són així: a qui topa topa – deia un de a bord, ja de retorn cap a casa.
– L’hem errada, nois –digué el patró. – Vols-t’hi jugar que en Camanci haurà carregat? Nosaltres hem escallimpat la “mata”.
– Què hi farem! Paciènci – feu un altre.
Així cada prima – respongué un tercer. Amb això anàvem deixant el golf tot vorejant la costera, i, com nosaltres, moltes barcades. El vent seguia més fred que mai. L’únic que el sentia llavors era jo car els demés, amb l’excitació produïda per la decepció rebuda en la llevada, no se n’adonaren davant compte.
– I doncs, Nicolau, com va la pesquera?
– Mala negada faci! …La portem tota al xalabret. Sembla que ens han embruixat les peces! … I vosaltres?
– Que te diré jo…Amb tres barnois en farem una panera, però ni una escata més.
– Que us heu terrejat molt?
– Ca home. Jo ho hagués fet. Així com l’hem escarbotada l’hauríem cenyida tota. El peix va a “mates”.
– Vols dir doncs que hi haurà qui en durà molta?
– Per ara tots els que he parlat porten pocadures, emprò me sembla que en Camanci en farà més de set parells d’arroves. Ell sí que l’ha topada. Era el nostre espai i quan ha vist que ens venia tan espessa en aquests barnois s’ha posat a llevar i conta tu com deu anar.
– Vols que t’ho digui, a qui topa topa. En Lets també ens ha dit que li cabia a la sàssola. No som pas sols que hem fet “março”.
El diàleg que precedeix fou dit amb veu molt alta, quasi cridant, car la fressa produïda pel vogar de les dues embarcacions així ho exigia. Sovint les pales dels rems d’una i altra es toparen.
Sens fer-ne esment ens trobàrem dintre la badia i ben tost arran de platja. Una veu infantina metàl•lica reconeixent la silueta del llagut que s’apropava vibrà en l’aire:
– Pare!…Què porteu?…
I per tota resposta:
– Ves a cercar el fanalet, apa.
I el marrec, saltant, alegre i cridaner, comprenent el significat d’aquestes paraules, se’n va cap a casa a complir el manament paternal.
Pel camí va escampant la nova: – El meu pare en porten! Desclaven a Port de Reig!…- I corre com una daina, perdent-se en la foscor de la nit freda…
HISTÒRIESDEMAR 
