Peix de custodia

Publicat el Juny 13, 2016 per Manel

La custodia ambiental és aquella estratègia de conservació basada en la participació dels diferents agents implicats en un territori determinat, de les administracions públiques que hi tenen competència i de les entitats conservacionistes, perquè així se’n faci un us responsable i sostenible.

La custodia del territori, evidentment, també s´aplica al medi marí. A partir d´aquest fet apareixen diversos projectes com ara la custodia marina dels canyons del Maresme. Aquest projecte és el resultat de l´establiment d´una zona d´especial interès par a la conservació de cetacis, sobretot per la presència de Cap d´Olla gris (Grampus griseus) i posteriorment proposada com a ZEPIM (Zona especialment protegida d´importància pel Mediterrani).

Area de la zona de custodia: canyons del Maresme

L´àrea de custodia “Canyons del Maresme” té una superfície total de 2300 km2 i està formada per els canyons submarins del Maresme, pel canyó de Blanes i, a molta menys profunditat, les praderies de posidònia que hi ha al Maresme central, especialment davant de Mataró. La projecció “en terra” d’aquesta àrea aniria des de la desembocadura del Besos i fins a la punta de la Tordera.

Els tres canyons més importants d´aquesta àrea són el canyó del Besos, el canyó d´Arenys i especialment el canyó de Blanes que trenca completament la plataforma continental en aquest punt arribant a profunditats de fins a 1800 m.

Els usuaris implicats en el projecte de custodia són bàsicament els pescadors artesanals de la Costa del Maresme, especialment els pescadors d´Arenys de Mar i els de Blanes, encara que també hi ha els pescadors de Badalona, de Montgat o de Mataró entre d´altres. Queden al marge del projecte de custodia d´aquesta àrea els pescadors de Bou per al greu impacte que produeixen els arts d´arrossegament sobre el medi i per ser una pesquera molt poc selectiva.

Els pescaodrs artesanals són els principals agents implicats en la custodia marina

Amb aquesta iniciativa es pretén incentivar el col•lectiu de pescadors artesanals i els seus productes perquè d´aquesta manera es pugui ajudar a sobreviure aquest col•lectiu. Certament es una llàstima que els quillats d´arrossegament no hagin pogut incorporar en el projecte de custòdia malgrat que la pràctica totalitats de caladors on arrosseguen els seus arts estan als marges d´aquests canyons.

El peix de custodia està capturat pels nostres artesans del mar amb els arts menors: tècniques molt poc agressives amb el medi ambient. A més es tracta d´un producte de proximitat i de molta qualitat. Entre els arts de pesca que fan servir aquests pescadors hi ha: el palangre, les nanses, els cadups, els tresmall, l´encerclament.

Logotip del peix de custodia

Per tal de promocionar les captures artesanals fetes als canyons del Maresme, les entitats conservacionistes van implementar la “cistella de peix de custodia”, que els mateixos pescadors s´encarreguen de portar cada dia des de les seves barques fins al domicilis particulars a través d´una cooperativa de consum. La cistella de custodia està formada per peix fresc de temporada com ara rogers, sargs, besucs, sorells, sonsos, pagres, déntols,…

Un aspecte molt interessant d´aquest projecte de custodia es etiquetatge de tots aquests productes amb una marca de qualitat i així donar-li un valor afegit i fer que els nostres pescadors artesanals puguin continuar guanyant-se la vida i en conseqüència continuar sortint cada dia a la mar.

La mediterrània és un desert

Publicat el Mai 16, 2016 per Manel

Aquesta és una de les frases més cèlebres del gran ecòleg Ramon Margalef, que fa referència a la productivitat del nostre mar. Certament, a nivell de producció primària, la Mediterrània és equiparable a la d´una àrea semi desèrtica.

S’entén per productivitat la capacitat que té un ecosistema per produir biomassa per unitat de temps i superfície. Aquest paràmetre ens dona una idea de la eficàcia d´un sistema natural. Els valors de productivitat fan referència a la producció primària a través del procés de la fotosíntesis.

Les aigües transperents per a la mediterrània són més aptes pel turisme que no pas per a la pesca

Per mesurar la productivitat es fa servir com a unitat la quantitat de Carboni capaç de produir per unitat de superfície i de temps ( g C/ m2 any). Així, segons els treballs de Margalef, la productivitat de la Mediterrània és de mitjana entre 50 i 85 g C/m2 any. Molt baixa si ho comparem amb altres indrets del la terra com per exemple el Mar del Nord on es troba entre 100 i 450 g C/m2 any. En aquest sentit la mediterrània es molt més propera a la d´un llac oligotròfic, que té una productivitat d´entre 10-80 g C/ m2 any.

Els intervals de variació de la productivitat es deuen, d´una banda, a la dificultat de fer les mesures i per l´altra a la gran diversitat de valors segons les mesures, siguin fetes a mar obert on els valors són molt més baixos que la mitjana o la costa on son bastant més elevats.

la transparència de les aigües mediterrània és sun senyal de la seva baixa productivitat

La raó de la baixa productivitat de la mediterrània cal buscar-la en el funcionament de la conca. La mediterrània funciona com a un estuari negatiu. El nostre mar es comporta com una conca de concentració on les pèrdues per evaporació són més elevades que les entrades a través dels rius i de la precipitació. L´excés d´evaporació fa que la salinitat de l´aigua, i en conseqüència la seva densitat, sigui més elevada que, posem pel cas, les masses d´aigua del veí Oceà Atlàntic. Per compensar les pèrdues per evaporació i igualar el balanç, entra aigua des de l´Atlàntic fins a la Mediterrània per l´Estret de Gibraltar. Aquesta aigua que entra, ho fa en superfície perquè és mes lleugera. Al mateix temps, en profunditat, surt aigua Mediterrània més densa, cap a l´Atlàntic. Aquesta aigua profunda que es perd està carregada de sals nutritives. El balanç total d´aquest procés representa una pèrdua de nutrients per la Mediterrània que irremediablement es va empobrint des del punt de vista de la productivitat mentre que l´Oceà Atlàntic es fertilitza. La circulació en estuari negatiu del mediterrani té com a efecte positiu que actua com a defensa enfront de la contaminació, per això no serà mai un mar mort.

La circulació en estuari negatiu de la mediterrània fa que perdi irremediablement slas nutritives

La única forma que té la mediterrània de compensar les pèrdues per evaporació està en les aportacions dels cabals d´aigua dolça. Aquests, al mateix temps, també són una font de nutrients per les àrees adjacents a la seva desembocadura. A tall d´exemple, esmentar que els efectes sobre la productivitat dels desguàs del Roine es deixen notar fins al cap de Creus.

A més de les descàrregues dels rius, la mediterrània es pot fertilitzar gràcies a la barreja horitzontal de les seves masses d´aigua amb diferent densitat. Aquest fenomen succeeix durant l’hivern i és particularment important al Golf de Lleó on el mistral i la tramuntana refreden l´aigua superficial que en augmentar la seva densitat es precipita cap al fons i inicia la barreja i l´ascens de nutrients des del fons fins a les aigües superficials. La variacions anuals d´aquest procés degudes a la meteorologia queden reflectides en les fluctuacions de la producció primària. Així els anys més freds van acompanyats de primaveres més productives.

Com a resum de tot plegat, les aigües profundes de la Mediterrània es van empobrint degut a la circulació en estuari negatiu i per altra banda la barreja horitzontal de masses d´aigua no és suficient per contrarestar les pèrdues, i en conseqüència la productivitat total es baixa.

El delta menys delta

Publicat el Mai 9, 2016 per Manel

Amb els seus 8 km2 de superfície, el delta de la Tordera és un d´aquells espais oblidats i menystinguts a causa de les decisions poc encertades que s´han anat prenent històricament. Actualment està en un procés d´agonia creixent i que el pot menar a la seva pràctica desaparició en poc temps si no hi posem cap remei. A més a més, per agreujar-ho, els dos municipis que ocupen aquest espai, Blanes i Malgrat de Mar, viuen pràcticament d´esquena al delta com si aquest fos una part de seu terme que els molesti.

La progressiva pèrdua del delta afecta també de retruc a la llenca de costa continua tant per la part de la Selva, a la platja de S´Abanell, com pel Maresme, a les platges de Malgrat, de Santa Susanna i en general a totes les platges del Maresme.

El delta de la Tordera en una foto dels anys 60. Avui totes les parcel.les dels càmpings a la dreta de la carretera han desparegut pel mar. La línia de costa avui la marca la piscina del càmping “Las Naciones”.

Com en qualsevol altra delta, el de la Tordera té el seu origen en els aports de sorres que el riu diposita a la desembocadura. L´onatge n´erosiona una part que servirà per a fornir de sorra les platges situades a ponent del mateix. L´altre part roman al mateix delta. En condicions normals, el balanç entre la sedimentació deguda al riu i l´erosió causada la dinàmica litoral dona un resultat positiu pels processos sedimentaris i en conseqüència es garanteix l´estabilitat. A més, bona part dels materials aportats per riu formen, en determinades èpoques de l´any, uns braços de sorra a banda i banda del delta que tenen una clara funció protectora pel mateix delta i de les platges contigües.

En el cas del delta de la Tordera, succeeix el contrari. Quan els sediments que transporta el riu disminueixen a causa de: la sobreexplotació de l´aqüífer, de l´extracció d´àrids i del canvi climàtic, es gira la truita i l´equilibri sedimentació/erosió es decanta clarament cap als processos erosius i, en conseqüència, el delta entra en regressió. Aquests processos els pateix la Tordera des dels anys 60.

Instal.lacions dels càmpings, avui abandonades per la regressió del delta

A la Tordera la disminució del cabal especialment per la sobreexplotació de l´aqüífer fa que en determinades èpoques de l´any es formi una barra de sorra més o menys extensa que pot arribar a tancar la desembocadura i forma una llacuna litoral que només es torna a obrir quan hi ha una “Torderada”, i que cada vegada són més rares.

A més, tant l´extracció d´àrids com la sobreexplotació de l´aqüífer afavoreixen la intrusió de l’aigua del mar cap a l´interior, cosa que provoca una creixent salinització de l´entorn amb totes les conseqüències que això provoca.

La llacuna litoral de la desembocadura. Blanes al fons vivint d´esquena al delta

Entre el seguit de despropòsits en la tràgica història d´aquest espai destacar que als anys 80 es van construir unes defenses que van provocar el desguàs directe del riu pel front deltaic i que no permetien la creació dels braços protectors. En aquest cas, a més, la pràctica totalitat dels sediments es perdien irremediablement a través dels talús del canyó de Blanes. Més recentment l´ACA va construir uns pous i una estació de bombament cap a la dessaladora de Palafolls que ha representat l´estocada definitiva per la seva supervivència del delta i que ara, uns anys més tard han estat desmantellats.

Arribats a aquest punt, amb el cúmul de despropòsits que s´han produït, la línia de costa va retrocedint any rere any i el front, abans ocupat per explotacions agrícoles i ambients salins, ara han estat substituïts per càmpings que perden superfície.

Tant de bo que no sigui ja massa tard per a recuperar el delta de la Tordera, un espai únic i nexe d´unió entre el Maresme i la Selva.

La fi dels xarxaires?

Publicat el Mai 2, 2016 per Manel

Sota la denominació de xarxaires s’acostuma a anomenar a aquells pescadors artesanals que van al tresmall, a les soltes o als boleros. Segurament aquests són, sense tenir-ne res a veure, el col•lectiu de pescadors que s´ha vist més perjudicat pels despropòsits que s’han anat produint en el sector en els darrers anys i que han menat a la situació gairebé catastròfica que hi ha actualment.

Temps era temps que l´activitat dels xarxaires era frenètica arreu dels ports catalans

Els tresmalls, les soltes i els boleros són arts de pesca d´emmallament, és a dir, el peix s’embolica amb la malla de la xarxa en topar amb ella. Tots els sistemes de pesca d’aquest grup són molt selectius i respectuosos amb el medi. Segurament en un mar tant poc productiu com és el nostre, aquets ormeigs són un dels pocs ormeigs que s´haurien de potenciar i afavorir. I és que a casa nostra els peixos s’han de pescar un a un.

Els xarxaires, lluny d’això, pateixen les conseqüències dels estralls “grans”, especialment els quillats de bou i a conseqüència d´aquest fet, d’uns anys ençà, hi ha hagut un degoteig de abandonaments en aquest col•lectiu perquè no surt rentable sortir a mar.

Per llevar o xorrar els arts d´emmallament s’empra un llevador mecànic situat a proa

Els xarxaires calen els seus arts prop de la costa, on teòricament els quillats no poden feinejar. Normalment als marges dels alguers o als límits de les roques. En el darrer cas, cal anar molt a l’aguait per evitar malmetre l´art o perdre’l. En els extrems de la calada s’hi col•loquen uns galls per a senyalitzar el parany.

El tresmall, també anomenat tremall a la meitat sud, és com indica el seu nom un art format per tres xarxes rectangulars superposades. Les dues exteriors, els armalls, són de malla molt més ample que la central o lli que a més té una longitud major que els armalls, i fa replecs on el peix s´hi emmalla. Les tres xarxes van unides per un buldau de suros a la part superior i a un de ploms a la inferior perquè quan es cali l´ormeig quedi disposat de manera vertical i representi un obstacle pels peixos de pas. Cada peça fa aproximadament un metre i mig d´alçada i uns cent metres de llarg.

La feina de desemmalar el peix era feixuga

Els tresmalls es calen normalment amb les últimes llums del dia i se solen llevar a l´alba. El peix topa amb el parany, passa a través de la malla grossa exterior i en intentar retrocedir queda emmallat. Amb els tresmalls es sol capturar peix d´una qualitat excel•lent, de bona mida i amb un elevat valor comercial a la llotja com ara llenguados, molls, pagells, sèpies.

Les soltes és també un art de pesca d´emmallament, a diferència amb el tresmall, en aquest cas la xarxa és única. A més sol està fabricada amb niló, cosa que la fa molt lleugera. Com el seu nom indica, es cala de manera que queda molt poc tibant i ella mateixa va fent replecs i bosses per on s´hi embolica el peix. Les millors captures es produeixen quan intercepten les moles de peix que va a fressar o a alimentar-se a la costa. La primavera és la millor època per a calar aquests paranys.

Amb les soltes es poden agafar peixos pelàgics com ara melves, bonítols, sorells i espècies més demersals o bentòniques com ara orades, sards, variades, escorpores, cap-roigs i també sípies o calamars. El bolitx que encara es practica al Cap de Creus no deixa de ser un tipus de solta bonitolera.

Un art altre tipus d´art d´emmalament avui en desús són els boleros. Aquest ormeig és una combinació dels dos anteriors, té armat un tresmall a la part inferior i una solta a la superior.

Després de nou mesos

Publicat el Abril 25, 2016 per Manel

Els sonsaires tornen a formar part del paisatge litoral de la nostra costa

Després de nou mesos amarrats, primer de forma forçosa per a la desaparició de l’espècie i a continuació per aturada biològica, ara sembla que el sonso ha tornat a les peixateries. Tant de bo aquesta represa de l´activitat dels sonsaires representi la recuperació de l´stock i sigui una senyal de la bona salut de la pesqueria. L´any anterior, a mitjans de juliol, en plena temporada, el comitè de cogestió va decidir d´aturar la campanya per la pràctica desaparició de l´espècie. Aquesta aturada forçosa es va continuar amb la veda anual que s´ha mantingut fins aquesta setmana, quan s´ha reprès l´activitat dels pescadors de sonso.

El passat 1 de març, un cop acabada la veda, la flota de sonsaires continuava encara amarrada a port. El sonso continuava sense aparèixer i es va decidir continuar la veda. Però quina es la raó d’aquest enigma que fa que el sonso hagi desaparegut del nostres fons?

Els científics de l´ICM del comitè de cogestió del sonso van de corcoll per trobar la causa o causes d´aquest estrany fenomen. Ara per ara es barallen una sèrie d’hipòtesis que caldrà continuar treballant. El que es creu és que tot plegat obeeix a una causa multifactorial. La pesquera del sonso, a través de la cogestió del recurs, era una activitat pesquera modèlica i la sobrepesca s´hauria de descartar com a raó d´aquest fet ja que, des de l´establiment del sistema de cogestió del sonso, les captures d´aquesta espècie s´han reduït a la meitat.

Aquesta setmana els sonso ha tornat a apareixer en el tauler de les peixeteries

Les diferents hipòtesis sobre aquest enigma es podrien englobar en els següents àmbits: el substrat, la temperatura de l´aigua, el temporals o la cadena alimentària.

Pel que fa al substrat, alguns pescadors pensen que de sonso n´hi ha però aquest roman enterrat en l´arena, per la qual cosa no es poden capturar amb l´art de pesca. En aquest mateix sentit els canvis en la granulometria de la sorra del fons degut a les tasques de regeneració de platges també podria haver contribuït negativament i hauria pogut repercutir en la reproducció de l´espècie.

L´augment temperatures com a conseqüència de l´escalfament global també pot ser una de les grans raons d´aquest fet. A tall d´exemple, en el darrer període reproductiu, entre els mesos de desembre i gener, la temperatura mitjana de l´aigua del mar ha estat dos graus per sobre de la mitjana històrica registrada. A més, la fertilització per l´ascens de nutrients del fons marí es produeix gràcies al gradient tèrmic, i per tant de densitats, entre les masses d´aigua superficials i profundes. Aquest augment de temperatura es un impediment per aquest fenomen. El sonso, de la mateixa manera que el seitó o la sardina, estan situat a les primeres baules de la cadena tròfica i per això són molt més sensibles. De fet, per aquest mateix fenomen també s´explicarien les magres campanyes de peix blau que hi estant havent darrerament. En aquest darrer cas, s´hi ha d´afegir, però, la sobreexplotació del recurs.

L´augment de temparetura de l´aigiua de mar pot ser un dels factors claus per a explicar la devallada de captures en aquest periode. Fot: Meteo Estartit

Una altre línia d´investigació està relacionada amb la disminució dels temporals i en especial de les llevantades. En aquest cas, la força dels temporals remou el substrat i posa en suspensió els nutrients necessaris per a la seva alimentació. Els pescadors tenen constatat que en època de bonança meteorològica les captures de sonso acaben disminuint.

Sigui com sigui, caldrà continuar investigant per acabar coneixent les raons d´aquest enigma i poder posar les mesures necessàries per a que no es torni a repetir. Això però, és una altra històriademar.

La costa dels jardins

Publicat el Març 14, 2016 per Manel

El tram de costa que va des de la Cala de Sa Forcanera a Blanes fins a la platja de la Boadella a Lloret es caracteritza, entre d´altres coses, per tenir en aquest tros de territori tres jardins botànics de primer ordre: el tram comença amb els jardins de Marimurtra, a continuació els jardins de Pinya de Rosa i per acabar els jardins de Santa Clotilde. Dubto que hi hagi cap altre indret en tota la costa Mediterrània amb una concentració tant elevada en aquest tipus d’equipaments.

Marimurtra, ben bé a tocar de Blanes, són els mes concorreguts dels tres. Van des de la Cala de Sa Forcanera, el veritable inici de la Costa Brava, fins a la Cala Bona més coneguda també com a Cala Sant Francesc. A nivell de la línia de costa és distingeix clarament pels miradors i les pèrgoles que hi ha construïdes als marges dels penya-segats.

La pèrgola dels jardins Marimurtra al costa de Sa Forcanera

Marimurta ocupa una extensió de 16 Ha amb l’omnipresència permanent del blau mediterrani. A més de gaudir dels diferents ambients botànics, un passeig pel jardí permet gaudir dels paisatges típics de la costa Brava. Els jardins van ser dissenyats per Karl Faust al 1921. Faust fou un empresari alemany amb una marcada vocació naturalista que va adquirir els terrenys de l´actual jardí per a fer realitat el seu somni vital. El jardí té més de sis mil espècies diferents de plantes procedents d´arreu del món, algunes en perill d´ extinció o desaparegudes del seu hàbitat original.

Els jardins Pinya de Rosa es troben entre la urbanització de la Cala Sant Francesc i la cala Treumal que separa els termes municipals de Blanes i de Lloret. La propietat i la residència van ser en primera instància de Fernando Rivière.

Pinya de Rosa és molt més que un jardí botànic. Aquest espai natural de 50 Ha està protegit des de l’any 2003 com a PNIN (Paratge Natural d’Interès Nacional). Aquesta mateixa llei preveia la creació d´un òrgan rector per gestionar l’espai cosa que mai es va acabar de constituir i així a l’any 2008 la finca va ser adquirida per un conegut magnat rus que tenia previst destinar-la a ús particular. En aquell moment la comissió d´urbanisme de la Generalitat no va voler exercir el seu dret a retracte ni igualar l’oferta, cosa que va significar “de facto” la pèrdua d’aquest espai per a l’ús públic. Un dels errors més greus que de la història recent de l’especulació urbanística a casa nostra. Uns anys més tard el propietari dels terrenys va decidir tancar el jardí botànic, la part més visitada de a finca, com a resposta a la negativa que Urbanisme li posà a l’hora de reformar la Masia del Sol, el seu habitatge particular.

El Mas senyorial de Santa Clotilde a tocar de la platja de Sa Boadella

Els Jardins de Santa Clotilde es troben al voltant de l’impressionant casalot del mateix nom que es troba a llevant de la platja de La Boadella. Van ser dissenyats a l’any 1919 amb una clara estètica renaixentista d’influències italianes per Nicolau Rubió i Tudurí, un dels principals paisatgistes d´aquells temps, per encàrrec del seu propietari, el Marquès de Roviralta que els va voler construir com a homenatge a la seva esposa, Clotilde Rocamora, i per això durant molts anys han estat exclusivament privats.

L’atractiu de les 2,5 Ha dels jardins be donat per l´entorn on està ubicat, un paisatge únic amb unes vistes impressionants. Fins i tot Josep Pla en la seva “Guia de la Costa Brava” escriu “la gran escalinata, flanqueada de soberbios cipreses, encarada sobre la punta de Santa Cristina, produce una impresión imborrable y es uno de los momentos más bellos de la costa”.

Una aturada poc biològica

Publicat el Març 7, 2016 per Manel

Respon

Coincidint amb el darrer dia d’aquest febrer els quillats de bou han acabat el mes de veda anual. A diferència d´anys anteriors, on l´aturada va ser esglaonada, aquest any tota de flota d’arrossegament del litoral nord; des de Barcelona i fins a Llançà han coincidit en el temps en aquesta veda.

Els quillats de la costa nord de Barcelona i de Girona han realitzat una aturada aquest mes de febrer

Aquest any, per tal de poder garantir un millor abastiment en les peixateries, s’han fet dos torns d’aturades en la flota d’arrossegament catalana: el dels ports del Nord de Barcelona i els del sud. Durant aquest mes de veda, les peixateries de la costa nord de Barcelona i de Girona s’han hagut de proveir de peix de Tarragona, de Sant Carles de la Ràpita o de Port Vendres. Senyalar però, que aquesta regulació només afecta a la flota d’arrossegament, i per això els xarxaires, els palangrers i d’altres arts menors , els veritables perjudicats per l’activitat dels quillats de bou, han continuat la seva activitat sense cap mena d’aturada. Només els sonsaires continuen amarrats, però en aquest cas és també conseqüència del seu propi pla de cogestió degut a la misteriosa desaparició de l’espècie.

Però, serveix d’alguna cosa aquesta aturada? Certament és una qüestió complicada en la que a més de les raons biològiques també es tenen en compte les econòmiques i les estructurals. Els criteris que s’han fet servir per establir aquest període de veda obeeixen més a qüestions econòmiques que no pas a raonament biològics. S’atura la flota durant el mes de febrer perquè bàsicament és el període de l’any més fluix des del punt de vista de les vendes de peix, i per això és quan les pèrdues econòmiques són menors. Una altre de les raons per realitzar l’aturada en aquest temps obeeix a un tema pressupostari ja que coincideix amb quan el Servei d´Ocupació té els recursos necessaris per a pagar la prestació de l’atur als mariners que deixen de treballar.

A Palamós, els quillats que van a la gamba tenen un calendari de vedes consensuat amb la comunitat científica

Com a un oasi en aquest desert de seny, al litoral nord només els pescadors de Palamós, on la majoria de bous d´arrossegament formen part del pla de cogestió de la gamba mantenen un calendari d’aturades diferent a la resta de ports de la zona. A Palamós els quillats aturen la seva activitat durant dos mesos a l’any i les dates d’aquesta aturada es realitzen seguint les recomanacions dels científics encarregats de la cogestió de la gamba. Dels 24 quillats que feinegen al Port de Palamós 16 formen part d’aquest pla de cogestió que té l’objectiu de garantir que la pesca d’aquesta espècie sigui sostenible i respectuosa amb el medi. En aquest cas, la veda de dos mesos, que ja porta uns anys realitzant-se, ha millorat les captures respecte als anys anteriors. Així els pescadors, treballant menys, acaben guanyant més. El model de Palamós és un exemple a seguir per les altres confraries si volen continuar amb la seva activitat.

La veda només afecta a l´art de bou i els pescadors artesanals han pogut continuar pescant

L’arrossegament és la modalitat de pesca litoral menys selectiva i menys respectuosa amb el medi i si volem en el futur continuar tenint activitat pesquera als ports mediterranis, hauríem de començar a replantejar aquest art de pesca. Si es vol continuar arrossegant les xarxes pels fons marins hi hauria d’haver una supervisió per part de la comunitat científica per tal d’avaluar les poblacions de les espècies objectes de la pesquera. S’haurien d’establir plans de cogestió sobre d’altres espècies objecte de la pesquera com ara el lluç, el rap o l’escamarlà i s’hauria de minimitzar l´impacte físic que produeixen les portes sobre el medi marí. Això, però, és una altre històriademar

La comarca inexistent

Publicat el febrer 22, 2016 per Manel

La marina de la Selva o Selva marítima és el tros de territori costaner i sense entitat legal a cavall entre les comarques del Maresme i de la Selva. De fet, existeix des de fa molt de temps la reivindicació històrica sobre la creació d’aquesta comarca ja que els límits actuals entre el Maresme i la Selva quan van ser fixats al 1936, es van fer coincidir amb els provincials sense tenir en compte cap altre criteri.

El delta de la Tordera seria l´eix vertebrador d´aquest nova comarca

Per la costa, la Selva marítima aniria des de Calella fins a Tossa de Mar. Aquesta entitat tindria com a eix vertebrador la desembocadura de la Tordera i en direcció ponent arribaria fins al Cap Aspre i la Roca Grossa a Calella i cap a llevant fins als darrers contraforts del Puig de les Cadiretes a Tossa de Mar.

Històricament tot aquest territori formava part del comtat i la vegueria de Girona i en l´actualitat encara pertanyen a aquest bisbat, si bé el límit meridional d´aquest se situa a Arenys de Mar, raó per la qual, alguns autors, proposin que arribi fins a aquest municipi. Un altre dels trets que comparteixen els municipis d´aquest territori es el fet que tots consumeixen aigua de l’aqüífer de la Tordera.

El límit meridional de la selva marítima estaria fixat a la platja de Calella

En l’Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya de l’any 2000, la Selva Marítima era una de les set noves comarques proposades, amb capital a Blanes, i incorporada a la vegueria de Girona. Sigui com sigui, aquesta proposta no s´ha arribat mai a materialitzar, en bona part per les reticències dels municipis que en formarien part.

A nivell de costa, la Marina de la Selva està formada per tres unitats de relleu molt ben diferenciades: el tram sud entre els límits més meridionals de la plana al•luvial de la Tordera al Cap Aspre de Calella i fins al delta. El tram mig, format pel propi delta i el tram nord, entre la desembocadura del riu i els darrers contraforts de les Cadiretes.

En el primer tram, entre Calella i la punta de la Tordera, la costa es rectilínia amb platges d´una amplada considerable fruit dels aports sedimentaris que provenen del riu i de les diverses regeneracions artificials de platges que s´han fet. La plana al•luvial del delta s’estén més allà d´ell mateix i arriba fins al Cap Aspre, just sota del Far de Calella, que actua com a barrera natural dels sediments, cosa que en primera instància va propiciar l´establiment d´una fèrtil horta i que més endavant ha estat substituïda progressivament pel propi creixement urbà dels municipis i pels complexos hotelers de gust dubtós i de turisme barat.

El tram nord d´aquesta nova entitat és la Costa Brava en estat pur

En el segon tram, format per la punta de la Tordera i el migrat delta del mateix nom, és segurament el territori més malmès i incomprès de tota aquesta unitat i on les actuacions que se li han anat fet de manera històrica només han suposat una regressió encara més gran en la seva superfície.

El darrera tram, al nord de la desembocadura i fins els límits més septentrionals d´aquest territori la costa es fa abrupta amb penya-segats granítics de tonalitats rosàcies que arriben fins a la mateixa línia de costa. Estem a l’autèntica Costa Brava!

Una qüestió de mides (segona part)

Publicat el febrer 15, 2016 per Manel

Respon

Hi ha espècies que, malgrat sembli el contrari, es comercialitzen amb una mida que a primer cop d´ull sembla il•legal. El xanguet (Aphia minuta), la llengüeta blanca (Crystallogobius linearis) o el sonso (Gymnammodytes cicerellus), en són els exemples més destacats d´aquest grup de peixos menuts que podem trobar a les peixateries. En el cas d´aquests exemples, existeix la mala pràctica de fer passar alevins d´altres espècies com ara la sardina, el seitó o bé l´alatxa per a aquests peixos, pràctica del tot il•legal i irresponsable.

De les tres espècies, el xanguet és la més apreciada de totes, especialment a la costa sud mediterrània de la península, i per tant la que està més sotmesa a les pràctiques il•legals, ja sigui perquè s´usin arts de peca prohibits, perquè no es respectin les vedes o bé perquè sota aquest nom es comercialitzin altres espècies en estadi gairebé larvari.

El xanguet (Aphia minuta) és excel.lent com a fritura. Moltes vegades, però, ens donen gat per llebre

El xanguet, xanquet o cabeçuda és una espècie de gòbid amb el cos quasi translúcid que fa de 4 a 6 cm de longitud. Viu de manera nectònica a prop de la costa on forma moles molt denses. A la majoria de ports de la Mediterrània està prohibida la seva pesca per l´impacte que produeix l´art sobre el medi. Malgrat aquest fet, a la costa d´Andalusia especialment, es continua trobant a les cartes de molts restaurants i guinguetes de platja sota la denominació de “pescadito frito”. Moltes vegades el que realment es comercialitza com a xanguet són exemplars immadurs de seitó, de sardina i d´altres petits pelàgics o bé una varietat exòtica anomenada xanguet al•ligàtor (Neosalanx tangkahkeii) que s’importa des de la Xina. El cas de la comercialització fraudulenta del xanguet és una pràctica àmpliament recolzada per un sector de la població que en demanda i en consumeix.

La llengüeta blanca (Crystallogobius linearis) moltes vegades es ven barrejada amb xanguet

La llengüeta blanca, gobi cristal•lí o cabotí és una espècie molt pròxima al xanguet i que en algun indret se sol confondre amb ell. Es tracta també d´un gòbid que, com el seu nom indica, és bastant transparent i d’aspecte delicat. A diferència del xanguet, el sue cos no presenta escates. No sol assolir més de 5 cm de llargària. Viu des de la línia litoral i fins als 400m de fondària sobre fons fangosos o sorrencs. La llengüeta blanca es pesca amb un art de pesca similar a la sonsera. Els pescadors que s´hi dediquen necessiten una llicència especifica per a capturar-la. La llengüeta blanca no té talla mínima regulada, però, com passa amb el veritable xanguet, en ocasions es comercialitzen com a llengüeta les cries d´altres espècies.

El sonso (Gymnammodytes cicerellus) potser el més popular i econòmic d´aquest peixos menuts

El sonso és una altra de les espècies de mida petita. En aquest cas pot arribar a mesurar fins a 17 cm. El seu cos és allargat i cilíndric i és de color blau verdós amb les bandes argentades molt característiques. Viu formant moles a la costa en fons sorrencs poc profunds. Una mola de sonso pot estar composta per entre 50 i 500 kg de l’espècie i es localitzen mitjançant les modernes sondes. Es captura amb la sonsera. Els pescadors necessiten una llicència especial per pescar-lo. Molt apreciat com a fritura.

Una qüestió de mides (primera part)

Publicat el febrer 1, 2016 per Manel

Dins la reglamentació pesquera hi ha tota una regulació que fa referència a la talla mínima que es pot capturar una determinada espècie amb valor comercial. Aquesta legislació busca assolir els màxims nivells de sostenibilitat en la pesca per poder mantenir els stocks a una situació òptima per a garantir-ne la supervivència i defugir la sobreexplotació.

Evidentment, del que és tracta, es que l’art de pesca sigui el màxim de selectiu possible per a només capturar aquelles espècies amb la mida reglamentària i això passa, entre d’altres coses, per la regulació de la malla de l’art i per l’establiment d’aturades biològiques. De res serveix una regulació de talles mínimes si els arts continuen sent poc selectius i s’ha de descartar per mida bona part de la captura.

Mètode de mesura de la talla segons el grup d´organismes

La talla mínima de les espècies comercialitzables bé fixada per l’administració. Aquestes es determinen segons el calador (en el nostre cas farà referència al calador mediterrani català) i ha de tenir en compte que l’espècie, quan sigui capturada, ja hagi arribat a la maduresa sexual i s’hagi pogut reproduir.

En el àmbit normatiu els decrets i les disposicions que reglamenten les talles mínimes estan recollides en l’annex III del Reglament del Mediterrani, i les que estableix el Reial Decret 1615/2005, de 30 de desembre, pel qual es modifica el Reial Decret 560/1995, de 7 d’abril, únicament quan siguin més restrictives que les del Reglament (CE) 1967/2006 del Consell, de 21 de desembre de 2006, relatiu a les mesures de gestió per a l’explotació sostenible dels recursos pesquers en el mar Mediterrani i pel qual es modifica el Reglament (CEE) núm. 2847/93i es deroga el Reglament (CE) núm. 1626/94 (DOUE L 409 – 30/12/2006).

Una manera molt pràctica de comprovar la talla mínima en les especies més consumides

Per altra banda, les talles mínimes volen impedir la comercialització de peix immadur que, normalment és molt més apreciat en els mercats que no pas els exemplars adults. La lluita per tal d’eradicar la mala pràctica de la comercialització de peix immadur passa per la sensibilització a diversos nivells. En un primer nivell els pescadors haurien d´estar sensibilitzats de que aquesta mala pràctica a curt termini els perjudica a ells mateixos. En un segon nivell, els peixaters o els compradors no haurien de adquirir aquell gènere que no arriba a la mida legal. I en un tercer nivell, nosaltres mateixos, els consumidors, no hauríem d´adquirir aquells exemplars de la peixateria que no arribin a la mida legal.

En aquest mateix sentit també és molt important el control de tot aquell peix que surt dels canals de distribució legals i es ven de “sota mà” des de la mateixa barca. Una pràctica molt estesa i que només es podrà eradicar amb la col•laboració de propi pescador i dels compradors (normalment restauradors de la zona que compren aquest peix menut per a tenir-lo a les cartes dels seus restaurants).

El seitó es una de les especies més susceptibles a ser comercialitzada amb mides inferiors a la legal

Al marge de les inspeccions que puguin realitzar periòdicament els membres del Seprona a les llotges catalanes i que, de tant en tant, acaben amb alguna denuncia a algun pescador, hauria de ser el propi pescador el responsable. També hi ha hagut denuncies a peixateries o en restaurats i guinguetes de platja que han estat tramitades pels equips competents a partir de les denuncies dels propis clients. Trobo que una molt bona pràctica seria la de tenir penjat en les peixateries i els restaurants “de peix” els cartells informatius amb les talles mínimes de les espècies que es comercialitzen a Catalunya i es bo saber que en alguns establiments aquesta mesura ja es porta a la pràctica des de fa temps.

(continuarà)

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: Maresme