Que no ens la donin amb la llauna

Publicat el Març 17, 2014 per Manel

Una de les maneres més populars de menjar tonyina és en llauna. A més, la tonyina enllaunada és la conserva de peix més consumida a casa nostra. Però, sabem realment quina espècie estem consumint quan obrim una llauna de tonyina? Sabem quins arts de pesca s’han utilitzat per pescar-la? Sabem a quina àrea de la Terra s’ha capturat?

La gran majoria de marques de conserva no especifique la informació referent a la tonyina enllaunada

L´actual normativa d´etiquetatge no obliga als productors a especificar totes aquestes dades, però com a consumidors responsables en tenim tot el dret i hauríem d´exigir a les empreses conserveres més transparència pel que fa a aquests aspectes. Hauríem d´exigir un etiquetatge on a més del valor nutricional i dels ingredients addicionals s´hi especifiqués el nom de l’espècie envasada, el sistema de pesca i el lloc on s’ha capturat.

Avui en dia la legislació només obliga a especificar el nom comercial i aquest moltes vegades no serveix per a identificar l´espècie. La majoria de tonyina que es consumeix al nostre país és el que s’anomena “Atún Claro”, sota aquesta denominació ens referim bàsicament a dues espècies amb un elevat grau de sobreexplotació: la tonyina d´aleta groga o “bigeye” (Thunnus obesus), i la tonyina de peus grans o “yelowfin” (Thunnus albacares). Una altre espècie força demandada és el bonítol del nord o “albacore” (Thunnus alalunga) aquesta espècie es captura al golf de Biscaia amb sistemes de pesca força respectuosos, però també s’explota al Pacífic, Índic i al nord de l’Atlàntic de forma gens sostenible.

Principals espècies de tonyina que es pesquen per fer conserva

Cal conèixer el mètode de pesca que s´ha fet servir per saber si s’ha capturat de forma sostenible o no. Avui la gran majoria de captures es realitzen amb palangre o amb cèrcol. Tots dos arts de pesca són molt poc selectius i poc respectuosos. El cèrcol es pot realitzar sobre “bancs lliures” o utilitzant FAD (dispositius agregadors de peixos), en aquest darrer cas les captures són encara molt menys selectives pel que fa a les espècies capturades i a les mides, capturant-se molta tonyina immadura que encara no s´han reproduït. Tant el cèrcol amb FAD com el palangre produeixen una mortalitat molt elevada (al voltant del 10% de la captura) d’espècies que no són l’objecte de la pesquera: taurons, rajades, tortugues, aus marines i cetacis en són les principals víctimes. Hi ha, però, arts de pesca molt més selectius i que algunes comunitats litorals encara fan servir com el curricà o l’esquer viu que utilitzen els pescadors bascos, gallecs i asturians per a capturar bonítol del nord al Cantàbric o els sistemes “pole and line” que els pecadors de les illes Maldives fan servir per pescar bonítol ratllat (Katsuwonus pelamis).

Arts de pesca utilitzats per a capturar la tonyina

Conèixer l’àrea de pesca és fonamental per a saber si l’espècie pertany a stocks que estan sobre explotats o no. La major part de la tonyina (al 2010 el 49% del total mundial) es captura a l´Oceà Pacífic centre i occidental (POC) i és en aquesta àrea on les poblacions estan més sobreexplotades. Aquesta informació també és útil per saber si l’espècie s’ha pescat en zones protegides, com ara les aigües internacionals acotades pel PNA (parts de l’acord de Nauru) o als “Pacific Commons”.

Cal una certificació independent i creïble

Malauradament, quan adquirim una llauna de tonyina no tenim prou dades per saber amb certesa si el contingut de la mateixa s’ha obtingut de forma totalment sostenible i legal, fent servir tècniques respectuoses en àrees controlades o bé és fruit de la irresponsabilitat i la sobreexplotació. És per això que cal potenciar una certificació independent i creïble per tenir la garantia de no col•laborar amb el col•lapse dels túnids.

Un món sense peixos

Publicat el febrer 24, 2014 per Manel

Imagineu un mar sense peixos. Imagineu una alimentació sense peix. Imagineu les conseqüències globals de tot plegat. Aquest serà el nostre futur si no ho aturen, pensem i actuem a partir d’ara mateix. (Charles Clover: The end of the file)

Caratula de “the end of the file” de Rupert Murray[/caption]

Quan pensem en els problemes globals amb que s’enfronta la humanitat, el primer que em ve al cap és el canvi climàtic, però hi ha una altra veritat incòmoda: la crisi dels oceans. El missatge principal de la pel·lícula fa referència a la sobreexplotació que pateixen els caladors de pesca.

Amb diversos exemples d’arreu del planeta es repassa una història de despropòsits en relació a algunes pesqueres que, en la seu temps semblaven una “mina d’or” i que ara, representen una font de penúries i de misèria. El bacallà de Terranova va donar les primeres senyals dels excessos efectuats i més endavant s’hi van afegir altres espècies. Per sobre de totes sobresurt la tonyina vermella, que és considera el paradigma de la mala gestió dels recursos pesquers. Al ritme actual es calcula que pels volts de l’any 2048 els recursos naturals marins arribaran al col·lapse amb totes les conseqüències que s´en poden derivar, tant a nivell econòmic, com ecològic o social. Per exemple, a la costa occidental d’Àfrica hi ha milions de persones que depenen del peix i amb el seu exhauriment es veuran obligats a fugir.

Els arts d´arrossement de fons haurien d´estar prohibits

Segons la FAO, es calcula que al voltant dels 75 % d’espècies del món estan explotades al límit o bé són sobreexplotades. A Europa el 50% de les quotes establertes pels nostres polítics són molt superiors a allò que els científics consideren raonable. En el cas de la tonyina vermella a la Mediterrània, els científics van recomanar quotes màximes pel 2010 de 15.000 Tm mentre que els polítics de la U.E. sense fer cas a aquests van acordar quotes de 30.000 Tm. El més greu però és que la quota real que va capturar la flota de tonyinaires que feinegen per la mediterrània amb total impunitat i al marge de la llei va ser per aquell any de 61.000 Tm.

Amb tot, i malgrat que sembli el contrari, l’aqüicultura només s’afegeix a aquest desgavell. Es calcula que el 40% de les captures de peix a nivell mundial s’usen per a fer farina de peix que serveix per engreixar altres espècies que només estan a l’abast de la part de la població més afavorida. Per engreixar 1 kg de Salmó necessitem el pinso equivalent a 5 kg d’anxoves i tota la captura d’aquesta espècie al banc de Perú i Xile es dedica a transformar-se en farina de peix.

Porta d´arrossegament. Foto: Diego López

A diferència d’altres problemes globals, la solució als problemes derivats de la sobrepesca es del tot assequible i passa per a diversos camps en els quals els ciutadans hi tenim un paper molt destacat.

En primer lloc caldria exigir als nostres polítics que segueixin les directrius que dictaminen els científics especialistes en el tema. Avui en dia tenim la generació de científics pesquers més ben preparada de la història però continuem tenint vells polítics miops amb la mentalitat del segle passat*

Com a consumidors, hauríem de canviar els nostres hàbits de consum i comprar només el peix que hagi estat capturat de forma sostenible. Com a actors responsables hem d’exigir saber on s’ha capturat cada espècie, el sistema de pesca utilitzat i si és una espècie en perill o no. A tal efecte caldria que s’obligués a identificar el peix que es ven als mercats amb un certificat on s’especifiquessin aquest termes. A casa nostra han aparegut algunes iniciatives en aquesta línia.

Per finalitzar, caldria crear una xarxa global d’àrees marines protegides. Actualment només el 0,6% de la superfície mundial dels oceans està protegida a través de Reserves Marines. Els científics opinen que per a recuperar els estocs i tornar als nivells de l´inici de la crisi caldria protegir entre el 20 i el 30% de la superfície dels oceans i això passa per un canvi de mentalitat en l’administració i en el sector pesquer.

* Malgrat tot, no és just posar a tots els polítics en el mateix sac i en aquest sentit m’agradaria reconèixer l’ingent feina que Raül Romeva ha fet durant els anys que ha estat al Parlament Europeu en relació a la sobreexplotació dels caladors de pesca i la potenciació dels ormeigs tradicionals.

El desembarcament del Diputat Militar

Publicat el gener 27, 2014 per Manel

Tot i que l’episodi clau de la guerra de Successió va ser el setge i caiguda de Barcelona el 11 de setembre de 1714, al llarg del conflicte bèl·lic hi va haver diversos esdeveniments a “comarques”. Amb aquesta entrada, i com a homenatge al tricentenari i a l’exposició Arenys de Mar 1714. Un poble en peu de guerra, s’enceta una nova categoria anomenada històriesdeltricentenari, on amb una periodicitat bimensual, es glossarà el vessant nàutic, marítim i mariner d’alguns dels fets del conflicte armat que van esdevenir al Maresme.

La comarca del Maresme va ser durant tot l´episodi bèl·lic un escenari de primer ordre per tots dos bàndols. Mataró es va erigir com un important enclavament “botifler” a la rereguarda de Barcelona, i Arenys de Mar va passar a ser considerat un objectiu cobejat, tant per la proximitat a aquest féu borbònic com per ser un nucli de comunicacions entre Barcelona i Girona. Així, al llarg de l’enfrontament hi van haver nombrosos episodis localitzats en aquesta comarca i gairebé tots els pobles van patir assalts i saquejos.

A la gazeta de Barcelona del 9 d´agost, s´expliquen aquests fets (Gazeta de Barcelona – DIari del setge 9 d´agost)

El 9 d’agost de 1713 el Diputat Militar Antoni de Berenguer i el general Rafael Nebot van desembarcar a la platja d´Arenys. El comboi, que s’havia escapolit del setge de Barcelona aquella tarda, estava compost per 47 embarcacions, 600 cavalls amb els seus genets i 300 soldats. El seu objectiu era reorganitzar les forces a l’interior del país perquè s’aixequessin arreu.

Se hicieron á la vela à las onze hores de la mañana, con viento tan favorable, que á las quatro de la tarde llegaron à la Playa de Arenys de Mar (Gazeta de Barcelona – Diari del Setge 9 d’agost).

La primera consideració sobre aquest fet fa referència al ritme de la travessa. Segons la crònica, el comboi del Diputat Militar trigà cinc hores en realitzar el trajecte. Així, la velocitat amb què es va navegar per recórrer les més de 20 milles nàutiques que separen Barcelona d´Arenys hauria de ser entre 4 i 5 nusos. Una ritme considerable per a les fragates, els bergantins, els galions i més encara per a les barcasses i els vaixells de càrrega. Aquesta rapidesa pot explicar-se si van aprofitar una bona garbinada, com les que hi solen haver al Maresme a les tardes d´estiu. Els vaixells haurien agafat el vent per l’aleta i així poder navegar “de llarg”, un molt bon rumb per a les embarcacions més quillades mentre que els vaixells de càrrega, amb molta menys quilla, també podrien navegar bé.

El mateix dia a la tarda, quan arriben Arenys els primers vaixells, el Diputat Militar, cofoi pel ritme de la marxa i la bona acollida per part dels arenyencs, escriu una missiva al general Villarroel.

Un cop arriba a Arenys, el Diputat Militar escriu aquesta carta al General Villarroel

La segona consideració té a veure amb el propi desembarcament. No costa gens adonar-se que fou una operació llarga i complexa. Els vaixells més quillats haurien fondejat davant de la platja. La descàrrega es degué portar a terme amb llaguts i altres tipus de bots, mentre que els vaixells de càrrega i les barcasses haurien avarat directament a la sorra. Per a aquesta operació caldrien llocs arrecerats del garbí. Malgrat que quan s´hauria portat a terme l’avarada, el garbí, en ser un vent tèrmic, possiblement hagués afluixat. Caldria també que des de “terra” es construís una mínima infraestructura per a aquesta maniobra que, probablement ja hauria d´existir d’alguna de les mestrances de la platja. A més, els propis soldats i els voluntaris arenyencs haurien ajudat en la descàrrega.

Detall dels espectaculars galions de l´època i d’una barcassa de desembarcament de tropes en primer terme.(1714. Siège de Barcelone)

Aquest primer desembarcament no queda clar en quin tram de la platja es produeix. Cal tenir present que la fisomia de la línia de costa en aquells temps era sensiblement diferent a com la coneixem nosaltres avui. De totes formes, al llarg del litoral arenyenc hi hauria llocs aptes per a aquesta operació tant entre Arenys i Caldes com entre Arenys i Canet.

El retorn cap a Barcelona va ser un parell de dies més tard. Les 47 naus surten el dia 12 carregades amb queviures i bestiar. Segur que la travessa fou molt més lenta i els velers varen realitzar nombroses bordades per arribar a lloc.

El Comboy con que saliò el Señor Deputado en numero de 47.Bastimentos entre mayores, y menores, bolviò cargado de Leña, Carbon, Harinas, Faginas, y 700.cabeças de Ganado;y dos Saetias de las bien armadas, al passar dispararon algunos Cañonazos contra el Fortin que reedifica el Enemigo en la parte del Rio Besòs.(Gazeta de Barcelona – Diari del Setge 12 d’agost)

Malgrat l´èxit inicial, l’expedició del Diputat Militar acabà de forma catastròfica, sense haver complert els seus objectius, abandonant a la majoria de voluntaris a la platja del Masnou i embarcant-se només els comandaments en el seu retorn a Barcelona.

Llaurant els fons marins*

Publicat el gener 20, 2014 per Manel

*Aquesta històriademar està basada en les investigacions que l’equip del doctor Pere Puig (ICM –CSIC) va fer al canyó submarí de La Fonera a Palamós i publicats a la prestigiosa revista Nature (489) i en la conferencia que va impartir ell mateix al Museu de la Pesca el 15 de novembre de 2013.

El setembre de 2012 apareix a la revista especialitzada Nature un article de l’equip del científic català Pere Puig (ICM-CSIC) on demostrava amb proves irrefutables que la pesca d’arrossegament està canviant la topografia les condicions ambientals dels flancs dels canyons submarins on es localitzen els caladors de pesca. Malgrat la poca transcendència que aquest tema ha suscitat a casa nostra, el ressò mediàtic d’aquesta publicació va fer que altres mitjans de comunicació internacional (Los Angeles Times, Scientific American) també es fixessin en aquest treball.

La investigació desmunta l’argumentació acceptada majoritàriament pel sector pesquer segons la qual, les portes d’arrossegament al remenar el fons marí, afavoreixen les relacions tròfiques entre els organismes i en conseqüència milloren les captures de pesca.

Els canyons submarins del mar català. Font ICM – CSIC

L´estudi es va dur a terme en dues fases entre els anys 2002 i 2012 al canyó submarí de La Fonera a Palamós. L’equip d’investigadors va estudiar amb sensors i ancoratges la dinàmica sedimentària del flanc nord del canyó i el flux de partícules de sediment que davallava cap al fons del mateix. Aquestes dades van ser comparades amb les del flanc sud on els quillats no feinegen. El moviment de partícules es pot equiparar a “allaus de fang” que, segons les proves aportades, són provocats per l’art de bou al ser arrossegat sobre el fons del calador. L’arrossegament de les portes, les malletes i la xarxa sobre el fons remouen i aixequen fines capes de partícules que davallen per gravetat cap al fons provocant aquests allaus.

Les “portes” dels quillats són en bona mesura les responasbles del llaurat del fons marí.

L´anàlisi detallat d’aquest flux vertical de partícules revela que diàriament s´observen dos pics màxims, un al matí entre les 9 i les 10 h (quan el quillats fan el primer bol del dia) i un altre a la tarda entre les 3 i les 4 h (abans que els quillats retornin a port i fan el darrer bol). A més a més, en els dies festius, es reduïen significativament aquests pics.

A partir de l´estudi de les concentracions dels radioisòtops Pb₂₁₀ i Cs₃₃₇, els investigadors del ICM-CSIC van poder datar la velocitat de precipitació al llarg del temps i van trobar que abans dels anys 70 els valors d’aquest flux eren de 0,35 cm/any. A partir dels anys 70 (quan, malgrat que les estadístiques de pesca indiquen una reducció de la potencia dels motors, passa exactament el contrari) el ritme de sedimentació passa a ser de 0,7 cm/any. I en el treball de l’any 2012, troben valors de 2 cm/any.

Imatge del relleu submarí del canyó de La Fonera en la que es pot observar el suavitzat morfològic de la vessant nord del canyó, freqüentada per la flota d’arrossegament, en comparació a la morfologia natural de la vessant sud sense pescar, amb un relleu molt més accentuat i irregular Font: (GRC Geociències Marines, Universitat de Barcelona).

Utilitzant sonars “multifeix” i submarins robotitzats a control remot, els investigadors van poder elaborar una cartografia molt detallada del canyó. En aquest cas, els resultats avalen la tesi sobre que l´origen dels allaus de fang són produïts pels quillats, ja que observen que als flancs nord del canyó, on hi ha el calador de Sant Sebastià, estan molt més suavitzats que no pas els flancs sud on no feinegen els bous. Aquesta suavització dels marges es produeix entre els 200 i els 800 m de profunditat, on treballen els quillats que “van a la gamba”. Així mateix van obtenir imatges del fons dels caladors on es pot observar clarament que el pas de les portes “llauren” literalment el fons marí.

1.11356_Trawled_seafloor_CRG-Marine-Geosciences_University-of-Barcelona-

Imatge obtinguda per un vehicle operat remotament en la vessant nord del canyó submarí de La Fonera, a 770 m de fondària, que mostra el detall de les marques d’arrossegament al fons marí i la seva similitud amb els solcs del llaurat d’un camp de conreu. (Font: GRC Geociències Marines, Universitat de Barcelona).

Quan s´analitzen els radioisòtops en els dos flancs del canyó, els testimonis col·locats al flanc nord (on hi ha els caladors) no tenen concentracions molt més baixes de Pb₂₁₀. Aquest fet indica que els sediments dels darrers cent anys (vida màxima que data aquest radioisòtop) han davallat cap al fons del canyó i s’ha perdut el marcador quedant només a la superfície dels caladors els sediments compactats més antics.

La dada més preocupant de l’estudi fa referència a les concentracions de carboni orgànic trobades en els sediments del calador. En els flancs pescats aquestes concentracions són molt més baixes que en els flancs no pescats. El Carboni orgànic és sinònim d´aliment disponible en els primers nivells tròfics de la cadena alimentaria i repercuteix directament en les poblacions de gamba, que són l´objectiu de l´explotació. Amb aquesta dada es pot afirmar sense cap mena de dubte que l´efecte que produeix l´arrossegament dels arts està directament relacionat amb l´empobriment del calador o el que es el mateix, que el calador s´està desertitzant per efectes de la davallada de sediments cap al fons.

El treball dels investigadors de l´ICM-CSIC aporta proves irrefutables sobre els danys que la pesca d’arrossegament produeix sobre els fons marins. Ara doncs qui ha de moure fitxa es l´administració i el sector pesquer abans de que sigui massa tard i els danys siguin del tot irreparables.

El Diccionario Histórico de los Artes de Pesca

Publicat el Desembre 30, 2013 per Manel

“La Pesca nacional, muger robusta, animosa, de tostado rostro, de endurecidas manos y callosas: que del Océano y Mediterráneo en las saladas aguas se lava: perfumada con tea y alquitrán, ó aceyte de sardina y de ballena: vestida de redes de lino, cáñamo y esparto, cuyas franjas son corchos, plomos y relingas, con guarniciones de juncos, anzuelos y cordeles: bordados zapatos de transparentes escamas; y su melena prendida con blancas espinas”

(Introducció del Diccionario feta pel mateix Sañez)

Els documents més importants de la història de la pesca a casa nostra estan estretament relacionats amb la comarca del Maresme. Així, a l’any 1722 es va publicar el treball de Joan Salvador i Riera, el manuscrit de pesca més antic que ha arribat fins els nostres dies. L’obra és de l’eminent estudiós vinculat a Calella. L´any 1773, Manuel de Zalvide, redacta el “Regalmento de la navegacion y de la pesca a la provincia marítima de Mataró”, un conjunt de disposicions i ordres adreçades als gremis de mar d´aquesta província marítima. Finalment, entre els anys 1791 i 1795, apareix l’obra cabdal en la història de la pesca: el “Diccionario historico de los artes de pesca nacional”, d´ Antonio Sañez i Reguart, comissari reial de guerra i marina i nascut a Mataró. L’obra de Sañez va ser editada en cinc volums per l’impremta de la “vídua de Joaquin Ibarra”, un dels tallers d’impressió de més prestigi europeu en aquells temps. El treball està complementat per uns excel·lents gravats realitzats per l´artista Juan Bautista Bru. Pels estudiosos en la matèria, existeix una edició en facsímil dels cinc volums de Sañez que es fàcil de trobar en les llibreries especialitzades.

Un dels 347 gravats obra de Juan Batista Bru que es poden trobar al Diccionario

Com està especificat en el títol, l’obra de Sañez té un format de diccionari i les entrades estan ordenades de forma alfabètica. Que segons el mateix autor: “se presenta por orden alfabético la historia de los mismos atavíos que la adornan, y que son de tanto interés á la defensa del Estado, como á proporcionar sustento abundante á los vasallos”. L’obra recull també totes ordenances dels gremis de mar que estaven en vigor al s. XVIII.

Edicio en fascuimil del Diccionario de Sañez

Segons es desprèn al treball de Sañez, al llarg del s XVIII, la pesca era una activitat econòmica de primer ordre, tant per ella mateixa com per tota la industria auxiliar que es movia al seu entorn; mestrances i industries de salaor especialment. El peix formava la part de la dieta de la majoria de la població i Catalunya era la zona més productiva des del punt de vista pesquer. A mitjans de segle representava gairebé el 30 % de la totalitat de l’estat. Els bous catalans al capdavant van significar la gran revolució pesquera en aquell segle i van començar a aparèixer veus crítiques envers aquesta tècnica, cosa que va propiciar els treballs i els estudis com els esmentats.

Els caladors del Maresme

Publicat el Desembre 9, 2013 per Manel

Els bous o quillats són els que pesquen als caladors

Un calador és la regió del fons marí on normalment feinegen les embarcacions que realitzen pesqueres bentòniques o demersals. Quan es parla de caladors, es mencionen els indrets on treballen els bous o quillats, malgrat que també altres modalitats de pesca (tresmall, palangre,…) tenen els seus llocs preferits a l’hora de calar els paranys. En aquests altres casos, el que es busca són barres i altres accidents on l´art de bou no pot treballar i que permeten obtenir el màxim rendiment de la pesquera.

L’orografia del fons, els corrents marins predominants i les preferències de les especies són factors a tenir en compte a l’hora de determinar un calador.

Els principals caladors de la marina del Maresme són coneguts pels pescadors des de molt antic, i sovint la seva localització ha anat passant a través de generacions. Per tal de situar-se correctament sobre el calador escollit, cal conèixer les senyes que el determinen i tenir molta experiència. La localització es feia, fins que la tecnologia no es va imposar, d’una manera manual fent enfilacions entre dos punts de referència situats a la costa.

Topografia dels canyons submarins. Font Generaltat de Catalunya

La gran majoria de caladors d’arrossegament estan situats als límits de la plataforma continental i en el seu talús o en els canyons submarins com ara el canyó de Blanes i els diversos petits canyons que hi ha davant la costa del Maresme i Barcelona. La poca selectivitat de l’art de bou fa que en els caladors d’arrossegament es capturi un nombre elevat d’espècies diverses. Malgrat tot, quan “van a la gamba” agafen només representants d’aquesta espècie de crustaci..

Principals caladors de la comarca del Maresme

Alguns dels caladors més importants de la costa central catalana, així com les senyes per tal de localitzar-los, es descriuen al treball La pesca en España (1) Cataluña de C. Bas, E. Morales, M. Rubió que es va publicar l’any 1955.

Els caladors del Maresme segons el treball de . C. Bas, E. Morales, M. Rubió, C.S.I.C. Patronato Juan de la Cierva. 1955.

A tall d’exemple, es pot anomenar el que diuen els esmentats autors d’algun d’aquests caladors.

ELS CAPETS*: comença aquest calador relativament a prop de terra, en el creuament de les enfi1acions de Sant Joan de Blanes i Sant Miquel de Solterra amb el burragot petit i el far de Tossa. La profunditat és de 55 braces i el fons és de fang.

ROCASSA*: aquest calador segueix el marge del canyó de Blanes. Es cala l’art quan Can Pola s’enfila amb el far de Tossa i Sant Joan de Blanes amb Sant Miquel de Solterra. Es pesca entre 200 i 300 braces i el fons és fangós.

EL FILAN*: s’inicia aquest calador a gran profunditat en el creuament de les enfilacions de Sant Llorenç amb el Sot i l’extrem del Montseny amb el punt més elevat del Filan, situat a ponent d’Arenys. El fons és de fang i es pesquen especies de profunditat.

LA CARRANA*: l’enfilació que marca el rumb del calador és la formada per Sant Joan de Blanes amb els turons de darrera. La profunditat al començar la calada és de 180 braces. Continuant a llevant es segueix l’enfilació de Montseny xic amb la part de llevant de Can Frígols, on hi ha nombrosos cecs que deuen ser la continuació de les rieres del Maresme. En aquest calador es pesca sobretot gamba, escamarla i maire.

* Font: La pesca en España (1) Cataluña. C. Bas, E. Morales, M. Rubió, C.S.I.C. Patronato Juan de la Cierva. 1955.

La lluenta, o allò que no s’hauria de repetir

Publicat el Novembre 4, 2013 per Manel

Quan pensem en l’exhauriment dels recursos pesquers, el primer que en ve al cap es la situació en que es troben espècies com la tonyina vermella degut a la pressió a la que es veu sotmesa per la flota multinacional que les que la capturen sense aturador. Però com passa sovint, a nivell molt més local, han succeït episodis semblants i que fins hi tot han arribat al col•lapse de l’espècie.
Aquest és el cas de la petxina lluent (Callista Chione) a la costa del Maresme. Aquest exemple hauria de estar en tots els manuals de males practiques de gestió com a model d’allò que no s’hauria de repetir mai més.

Les captures de petxina lluent eren quantioses i sembalva que mai s´esgotarien

Al llarg les darreres dècades del passat segle els pescadors bàsicament, d´Arenys i alguns de Blanes i de Mataró, van començar a explotar el banc de petxina lluent que hi havia als fons sorrencs de la comarca del Maresme, especialment entre el Masnou i Blanes. El recurs, prometia ser una “mina d’or” i fins hi tot es van organitzar en cooperativa per vetllar pel bon funcionament de l’explotació i per regular-ne les captures. En molts pocs anys la flota de “petxinaires”, nom amb que es coneixen aquests pescadors, va aconseguir exhaurir el recurs. A més es dona la paradoxa que aquest tipus de pesquera estava legislada directament pel govern català (ordre 28 gener de 1988. DOGC 952 de 15/02/88) i a més, l’any 1999 els petxinaires van rebre el guardó per part de la Generalitat en reconeixement a la seva feina.

En descàrrec sobre els petxinaires, el que també es cert, és que les diverses regeneracions de platges que s’han anat fent a la comarca no van ajudar gens a aquesta activitat pesquera i ja en la primera actuació feta l’any 1986 entre Montgat i Premià de mar, la draga va produir un impacte ambiental enorme sobre “Els Colls”, el calador més productiu d’aquest mol•lusc.

Les regeneracions de platges van acabar amb els bancs de petina lluent

Sigui com sigui, el que no es va fer per cap de les dues bandes han estat estudis científics sobre el recurs, la seva capacitat de renovació o l´impacte real que produïa l’extracció de sorres sobre les comunitats bentòniques sorrenques.

El sistema de pesca consistia en arrossegar pels fons sorrencs d´entre 6 a 20 m unes gàbies metàl•liques que actuen com a rastell i que agafen tot allò que es posa al seu davant. Cadascuna de les barques arrossegava alhora quatre gàbies i en alguns cassos es feia per sobre els límits dels alguers en un intent d’obtenir el màxim rendiment de la pesca.

Ara les gàbies estant amuntegades en el port sense cap us

La captura estava formada quasi exclusivament per petxina lluent, malgrat que també s’agafaven d’altres espècies de bivalves com la petxina blanca (Mactra corallina), el petxinot (Glycimeris glycmeris), l’escopinya gravada (Venus casina) o la petxina saltarina (Laevicardium crassum) entre d’altres. Abans de l’exhauriment de la lluenta, hi va haver un primer senyal d’avís quan es va deixar de pescar, de cop i volta, la petxina blanca, la segona en importància pel que feia a les captures.

La petxina lluent, també anomenada lluenta o petxinot de sang, és un bivalve amb una closca bastant robusta i un esculpit molt poc visible i concèntric que alterna diferents tonalitats de roig argilós. El cos té un peu musculós d’un color roig intens que funciona com a òrgan excavador. Viu enterrada en fons sorrencs a poca profunditat i sovint rodejant els alguers.

Avui només una barca feienaj des del port d´Arensy

Avui només una barca feineja des del port d´Arenys

Ara, amb el recurs pràcticament exhaurit, només una única barca encara surt des d´Arenys amb gàbies, ho fa però per capturar cuc d’esquer pels pescadors de canya.

Abans dels GPS,… Les senyes

Publicat el Octubre 21, 2013 per Manel

Molt abans de l’aparició dels sistemes electrònics de localització per satèl•lit, els pescadors utilitzaven les senyes per arribar als bons llocs de pesca. Els caladors eren coneguts a la perfecció pels pescadors de la mateixa manera que nosaltres som capaços d’identificar el relleu terrestre. Avui, amb la generalització dels sistemes GPS, tot aquest patrimoni que està al voltant de les senyes i de les enfilacions, i que s’ha anat transmeten generació rere generació, corre perill de desaparèixer.

Per a conèixer la situació d’un vaixell en el mar s’han de prendre dues enfilacions sobre la costa. El vèrtex que formen les dues enfilacions és la situació en que ens trobem.

Les senyes no són res més que un sistema d’orientació per enfilació. Consisteix en traçar un triangle entre dos punts de la costa separats entre sí. La primera enfilació es marca sobre la perpendicular del vaixell i l’altre sobre un punt allunyat del primer. El vèrtex que forma l’angle entre aquestes dues línies és la situació sobre la que es troba l’embarcació. Per assegurar la posició, cadascun dels punts es prenia per enfilació, es a dir, posant en línia dos referències de la costa. Quan les enfilacions dels dos punts coincidien, volia dir que es trobàvem exactament sobre el lloc on s’havien pres les senyes sense cap marge d’error.
Per prendre les enfilacions s’havien d’agafar punts de la costa que es distingissin bé des de mar: campanars, torres de vigilància, edificis, fars, arbres, masos i muntanyes i turons. En aquest sentit, el topònim Montseny, documentat des del segle IX, prové de “Montis signi”, es a dir mont senya.

La talaia del Montseny ha estat des de sempre una molt bona senya pels navegants. El topònim “Montseny” ve precisament d’aquest fet.

Els pescadors tenien tant incorporat l’hàbit de prendre senyes que n’agafaven fins hi tot de forma inconscient. N’hi havia que les coneixia tothom, d’altres eren un dels secrets més ben guardats i la seva transmissió passava de pares a fills tanmateix com a un tresor familiar.

Un dels inconvenients amb que es trobaven a l’hora de prendre senyes era que sovint es feien servir cases de la línia de costa per a fer l’enfilació i amb els pas dels anys, algunes d’aquestes referències han estat enderrocades. A Mataró, per exemple, hi havia Can Maitanquis que era utilitzat sovint per a prendre enfilacions, avui aquesta casa ha estat enderrocada i el solar reconvertit en una zona blava. En el mateix sentit, algunes edificacions més recents han estat incorporades en l’univers de les senyes dels pescadors, així l’edifici de la Torre Maresme amb el rètol lluminós de la guardiola i l’espiga va ser utilitzat com a una molt bona senya pels pescadors de Mataró durant molts anys.

Els punts de la costa que es distingeixen bé des de mar han estat utilitzats com a senyes. En aquesta foto de Canet: el campanar, la misericòrdia, l’estació, pedra castell, la creu,…

Dins del món de la pesca el veritables “reis” eren els nansers i els palangrers que havien d’afinar fins al mil•límetre per a calar els ormeigs sobre el punt precís i assegurar-se així una bona captura. Tant en un cas com en l’altre, si volien fer un bon jornal, havien de calar el parany sobre de les petites barres rocoses riques en peix de bona qualitat. En aquest cas es prenien com a senyes elements tant imperceptibles com la xemeneia d’un mas, algun arbre com el Pi del Soldat a Sant Pol o bé el disc de senyalització del tren que hi havia abans d’entrar a l’estació de Sant Pol. En canvi, entre els pescadors que anaven a l’art de bou, la exactitud no havia de ser tant precisa i es prenien com a senyes accidents geogràfics visibles a grans distàncies.
A continuació es detallen algunes de les senyes que feien servir sobretot els pescadors de Sant Pol i d´Arenys. S’han separat les senyes de primer terme de les de segon terme. Així a primera línia hi havia: la Farola de Calella, Can Venanci (casa del guardaagulles a Sant Pol), el Moli Vermell (a la platja de la Murtra a Sant Pol), les Aigües del Farell (rial de Sant Pol), L`metralladora (el Búnquer de Sant Pol), Sant Pau, el Camposanto (cementiri de Sant Pol), la Torre de la Martina ( xalet de Sant Pol), la Casablanca (a les roques blanques a Canet), els Padres (convent de Canet), la Misercordia (a Canet), el campanar de Canet, la Puntaire (edifici d´Arenys), el Portinyol (a Arenys),… I en segon terme destaquem: el Turó de Grimola (al Montnegre), el Montalt o Tres Turons, el Turó del Mig (al Montalt), el Turó Negre o de Vila Negre (al Montalt), la Telefonista (al Montnegre), el Turó Gros (al Montnegre), la Creu de Canet, Santa Florentina (a Canet) o el Castell de Palafolls entre d’altres.

A la part

Publicat el Setembre 23, 2013 per Manel

L’ofici del mar te algunes singularitats que el fan únic, una d’elles és el sistema de repartiment entre els mariners de l’embarcació. I és que els pescadors, quan surten a feinejar, ”van a la part”.

“Fer la part” vol dir distribuir els guanys de la pesca entre els diferents components de la barca: l´armador, el patró, el maquinista, els mariners i la pròpia embarcació. Aquesta distribució es proporcional a l’estatus establert dins la barca, així l’armador té uns guanys superiors al patró i aquest guanya més que el maquinista que finalment té una retribució superior als mariners que són l´última baula. Aquests guanys tant són monetaris com en espècie.

Cada dia a més de fer la part dels diners guanyats es fa la de la captura, normalment allò que te menys sortida en el mercat. A aquesta part se l´anomena, morralla que etimològicament defineix un conjunt de coses de poc valor.

Allò que tenia menys sortida a la llotja formava part de la morralla. Avui, sota aquest nom ens referim a una barreja de peix “de poc valor”

Les parts és un sistema més o menys acceptat per tothom, els mariners ho consideraven just ja que en funció dels guanys de la barca se´n derivaven els seus. La part és l’uniat de mesura dels guanys dels pescadors. Aquests també fan servir el quartó (o cortó com ho anomenen ells) que equival a un quart de part i seguint la mateixa norma, mitja part equival a dos quartons (o cortons).

En l´obra de Sañez i Reguant del s. XVIII ja hi han referències a aquest sistema de repartiment

Al “Diccionario Historico de los Artes de Pesca Nacional “ d´Antonio Sañez Reguart (1795) ja trobem referències a aquest tipus de repartiment:

“En la pesquera del Sardinal cada barco procede á desempeñar la que puede, y consiguientemente la sardina que llega á coger se reparte entre la misma embarcación, redes, y pescadores: esto es, del producto líquido que queda, despues de rabaxados gastos, se aplica la mitad á las redes y buque, y la otra restante se divide á partes iguales entre patron y marineros”

No faltan parages en que el modo de partir la pesca es diverso, pues su aplicacion se reduce á dar una parte á cada pieza de red contando juntamente con el barco; que es decir la embarcacion y tantas piezas de red, tantas partes. Cada pescador percibe otra parte: de suerte, que si las piezas de red son quatro, y los hombres cinco, se hacen nueve partes de toda la sardina.

Ademas en Tarragona hay otro modo distinto; porque asignan quatro partes al patron: las tres por la barcada, y la otra por el trabajo correspondiente á su persona: y una á cada marinero.”

El sistema de les parts no varia mai en relació al volum de les captures, això fa que en època de vaques magres, els guanys puguin ser irrisoris, però quan hi ha una bona captura, en un sol dia, es poden compensar les penúries passades durant llargues temporades.

Triant el peix a coberta d´un quillat. Foto: Roger Rovira

Si bé no hi ha una regla fixa a l’hora de fer les parts sembla bastant acceptat la següent norma: una part per a la barca, dues parts per a l’armador, una part i i dos cortons per al patró i una part per cada mariner. Així una barca que portés patró i tres mariners, s’havien de fer set parts i dos cortons; les tres parts dels mariners, la part i els dos cortons del patró, les dues parts de l’armador i la part de la pròpia embarcació. De totes formes, segons fonts consultades, era molt freqüent que la part de l’armador representés un percentatge molt superior a les altres parts ja que les despeses derivades del manteniment de la barca i els desperfectes de l’ormeig corrien sempre a càrrec d’aquesta part.

Avui per fer les parts, es treuen en primer lloc les despeses de la barca i de l’ormeig, a continuació l’armador es queda amb la meitat dels guanys i l’altre meitat es la que es reparteix entre la resta de la tripulació: cada mariner rep una part, el patró rep a més a més de la seva part, dos cortons i l’armador li dona una altre part de la meitat que s´ha reservat, es a dir que el patró guanya al final dues parts i dos cortons i per acabar, el motorista té una part i un cortó.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: pecadors