La Galera, un marisc a reivindicar

Publicat el febrer 29, 2016 per Manel

La Galera (Squilla mantis) és un crustaci bentònic que viu sobre fons fangosos on hi fa cavitats que ell mateix excava. Aquestes galeries subterrànies els donen protecció i serveixen per amagar-se de les preses. Generalment viuen en aigües poc profundes, és freqüent entre els 10 i els 250 m malgrat que també es poden trobar a més de 700 m de profunditat. El seu nom científic es deu a la semblança d´aquesta espècie amb la mantis religiosa.

Il.lustració d´una galera. Noteu el segon parell d´apèndix molt més desenvolupat i les dues taques característiques al darrer segment del cos. Dibuix: Ictioterm

De color quasi transparent, presenta dues taques fosques característiques en el darrer segment del seu cos també anomenat tèlson i que ressalten molt. Els sexes són separats, té un marcat dimorfisme sexual. Es reprodueix durant la primavera i la fecundació és interna. Un cop acabada la reproducció, coincidint amb l´estiu, les femelles porten els ous a sobre. Aquests queden aglutinats per una secreció viscosa que els manté adherits entre els apèndixs locomotors mentre dura el desenvolupament embrionari.

Presenten vuit parells d’apèndixs (pereiòpodes) adaptats per a excavar. El segon parell està molt més desenvolupat que la resta i té una funció prensora. Es desplaça fent salts que els realitza donant cops amb la part posterior del seu cos.

La galera és un marisc freqüent a les llotges de la meitat sud del pais

La galera és una espècie depredadora, que s’alimenta de cucs poliquets, d’altres crustacis i de peixos petits que captura amb el segon parell d´apèndixs, utilitzant-los com a arpó. Pot arribar a mesurar fins als 30 cm malgrat que les mides més comunes oscil•len al voltant dels 20 cm.

Tradicionalment ha estat un crustaci molt poc valorat, s´usava per a fer fumets i poca cosa més. Darrerament està prenent embranzida i està recuperant la reputació perduda, en especial a les comarques de Tarragona que conserva encara una interessant cuina marinera tradicional al voltant d´aquesta espècie que ara s´està recuperant.

Les galeres són excel.lents en arrossos i suquets. Foto: Núria Gómez (www.benremenat.cat)

Aquest crustaci, abundant en zones properes a deltes on les aigües són més riques en nutrients, es pesca sobretot als ports de la meitat sud de Catalunya. A partir de Vilanova i la Geltrú i fins a Alcanar. Això es deu sobretot al tipus de fons que hi ha en aquesta àrea. D´entre tots, Sant Carles de la Ràpita és on les captures de galera són més importants. La galera s´agafa especialment amb l´art de bou, sobretot quan els arts s´arrosseguen sobre fons fangós. A la zona del delta de l´Ebre també es poden capturar amb el tresmall o nanses.

La galera és una excel•lent font de proteïnes, vitamines i minerals. A diferència d’altres crustacis, és baixa en calories i de fàcil digestió. La seva carn és fina i gustosa, la qual cosa en facilita la seva preparació.

La millor època de l´any per a consumir-les són els mesos de gener i de febrer que és quan l´animal està més ple i la seva carn es més saborosa. És precisament en aquesta època quan en nombrosos ports del sud del país s´organitzen jornades gastronòmiques al voltant d´aquesta espècie.

Una qüestió de mides (segona part)

Publicat el febrer 15, 2016 per Manel

Respon

Hi ha espècies que, malgrat sembli el contrari, es comercialitzen amb una mida que a primer cop d´ull sembla il•legal. El xanguet (Aphia minuta), la llengüeta blanca (Crystallogobius linearis) o el sonso (Gymnammodytes cicerellus), en són els exemples més destacats d´aquest grup de peixos menuts que podem trobar a les peixateries. En el cas d´aquests exemples, existeix la mala pràctica de fer passar alevins d´altres espècies com ara la sardina, el seitó o bé l´alatxa per a aquests peixos, pràctica del tot il•legal i irresponsable.

De les tres espècies, el xanguet és la més apreciada de totes, especialment a la costa sud mediterrània de la península, i per tant la que està més sotmesa a les pràctiques il•legals, ja sigui perquè s´usin arts de peca prohibits, perquè no es respectin les vedes o bé perquè sota aquest nom es comercialitzin altres espècies en estadi gairebé larvari.

El xanguet (Aphia minuta) és excel.lent com a fritura. Moltes vegades, però, ens donen gat per llebre

El xanguet, xanquet o cabeçuda és una espècie de gòbid amb el cos quasi translúcid que fa de 4 a 6 cm de longitud. Viu de manera nectònica a prop de la costa on forma moles molt denses. A la majoria de ports de la Mediterrània està prohibida la seva pesca per l´impacte que produeix l´art sobre el medi. Malgrat aquest fet, a la costa d´Andalusia especialment, es continua trobant a les cartes de molts restaurants i guinguetes de platja sota la denominació de “pescadito frito”. Moltes vegades el que realment es comercialitza com a xanguet són exemplars immadurs de seitó, de sardina i d´altres petits pelàgics o bé una varietat exòtica anomenada xanguet al•ligàtor (Neosalanx tangkahkeii) que s’importa des de la Xina. El cas de la comercialització fraudulenta del xanguet és una pràctica àmpliament recolzada per un sector de la població que en demanda i en consumeix.

La llengüeta blanca (Crystallogobius linearis) moltes vegades es ven barrejada amb xanguet

La llengüeta blanca, gobi cristal•lí o cabotí és una espècie molt pròxima al xanguet i que en algun indret se sol confondre amb ell. Es tracta també d´un gòbid que, com el seu nom indica, és bastant transparent i d’aspecte delicat. A diferència del xanguet, el sue cos no presenta escates. No sol assolir més de 5 cm de llargària. Viu des de la línia litoral i fins als 400m de fondària sobre fons fangosos o sorrencs. La llengüeta blanca es pesca amb un art de pesca similar a la sonsera. Els pescadors que s´hi dediquen necessiten una llicència especifica per a capturar-la. La llengüeta blanca no té talla mínima regulada, però, com passa amb el veritable xanguet, en ocasions es comercialitzen com a llengüeta les cries d´altres espècies.

El sonso (Gymnammodytes cicerellus) potser el més popular i econòmic d´aquest peixos menuts

El sonso és una altra de les espècies de mida petita. En aquest cas pot arribar a mesurar fins a 17 cm. El seu cos és allargat i cilíndric i és de color blau verdós amb les bandes argentades molt característiques. Viu formant moles a la costa en fons sorrencs poc profunds. Una mola de sonso pot estar composta per entre 50 i 500 kg de l’espècie i es localitzen mitjançant les modernes sondes. Es captura amb la sonsera. Els pescadors necessiten una llicència especial per pescar-lo. Molt apreciat com a fritura.

Una qüestió de mides (primera part)

Publicat el febrer 1, 2016 per Manel

Dins la reglamentació pesquera hi ha tota una regulació que fa referència a la talla mínima que es pot capturar una determinada espècie amb valor comercial. Aquesta legislació busca assolir els màxims nivells de sostenibilitat en la pesca per poder mantenir els stocks a una situació òptima per a garantir-ne la supervivència i defugir la sobreexplotació.

Evidentment, del que és tracta, es que l’art de pesca sigui el màxim de selectiu possible per a només capturar aquelles espècies amb la mida reglamentària i això passa, entre d’altres coses, per la regulació de la malla de l’art i per l’establiment d’aturades biològiques. De res serveix una regulació de talles mínimes si els arts continuen sent poc selectius i s’ha de descartar per mida bona part de la captura.

Mètode de mesura de la talla segons el grup d´organismes

La talla mínima de les espècies comercialitzables bé fixada per l’administració. Aquestes es determinen segons el calador (en el nostre cas farà referència al calador mediterrani català) i ha de tenir en compte que l’espècie, quan sigui capturada, ja hagi arribat a la maduresa sexual i s’hagi pogut reproduir.

En el àmbit normatiu els decrets i les disposicions que reglamenten les talles mínimes estan recollides en l’annex III del Reglament del Mediterrani, i les que estableix el Reial Decret 1615/2005, de 30 de desembre, pel qual es modifica el Reial Decret 560/1995, de 7 d’abril, únicament quan siguin més restrictives que les del Reglament (CE) 1967/2006 del Consell, de 21 de desembre de 2006, relatiu a les mesures de gestió per a l’explotació sostenible dels recursos pesquers en el mar Mediterrani i pel qual es modifica el Reglament (CEE) núm. 2847/93i es deroga el Reglament (CE) núm. 1626/94 (DOUE L 409 – 30/12/2006).

Una manera molt pràctica de comprovar la talla mínima en les especies més consumides

Per altra banda, les talles mínimes volen impedir la comercialització de peix immadur que, normalment és molt més apreciat en els mercats que no pas els exemplars adults. La lluita per tal d’eradicar la mala pràctica de la comercialització de peix immadur passa per la sensibilització a diversos nivells. En un primer nivell els pescadors haurien d´estar sensibilitzats de que aquesta mala pràctica a curt termini els perjudica a ells mateixos. En un segon nivell, els peixaters o els compradors no haurien de adquirir aquell gènere que no arriba a la mida legal. I en un tercer nivell, nosaltres mateixos, els consumidors, no hauríem d´adquirir aquells exemplars de la peixateria que no arribin a la mida legal.

En aquest mateix sentit també és molt important el control de tot aquell peix que surt dels canals de distribució legals i es ven de “sota mà” des de la mateixa barca. Una pràctica molt estesa i que només es podrà eradicar amb la col•laboració de propi pescador i dels compradors (normalment restauradors de la zona que compren aquest peix menut per a tenir-lo a les cartes dels seus restaurants).

El seitó es una de les especies més susceptibles a ser comercialitzada amb mides inferiors a la legal

Al marge de les inspeccions que puguin realitzar periòdicament els membres del Seprona a les llotges catalanes i que, de tant en tant, acaben amb alguna denuncia a algun pescador, hauria de ser el propi pescador el responsable. També hi ha hagut denuncies a peixateries o en restaurats i guinguetes de platja que han estat tramitades pels equips competents a partir de les denuncies dels propis clients. Trobo que una molt bona pràctica seria la de tenir penjat en les peixateries i els restaurants “de peix” els cartells informatius amb les talles mínimes de les espècies que es comercialitzen a Catalunya i es bo saber que en alguns establiments aquesta mesura ja es porta a la pràctica des de fa temps.

(continuarà)

Peix per Nadal

Publicat el Desembre 21, 2015 per Manel

Respon

Nadal és època de consum, de disbauxa econòmica i gastronòmica on el peix i el marisc ocupen un lloc destacat. El mercat central del peix a Mercabarna abasteix més de la meitat del peix que es consumeixen a les llars catalanes aquests dies. De promig, distribuiran aquestes festes de nadal més de sis mil tones de peix i marisc.

Al marge de la tradicional escudella, l’àpat estrella de les taules catalanes, els plats de peix cada vegada són més present en les opulentes taules nadalenques. Des dels fumats nòrdics fins als més exòtics mariscs d’arreu del món o els peixos de bona mida dels pescadors locals per a ser enfornats.

Però, com podríem contribuir a què els nostres àpats de peix fossin el màxim de sostenibles?

Aquests dies les peixateries estan plenes de gom a gom

La resposta a aquesta pregunta passa pel consum de productes de proximitat, fresc i de temporada, cosa no sempre fàcil perquè dins dels grup dels peixos i del marisc, aquests dies hi ha unes espècies vedets que, són les més demandades: el lluç, el rap, les dorades de bona mida, les gambes, les ostres, les llagostes o els llamàntols es converteixen en el reis de la taula competint amb l´escudella, el capó o els canalons.

Conèixer amb precisió la procedència del peix i del marisc que pretenem consumir és una de les coses més difícils d’esbrinar en aquestes dates. La gran demanda fa que arribi producte d´arreu del món. Una mateixa espècie pot provenir d´Estats Units, del Sud est Asiàtic, dels països nòrdics o de les llotges catalanes.

La gamba vermella, una de les reines d´aquestes festes

Dins dels consells per a un consum responsable de peix en aquestes festes hi ha el fet d´escollir peix “salvatge”, capturat amb arts de pesca selectius i respectuosos amb el medi ambient, amb certificació de qualitat i refusar aquells productes provinents de l´aqüicultura intensiva, ja que normalment el seu engreix produeix impactes importants en l´entorn. En el cas dels cultius marins, que representen quasi la meitat de la producció mundial d’espècies comestibles, també ens hauríem d’informar de l’impacte que produeixen les piscifactories en el entorn i sobre les poblacions de pescadors locals. Evidentment, com sempre, hauríem de refusar els exemplars immadurs que no arriben a la talla mínima.

Si aneu a comprar el peix als supermercats, procureu buscar aquelles espècies que portin segells de qualitat com el MSC que certifiquin la seva pesca responsable i respectuosa amb les comunitats locals de pescadors. La certificació MSC és una garantia de respecte i sostenibilitat. Com a actors responsables hem d’exigir saber on s’ha capturat cada espècie, el sistema de pesca utilitzat i si és una espècie que té la seva població sobreexplotada o no en una determinada àrea geogràfica.

Bones festes a totes i tots i bones històriesdemar

Quins ous!

Publicat el Desembre 14, 2015 per Manel

Una de les coses que crida més l´atenció dels elasmobranquis (taurons i rajades) és la forma que tenen els seus ous. En general, la majoria dels peixos d’aquest grup ponen ous, ja siguin ovípars o ovovivípars.

Els ous de les rajades tenen una forma molt característica que els fa inconfusibles. En general són estructures còrnies, normalment de colors foscos i un xic translúcides. Presenten unes protrusions en forma de filaments en els seus vèrtexs que serveixen per adherir-se al fons (a les roques, a les algues, a les fanerògames, a les gorgònies,..). Totes les rajades són espècies ovípares que dipositen els seus ous protegits per una càpsula. A l´interior d´aquesta estructura de queratina s´hi desenvolupa l´embrió durant alguns mesos.

Les bosses de sirena son relativament freqüents a les nostres platges

Les càpsules de rajada són anomenades bosses de sirena (bourses de sirène). La mida i la forma són característiques de cada espècie. És molt fàcil que els temporals les arrosseguin fins a les platges amb altres fragments i restes d´éssers vius. La presència d’aquestes estructures a la sorra, la seva abundància i estacionalitat són indicadors de l´existència d’àrees reproductores properes, una dada valuosa per a conèixer l´estat de les poblacions d´aquests animals.

A la mediterrània hi viuen 17 espècies de rajades diferents i, segons la UICN (Unió Internacional de Conservació de la Natura), d´aquestes n´hi ha 5 que es troben amenaçades, n´hi ha 6 que estan apunt d´estar-ho, n´hi ha 4 de les quals no es disposa de prou dades per avaluar les seves poblacions i només dues espècies es troben fora de perill d´extinció.

012_Oeufs_de_raies_ou_bourses_de_sirenes

Les platges del delta de l´Ebre són les presenten més presència de càpsules de rajada.

L’interès cap a les rajades es deu sobretot al fet que la majoria d´espècies són típiques d´habitats bentònics més o menys litorals, on viuen, es desenvolupen, s´alimenten i es reprodueixen. Els descens en les seves captures per part dels pescadors és un altre símptoma d’alerta sobre l’estat de les seves poblacions. Les rajades són capturades amb l´art de bou, tresmall o palangre i malgrat que hi ha espècies amb un interès comercial considerable com ara l’escrita (Raja asterias) la seva biologia és bastant desconeguda i no es duen a terme cap tipus de seguiment de les seves poblacions.

Les rajades són animals de creixement lent, de maduresa sexual tardana i de baixa fecunditat, en una ouada es ponen entre 40 i 150 ous. Aquest fet, combinat amb la pressió pesquera a la que estan sotmeses, fa que siguin espècies especialment sensibles.

Per tal d´aprofundir en el coneixement de les poblacions de rajades s´ha desenvolupat un projecte de ciència ciutadana de recollida i identificació de les càpsules d´ous de rajada que arriben a les nostres platges. Amb una metodologia molt senzilla i a l´abast de tothom es pretén registrar les troballes d´aquests ous en les platges catalanes.

Pòster per a identificar les càpsules de rajada de les costes de Bretanya

En altres indrets, especialment a la costa atlàntica, s´estan duent a terme des de fa alguns anys projectes similars amb un grau de participació ciutadana i implicació dels investigadors elevat. Aquests projectes han permès obtenir informació de la seva distribució i també han servit per avaluar l’època de reproducció, la seva abundància i per estimar l´evolució de les seves poblacions. Aquest és un altre exemple de la força del projectes de ciència ciutadana col•laborativa.

El Gall, un peix Bíblic

Publicat el Desembre 7, 2015 per Manel

Sant Pere, patró dels pescadors, té l´honor d´haver deixat el seu nom a algunes espècies marines com ara la barqueta de Sant Pere (Velella velella) o bé el gall de Sant Pere (Zeus faber).

El Gall de Sant Pere segons un gravat del s XVIII

Aquest peix, rep el nom de gall per les llargues espines de l´aleta dorsal que recorden la cresta d´aquesta au. El sobrenom referent al Sant es pel fet que, segons la Bíblia, les marques que té a ambdós costats del cos corresponen a les empremtes dels dits del Sant pescador que el va agafar seguint les ordres de Jesucrist per a treure-li de la boca una moneda d´or per a poder pagar tribut al temple, tal i com queda recollit a l´evangeli de Sant Mateu “vés al llac, tira l’ham, obre la boca del primer peix que agafis i hi trobaràs la moneda que ens cal per a pagar: dóna’ls-la per mi i per tu” (Mateu, XVII, 27).

Com a nota curiosa, el seu nom popular en anglès és John Dory, es tracta doncs, d´un dels pocs peixos que té nom i cognom humà.

El Gall de Sant Pere

El Gall de Sant Pere té un forma característica que resulta inconfusible. Té el cos ovalat, alt i marcadament comprimit. El cap és fort i gros amb el rostre allargat, els ulls grans i la boca també grossa i protràctil. L´aleta dorsal és única i molt aparent proveïda de 9 a 11 radis espinosos tous exageradament llargs. A la base de l´aleta dorsal i anal presenta un seguit de crestes òssies. Les aletes pectorals són curtes i arrodonides i les aletes pelvianes són grosses amb radis espinosos també.

La coloració general del cos és verd gris amb tonalitats daurades. Presenta una taca fosca circular, amb reflexos blavosos rodejada d´una aureola més clara al mig de cada flanc. La seva mida oscil•la bastant, en general són freqüents els exemplars de 25 a 30 cm.

És una espècie d´ambients mesopelàgics i bentònics. Mal nedador. Es nodreix bàsicament de altres peixos, es troba a les baules més altes de la cadena alimentària. Caça les seves presses mig enterrat a la sorra utilitzant les espines dorsals com a esquer per atreure-les i projectant sobtadament la seva boca cap enfora. Viu aïllat o en grups reduïts sobre fons arenosos i fangosos entre els 20 i els 200 m de profunditat. Acostuma a descansar en el fons recolzat sobre un dels seus flancs.

El Gall de Sant Pere segons una obra de l´artista Carles Bros

El gall de Sant Pere és una espècie ovípara, es reprodueix de juny a agost. La fecundació és externa, els ous fan entre 2 a 3mm i són pelàgics.

Es pesca sobretot amb l´art de bou i també amb el palangre. Els exemplars de mida grossa són molt apreciats a la subhasta. La seva carn és finíssima, ferma, saborosa i d´una qualitat excel.lent. Ha estat una espècie molt apreciada des de l´antiguitat. La riquesa gustativa de les seves espines i cartílags contribueixen a aquest fet.

Peix sense preu

Publicat el Novembre 30, 2015 per Manel

Us heu preguntat alguna vegada quantes espècies diferents de peix soleu cuinar i consumir? Sabeu que als ports de Catalunya es comercialitzen al voltant de 125 espècies diferents? Amb un senzill càlcul podreu saber quin percentatge d’espècies comercialitzades realment consumiu. En general aquest valor és bastant baix, sobretot a les grans capitals i en les poblacions on no hi ha un port pesquer a les rodalies.

El peix de proximitat es garantia de fresc i de qualitat. Foto: Glòria Fernandez

Si establíssim un rànquing de les espècies més demandades a les peixateries, la llista no arribaria a ser un “top ten” per manca de candidats, en ella inclouríem: el llenguado, el lluç, el rap, la tonyina, el bacallà i pocs representants més. Totes aquestes espècies pateixen una greu sobreexplotació ja que les demandes del mercat no disminueixen mai.

El cas contrari a aquest, el formarien aquelles espècies sense gaire sortida a les llotges perquè no existeix demanda al mercat. Aquest grup estaria format per una llarga llista amb espècies com: el sorell, la boga, la bròtola, el verat, el gerret, la xucla, la llissa, la bacora, el bis o l’espet entre d´altres. En aquesta llista també s´hi podrien incloure espècies amb molta espina com el pagell, el besuc o l´aranya,… Tot aquest peix que, es ven a baix preu, se sol agrupar sota la denominació de “peix sense preu”.

El sorell forma part d´aquest grup anomenat “peix sense preu”

Sota aquest concepte s’agrupen totes aquelles espècies de peixos que, malgrat que són capturades amb diversos arts de pesca, tenen poc valor comercial i per tant poca sortida en llotja on assoleixen un preu molt baix. Moltes vegades als pescadors els resulta més rendible llançar-los per la borda que no pas perdre el temps en vendre’ls.

El preu és evidentment un reclam, però hi ha altres raons que fan molt recomanable el seu consum, com ara que amb la diversificació es redueix la pressió pesquera sobre les espècies “top ten”. A més, el “peix sense preu” inclou espècies fresques, de temporada i de proximitat en contraposició a les espècies ultracongelades que vénen de l´altra banda del món i que a més de tenir una qualitat més que dubtosa, contribueixen a augmentar la petjada ecològica en relació a les emissions de CO2. En un altre ordre de coses, amb aquest consum, també contribuïm a recuperar receptes gairebé oblidades que formen part del nostre patrimoni. En definitiva, el consum d’aquestes espècies representa una manera de gestionar els recursos pesquers d’una forma molt més sostenible.

El “peix sense preu” sol ser una activitat de pesca artesanal

El concepte de “peix sense preu” apareix a partir del moviment slow food que promociona la cuina tradicional amb productes de proximitat. Aquí, s’anomena slow fish per a promocionar la pesca sostenible ja que gairebé sempre aquestes espècies són capturades per pescadors artesanals amb arts de pesca tradicionals (palangre, tremall, soltes,…). Fins tot cuiners de gran renom han preparat receptes amb aquestes espècies. De totes maneres, cal tenir molt present que alguns dels membres d’aquest grup com ara les tremoloses o la moixina estan catalogades com a vulnerables i no es recomana el seu consum.

Segons els experts, i a nivell global, la majoria d’espècies que ara són abocades al mar o bé que serveix per a elaborar pinsos, si es destinessin al consum humà, podrien ajudar a alleujar els problemes de mal nutrició al món. Això es però una altra històriademar.

Tremoloses: peixos a 220 V

Publicat el Novembre 23, 2015 per Manel

Les tremoloses són un grup d’elasmobranquis molt proper a les rajades. A diferència d’aquestes, tenen el cos en forma de disc arrodonit, la cua és curta i carnosa. Les aletes dorsals estan desplaçades cap a la cua i, com l’aleta caudal, estan ben desenvolupades. La boca és ventral i petita amb les vàlvules nasals que s’uneixen formant una estructura característica. Els ulls són un petits i un xic prominents, cosa que els permet veure-hi quan estan enterrades en el substrat.

La principal característica d’aquests animals és la presència d’uns òrgans elèctrics, originats a partir de la modificació del teixit muscular, disposats de manera lateral a la zona del cap que produeixen descàrregues per contacte per a paralitzar a les seves presses o per foragitar als seus depredadors. Aquestes descàrregues no solen ser perilloses per als humans.

Torpedo marmorata. Foto: Jordi Regàs CIB

Viuen en fons arenosos i fangosos de la plataforma continental fins als 200 o 300 m de fondària. S’alimenten de petits peixos i d’invertebrats. La seva reproducció és ovovivípara, és a dir, les cries passen una part del temps en ous i després s’acaben de criar al ventre de la mare, on neixen. La seva carn no és gaire apreciada a les llotges, moltes vegades s’usen com a esquer per als palangrers. Es pesquen sobretot amb l’art de bou i amb el tremall.

Torpedo torpedo. Foto: Jordi Regàs CIB

A la mediterrània hi ha 3 espècies de tremoloses fàcils de diferenciar per la seva coloració.

• Tremolosa marbrada, vaca tremolosa o vaca marbrada (Torpedo marmorata). El seu nom es deu a la coloració del dors que recorda al marbre. Aquesta és críptica amb els fons on viuen. Pot assolir fins als 60 cm.

• Tremolosa comuna, vaca comuna o vaca ocel•lada (Torpedo torpedo). Típica amb els cinc ocels o taques blavoses amb el contorn negre que presenta a la zona dorsal. Aquesta espècie pot generar descàrregues de fins a 200 V. De mida semblant a la tremolosa marbrada.

• Tremolosa negrosa o vaca negrosa (Torpedo nobiliana). Aquesta espècie és la més grossa de totes, pot assolir fins a 1m de longitud. Té els òrgans elèctrics més potents de totes les tremoloses. La seva pell, com indica el seu nom popular, es fosca.

Torpedo nobiliana

Els usos terapèutics d’aquests animals ja estan descrits des de temps immemorials. Els antics egipcis utilitzaven aquestes espècies per a l’electroteràpia, pel tractament de l’epilèpsia. En l’època romana es feien servir ungüents amb extractes de les tremoloses i també es feien pocions d’amor i afrodisíacs. El metge romà Sribonius Largus a l´any 46 AC descriu en el seu formulari de prescripcions l’ús d’aquest animal pel mal de cap i per a la gota. Segons Dioscòrides, aquesta espècie s’usava en processos de migranya i mal de cap, especialment també era prescrita en casos de dolors crònics. Segons ell mateix, les descàrregues produïdes per les tremoloses aplicades al cap d’una persona que pateix migranya exerceixen un efecte calmant en la malaltia.

Bonitoleres al Cap de Creus

Publicat el Novembre 9, 2015 per Manel

La bonitolera és un dels arts de pesca més antics i que encara s´usa al Cap de Creus. Aquest parany es cala principalment al Mar d´Amunt des de fa més de mil anys. Les bonitoleres també són anomenades bolitx, bolig, botitxa o solta bonitolera. En aquest sentit hi ha una certa confusió terminològica. El mot bolig, a més de referir-se a aquest enginy, també s´usava per a referir-se a la pesca a l´encesa i fins i tot, més modernament, a les sonseres.

Calant una bonitolera a Cala Taballera

Les bonitoleres són uns arts de xarxa de parany que s’usen sobretot per a capturar bonítol (Sarda sarda). En certa manera es pot considerar un ormeig a mig camí entre les almadraves i les soltes.

Aquest art de temporada es cala sobretot a la primavera i a la tardor, quan les grans moles de peix blau s´apropen a la costa i la ressegueixen per a cercar-hi aliment. Les bolitxes es calen per a interceptar aquest peix de pas en el seu recorregut migratori.

Les soltes bonitoleres són peces de xarxa força lleugeres d´uns 250 metres de llarg i uns 20m d´alçada. Es calen verticalment i la xarxa arriba al fons, normalment sorra o alguer. En trobar el parany, el peix que, no té escapatòria, s´hi enreda a l´intentar sortir-ne.

La bonitolera està armada per xarxa fina i lleugera

Les bolitxes es calen molt a prop de la costa a dins d´algunes de les cales del Cap de Creus, sobretot al Mar d´Amunt. Alguns pescadors del Port de la Selva i de Cadaqués encara es guanyen la vida amb aquest art ancestral. Les soltes bonitoleres es solen calar a Cala Prona, a Cala Taballera o a Cala Galladera. De tots, el millor lloc és Prona, en aquest racó és on es capturen més bonítols de tot el Cap de Creus.

La barraca de Prona ha estat testimoni le llargues esperes dels bonitolers

Un cop calat l´art, els pescadors hauran d´esperar a que “entrin el peix”, és una qüestió de sort i de paciència. Normalment les bonitoleres es calen i es xorren el mateix dia, però també es pot donar el cas que es deixin d´un dia per l´altre. Durant tot aquest temps, la xarxa roman submergida de manera passiva i periòdicament els pescadors van a revisar-la per veure si el peix s´hi ha enredat. En aquestes llargues estones d´espera, aprofiten les barraques de platja per a descansar o preparar-hi el ranxo. Així doncs, cala Prona és doblement volguda pels pescadors, en primer lloc perquè és la millor calada de bonítols i en segon lloc perquè posseeix la millor i la més protegida de totes les barraques del mar d´Amunt. El refugi de cala Prona ha estat testimoni de moltes i llargues esperes, algunes de memorables pel volum de les captures, d’altres per oblidar.

Bonitolera calada prop de Cala Tamariua

Per evitar les disputes entre els pescadors a l´hora de calar les bonitoleres, encara avui es sortegen les platges entre els pescadors que van a aquest sistema de pesca. Precisament el topònim Cala Jugadora té el seu origen en que aquesta platja va ser la darrera del mar d´Avall en ser sortejada entre els pescadors per a la pesca a l’encesa.

Amb les bolitxes, a més de bonítol, s’agafa també melva (Auxis rochei). Les captures d´aquestes dues espècies constitueixen quasi el 80% del total. També s´hi emmallen bàcores (Thunnus alalunga), espets (Sphyraena viridensis), trencahams (Pomatomus saltatrix), bisos (Scomber japonicus) o lletges (Lichia amia). A la primavera, i deforma accidental, també se sol agafar algun bot o peix lluna (Mola mola) que, després de ser desenrredats, són alliberats sense més problema.

Avui, encara s´estan calant les darreres bonitoleres al Cap de Creus, un clar exemple de pesca artesanal, sostenible, selectiva, i respectuosa amb l´entorn. Una forma de vida amb risc de desaparèixer juntament amb tot el patrimoni que hi gira al seu voltant.

Moll o Roger?

Publicat el Novembre 2, 2015 per Manel

El Moll o Roger és un acolorit peix de tonalitats rogenques típic dels taulells de les peixateries de la costa. És una espècie típica dels hàbitats bentònics litorals, tant els fons de sorra, com els de fang o els de roca. També es freqüent en els herbeis. Es caracteritza per la presència d´uns barbillons a sota de la boca que li fan de quimiosensors i que detecten els petits invertebrats que formen part de la seva dieta.

En realitat, sota aquest nom hi ha dues espècies, el oll o roger de roca (Mullus surmuletus) i el moll o roger de fang (Mullus barbatus). Ambdós es diferencien, com el seu sobrenom indica, pel tipus de fons on viuen i també per la qualitat de la seva carn, molt més gustosa en el cas de l´espècie de roca. Uns petits detalls morfològics permeten la distinció entre les dues espècies: la seva coloració és més pujada en l´espècie de roca i també presenta unes franges longitudinals grogues, les barbes sensitives són més llargues en el moll o roger de roca i el perfil del cap és quasi vertical en el moll o roger de fang.

Nombre de archivo :DSCN0833.JPG Tamaño de archivo :648.1 KB (663675 Bytes) Fecha de la fotografía :0000/00/00 00:00:00 Tamaño de imagen :2048 x 1536 Resolución :72 x 72 ppp Número de bits :canal de 8 bits Atributo Protección :Desactivado Atributo Ocultar :Desactivado ID de la cámara :N/A Modelo :E995 Modo Calidad :NORMAL Modo Medición :Multipatrón Modo Exposición :Automático programado Flash :No Distancia focal :8.2 mm Velocidad del disparador :1/161.7segundo Abertura :F4.7 Compensación de exposición :0 EV Balance del blanco fijo :Automático Objetivo :Incorporado Modo de sincronización del flash :N/A Diferencia de exposición :N/A Programa flexible :N/A Sensibilidad :Auto Nitidez :Automático Modo Curva :N/A Modo Color :COLOR Compensación de tono :AUTOMÁTICO Latitud (GPS) :N/A Longitud (GPS) :N/A Altitud (GPS) :N/A

A dalt Mullus barbatus (Moll o Roger de fang), a baix Mullus surmuletus (Moll o Roger de roca). Noteu les diferencies morfològiques entre ambdues espècies. Foto: A. M. Arias (Ictioterm)

Una de les curiositats d´aquesta espècie és la manera com se l´anomena en funció de l’àrea geogràfica del nostre país. Segons Alcover-Moll el terme Moll és utilitzat a Barcelona i del Maresme cap a migdia, mentre que Roger es fa servir des del Maresme i fins a les comarques gironines. Girona és doncs “terra de rogers”, nom que també es manté al Rosselló. A Tarragona, les Illes i al País Valencià són “terres de molls”.

Per tant, el Maresme és la frontera on conviuen els dos mots. A Barcelona i a Badalona es parla clarament de Molls. De la mateixa manera, a tot el Baix Maresme, hi ha més tirada pels Molls que no pas pels Rogers. A Mataró, on s´usen les dos noms, hi ha tant partidaris d´un com de l´altre. A casa, per exemple, sempre n´hem dit rogers. A Caldetes (Caldes d´Estrac) es parla de rogers mentre que a Arenys de Mar, tant s´usa un com l´altre. Segurament el fet que hagi arribat molta població de Sant Carles de la Ràpita per a treballar en el port ha contribuït a aquesta barreja de noms. A pocs quilòmetres, a Sant Pol de Mar no coneixen altre nom que Roger i a més en distingeixen tres menes: el roger de fang, el roger de roca i el roger de sapa, aquest darrer pren el nom del mot amb que els pescadors del Maresme anomenen Posidonia oceanica. A tot l´Alt Maresme, tornen a guanyar els rogers i finalment, a Blanes, ja només són rogers.

Rogers acabats de pescar al Port d´Arenys. Foto: Tess Gilbert

Pel que fa als sobrenoms, en les “terres de molls”, trobem diverses formes d´anomenar-los segons l´indret. Així, el moll de roca es anomenat popularment moll roquer (a Tarragona), moll de roca (a València), moll jueu ( a Mallorca i Eivissa) o moll cranquer (a Menorca). Mentre que moll de fang rep els noms populars de moll ver (a les Illes Balears) o moll fanguer (a Tarragona). Fins i tot, a Màlaga, també apareix el mot Moll.

Des del punt de vista etimològic, el mot moll deriva del llatí mullus, mentre que roger probablement prové del francès rouget, és a dir, de color roig. En aquesta llengua a aquests peixos s´els anomena popularment rouget-barbet de vase i rouget-barbet de roche respectivament. En castellà es coneix amb el nom de salmonete (salmonete de fango i salmonete de roca) i en anglès red mullet. No deixa de ser curiós que el nom popular Moll estigui més emparentat al nom anglès que no pas al castellà.

I vosaltres, sou de molls o de rogers? Per a conèixer el vostre punt de vista respecte a aquesta dicotomia, us hem preparat una petita enquesta per a ampliar una mica més la informació al respecte. Els resultats, seran però una altre històriademar. Gràcies per endavant per la vostra col•laboració.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: pesca