Tauró, tauró!!!

Publicat el Juny 16, 2014 per Manel

Pòster de taurons dels països catalans publicat a Presència. Dibuixos: Toni Llobet

De tant en tant la premsa ens sorprèn amb noticies sobre la captura de taurons en aigües catalanes. Fa pocs dies uns pescadors van agafar de forma accidental un exemplar de tauró guilla o guineu (Alopias vulpinus) en aigües del mar d´amunt. Uns dies abans, uns altres pescadors van emmallar un tauró pelegrí (Cetarhinus maximus) de més de 90 kg i un metre i mig de llarg a la costa de l’Ebre. La singularitat d’aquestes captures fa que la premsa se’n faci ressò ja que sovint associem aquestes espècies amb altres mars. A la Mediterrània hi habiten unes 47 espècies diferents de tauró i 38 de rajades. Un 40% d’espècies mediterrànies són considerades amenaçades o en perill d’extinció i formen part de la llista vermella de la IUNC (Unió Internacional per la Conservació de la Natura).

Taurons i rajades formen part del grup dels peixos amb esquelet cartilaginós o condrictis i poden ser considerats com els vertebrats més primitius de la Terra. No tenen opercle i les ferradures branquials estan obertes a l’exterior. No tenen escates, la boca és ventral i són ovípars.

Ou de rajada trobat a la platja. Les taurons i les rajades fan ous amb la coberta coriàcia.

Sovint veiem als taurons com animals temibles causants d’atacs als banyistes, però aquesta realitat és producte en bona mesura per la pel•lícula d´Spielberg. Quan pensem en atacs als banyistes l´imatge que ens ve al cap és la del majestuós tauró blanc (Carcharodon carcharias), una espècie que també és possible trobar a la Mediettrània. Ara bé, la tintorera (Prionace glauca) és l’espècie de tauró mediterràni que té documentats més atacs a les persones ja que, coincidint amb el bon temps, s’apropa a la costa. De fet, a les platges catalanes hi ha altres espècies molt més freqüents i molt més perilloses que no pas els taurons com és el cas de l’aranya.

Exemplar de tauró blanc de gairebé 5 metres i 1 tona que va arribar a la platja de Tossa el novembre de 1995

Les raons per a considerar que l’estat de les poblacions és crític rau, en primer lloc, en causes biològiques com ara el seu lent creixement o taxa de reproducció baixa. En segon lloc, en raons comercials derivades de l´interès econòmic dels derivats d’aquestes espècies. De fet a la Mediterrània no hi ha pesqueres específiques adreçades als selacis. A més, diverses directrius de l´UE prohibeixen la seva pesca. Malgrat tot, la seva pesca es continua produint “de forma accidental” pels potents vaixells factoria que calen en aigües internacionals palangres de superfície , arts de deriva o arts d´encerclament. La pràctica del finning o aleteig és habitual en aquests arts de pesca i així les captures de selacis no són declarades en les estadístiques oficials i l’estat de les poblacions real no es recupera malgrat que oficialment no existeixi explotació. El mercat oriental, especialment Hong-kong, és el port on van a parar la pràctica totalitat d’aletes. En aquest sentit, a l’any 2005, la U.E va exportar al mercat asiàtic 2300 tones d´aletes de tauró.
Altres derivats d’aquests animals amb interès econòmic és el seu cartílag, que és utilitzat en la indústria farmacèutica per a l’elaboració de productes molt diversos que van des de medicaments pel tractament del càncer fins a complements per a l’arridis, o bé l’oli del seu fetge que es fa servir en cosmètica.

Un cop a la llotja o a la peixateria el peix gat costa de reconèixer

Els quillats catalans capturen de forma habitual peix gat (Scyliorhinus canícula), que és freqüent de trobar en les peixateries i mercats malgrat que un cop pescat se’ls treu la pell, i per això es fa difícil la seva identificació.

Hi ha bibliografia especifica sobre turons mediterranis

Les espècies mediterrànies de tauró explotades comercialment s’agrupen en tres grans grups: els marraixos, que inclou espècies com el propi maraix (Lamna nasus) i el solraig (Isurus oxyrinchus), els caçons que inclouen la mussola de taques blanques (Mustelus asterias), la mussola (Mustelus mustelus), l´agullat (Squalus acanthias), l´agullat sense taques (Squalus blainvillei), el gutxo brut (Centrophoprus granulosus) i el propi caçó o caralló (Galeorhinus galeus). El darrer grup està format pel que de manera genèrica s’anomenen bastines i engloba al tauró martell (Sphyrna zygaen), la tintorera (Prionace glauca), el tauró fosc (Carcharhinus obscurus), el tauró sedós (Carcharhinus falciformes) i el tauró gris(Carcharhinus plumbeus), entre d´altres. Als pescadors que exploten aquests recursos se’ls sol anomenar “marrajeros” o marraixers però això és una altre històriademar.

Ranxo de barca

Publicat el Juny 9, 2014 per Manel

“No crec que els mariners d’aquella època, que se sentien més aviat empaitats per la cassussa, cuinessin res més que un grapat de peixos torrats a la bruta sobre un foc de quatre canyes seques. La cuina marinera es va mostrar matusserament grollera i mancada de polidesa durant un gavell d’anys, primer a bord dels caros y dels llaguts i, després, a bord de les barques de sardinal i de les barques aparellades a vela i rem que tiraven en parella l’art anomenat bou…”
(Ramon Doll. Pescats, nets i menjats)

En Roc, en Joan, en Llorenç i en Pit a la cuina del quillat Isabel la catòlica. Foto: Antoni Bellsolell

La cuina dels pescadors, és a dir, aquells plats que s’elaboren a bord de les barques de pesca, és d’una gran riquesa i qualitat. Evidentment la matèria primera, el peix fresc acabat de pescar, li dona un valor afegit que no es possible de tenir a la cuina que es pugui fer “en terra”. Qui ho ha pogut comprovar, sap del cert, que la qualitat del peix als pocs minuts de ser pescat es molt superior al mateix adquirit després d’unes poques hores a la peixateries

Aquesta cuina es caracteritza per a l’ús d’ingredients humils, per a una elaboració ràpida i senzilla adaptada al ritme de la feina i pel reduït espai de que es disposa en la barca. El tipus de peix utilitzat es de primera. Algunes vegades es fan servir espècies que no són prou valorades als mercats o bé exemplars malmesos per l’art de pesca que perdrien valor a la llotja, com en el cas dels quillats quan “van a la gamba”, que s’usen els exemplars trencats o masegats que anirien a formar part de la morralla que es reparteix cada dia la tripulació.

Els protagonistes d’aquests plats són espècies de condició baixa que esdevenen plats exquisits com la lluerna, el congre, el gat, la rata, l’aranya, la bastina, la sardina, el verat, la canana o la sípia. El tipus de peix del ”ranxo” depèn del tipus de pesquera. A més del peix, la base per a l’elaboració de les menges està formada pel brou, les patates, l’arròs, els fideus, el sofregit, la picada, l’allioli i el porró de vi entre d’altres.

la Luissa,un bou de sant Pol, que manava la família Roca. Foto: Arxiu Pere Sauleda

La cuina de barca pròpiament dita fa referència quasi exclusivament a l’art de bou ja que en aquest tipus de pesca els mariners romanen tot el dia a la mar i han de fer els àpats a bord. Allí esmorzen, berenen i sobretot dinen. Els quillats surten de port a les sis de matí i arriben entre les cinc i les sis de la tarda.

Els bous tenen habilitat un espai per a la cuina, i a més, un dels membres de la tripulació té assignat el rol de cuiner o “ranxero”. Aquest ha de compaginar diferents tasques a la vegada i, per això, els plats que es preparen són ràpids de cuinar. Mentre es realitza el bol i quan la resta de la tripulació dorm, el ranxero ha de pelar les patates, netejar el peix, fer la picada o coure el ranxo,… El cuiner rep per la seva feina un cortó més.

Els suquets, amb tota la seva diversitat de versions, són els reis del ranxo de barca. Aquests plats ràpids d’elaborar i que en l’argot dels pescadors és el “caldero” servia també per a fer-hi un rossejat d’arròs o fideus cuit amb el caldo del peix i que moltes vegades s’acompanyava amb all i oli. Altres plats típics de barca són el cim-i-tomba, l’all cremat, l’arròs amb sardines, el romesco, l’arròs a banda o l’allipebre,… Amb el pas dels anys, molts d’aquests plats s’han anat perfeccionant a les llars dels pescadors o a les barraques de platja en un primer estadi, i més endavant són incorporats a les cartes de molts restaurants de costa que els ofereixen a “preu d’or”. En aquest sentit hi ha jugat un paper molt important i molt poc valorat les pròpies dones dels pescadors. De totes maneres, el que no podrà substituir mai el millor restaurant del món és el fet de menjar-lo “a bord”.

Ramon Moreno, amic pescador de Carles Barral, la foto és feta sobre la coberta del Capitan Argüello, el llagut del Barral

L’àpat era tot un espectacle, sovint es col•locava la cassola al bell mig de la taula improvisada amb les caixes de peix i els pescadors menjaven directament d´ella utilitzant com a plat una llesca de pa o fins i tot un tros de suro. Era molt habitual acompanyar la menja amb grans dosis de vi. L’estona de l’àpat era el moment de trobada, on es reia i es feia broma, moltes d’elles anaven dirigides cap al ranxer o al ranxo que els havia cuinat, i es clar, moltes vagades aquestes bromes acabaven en discussions entre mariners i el ranxer que veia ferit el seu orgull. I és que la feina de ranxer ha estat sempre molt complicada.

En l’actualitat, cuinar a la barca de pesca és una tradició en risc de desaparèixer. Moltes tripulacions mengen entrepans o plats precuinats portats de casa i que escalfen amb el microones.

La cuina de barca té diversos reculls fàcils de trobar en llibreries

Amb aquesta historiademar es vol encoratjar a tots aquells que tingueu receptes tradicionals de la cuina de barca que ens les pugueu feu arribar a (historiesdemar@gmail.com) i que, de manera col•laborativa puguem completar aquest capítol de la història de la pesca.

La teranyina

Publicat el Abril 28, 2014 per Manel

El cèrcol o teranyina és l’art d’encerclament mes important dels que s’utilitzen a les nostres costes. Es tracta d´un sistema de pesca relativament recent que fou introduït a Catalunya pels voltants del primer decenni del segle XX i que va substituir de manera dràstica als sardinals, l’ofici de mar mes important fins aquells moments en les nostres aigües.

Les teranyines són embarcacions panxudes amb un bot auxiliar

L’origen de la teranyina és un xic confós, es creu que prové del nord d’Espanya, d’un art utilitzat sobretot a Galicia anomenat “traíña”, que ja es coneixia de ben antic, tal i com es desprèn del reglament de Zalvide en el seu article 58. D’altres pensen que l’origen d’aquest ormeig cal cercar-lo en els pescadors del nord de la costa brava que van unir peces de sardinals per fer un art d’encerclament. Aquest però, no es podia tancar per sota. D’una forma o altra, la pesca a l’encesa, característica principal de la teranyina, ja era coneguda a Catalunya des de fa gairebé un mil•lenni.

L’aparició de les primeres teranyines a les nostres costes no va estar exempta de molts recels i disputes per part dels pescadors del moment, sobretot pels sardinalers, que veien en aquest enginy una forma de pescar que podria exhaurir els recursos que ells explotaven. En algunes viles marineres com a Lloret o a Blanes es van constituir associacions per protegir els drets dels sardinalers i per evitar el desenvolupament la teranyina, de forma que, durant un temps aquest sistema va ser considerat un art proscrit.

fent la cinta

La teranyina es pesca de nit. A grans trets la pesquera comença quan es detecta la mola de peix. En aquest moment el ”bot de la llum” encén els seus potents fanals intentant atreure el banc de peix a la superfície. El patró segueix a través dels aparells electrònics el moviment d’aquest. Un cop la mola està en superfície, l’aigua comença a bombollejar i la teranyina evoluciona ràpidament en cercle. Finalitzada aquesta operació, que els pescadors anomenen “fer la cinta”, el cercle queda completament tancat i el peix dins el parany. A continuació, mercè a una corda que s’anomena sàgola, que passa per l’interior d’unes anelles metàl•liques, es tanca l’art per la part inferior formant-se una bossa on el peix queda atrapat sense escapatòria. Ara només cal hissar l’art i estibar-lo a bord fent cada cop mes petita la bossa. Per finalitzar, amb l’ajut d’uns grans salabres, es va agafant la captura “a cabassos” per posar-la en caixes de fusta. Mentre es completa aquesta operació, un grup de mariners va posant gel a les caixes de peix per evitar el seu deteriorament

La teranyina és un art de pesca adaptat a la captura de peix blau. S’agafen sobretot petits pelàgics com la sardina (Sardina pilchardus), el seitó (Engraulis encrasicolus), el verat (Scomber scombrus) entre els més importants. Totes aquestes espècies viuen formant grans moles que són l’objectiu de la pesquera. Avui en dia aquests estols de peix blau es localitzen amb aparells electrònics com el radar, el sonar i l´ecosonda que fan mes eficient la pesquera. Abans de la generalització en la utilització d’aquests aparells electrònics, la pesquera era mes complicada i la intuïció del patró era l’eina bàsica que s’emprava. Els actuals aparells electrònics, a més de marcar els bancs de peix, permeten distingir, segons la forma de la taca, l’espècie de la que es tracta, i es pot fer un seguiment de l’evolució de la mola fins arribar a la superfície.

hissant l´art

La barca de teranyina és una embarcació panxuda de mida semblant als quillats. Es caracteritza per la presència d’un o dos bots auxiliars, un d’ells, proveït de llums i per tenir a coberta una gran quantitat de caixes de fusta que ens fa adonar del volum de les captures. El pont de comandament es troba situat mes aviat a la part posterior de l’embarcació, deixant així un espai considerable a proa per a treballar.

tria de peix “a bord”

La flota de teranyines és bastant mòbil i sol canviar de base en funció de les migracions dels petits pelàgics i en especial a les del seitó, molt més valorat al mercat que la resta. Es precisament aquest moviment migratori que experimenten aquestes espècies el que fa que cada campanya de pesca no s’assembli gens a l’anterior i que després d’anys molt bons en vinguin d’altres en que les barques es veuen obligades a estar amarrades a port per manca de peix. De la mateixa manera que es produeixen aquestes fluctuacions en les captures, el salari dels mariners també es veu afectat ja que van a la part i es pot donar el cas paradoxal que en unes poques jornades de bona pesca es puguin compensar les penúries econòmiques que s’han patit durant alguns mesos dolents.

El descens continuat de les captures i la saturació dels mercats ha fet que es plantegi l’establiment de vedes en determinades èpoques de l’any. Aquestes aturades representen un fre a la sobrepesca i fan que es recuperin una mica les poblacions.

Sant Jordi: la mar de Llibres

Publicat el Abril 22, 2014 per Manel

Per aquest Sant Jordi, teniu algunes propostes relacionades amb les històriesdemar. N’hi ha de tot tipus i per a tots els gustos i edats. Des dels clàssics fins a novetats.

Una mar sense peixos. CURY, Philippe; MISEREY, Yves. Institut d’Estudis Catalans. Secció de Ciències Biològiques.

Els ecosistemes marins es troben en perill, fruit de la sobrepesca: els recursos pesquers s’exhaureixen i cada vegada es pesca més lluny, a més profunditat i peix més petit. Aquí hi trobareu els elements de reflexió sobre el problema a partir d’una aproximació històrica, científica i antropològica de la qüestió.

Llegendes de mar de la Costa Brava . MARTÍN, Miquel. Sidillà.

Fa només un parell de generacions als pobles de la Costa Brava, la gent tenia una relació estreta amb el mar. Mariners, pescadors, sargidores, patrons de barca, mestres d’aixa i peixaters vivien de la seva riquesa. Del mar arribava la vida i també la mort, per això no és d’estranyar que hagi generat un bon nombre de llegendes amb sirenes, monstres, mariners perduts, tempestes inesperades, tresors amagats, contrabandistes,…

Les barraques de pescadors a la costa brava. TURRÓ, Jordi. Fundació Ernest Morató.

Es repassa l’origen de les anomenades botigues o barraques , com s’han convertit en l’embrió dels nuclis de la costa i els canvis d’uns que han viscut. De Portbou a Blanes es recupera la història de les barraques de pescadors.

Aigua de mar: una tria. PLA, Josep. Labutxaca Narrativa

Recull de narracions de temàtica marinera de Josep Pla. El llibre parteix del segon volum de la seva Obra completa i aplega el nucli essencial de les seves narracions marineres.

Marines i boscatges: aplec de narracions. RUYRA, Joaquim. Educació 62

Edició revisada adreçada a estudiants del recull de narracions de Ruyra (1903). L’obra recull l’ambient camperol i mariner de l’època que va viure l’autor.

El peix Irisat. PFISTER , Marcus. Beascoa.

Pels més menuts, el peix Irisat, que gràcies a les seves escates de mil colors, és l’animal més bonic de l’oceà. Tot i això, es troba sol i els altres peixos no volen jugar amb ell. Tot un clàssic de les biblioteques escolars que ensenya la importància de saber compartir. Existeixen un munt d’activitats pedagògiques relacionades amb la lectura.

Les catedrals del mar

Publicat el Abril 7, 2014 per Manel

Com cada any, coincidint amb els inicis de la primavera, les grans tonyines vermelles (Thunnus thynnus) entren a la Mediterrània per l’estret de Gibraltar i efectuen llargues migracions arran de costa fins arribar a les àrees de posta. Un cop han desovat, a la tardor, emprenen el viatge de tornada cap a aigües atlàntiques, molt més productives, per a reproduir-se.

Rutes migratòries i àrees de posta de la tonyina vermella a la mediterrània. En vermell, ruta d’entrada, en blau, ruta de retorn un cop han desovat i en lila, les principals àrees de posta. (Font: Carto-Tec)

Fa més de 3000 anys que, l’home, coneixedor d’aquest cicle natural, prepara enormes paranys per interceptar aquests peixos: són les almadraves. Aquests ormeigs, tant per les seves dimensions com per les seves calades són talment les catedrals del mar.

Una almadrava és un art de pesca de diversos quilòmetres de longitud total de xarxa que es deixa calada durant tot el temps que dura la campanya. Sembla ser que els seus orígens a les nostres costes es deu als fenicis. A més de tonyines, amb aquest ormeig també es capturen: bonítol (Sarda sarda), emperador (Xiphias gladius), melva (Auxis rochei), letja (Seriola dumerili) i fins i tot marraix (Lamna naus).

De la mateixa manera que les tonyines fan un viatge d’anada cap a les àrees de posta i un de tornada cap a l´atlàntic per reproduir-se, d´almadraves també n´hi ha de dos tipus: les “de dret”, que capturen les tonyines més grosses carregades d’ous i amb la carn de més bona qualitat, quan entren a la mediterrània, i les “de retorn”, que agafen les tonyines més magres un cop han desovat i emprenen el viatge cap a aigües atlàntiques.

Tonyines atrapades al cop d´una de les almadraves que encara estan en actiu a la provincia de Cadis.

En algunes regions de la mediterrània com ara a l’estret de Gibraltar, les almadraves van representar una font d’ingressos de primer ordre, així, en el s XVI en aquesta àrea es capturaven més de cent mil tonyines per temporada. Avui, aquest gran art de pesca es manté encara de manera residual en algunes zones d’Andalusia, a Tunísia i a Sicília.

Una almadrava consta d’una xarxa anomenada cua, disposada perpendicularment a la línia de costa, que fa d’obstacle a les tonyines i així es veuen obligades a desviar-se cap a l’interior del parany. La cua està comunicada per una obertura o boca i un seguit de compartiments o cambres de forma laberíntica. La darrera de les cambres és la que s’anomena cop o cambra de la mort i és on van a parar finalment les tonyines. Una vegada dins el cop, l’entrada del mateix es tanca i es fan sortir els peixos cap a la superfície. Ja a l’exterior, són arponejades i embarcades.

L’art està sempre submergit i per això la xarxa s´enquitrana per conservar-se millor. L’almadrava està fondejada amb àncores o morts i amb dos pontons, que normalment són llaguts o barques de mitjana que estan amarrades al parany i on hi viuen els pescadors que estan “de guàrdia”. Les famílies dels pescadors i la resta de la “companyia” s’establien en barraques a la mateixa platja creant un veritable nucli habitat. Una única almadrava podia ocupar a una cinquantena de pescadors i llurs famílies.

Malgrat que la costa catalana no és la més idònia per aquest sistema de pesca, al llarg dels temps se n’han establert algunes al nostre litoral. La història pesquera de Roses, Blanes, Lloret, Mataró, Vilassar, El Perelló, l’Hospitalet de l’Infant o l´Ametlla de Mar ha anat lligada a la presència d’aquest enorme ormeig. Avui, només resten alguns topònims que recorden el passat d’aquesta activitat pesquera.

Gravat d´una almadrava del Diccionario Historico de los Artes de pesca (1791-1795) d´Antonio Sañez

Se sap que al 1673 ja es calava aquest art a la platja de Santa Cristina. A Blanes en aquesta època també n’hi havia una a la Cala Bona (avui Cala Sant Francesc). En el manuscrit de Joan Salvador i Riera (1722) hi ha referències de l’almadrava de Cala Bona i el mateix autor cita també les almadraves del Cap de Terme a l’Hospitalet de l’Infant, de Torredembarra i de Mataró. (segurament feia referència a la de Vilassar).

Antonio Sañez i Reguart en el seu “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional” (1791-1795) fa una descripció exhaustiva d’aquest ormeig i en la relació de les principals almadraves del litoral espanyol, descriu entre d’altres la de Roses i la de l’Hospitalet de l’Infant.

Al 1870 hi havia dues almadraves a Roses que es van deixar de calar als anys 30 del segle passat. La més important estava situada a la platja de Canyelles Grosses, que avui encara es coneix popularment amb el nom de la platja de l’almadrava. Emerencià Roig en el seu treball “La pesca a Catalunya” (1927) cita com a actives les almadraves de Roses i l’Hospitalet de l’Infant. La darrera almadrava que va ser operativa a la nostra costa ho va fer fins els anys 50 i estava situada al nord del Cap de Terme molt a prop l’Hospitalet de l’Infant, en un lloc que avui també es coneix amb el nom de la “platja de l’almadrava”. Finalment, Bas, Morales i Rubió (1955) citen només en actiu l’almadrava del Cap de Terme.

Treient les tonyines atrapades dins el cop a l´almadrava del Cap de Terme. (Foto Lluís Nuñez Llaó)

A Vilassar de Mar s’instal•laren dues almadraves. La primera, la de “Can Calafat” estava situada a la “platja de l´Astillero” i funcionà fins l’any 1865. La segona, coneguda popularment com la “de la Mercedes” o “d´en Ronyeta” va estar operativa del 1883 fins al 1915. Això, però, és una altra històriademar.

Que no ens la donin amb la llauna

Publicat el Març 17, 2014 per Manel

Una de les maneres més populars de menjar tonyina és en llauna. A més, la tonyina enllaunada és la conserva de peix més consumida a casa nostra. Però, sabem realment quina espècie estem consumint quan obrim una llauna de tonyina? Sabem quins arts de pesca s’han utilitzat per pescar-la? Sabem a quina àrea de la Terra s’ha capturat?

La gran majoria de marques de conserva no especifique la informació referent a la tonyina enllaunada

L´actual normativa d´etiquetatge no obliga als productors a especificar totes aquestes dades, però com a consumidors responsables en tenim tot el dret i hauríem d´exigir a les empreses conserveres més transparència pel que fa a aquests aspectes. Hauríem d´exigir un etiquetatge on a més del valor nutricional i dels ingredients addicionals s´hi especifiqués el nom de l’espècie envasada, el sistema de pesca i el lloc on s’ha capturat.

Avui en dia la legislació només obliga a especificar el nom comercial i aquest moltes vegades no serveix per a identificar l´espècie. La majoria de tonyina que es consumeix al nostre país és el que s’anomena “Atún Claro”, sota aquesta denominació ens referim bàsicament a dues espècies amb un elevat grau de sobreexplotació: la tonyina d´aleta groga o “bigeye” (Thunnus obesus), i la tonyina de peus grans o “yelowfin” (Thunnus albacares). Una altre espècie força demandada és el bonítol del nord o “albacore” (Thunnus alalunga) aquesta espècie es captura al golf de Biscaia amb sistemes de pesca força respectuosos, però també s’explota al Pacífic, Índic i al nord de l’Atlàntic de forma gens sostenible.

Principals espècies de tonyina que es pesquen per fer conserva

Cal conèixer el mètode de pesca que s´ha fet servir per saber si s’ha capturat de forma sostenible o no. Avui la gran majoria de captures es realitzen amb palangre o amb cèrcol. Tots dos arts de pesca són molt poc selectius i poc respectuosos. El cèrcol es pot realitzar sobre “bancs lliures” o utilitzant FAD (dispositius agregadors de peixos), en aquest darrer cas les captures són encara molt menys selectives pel que fa a les espècies capturades i a les mides, capturant-se molta tonyina immadura que encara no s´han reproduït. Tant el cèrcol amb FAD com el palangre produeixen una mortalitat molt elevada (al voltant del 10% de la captura) d’espècies que no són l’objecte de la pesquera: taurons, rajades, tortugues, aus marines i cetacis en són les principals víctimes. Hi ha, però, arts de pesca molt més selectius i que algunes comunitats litorals encara fan servir com el curricà o l’esquer viu que utilitzen els pescadors bascos, gallecs i asturians per a capturar bonítol del nord al Cantàbric o els sistemes “pole and line” que els pecadors de les illes Maldives fan servir per pescar bonítol ratllat (Katsuwonus pelamis).

Arts de pesca utilitzats per a capturar la tonyina

Conèixer l’àrea de pesca és fonamental per a saber si l’espècie pertany a stocks que estan sobre explotats o no. La major part de la tonyina (al 2010 el 49% del total mundial) es captura a l´Oceà Pacífic centre i occidental (POC) i és en aquesta àrea on les poblacions estan més sobreexplotades. Aquesta informació també és útil per saber si l’espècie s’ha pescat en zones protegides, com ara les aigües internacionals acotades pel PNA (parts de l’acord de Nauru) o als “Pacific Commons”.

Cal una certificació independent i creïble

Malauradament, quan adquirim una llauna de tonyina no tenim prou dades per saber amb certesa si el contingut de la mateixa s’ha obtingut de forma totalment sostenible i legal, fent servir tècniques respectuoses en àrees controlades o bé és fruit de la irresponsabilitat i la sobreexplotació. És per això que cal potenciar una certificació independent i creïble per tenir la garantia de no col•laborar amb el col•lapse dels túnids.

Un món sense peixos

Publicat el febrer 24, 2014 per Manel

Imagineu un mar sense peixos. Imagineu una alimentació sense peix. Imagineu les conseqüències globals de tot plegat. Aquest serà el nostre futur si no ho aturen, pensem i actuem a partir d’ara mateix. (Charles Clover: The end of the file)

Caratula de “the end of the file” de Rupert Murray[/caption]

Quan pensem en els problemes globals amb que s’enfronta la humanitat, el primer que em ve al cap és el canvi climàtic, però hi ha una altra veritat incòmoda: la crisi dels oceans. El missatge principal de la pel·lícula fa referència a la sobreexplotació que pateixen els caladors de pesca.

Amb diversos exemples d’arreu del planeta es repassa una història de despropòsits en relació a algunes pesqueres que, en la seu temps semblaven una “mina d’or” i que ara, representen una font de penúries i de misèria. El bacallà de Terranova va donar les primeres senyals dels excessos efectuats i més endavant s’hi van afegir altres espècies. Per sobre de totes sobresurt la tonyina vermella, que és considera el paradigma de la mala gestió dels recursos pesquers. Al ritme actual es calcula que pels volts de l’any 2048 els recursos naturals marins arribaran al col·lapse amb totes les conseqüències que s´en poden derivar, tant a nivell econòmic, com ecològic o social. Per exemple, a la costa occidental d’Àfrica hi ha milions de persones que depenen del peix i amb el seu exhauriment es veuran obligats a fugir.

Els arts d´arrossement de fons haurien d´estar prohibits

Segons la FAO, es calcula que al voltant dels 75 % d’espècies del món estan explotades al límit o bé són sobreexplotades. A Europa el 50% de les quotes establertes pels nostres polítics són molt superiors a allò que els científics consideren raonable. En el cas de la tonyina vermella a la Mediterrània, els científics van recomanar quotes màximes pel 2010 de 15.000 Tm mentre que els polítics de la U.E. sense fer cas a aquests van acordar quotes de 30.000 Tm. El més greu però és que la quota real que va capturar la flota de tonyinaires que feinegen per la mediterrània amb total impunitat i al marge de la llei va ser per aquell any de 61.000 Tm.

Amb tot, i malgrat que sembli el contrari, l’aqüicultura només s’afegeix a aquest desgavell. Es calcula que el 40% de les captures de peix a nivell mundial s’usen per a fer farina de peix que serveix per engreixar altres espècies que només estan a l’abast de la part de la població més afavorida. Per engreixar 1 kg de Salmó necessitem el pinso equivalent a 5 kg d’anxoves i tota la captura d’aquesta espècie al banc de Perú i Xile es dedica a transformar-se en farina de peix.

Porta d´arrossegament. Foto: Diego López

A diferència d’altres problemes globals, la solució als problemes derivats de la sobrepesca es del tot assequible i passa per a diversos camps en els quals els ciutadans hi tenim un paper molt destacat.

En primer lloc caldria exigir als nostres polítics que segueixin les directrius que dictaminen els científics especialistes en el tema. Avui en dia tenim la generació de científics pesquers més ben preparada de la història però continuem tenint vells polítics miops amb la mentalitat del segle passat*

Com a consumidors, hauríem de canviar els nostres hàbits de consum i comprar només el peix que hagi estat capturat de forma sostenible. Com a actors responsables hem d’exigir saber on s’ha capturat cada espècie, el sistema de pesca utilitzat i si és una espècie en perill o no. A tal efecte caldria que s’obligués a identificar el peix que es ven als mercats amb un certificat on s’especifiquessin aquest termes. A casa nostra han aparegut algunes iniciatives en aquesta línia.

Per finalitzar, caldria crear una xarxa global d’àrees marines protegides. Actualment només el 0,6% de la superfície mundial dels oceans està protegida a través de Reserves Marines. Els científics opinen que per a recuperar els estocs i tornar als nivells de l´inici de la crisi caldria protegir entre el 20 i el 30% de la superfície dels oceans i això passa per un canvi de mentalitat en l’administració i en el sector pesquer.

* Malgrat tot, no és just posar a tots els polítics en el mateix sac i en aquest sentit m’agradaria reconèixer l’ingent feina que Raül Romeva ha fet durant els anys que ha estat al Parlament Europeu en relació a la sobreexplotació dels caladors de pesca i la potenciació dels ormeigs tradicionals.

Quins bunyols!!!

Publicat el febrer 17, 2014 per Manel

El bunyol de mar (Microcosmus sulcatus i Microcosmus sabatieri), també conegut amb el nom de patata de mar, llima, ou de mar, rovell o pruvexo, és un dels pocs representants del grup dels urocordats comestible i amb un cert interès econòmic. Es tracta d´ una espècie d´ascidia solitària que viu sobre tot tipus de fons (roca, sorra o fang) a una profunditat molt variable.

L´aspecte extern del bunyol de mar no és massa agradable

Els exemplars tenen forma ovoide d’uns 20 cm amb el cos molt rugós, d’aspecte terrós i recobert d’una abundant fauna d’epibionts (coralls, hidroïdeus, briozous, ascidis, algues,…). Per aquesta raó que rep el nom de “microcosmus”.

Com totes les ascídies, el seu cos té forma de sac i presenta dos sifons, que alternen franges blanques amb morades i que només s’observen quan l’animal és viu. S’alimenta creant un corrent d’aigua entre el sifó bucal (superior) i el sifó atrial (lateral) i filtrant les petites partícules que hi ha en l´aigua.

Els sifons d´aquesta espècie només es poden veure “en viu”

El bunyol de mar és una espècie hermafrodita. La seva reproducció és a l´hivern i el seu desenvolupament presenta fases larvàries.

La carn del bunyol de mar és de color groc intens, d’aquí el nom de Llima o Rovell, amb tonalitats taronges a prop dels sifons. Té un gust fort lleugerament àcid i molt característic a Iode. Es menja viu com les ostres o les garotes, per fer-ho, s’obre l’animal pel mig.

La carn del bunyol de mar és d´un groc intens, el seu gust és amarg. Malgart ser poc conegut, els amants del “marisc” el consideren excel.lent.

En algunes ocasions es troben formant un hàbitat marí anomenat “fons de microcosmus” comú en fons rocosos i detrítics a partir dels 30 m de profunditat. En aquest ambient les ascídies entapissen completament el fons i són recoberts de nombrosos epibionts i materials de sedimentació.

Malgrat que no és molt apreciat pel gran públic, els amants del marisc el consideren una menja extraordinària.
Es captura normalment amb l’art de bou i és bastant difícil de trobar als mercats.

Llaurant els fons marins*

Publicat el gener 20, 2014 per Manel

*Aquesta històriademar està basada en les investigacions que l’equip del doctor Pere Puig (ICM –CSIC) va fer al canyó submarí de La Fonera a Palamós i publicats a la prestigiosa revista Nature (489) i en la conferencia que va impartir ell mateix al Museu de la Pesca el 15 de novembre de 2013.

El setembre de 2012 apareix a la revista especialitzada Nature un article de l’equip del científic català Pere Puig (ICM-CSIC) on demostrava amb proves irrefutables que la pesca d’arrossegament està canviant la topografia les condicions ambientals dels flancs dels canyons submarins on es localitzen els caladors de pesca. Malgrat la poca transcendència que aquest tema ha suscitat a casa nostra, el ressò mediàtic d’aquesta publicació va fer que altres mitjans de comunicació internacional (Los Angeles Times, Scientific American) també es fixessin en aquest treball.

La investigació desmunta l’argumentació acceptada majoritàriament pel sector pesquer segons la qual, les portes d’arrossegament al remenar el fons marí, afavoreixen les relacions tròfiques entre els organismes i en conseqüència milloren les captures de pesca.

Els canyons submarins del mar català. Font ICM – CSIC

L´estudi es va dur a terme en dues fases entre els anys 2002 i 2012 al canyó submarí de La Fonera a Palamós. L’equip d’investigadors va estudiar amb sensors i ancoratges la dinàmica sedimentària del flanc nord del canyó i el flux de partícules de sediment que davallava cap al fons del mateix. Aquestes dades van ser comparades amb les del flanc sud on els quillats no feinegen. El moviment de partícules es pot equiparar a “allaus de fang” que, segons les proves aportades, són provocats per l’art de bou al ser arrossegat sobre el fons del calador. L’arrossegament de les portes, les malletes i la xarxa sobre el fons remouen i aixequen fines capes de partícules que davallen per gravetat cap al fons provocant aquests allaus.

Les “portes” dels quillats són en bona mesura les responasbles del llaurat del fons marí.

L´anàlisi detallat d’aquest flux vertical de partícules revela que diàriament s´observen dos pics màxims, un al matí entre les 9 i les 10 h (quan el quillats fan el primer bol del dia) i un altre a la tarda entre les 3 i les 4 h (abans que els quillats retornin a port i fan el darrer bol). A més a més, en els dies festius, es reduïen significativament aquests pics.

A partir de l´estudi de les concentracions dels radioisòtops Pb₂₁₀ i Cs₃₃₇, els investigadors del ICM-CSIC van poder datar la velocitat de precipitació al llarg del temps i van trobar que abans dels anys 70 els valors d’aquest flux eren de 0,35 cm/any. A partir dels anys 70 (quan, malgrat que les estadístiques de pesca indiquen una reducció de la potencia dels motors, passa exactament el contrari) el ritme de sedimentació passa a ser de 0,7 cm/any. I en el treball de l’any 2012, troben valors de 2 cm/any.

Imatge del relleu submarí del canyó de La Fonera en la que es pot observar el suavitzat morfològic de la vessant nord del canyó, freqüentada per la flota d’arrossegament, en comparació a la morfologia natural de la vessant sud sense pescar, amb un relleu molt més accentuat i irregular Font: (GRC Geociències Marines, Universitat de Barcelona).

Utilitzant sonars “multifeix” i submarins robotitzats a control remot, els investigadors van poder elaborar una cartografia molt detallada del canyó. En aquest cas, els resultats avalen la tesi sobre que l´origen dels allaus de fang són produïts pels quillats, ja que observen que als flancs nord del canyó, on hi ha el calador de Sant Sebastià, estan molt més suavitzats que no pas els flancs sud on no feinegen els bous. Aquesta suavització dels marges es produeix entre els 200 i els 800 m de profunditat, on treballen els quillats que “van a la gamba”. Així mateix van obtenir imatges del fons dels caladors on es pot observar clarament que el pas de les portes “llauren” literalment el fons marí.

1.11356_Trawled_seafloor_CRG-Marine-Geosciences_University-of-Barcelona-

Imatge obtinguda per un vehicle operat remotament en la vessant nord del canyó submarí de La Fonera, a 770 m de fondària, que mostra el detall de les marques d’arrossegament al fons marí i la seva similitud amb els solcs del llaurat d’un camp de conreu. (Font: GRC Geociències Marines, Universitat de Barcelona).

Quan s´analitzen els radioisòtops en els dos flancs del canyó, els testimonis col·locats al flanc nord (on hi ha els caladors) no tenen concentracions molt més baixes de Pb₂₁₀. Aquest fet indica que els sediments dels darrers cent anys (vida màxima que data aquest radioisòtop) han davallat cap al fons del canyó i s’ha perdut el marcador quedant només a la superfície dels caladors els sediments compactats més antics.

La dada més preocupant de l’estudi fa referència a les concentracions de carboni orgànic trobades en els sediments del calador. En els flancs pescats aquestes concentracions són molt més baixes que en els flancs no pescats. El Carboni orgànic és sinònim d´aliment disponible en els primers nivells tròfics de la cadena alimentaria i repercuteix directament en les poblacions de gamba, que són l´objectiu de l´explotació. Amb aquesta dada es pot afirmar sense cap mena de dubte que l´efecte que produeix l´arrossegament dels arts està directament relacionat amb l´empobriment del calador o el que es el mateix, que el calador s´està desertitzant per efectes de la davallada de sediments cap al fons.

El treball dels investigadors de l´ICM-CSIC aporta proves irrefutables sobre els danys que la pesca d’arrossegament produeix sobre els fons marins. Ara doncs qui ha de moure fitxa es l´administració i el sector pesquer abans de que sigui massa tard i els danys siguin del tot irreparables.

El Diccionario Histórico de los Artes de Pesca

Publicat el Desembre 30, 2013 per Manel

“La Pesca nacional, muger robusta, animosa, de tostado rostro, de endurecidas manos y callosas: que del Océano y Mediterráneo en las saladas aguas se lava: perfumada con tea y alquitrán, ó aceyte de sardina y de ballena: vestida de redes de lino, cáñamo y esparto, cuyas franjas son corchos, plomos y relingas, con guarniciones de juncos, anzuelos y cordeles: bordados zapatos de transparentes escamas; y su melena prendida con blancas espinas”

(Introducció del Diccionario feta pel mateix Sañez)

Els documents més importants de la història de la pesca a casa nostra estan estretament relacionats amb la comarca del Maresme. Així, a l’any 1722 es va publicar el treball de Joan Salvador i Riera, el manuscrit de pesca més antic que ha arribat fins els nostres dies. L’obra és de l’eminent estudiós vinculat a Calella. L´any 1773, Manuel de Zalvide, redacta el “Regalmento de la navegacion y de la pesca a la provincia marítima de Mataró”, un conjunt de disposicions i ordres adreçades als gremis de mar d´aquesta província marítima. Finalment, entre els anys 1791 i 1795, apareix l’obra cabdal en la història de la pesca: el “Diccionario historico de los artes de pesca nacional”, d´ Antonio Sañez i Reguart, comissari reial de guerra i marina i nascut a Mataró. L’obra de Sañez va ser editada en cinc volums per l’impremta de la “vídua de Joaquin Ibarra”, un dels tallers d’impressió de més prestigi europeu en aquells temps. El treball està complementat per uns excel·lents gravats realitzats per l´artista Juan Bautista Bru. Pels estudiosos en la matèria, existeix una edició en facsímil dels cinc volums de Sañez que es fàcil de trobar en les llibreries especialitzades.

Un dels 347 gravats obra de Juan Batista Bru que es poden trobar al Diccionario

Com està especificat en el títol, l’obra de Sañez té un format de diccionari i les entrades estan ordenades de forma alfabètica. Que segons el mateix autor: “se presenta por orden alfabético la historia de los mismos atavíos que la adornan, y que son de tanto interés á la defensa del Estado, como á proporcionar sustento abundante á los vasallos”. L’obra recull també totes ordenances dels gremis de mar que estaven en vigor al s. XVIII.

Edicio en fascuimil del Diccionario de Sañez

Segons es desprèn al treball de Sañez, al llarg del s XVIII, la pesca era una activitat econòmica de primer ordre, tant per ella mateixa com per tota la industria auxiliar que es movia al seu entorn; mestrances i industries de salaor especialment. El peix formava la part de la dieta de la majoria de la població i Catalunya era la zona més productiva des del punt de vista pesquer. A mitjans de segle representava gairebé el 30 % de la totalitat de l’estat. Els bous catalans al capdavant van significar la gran revolució pesquera en aquell segle i van començar a aparèixer veus crítiques envers aquesta tècnica, cosa que va propiciar els treballs i els estudis com els esmentats.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: pesca