Arxiu d'etiquetes: platges

Cala Morisca: de contrabandistes a especuladors passant pels republicans

Publicat el per
4

Aquest dies ha saltat la notícia que el ple municipal de l´Ajuntament de Tossa ha aprovat amb els vots favorables de l´equip de govern (TU) i els de la regidora d´ERC el conveni de gestió urbanística del sector de Cala Morisca. Els objectius d´aquest conveni són la construcció d’un hotel de quatre estrelles en aquesta zona, la construcció d’una nova zona d’equipaments i completar la urbanització del sector. Una vergonya en els temps que corren que es vulgui tornar al model caduc i obsolet de la totxana, en detriment dels espais naturals protegits.

cala-morisca

La zona entre Cala canyelles i Cal Morisca és plena de freus

La petita platja verge de Cala Morisca, envoltada de vegetació, està considerada per molts com la millor platja de la zona. De difícil accés per terra, es troba situada entre Cala Canyelles i la platja de Llorell i divideix els tremes municipals de Lloret i de Tossa. La platja forma part del catàleg d´espais d’interès natural i paisatgístic de les comarques gironines  i com a tal s´hauria de conservar. En aquest catàleg es comenta referent a aquesta zona que “s´hauria de garantir la classificació de la practica totalitat de la zona com a sòl no urbanitzable d´especial protecció amb la clau forestal, i procurar impedir el desenvolupament urbanístic”.

A l´any 1988, l´indret va sortir a tots els medis de comunicació arran del descobriment d´un amagatall amb més de 15 tones d´haixix que la banda liderada per Jacques Cannavagio havia construït en la seva propietat. Segons relaten les cròniques de l´època, l’amagatall era extremadament sofisticat. La droga, que arribava a la platja per mar, era transportada fins al zulo i des d´allí es distribuïa a tot Europa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La idil.lica cala morisca rodejda de vegetació. Foto: Artur Antunez

Ara, gairebé 30 anys després d´aquest episodi, la platja ha tornat a les noticies per l´intenció que té el govern municipal de Tossa d´urbanitzar l´espai propietat de la família Cannavagio a través de la societat Morisca SA de la seva exdona. Amb el conveni que es firmarà aquests dies els propietaris, actualment una altre societat (Tossagur SL), es comprometen a retirar els contenciosos que tenen amb l´ajuntament de Tossa a canvi de l´urbanització dels sector i la construcció d´un hotel de 4 estrelles que ocuparia 26.000 m2 de la finca amb un fort impacte ambiental i paisatgístic en un indret ara idíl·lic.

Per l´aprovació d´aquest conveni ha estat clau el vot a favorable de l´equip de govern municipal format pels set regidors de TU (Tossa Unida) i el del regidor d´ERC. Així d´aquesta manera, podrem acabar tenint una república catalana lliure, però en aquest cas, de platges verges. L´oposició formada pels cinc regidors de CIU ha votat en contra d´aquest projecte. Per la seva banda, IC-V, fora de l’ajuntament s´han manifestat també en contra d´aquesta proposta. El conveni aprovat per l´Ajuntament obre la porta a modificar el Pla General d´Urbanisme d´aquesta població , un fet gravíssim.

mapa_captura

Pla general d´Ordenació Urbana, sector  ( en verd, sòl no urbanitzable a Cala Morisca)

No deixa de ser sorprenent aquesta proposta i més tenint en compte que en la revisió de l´any 2006 de la “Carta de Tossa”, el municipi es compromet a assolir els objectius encaminats a la preservació del territori i dels seus valors patrimonials, amb un model turístic que preservés el litoral.

La comarca inexistent

Publicat el per
1

La marina de la Selva o Selva marítima és el tros de territori costaner i sense entitat legal a cavall entre les comarques del Maresme i de la Selva. De fet, existeix des de fa molt de temps la reivindicació històrica sobre la creació d’aquesta comarca ja que els límits actuals entre el Maresme i la Selva quan van ser fixats al 1936, es van fer coincidir amb els provincials sense tenir en compte cap altre criteri.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El delta de la Tordera seria l´eix vertebrador d´aquest nova comarca

Per la costa, la Selva marítima aniria des de Calella fins a Tossa de Mar. Aquesta entitat tindria com a eix vertebrador la desembocadura de la Tordera i en direcció ponent arribaria fins al Cap Aspre i la Roca Grossa a Calella i cap a llevant fins als darrers contraforts del Puig de les Cadiretes a Tossa de Mar.

Històricament tot aquest territori formava part del comtat i la vegueria de Girona i en l´actualitat encara pertanyen a aquest bisbat, si bé el límit meridional d´aquest se situa a Arenys de Mar, raó per la qual, alguns autors, proposin que arribi fins a aquest municipi. Un altre dels trets que comparteixen els municipis d´aquest territori es el fet que tots consumeixen aigua de l’aqüífer de la Tordera.

20160220_164702

El límit meridional de la selva marítima estaria fixat a la platja de Calella

En l’Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya de l’any 2000, la Selva Marítima era una de les set noves comarques proposades, amb capital a Blanes, i incorporada a la vegueria de Girona. Sigui com sigui, aquesta proposta no s´ha arribat mai a materialitzar, en bona part per les reticències dels municipis que en formarien part.

A nivell de costa, la Marina de la Selva està formada per tres unitats de relleu molt ben diferenciades: el tram sud entre els límits més meridionals de la plana al•luvial de la Tordera al Cap Aspre de Calella i fins al delta. El tram mig, format pel propi delta i el tram nord, entre la desembocadura del riu i els darrers contraforts de les Cadiretes.

En el primer tram, entre Calella i la punta de la Tordera, la costa es rectilínia amb platges d´una amplada considerable fruit dels aports sedimentaris que provenen del riu i de les diverses regeneracions artificials de platges que s´han fet. La plana al•luvial del delta s’estén més allà d´ell mateix i arriba fins al Cap Aspre, just sota del Far de Calella, que actua com a barrera natural dels sediments, cosa que en primera instància va propiciar l´establiment d´una fèrtil horta i que més endavant ha estat substituïda progressivament pel propi creixement urbà dels municipis i pels complexos hotelers de gust dubtós i de turisme barat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El tram nord d´aquesta nova entitat és la Costa Brava en estat pur

En el segon tram, format per la punta de la Tordera i el migrat delta del mateix nom, és segurament el territori més malmès i incomprès de tota aquesta unitat i on les actuacions que se li han anat fet de manera històrica només han suposat una regressió encara més gran en la seva superfície.

El darrera tram, al nord de la desembocadura i fins els límits més septentrionals d´aquest territori la costa es fa abrupta amb penya-segats granítics de tonalitats rosàcies que arriben fins a la mateixa línia de costa. Estem a l’autèntica Costa Brava!

Els entorns de Begur

Publicat el per
Respon

Un dels indrets de la costa catalana més espectaculars és el tram que hi ha pels entorns del Cap de Begur. Allí, impressionats penya segats, amb tonalitats ben contrastades sorprenen al navegant quan es submergeixen en les aigües cristal•lines. De tant en tant, algun racó a recer on l´activitat humana hi ha deixat la seva empremta, algunes vegades de manera elegant, d´altres del tot irreverent. Els pins, gairebé a “pet d´ona” s’afegeixen a aquest espectacle natural. És precisament la força d´aquest paisatge el que ha encisat als habitants de la zona que, malgrat penúries passades, han continuat vivint-hi.

Aquest paisatge litoral tant abrupte contrasta amb els suaus relleus que es troben a l´interior del massís. En alguns trams d´aquesta costa els penya segats poden arribar a assolir els 100 m d´alçada. Els freus també tenen el seu protagonisme malgrat que es limiten gairebé tots a la zona d´Aiguaxelida, una mica més al sud.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La taca de sofre fa inconfusible l´entrada de la cova de la taca Ocre

El cap de Begur està gairebé al límit meridional de la tramuntana. En aquest punt el vent del nord es comença a allunyar del litoral per entrar a mar obert on es reforça en direcció a la costa nord de Menorca. De fet, el costat de llevant del Cap de Begur està totalment exposat a la tramuntana mentre que el de ponent està una mica més protegit. Malgrat tot, la zona continua sent un país de tramuntana i aquesta arriba amb força ben bé fins a Sant Sebastià.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Sa Vinya Espatllada és una bonica platja a la base d´u imponent penya segat

A nivell geològic, els entorns de Begur són terra de contrastos. El massís de Begur és un dels massissos paleozoics més interessant de Catalunya. Es pot afirmar sense por a equivocar-se que aquest tram de costa és un veritable museu geològic a cel obert i la seva riquesa mineral ha estat explotada de manera precària per part de la població local que, malvivia del mar i dels seus recursos. Moltes de les explotacions mineres que, eren de caire familiar, van ser actives fins a inicis del segle XX i en molts casos es trobaven a tocar de la mateixa línia de costa, fins i tot, a vegades, el mineral s´extreia des d´una barca estant. Les mines de Begur explotaven les vetes minerals en forma de filons que travessen les formacions rocoses. Els principals minerals que se’n extreien van ser la calcopirita, la pirita, la galena, la malaquita, la calcita, el quars o la goethita entre d´altres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Es Degotís, un impressionant salt d´aigua a llevant del Cap de Begur

A nivell rocós, les pissarres i els esquistos de tonalitats fosques són predominants al nord del Cap de Begur i fins a la platja de Pals. Aquests donen topònims com Ses Negres. Al mateix Cap de Begur aquests materials més foscos es combinen amb les calcàries grisoses i marbres metamorfitzats més clars. A ponent d´aquest prenen protagonisme les granodiorites de tonalitats rosàcies, especialment a la zona d´Aiguablava o els leucogranits que es van alternant amb filons granòfirs obscurs com ara en el tram de Cala Marquesa.

Històricament, a més de l´explotació minera, la costa de Begur ha anat lligada a la pesca del corall vermell que, temps era temps, entapissava els rics fons marins la zona. Els corallers de Begur tenien anomenada arreu.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El racó de Ses Falguerínes es molt humit i està tapissat de molses i falgueres

A nivell personal, en les immediacions del propi Cap de Begur s´hi localitzen alguns dels punts més màgics: El racó de Ses Falguerínes, on l’erosió càrstica ha originat una interessant cavitat amb un microambient molt humit. Al seu interior hi abunden les molses i les falgueres. Es Degotís, com el seu nom indica, un petit salt d´aigua molt agradable en l’època de calor. Sa Vinya Espatllada, una petita platja en la base de l´extraplom d’un impressionant penya segat que, tal volta, sembla que tingui que davallar en qualsevol moment.

La costa també presenta algunes de les coves més interessants de tota la costa catalana. La cova d´en Gispert, de més de 150m de fondària. La cova des Bisbe amb gairebé 40m o la cova de la Taca Ocre, que rep aquest nom per l´aflorament de sofre que hi ha en la seva entrada, en són els exemples més destacats.

Després del temporal és quan…

Publicat el per
9

Després del temporal és quan… les platges regenerades artificialment amb enormes despeses econòmiques i ambientals perden la majoria de la sorra que s’hi ha abocat. De res han servit els estudis i els nous dissenys d’espigons i dics fabricats amb geotèxtils. La regeneració de platges al Maresme és l’excusa perquè “els de sempre” s´enriqueixin amb aquest tipus d´obra pública. Amb “nocturnitat i alevosia”, sense prèvia exposició publica i sense estudi d´impacte ambiental, el consell de ministres de torn aprova per decret d´urgència un projecte a on la data de caducitat la marca el primer temporal de la temporada. En aquesta darrera actuació els més d’un milió d’euros d’inversió han desaparegut amb la primera llevantada de l´octubre. L’actuació no ha aguantat ni mig any.

draga

Ha servit d´alguna cosa la darrera regeneració de platges?. El vaixell-draga abocant la sorra a les platges de l´Alt Maresme. Foto: David Calvo

Després del temporal és quan… ens n´adonem que hem estat ocupant l´espai de platja i rere platja amb una munió d’infraestructures i serveis que cal protegir de l’embranzida del mar. No hagués estat més assenyat ordenar el territori respectant l´espai de platja? Els passeigs marítims, les concessions administratives de guinguetes i clubs nàutics i, en el cas del Maresme, rodalies RENFE i la N-II. No podem pretendre fer recular la línia de costa, el que ha succeït no és que la platja hagi desaparegut, sinó que hi hem col•locat a sobre seu aquests serveis.

Després del temporal és quan…les rieres ens retornen una altra vegada allò que hi vam abocar: restes de poda, residus de tot tipus i sobretot, canyes i més canyes que, per uns dies, tornen a formar part del paisatge litoral a l´espera que el proper temporal s´ho endugui o bé que la brigada municipal ho retiri. Les rieres soterrades van acumulant, pluja rere pluja, materials que van omplint el seu calaix de desguàs i que troben barrat el seu camí natural cap al mar. Aquests sediments amb el pas del temps i els processos fermentatius van concentrant contaminants de tot tipus. Quan rebenti, a més dels danys físics, hi haurem d’afegir els químics.

2014-01-25-13-35-03

Fulles i restes de posidònia a una platja. Símptoma de bona salut ambiental o no?

Després del temporal és quan…les fulles de posidònia tornen a entapissar la platja. Per alguns és símptoma de bona conservació, d’altres, més miops, ho veuen com a un simple residu més. Els fragments de fulles, els plomalls i les pilotes de posidònia ens recorden, a modus d’esperança, que, malgrat tot, encara hi ha vida al fons.

Després del temporal és quan… surten a la llum totes les vergonyes de la nostra societat. Com per art de màgia, milers de plàstics de totes les mides i de tots els colors que, creiem desapareguts, tornen a escena i comparteixen protagonisme amb residus de tota mena. Vergonyes de la nostra societat de consum.

2013-03-01-08-15-53

Llevantada afectant la costa del Maresme a Calella

Després del temporal és quan… les onades ens porten en forma de regal quantitat i diversitat de restes i fragments d’éssers vius. Conquilles i esquelets però també fragments d’algues, meduses, postes de diverses espècies,… Algunes són molt abundants, d’altres representen per als afeccionats petits grans tresors per a les seves col•leccions.

Després del temporal és quan… apareixen a les platges estranys personatges amb andròmines curioses. Els detectors de metalls treballen sense treva un cop passat el tràngol a la recerca d’un tresor inesperat: unes quantes monedes, qui sap si antigues, i algunes peces de joieria o rellotges que van desaparèixer enterrats a la sorra un estiu llunyà i que el barreig retorna a un nou amo.

4

La força del temporal posa en perill infraestructures i serveis a Mataró. Foto: J. A. Guardiola

Després del temporal és quan… els pescadors tornen a sortir a feinejar. L´aigua s´ha remogut, els nutrients tornen a estar en suspensió i les captures poc a poc es veuran afavorides. El temporal representa pel pescador una veda obligada però també, l´esperança que la sort canviï i que la fertilització de les aigües es tradueixi en unes bones captures.

Després del temporal és quan…

Bonitoleres al Cap de Creus

Publicat el per
1

La bonitolera és un dels arts de pesca més antics i que encara s´usa al Cap de Creus. Aquest parany es cala principalment al Mar d´Amunt des de fa més de mil anys. Les bonitoleres també són anomenades bolitx, bolig, botitxa o solta bonitolera. En aquest sentit hi ha una certa confusió terminològica. El mot bolig, a més de referir-se a aquest enginy, també s´usava per a referir-se a la pesca a l´encesa i fins i tot, més modernament, a les sonseres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Calant una bonitolera a Cala Taballera

Les bonitoleres són uns arts de xarxa de parany que s’usen sobretot per a capturar bonítol (Sarda sarda). En certa manera es pot considerar un ormeig a mig camí entre les almadraves i les soltes.

Aquest art de temporada es cala sobretot a la primavera i a la tardor, quan les grans moles de peix blau s´apropen a la costa i la ressegueixen per a cercar-hi aliment. Les bolitxes es calen per a interceptar aquest peix de pas en el seu recorregut migratori.

Les soltes bonitoleres són peces de xarxa força lleugeres d´uns 250 metres de llarg i uns 20m d´alçada. Es calen verticalment i la xarxa arriba al fons, normalment sorra o alguer. En trobar el parany, el peix que, no té escapatòria, s´hi enreda a l´intentar sortir-ne.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La bonitolera està armada per xarxa fina i lleugera

Les bolitxes es calen molt a prop de la costa a dins d´algunes de les cales del Cap de Creus, sobretot al Mar d´Amunt. Alguns pescadors del Port de la Selva i de Cadaqués encara es guanyen la vida amb aquest art ancestral. Les soltes bonitoleres es solen calar a Cala Prona, a Cala Taballera o a Cala Galladera. De tots, el millor lloc és Prona, en aquest racó és on es capturen més bonítols de tot el Cap de Creus.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La barraca de Prona ha estat testimoni le llargues esperes dels bonitolers

Un cop calat l´art, els pescadors hauran d´esperar a que “entrin el peix”, és una qüestió de sort i de paciència. Normalment les bonitoleres es calen i es xorren el mateix dia, però també es pot donar el cas que es deixin d´un dia per l´altre. Durant tot aquest temps, la xarxa roman submergida de manera passiva i periòdicament els pescadors van a revisar-la per veure si el peix s´hi ha enredat. En aquestes llargues estones d´espera, aprofiten les barraques de platja per a descansar o preparar-hi el ranxo. Així doncs, cala Prona és doblement volguda pels pescadors, en primer lloc perquè és la millor calada de bonítols i en segon lloc perquè posseeix la millor i la més protegida de totes les barraques del mar d´Amunt. El refugi de cala Prona ha estat testimoni de moltes i llargues esperes, algunes de memorables pel volum de les captures, d’altres per oblidar.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Bonitolera calada prop de Cala Tamariua

Per evitar les disputes entre els pescadors a l´hora de calar les bonitoleres, encara avui es sortegen les platges entre els pescadors que van a aquest sistema de pesca. Precisament el topònim Cala Jugadora té el seu origen en que aquesta platja va ser la darrera del mar d´Avall en ser sortejada entre els pescadors per a la pesca a l’encesa.

Amb les bolitxes, a més de bonítol, s’agafa també melva (Auxis rochei). Les captures d´aquestes dues espècies constitueixen quasi el 80% del total. També s´hi emmallen bàcores (Thunnus alalunga), espets (Sphyraena viridensis), trencahams (Pomatomus saltatrix), bisos (Scomber japonicus) o lletges (Lichia amia). A la primavera, i deforma accidental, també se sol agafar algun bot o peix lluna (Mola mola) que, després de ser desenrredats, són alliberats sense més problema.

Avui, encara s´estan calant les darreres bonitoleres al Cap de Creus, un clar exemple de pesca artesanal, sostenible, selectiva, i respectuosa amb l´entorn. Una forma de vida amb risc de desaparèixer juntament amb tot el patrimoni que hi gira al seu voltant.

Moll o Roger?

Publicat el per
15

El Moll o Roger és un acolorit peix de tonalitats rogenques típic dels taulells de les peixateries de la costa. És una espècie típica dels hàbitats bentònics litorals, tant els fons de sorra, com els de fang o els de roca. També es freqüent en els herbeis. Es caracteritza per la presència d´uns barbillons a sota de la boca que li fan de quimiosensors i que detecten els petits invertebrats que formen part de la seva dieta.

 

En realitat, sota aquest nom hi ha dues espècies, el oll o roger de roca (Mullus surmuletus) i el moll o roger de fang (Mullus barbatus). Ambdós es diferencien, com el seu sobrenom indica, pel tipus de fons on viuen i també per la qualitat de la seva carn, molt més gustosa en el cas de l´espècie de roca. Uns petits detalls morfològics permeten la distinció entre les dues espècies: la seva coloració és més pujada en l´espècie de roca i també presenta unes franges longitudinals grogues, les barbes sensitives són més llargues en el moll o roger de roca i el perfil del cap és quasi vertical en el moll o roger de fang.

Nombre de archivo :DSCN0833.JPG Tamaño de archivo :648.1 KB (663675 Bytes) Fecha de la fotografía :0000/00/00 00:00:00 Tamaño de imagen :2048 x 1536 Resolución :72 x 72 ppp Número de bits :canal de 8 bits Atributo Protección :Desactivado Atributo Ocultar :Desactivado ID de la cámara :N/A Modelo :E995 Modo Calidad :NORMAL Modo Medición :Multipatrón Modo Exposición :Automático programado Flash :No Distancia focal :8.2 mm Velocidad del disparador :1/161.7segundo Abertura :F4.7 Compensación de exposición :0 EV Balance del blanco fijo :Automático Objetivo :Incorporado Modo de sincronización del flash :N/A Diferencia de exposición :N/A Programa flexible :N/A Sensibilidad :Auto Nitidez :Automático Modo Curva :N/A Modo Color :COLOR Compensación de tono :AUTOMÁTICO Latitud (GPS) :N/A Longitud (GPS) :N/A Altitud (GPS) :N/A

A dalt Mullus barbatus (Moll o Roger de fang), a baix Mullus surmuletus (Moll o Roger de roca). Noteu les diferencies morfològiques entre ambdues espècies. Foto: A. M. Arias (Ictioterm)

Una de les curiositats d´aquesta espècie és la manera com se l´anomena en funció de l’àrea geogràfica del nostre país. Segons Alcover-Moll el terme Moll és utilitzat a Barcelona i del Maresme cap a migdia, mentre que Roger es fa servir des del Maresme i fins a les comarques gironines. Girona és doncs “terra de rogers”, nom que també es manté al Rosselló. A Tarragona, les Illes i al País Valencià són “terres de molls”.

Per tant, el Maresme és la frontera on conviuen els dos mots. A Barcelona i a Badalona es parla clarament de Molls. De la mateixa manera, a tot el Baix Maresme, hi ha més tirada pels Molls que no pas pels Rogers. A Mataró, on s´usen les dos noms, hi ha tant partidaris d´un com de l´altre. A casa, per exemple, sempre n´hem dit rogers. A Caldetes (Caldes d´Estrac) es parla de rogers mentre que a Arenys de Mar, tant s´usa un com l´altre. Segurament el fet que hagi arribat molta població de Sant Carles de la Ràpita per a treballar en el port ha contribuït a aquesta barreja de noms. A pocs quilòmetres, a Sant Pol de Mar no coneixen altre nom que Roger i a més en distingeixen tres menes: el roger de fang, el roger de roca i el roger de sapa, aquest darrer pren el nom del mot amb que els pescadors del Maresme anomenen Posidonia oceanica. A tot l´Alt Maresme, tornen a guanyar els rogers i finalment, a Blanes, ja només són rogers.

rogers

Rogers acabats de pescar al Port d´Arenys. Foto: Tess Gilbert

Pel que fa als sobrenoms, en les “terres de molls”, trobem diverses formes d´anomenar-los segons l´indret. Així, el moll de roca es anomenat popularment moll roquer (a Tarragona), moll de roca (a València), moll jueu ( a Mallorca i Eivissa) o moll cranquer (a Menorca). Mentre que moll de fang rep els noms populars de moll ver (a les Illes Balears) o moll fanguer (a Tarragona). Fins i tot, a Màlaga, també apareix el mot Moll.

Des del punt de vista etimològic, el mot moll deriva del llatí mullus, mentre que roger probablement prové del francès rouget, és a dir, de color roig. En aquesta llengua a aquests peixos s´els anomena popularment rouget-barbet de vase i rouget-barbet de roche respectivament. En castellà es coneix amb el nom de salmonete (salmonete de fango i salmonete de roca) i en anglès red mullet. No deixa de ser curiós que el nom popular Moll estigui més emparentat al nom anglès que no pas al castellà.

I vosaltres, sou de molls o de rogers? Per a conèixer el vostre punt de vista respecte a aquesta dicotomia, us hem preparat una petita enquesta per a ampliar una mica més la informació al respecte. Els resultats, seran però una altre històriademar. Gràcies per endavant per la vostra col•laboració.

La platja és nostra!

Publicat el per
Respon

L´acabament del setembre coincideix amb la finalització de la temporada de platges, això vol dir que totes les infraestructures i serveis que han estat funcionant durant l´estiu es comencen a desmantellar. Arriba, per alguns, un altre cop, la veritable temporada de platges. I és que entre l´octubre i el maig els indrets on fins fa uns dies eren atapeïts de gent es converteixen en paratges paradisíacs solitaris.

Les carreteres que van cap a la costa tornen a estar buides, el personal ara col•lapsa les vies que van cap als bolets i més endavant les que porten cap a la neu, i és que som una espècie gregària de costums estacionals inalterables. Els aparcaments ara estan buits i les zones blaves han desaparegut com per art de màgia. L´accés a la platges, en definitiva, és molt més senzill.

La Palma-Mar Menuda

Amb l´acabament de la temporada de bany acaben els amuntegaments de gent a les platges. La Mar Menuda de Tossa

La majoria de banyistes s´esfumen amb els primers freds i la roba de bany es substituïda per la d´abric. Les guinguetes de platja estan apunt de finalitzar la concessió anual i comencen a recollir tot allò que els ha servir per a “fer l´agost”. Les tovalloles, els para-sols i les hamaques deixen l´espai que havien ocupat fins llavors a les gavines i als xatracs que, tornen a ser els senyors de la sorra.

Els serveis de salvament també han acabat el contracte i les banderes de perill desapareixen com per art de màgia. Ara només el seny serveix per prendre decisions i es pot gaudir de les onades sense haver de donar explicacions a ningú. De cara a l´any vinent, en lloc d´ incrementar les mesures de control, les sancions i les prohibicions, caldria fer un estudi sobre els negats a les platges que inclogui l´edat i l´estat físic dels mateixos.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La imatge de Calella de Palfrugell sense barques fondejades només és possible fora de temporada

Les irreverents boies de senyalització comencen a ser desmantellades i els canals de navegació desapareixen. Les boies de fondeig sembla que s´hagin evaporat. Ara el paisatge de molts pobles costaners torna a ser el de sempre, sense la munió de barques que el deterioren.

Les barques tornen al seu hàbitat natural durant la major part de mesos de l´any, l´hivernament en nefastes naus industrials que embruten el paisatge periurbà a les platges i són amuntegades en immenses estanteries a l´espera d´una nova temporada. La majoria dels seus usuaris les faran servir una altre cop una mitjana d´un parell de setmanes a l´any, això sí, si no fa vent. Ens hauríem de fer mirar les repercussions que produeix aquest aparent interès en la nàutica de molts usuaris.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les platges sense gent només existeixen entre l´octubre i el maig. Cala Taballera del Cap de Creus

Amb la desaparició de les barques acaba el veritable perill pels altres usuaris de la costa. A partir d´ara, els caiaquistes i els submarinistes podran sortir amb la tranquil•litat que dóna el fet de saber que els “dominguerus” ja no naveguen. Les “golondrines” i els llanxes que arrosseguen diverses andròmines de plàstic carregades de gent també deixen d´operar.

En resum, un cop acabada la temporada oficial de platges en comença una altre on alguns que surten tot l´any poden gaudir d´aquests espais de manera tranquil•la i lliure. I és que, malgrat el que pugui semblar, la platja és nostra!, nosaltres en gaudirem i nosaltres ens ocuparem de cuidar-la.

Analfabetisme natural (o de la tintorera de Canet)

Publicat el per
6

Que algú no sàpiga distingir una església romànica d´una catedral gòtica ho trobaríem imperdonable. No saber qui és l´autor del Quixot o bé no poder diferenciar entre un Picasso o un Van Gogh també ens semblaria greu. Ara bé, quan ens referim al medi natural les coses canvien substancialment. Molts dels que trobarien una manca de cultura no poder respondre correctament les preguntes anteriors, trobarien poc important no saber diferenciar, per exemple, entre una alzina i un roure.

Això, precisament, és el que passa sovint amb espècies estigmatitzades injustament com en el cas dels taurons. A la Mediterrània hi viuen unes 47 espècies diferents, la gran majoria totalment inofensives per als humans.

1436442874805

El Bocadolça  és una espècie de tauró amb sis fenedures branquials, el musell arrodonit, de color gris i sense aleta dorsal. Foto: La Vanguardia

Confondre un bocadolça o bocadolça de morro rodó (Hexanchus griseus) amb una tintorera (Prionace glauca) és el mateix que no saber diferenciar, posem pel cas, un elefant d´un rinoceront. I en aquest cas, a més, inventar-se una història del perquè s’havia apropat a la costa sense cap fonament no aporta gens de rigor als articles periodístics. Segurament aquest exemplar va ser llençat per la borda des d´algun quillat que anava a la gamba i les corrents el van apropat, ja mort, fins a la platja de Canet.

Caldria que alcaldes, d´altres portantveus i periodistes fossin molt més curosos amb les informacions que donen per no generar un alarmisme infundat entre la població. Diversos mitjans d’abast local i nacional (europa press, la vanguardia, el periodico, el punt avui, tv3, antena 3, ràdio canet, vilaweb, nació digital o mataró informa) s´han fet ressò del fet i sense molestar-se en contrastar la informació.

Prionace_glauca

La tintorera és una espècie molt diferent al bocadolça

I per acabar-ho d´adobar, continuant amb la desinformació i creant encara més alarmisme infundat, alguns mitjans es fan ressò d´uns altres suposats avisaments de tintoreres a la costa del maresme, a Premià de Mar i a Pineda de Mar. De fet, la tintorera és una espècie que té documentats alguns atacs a banyistes ja que coincidint amb el bon temps es pot apropar a la costa, per això protecció civil estableix el protocol dels agents rurals que fa onejar la bandera vermella a les platges creant encara més sensació de pànic entre els banyistes. I jo em pregunto: no caldria crear i formar un cos d’agents “de platja” per a gestionar episodis com aquest?

Afortunadament alguns mitjans reaccionen a la primera “posada de pota” periodística i rectifiquen amb articles molt més tranquil•litzadors i fins i tot han pogut fer pedagogia.

IMG-20150715-WA0004

En aquesta mateixa època van ser avistats un grup de dofins mulars a la costa del Maresme. Foto: Josep Corney

Curiosament, en les mateixes dates i en la mateixa costa, s’han produït albiraments d’un grup de dofins mulars. No podria ser, com hipotetitza l´Enric Badosa, que tal vegada es van confondre les aletes d´aquests animals amb les de la tintorera?

Certament la tintorera i el bocadolça són taurons molt diferents. La primera presenta el cos estilitzat i el musell llarg en forma cònica metres que el bocadolça el té molt més arrodonit. La tintorera té, com la gran majoria de taurons, cinc fenedures branquials i  el bocadolça es un dels pocs taurons amb sis. El bocadolça no té l´aleta dorsal típica dels taurons, en canvi la tintorera sí i per finalitzar, el color de la tintorera és d´un blau intens al dors i més e clar al ventre mentre que el bocadolça és de color gris marronós. Com un elefant i un rinoceront, no?

La costa de Tossa: terra de coves

Publicat el per
2
tossa1

La costa entre Tossa i Sant Feliu es plena de racons interessants

A cavall entre el Maresme i l’Empordà, la marina de la Selva s´obre pas cap al mar entre roques, esculls, freus, coves, platges solitàries i inaccessibles des de terra, espadats i penya-segats imponents. És a dir, natura en tot el seu esplendor.

Entre Blanes i Tossa les granodiorites de tonalitats rosades ens acompanyen al llarg de tota la travessia marítima. És però, pels voltants de Tossa on la costa pren una personalitat única. Els materials geològics. Són a partir d’aquest punt i fins a Sant Feliu de Guíxols, leucogranits, granitòides on hi predominen els minerals clars. De tant en tant, però, de manera intrusiva, apareixen filons de granòfirs i de microgranits que trenquen aquesta blanca monotonia.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Sa cova des Bergantí abans d´arribar a Cala Pola

Precisament la diferència de duresa entre uns i altres materials permet la seva erosió diferenciada i crea un paisatge únic en territori plutònic. Es tracta d’un tram de costa on les coves en són el protagonista destacat i que, donen una personalitat única al paisatge. En els primers metres de la travessia marítima, entre Tossa i el Cap des Pentiner hi ha set grutes destacables: sa Cova Esclafada, sa Cova des Bergantí, la Cova de Cala Bona, la Cova de Sa Gatera, la Cova de Cala Pola, sa Cova d´en Cateura i sa Cova de S´Aguilera. I passat el cap i fins a Sant Feliu, encara hi ha sa Cova des Tabaco, la Cova de la Sapa i les tres coves: Cova d´en Vitaia, la Cova dels contrabandistes, i la Cova d´en Pei.

Sa Cova Esclafada és un entrant amb una petita platja al fons i que es fa més profunda en època de minves. Sa Cova des Bergantí és una interessant cavitat just abans d’entrar a Cala Bona també amb una platgeta al seu final. Entre Cala Bona i Cala Pola hi ha dues cavitats poc profundes però amb una cambra considerable: la Cova de Cala Bona i la Cova de Sa Gatera. A la badia de Cala Pola hi ha la cova del mateix nom, hiperferqüentada pels banyistes del càmping. Un cop travessat el Cap de Pola i abans d’arribar a Cala Giberola hi ha la Sa Cova d´en Cateura, potser la més impressionant de les coves de la zona, una cavitat d’uns 40 m que amb dues galeries diferenciades i a continuació Sa Cova de S´Aguilera.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Sa Cova des Tabaco té al seu interior una platgeta de còdols

Un cop creuat el Cap des Pentiner i deixant enrere Cala Futadera, trobem Sa Cova des Tabaco, una gran obertura amb una platja de còdols al seu interior. La resta de coves del tram les trobem un xic més allunyades d’aquest primer grup. Un cop travessada la punta d´en Bosch, trobem gairebé una al costat de l’altre, la petita cova de la Sapa i les coves d´en Vitaia, dels Contrabandistes i de Can Pei.

La toponímia d’alguna d’aquestes cavitats ens evoca a un passat no gaire llunyà on l’estraperlo era una forma de vida que complementava el magres ingressos dels nostres pobres pescadors que utilitzaven les coves com a amagatall dels farcells de contraban.

fondo crista

Algunes empreses locals porten als turistes a les coves. Foto: Fondo de cristal

Avui aquestes coves romanen com a reclam turístic per a les empreses locals que hi efectuen sortides amb petites “golondrines” i que entren fins al mateix fons de les mateixes. Aquesta activitat, és molt poc respectuosa amb el hàbitats naturals d’aquests indrets. Els gasos de la combustió dels motors dels vaixells omplen tot l’espai i afectant greument la salubritat de les espècies que hi habiten. Caldria regular una mica més aquesta activitat per tal de poder compaginar els interessos turístics amb la conservació dels sistemes naturals. Potser en un futur sigui possible plantejar que aquestes barques facin servir motors elèctrics.

A la Cova d´en Cateura, per exemple, actualment hi nidifica una parella de corbs marins emplomellats, una espècie emblemàtica de la costa de l´Alt Maresme i la Selva que, fins fa ben poc només nidificava a les illes Balears. Ara, a més de fer-ho en aquest tram de costa també ho està fent a les illes Medes.

Domini públic?

Publicat el per
2

Certament això de la llei de costes i del DPMT (domini públic marítim-terrestre) té moltes interpretacions. La nova llei de costes, anomenada “de protección y uso sostenible del litoral” que, és una modificació del que fins llavors s’anomenava llei de costes (Ley 22/1988, de 28 de julio), ha representat la darrera embranzida per a que la cultura “del pelotazo” tingui arguments legals per a continuar inflant la bombolla.

La llei de costes mai va tenir una aplicació efectiva a la majoria del nostre litoral. Aquesta nova modificació que, suavitza encara més els termes proteccionistes de l’antiga llei, entre moltes altres coses, permetrà la regularització d’actuacions realitzades amb total impunitat els darrers anys i donar seguretat jurídica a les mateixes. A més, ara, en determinats nuclis de municipis com: Roses, Castelló d’Empúries i Platja d’Aro han estat excloses de la legislació promocions conflictives en el domini públic. Aquesta modificació ha permès també ampliar el termini de les concessions, moltes d’elles acabaven al 2018.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La temeritat d’edificar a primera línia comporta que l’administració hagi d’invertir molts diners en protegir aquests béns amb mesures del tot insostenibles. Edificació derruïda pels temporals a la punta de la Tordera.

En teoria la llei de costes establia una servitud de protecció en el DPMT que, té una amplada de 20 m des de la línia DPMT en zones urbanes i de 100 metres es sòl no urbanitzable. Amb aquesta modificació de llei, la servitud queda rebaixada als 20 m en els llocs que, malgrat ser catalogats al 1988 com sòl no urbanitzable, s’hi havia edificat il•legalment. Ara doncs, queden perfectament legalitzades aquestes il•legalitats.

Aquesta reducció en la servitud de protecció, a més de ser un insult i un menyspreu per a les conseqüències globals del canvi climàtic representa un model costosíssim de protegir a nivell medi ambiental i econòmic. Actuacions com les regeneracions artificials de platges amb sistemes de dragues o bé la protecció d’infraestructures situades en llocs inadequats queden ara plenament justificades. Així, darrera de cada nova promoció, es veuen reforçades les polítiques de protecció d’aquestes amb sistemes molt poc respectuosos per al medi i amb un enorme cost.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Platja de Llorell a Tossa on les edificacions se situen a sobre mateix del sistema dunar de la platja vulnerant tots els principis de la llei de costes.

Segons el “ministerio”, aquesta reforma de la llei té per objecte reforçar la protecció del litoral davant dels excessos urbanístics i vetllar per la conciliació entre la protecció i les activitats econòmiques. El cert es que aquesta reforma és una mena d’amnistia a totes les irregularitats que s’han produït històricament en el nostre país i dona peu a continuar amb el mateix model urbanístic a primera línia de mar.

Un altre aspecte destacable de la llei és que, teòricament hauria de garantir l’accés públic i gratuït al mar, i els usuaris sabem perfectament que això no passa exactament així a molts llocs de la nostra costa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Bona a Tossa on la guingueta, any rere any, ocupa i privatitza tot l´espai.

A la costa Brava tenim nombrosos exemples d’aquesta ocupació il•legal en forma de concessions administratives, com per exemple la guingueta de Cala Bona que ocupa i privatitza tota la platja i que hauria de fer caure la cara de vergonya a l’ajuntament de Tossa per a autoritzar-ho en forma de renovació del permís any rere any. En el mateix municipi també hi ha les edificacions de la platja de Llorell, que romanen en peus immutables com a ofensa al nostre sistema judicial.