Ha arribat el rentabótes!

Publicat el Octubre 5, 2015 per manelts

Ens acostem l’equinocci de tardor, i a la tarda se sent roncar la mar, des de la vila. És un soroll sord, remot, un bramul dispers. El temporalet de llevant, habitual, és a la vista. Plou, amb més o menys força, durant tot el dia. Les ratxes de vent bufen, carregades d’humitat, alternant la duresa amb el desmai ploraner. L’equinocci de primavera produeix el temporal de les faves; aquest d’ara és el rentabótes. Hom es prepara per a les operacions de la verema. El mer fet de veure bótes i cups pels carrers emplena l’aire de la vila d’una il•lusòria però viva olor de rapa de vi.
(Josep Pla, El quadern gris)

El llevant és un vent fresc i humit d´enorme violència, talment com una mena d’huracà mediterrani a escala domèstica que causa estralls a la línia de costa i que avui encara pateixen els nostres soferts pescadors. Normalment el temporal de mar ve acompanyat de vent i de pluja.

El rentabótes a Arenys de mar

Per a la gènesi d’una llevantada cal que l´àrea d’altes pressions se situï al centre d´Europa i que la baixa es posicioni a sobre les Illes Balears, d’aquesta manera els vents que incideixen sobre la costa catalana tenen un recorregut marítim molt ampli fins arribar al litoral.

La cultura popular ha recollit dos episodis de llevantades al llarg de l’any, aquests són el temporal de les Faves i el rentabótes

La cultura popular ha recollit dos episodis de llevantades al llarg de l’any, aquests són el temporal de les Faves i el rentabótes, els dos es refereixen a situacions de llevant i de pluja abundant especialment a la franja litoral. El temporal de les faves sol aparèixer normalment coincidint amb l’època de recol•lecció d’aquesta lleguminosa.

12031987_10153602879819820_2791914269984955578_n

El rentabótes a Palamós. Foto: Museu de la Pesca

Al nostre país, les llevantades més importants coincideixen cíclicament amb els equinoccis. Així, tant bon punt comença la tardor, ens arriba el primer temporal de llevant de la temporada. Alguns anys amb puntualitat britànica, d’altres, com aquest, amb una mica de retard.

El setembre és temps de verema i el llevant, que coincideix amb aquest fet, es sol anomenar el temporal de les bótes o rentabótes. L´origen d´aquest nom es deu a què antigament els pagesos aprofitaven aquesta episodi de pluges per a treure les bótes de vi perquè fossin rentades i així tenir-les apunt per emmagatzemar el most que començarà la màgica fermentació en els cellers.

El rentabótes a Mataró. Foto: J. A. Guardiola

Aquest any, entre el passat dimarts i dijous va tenir lloc el temporal de rentabótes. Aquesta vegada però, s’ha endarrerit un xic, les feines de verema ja estan pràcticament enllestides arreu. El raïm ha estat recollit i premsat i l´activitat en els cups, que ha estat frenètica fins fa algunes dies, ja s´ha acabat. El most ha començat la seva fermentació i ha començat a bullir i agafar grau. Les bótes ja estan preparades, aquesta vegada però la pluja de la tardor no ha arribat a l´hora per molt poc ,i es que la verema no espera a ningú.

El rentabótes d’aquest any ens ha portat una bona llevantada amb força pluja i una considerable alteració de l’estat de la mar. La màgia de la força de les onades ens recorda una vegada més la potència que té el mar quan està enfurismat. I que la imprudència es paga cara.

Domini públic?

Publicat el Juny 22, 2015 per manelts

Certament això de la llei de costes i del DPMT (domini públic marítim-terrestre) té moltes interpretacions. La nova llei de costes, anomenada “de protección y uso sostenible del litoral” que, és una modificació del que fins llavors s’anomenava llei de costes (Ley 22/1988, de 28 de julio), ha representat la darrera embranzida per a que la cultura “del pelotazo” tingui arguments legals per a continuar inflant la bombolla.

La llei de costes mai va tenir una aplicació efectiva a la majoria del nostre litoral. Aquesta nova modificació que, suavitza encara més els termes proteccionistes de l’antiga llei, entre moltes altres coses, permetrà la regularització d’actuacions realitzades amb total impunitat els darrers anys i donar seguretat jurídica a les mateixes. A més, ara, en determinats nuclis de municipis com: Roses, Castelló d’Empúries i Platja d’Aro han estat excloses de la legislació promocions conflictives en el domini públic. Aquesta modificació ha permès també ampliar el termini de les concessions, moltes d’elles acabaven al 2018.

La temeritat d’edificar a primera línia comporta que l’administració hagi d’invertir molts diners en protegir aquests béns amb mesures del tot insostenibles. Edificació derruïda pels temporals a la punta de la Tordera.

En teoria la llei de costes establia una servitud de protecció en el DPMT que, té una amplada de 20 m des de la línia DPMT en zones urbanes i de 100 metres es sòl no urbanitzable. Amb aquesta modificació de llei, la servitud queda rebaixada als 20 m en els llocs que, malgrat ser catalogats al 1988 com sòl no urbanitzable, s’hi havia edificat il•legalment. Ara doncs, queden perfectament legalitzades aquestes il•legalitats.

Aquesta reducció en la servitud de protecció, a més de ser un insult i un menyspreu per a les conseqüències globals del canvi climàtic representa un model costosíssim de protegir a nivell medi ambiental i econòmic. Actuacions com les regeneracions artificials de platges amb sistemes de dragues o bé la protecció d’infraestructures situades en llocs inadequats queden ara plenament justificades. Així, darrera de cada nova promoció, es veuen reforçades les polítiques de protecció d’aquestes amb sistemes molt poc respectuosos per al medi i amb un enorme cost.

Platja de Llorell a Tossa on les edificacions se situen a sobre mateix del sistema dunar de la platja vulnerant tots els principis de la llei de costes.

Segons el “ministerio”, aquesta reforma de la llei té per objecte reforçar la protecció del litoral davant dels excessos urbanístics i vetllar per la conciliació entre la protecció i les activitats econòmiques. El cert es que aquesta reforma és una mena d’amnistia a totes les irregularitats que s’han produït històricament en el nostre país i dona peu a continuar amb el mateix model urbanístic a primera línia de mar.

Un altre aspecte destacable de la llei és que, teòricament hauria de garantir l’accés públic i gratuït al mar, i els usuaris sabem perfectament que això no passa exactament així a molts llocs de la nostra costa.

Cala Bona a Tossa on la guingueta, any rere any, ocupa i privatitza tot l´espai.

A la costa Brava tenim nombrosos exemples d’aquesta ocupació il•legal en forma de concessions administratives, com per exemple la guingueta de Cala Bona que ocupa i privatitza tota la platja i que hauria de fer caure la cara de vergonya a l’ajuntament de Tossa per a autoritzar-ho en forma de renovació del permís any rere any. En el mateix municipi també hi ha les edificacions de la platja de Llorell, que romanen en peus immutables com a ofensa al nostre sistema judicial.

S´Abanell, una platja a contracorrent

Publicat el Març 2, 2015 per manelts

“Ara que sembla que tornen amb les regeneracions de platges al Maresme, us presento la història d’un despropòsit”

Aquesta és la història d’un seguit de despropòsits que s´inica a les primeres dècades dels. XX i que continua fins avui mateix i que ha menat la platja de S´Abanell a una situació de regressió insostenible, especialment en el seu tram més proper a la Tordera.

La platja de S´Abanell entre 1950 i 1955. Es pot observar la reraplatja amb els pins. Foto Josepet Romaní

La platja de S´Abanell, o dels pins, era el gran sorral del sector nord del delta de la Tordera. Situada entre l’istme de Sa Palomera i el propi riu, es tracta del darrer tram de platja abans de endinsar-nos en l’univers rocós de la Costa Brava.

S´Abanell és un clar exemple de gestió desintegrada de les platges on, en lloc de fer un plantejament global de la problemàtica, es tracta aquesta de forma fragmentada, parcial i a voltes barroera, com aquell que va tapant forats a mesura que apareixen i va fent cada vegada més gros el problema inicial.

S´Abanell, a diferència de les platges del Maresme, les seves veïnes, és una platja de comportament deltaic, és a dir, el seu manteniment depèn del bon funcionament de la desembocadura de la Tordera.

S´Abanell en els anys 70 amb el boom turístic i el barri dels pins

En aquest cas, la regressió es produeix quan les aportacions anuals netes de sediments de la Tordera no són suficients per a contrarestar les pèrdues per erosió, així els pocs sediments que aporta el riu es distribueixen cap al sud, especialment a la zona de Malgrat de mar, per acció de la deriva litoral. Durant la primavera i l´estiu, quan el vent de garbí és predominant, aquests sediments serien els qui contribuirien a farcir de sorra la platja.

A inicis del s XX, S´Abanell tenia una extensió considerable, en alguns punts de fins a 100 m d’amplària, amb una zona dunar molt ben estructurada. Aquest cordó dunar va ser fixat a les primeres dècades amb la plantació del pins, que li donen el sobrenom. Posteriorment, el boom turístic i el propi creixement de Blanes va ocupar aquesta reraplatja formant el barri dels pins i la zona hotelera.

Durant la dècada dels 70 es produeix una brutal extracció d´àrids entre Fogars de Tordera i el propi Delta, que juntament amb la impermeabilització del sòl per l´augment de la superfície forestal i els processos urbanístics contribueix en l´inici de la regressió de la platja.

L’extracció de sorres del banc situat davant mateix del delta per a regenerar les platges del Maresme al 1994, i que era el responsable de contrarestar els efectes erosius a S´Abanell, agreuja encara molt més els processos regressius.

Pous de captació i estació de bombament de l´ACA, avui aquesta infraestructura ha estat desmantellada.

Per acabar-ho d’adobar, el 2002 entra en funcionament la planta dessalinitzadora. La infraestructura s´alimenta d´aigua marina i per això es construeix una estació de bombeig al marge nord de la desembocadura, el punt més sensible a tota aquesta problemàtica i deu pous de captació al tram de platja més pròxim. A partir d’aquest fet , la platja desapareix gairebé tota en el sector més proper al riu, posant en perill els càmpings de la zona i degradant l’àrea, que es veïna d´un espai protegit de la xarxa natura 2000. Darrerament l´ACA ha desmantellat totes aquestes infraestructures.

Tram sud de la platja de S´Abanell totalment erosionat per acció d´un temporal (2007) Foto: Laboratorio de Ingeniería Marítima (LIM).

Una solució més o menys definitiva a llarg termini passa irremediablement per recuperar la funcionalitat de la desembocadura de la Tordera, així s’hauria de d’eliminar les canalitzacions i els espigons de la desembocadura i els càmpings que es troben a ambdós costats del delta. Veurem el tractament que es fa en aquest tram en el futur projecte de regeneració de platges.

La república de la Tramuntana

Publicat el febrer 9, 2015 per manelts

Per tots els que vulguin ser volats,
per tots els que vulguin ser tocats,
els presento la república de la tramuntana.
Eh! tocats, eh! tocats per la república de la tramuntana.
Eh! tocats, eh! tocats per la república de la tramuntana.
(Macaco)

La tramuntana, el vent del nord, és signe d’identitat de la plana del Empordà, de la del Rosselló i de la costa nord de l’illa de Menorca. Es tracta d´un vent sec i fred, de ratxes fortes i continuades que transporta masses d’aire d’origen polar fins a les nostres latituds. La tramuntana es pot presentar en totes les èpoques de l’any i sempre, quan apareix, es manté uns dies seguits amb ràfegues fortes. Els seus efectes es poden notar fins i tot a la costa d’Algèria i assolir la màxima intensitat al Golf de Lleó.

S´encalladora, a l´extrem de Cap de Creus, tocada per la tramuntana

Etimològicament, el mot deriva de “transmontanus”, és a dir, “de mes enllà de les muntanyes”, en aquest cas, dels Pirineus. Efectivament, la barrera pirinenca barra el pas al vent del nord i aquest s’encaixona per entre les seves valls o ascendeix fins als cims per a poder-la travessar agafant així més força.

Mentre que a l’Empordà bufa la tramuntana, a la Provença, el vent del nord es canalitza per la vall del Roine i pren el nom de Mistral, vent característic de component NW típic de la costa blava. A l’Adriàtic, el vent del nord és el Bora, que es forma als Alps i arriba a la zona litoral, especialment a la costa de Croàcia.

A Catalunya normalment, els episodis de tramuntana van acompanyats amb mestral al terç sud. El mestral es canalitza per la vall de l´Ebre i arriba a casa nostra amb component NW. A l´Aragó i a Navarra d’aquest vent en diuen Cierzo. Mentre que la tramuntana circula per l’extrem oriental dels Pirineus, el Cierzo i el Mestral ho fan pel costat occidental.

Situació meteorològica de tramuntana a l´Empordà i Mestral a la vall de l´Ebre

Meteorològicament, l’entrada de vent del nord es produeix quan l’anticicló es situa al Cantàbric i una depressió ho fa al golf de Lleó. Situació que es dona sobretot a l´hivern.

L´atmosfera, després d´un episodi de tramuntana, queda neta de partícules i núvols. El cel adquireix una impressionant tonalitat blau intens. A la nit, l’esfera celeste és espectacular. El paisatge i les persones són també tocades per la tramuntana i és que el vent del nord no deixa res indiferent. La tramuntana ha estat font d’inspiració d’artistes com Josep Pla o Salvador Dalí que han contribuït amb la seva obra a universalitzar-la.

Tocats per la tramuntana

El límit marítim costaner de la tramuntana es fixa tradicionalment al Cap de Sant Sebastià. En aquest punt, la costa canvia la seva orientació NE-SW i en pren una N-S. A partir d’aquí la tramuntana ja no afecta pràcticament al litoral i pren direcció cap a la costa nord de Menorca on s´hi abraona. Al sud de Sant Sebastià, comencen els dominis del garbí, el vent del SW. De fet, es per això que aquest cap és considera el límit septentrional de l’anomenada mar catalana, però això són altres històriesdemar.

Una platja viva (2): L’evolució de la línia de costa

Publicat el Juny 2, 2014 per manelts

Les platges no sempre tenen la mateixa aparença, el seu aspecte varia en el temps depenent dels factors que condicionen l’erosió o la sedimentació dels materials que la formen. Aquest balanç implica respectivament l´ avenç o un retrocés de la superfície de les platges. Així , una platja, a més d’un espai de lleure o d’un sistema natural, es pot considerar com un element de protecció del litoral.

La variació del traçat de la línia de costa ve donada pel balanç entre les pèrdues i els guanys de sorres. El seu valor final és fruit de l´equilibri dinàmic entre els agents constructius producte dels aportació de sediments a través del cicle geològic extern i els agents destructius conseqüència sobretot de l’onatge, dels temporals i de la pròpia activitat humana.

La intensa ocupació de la façana litoral provoca problemes en el manteniment de les infraestructures costaneres. Tram de costa a Arenys de mar ocupat per la carretera N-2 i la via del tren

El desgast i la pèrdua dels materials continentals i el seu transport a través dels rius i rieres fins a la seva desembocadura és el procés pel qual la línia de costa es va farcint de materials que acabaran dipositats a les platges. Un cop al mar, aquests materials són redistribuïts pel corrent de deriva litoral de manera paral.lela i en sentit sud. Aquesta circulació funciona talment com si es tractés d’una cinta transportadora de sorres. En el cas del Maresme, els sediments de la Tordera i les diverses rieres són dirigits en direcció SW. Aquest transport net està quantificat entre els 45000 m3/ any i els 83000 m3/any segons els autors.

Esquema del balanç sedimentari. Les entrades de sediment procedeixen fonamentalment de les aportacions fluvials (La Tordera i rieres), del transport transversal i de les regeneracions “artificials” de platges. Les pèrdues es deuen al transport transversal, al pas dels sediments dels límits de la cèl•lula i a les extraccions de sorra per transvasament (by pass). (Font: Guillén, Serra , Durán i Simarro. Atzavara nº 23)

Els sediments es van dipositant a mesura que troben algun obstacle que els impedeixi seguir el seu moviment. Això passa per exemple, en el cap que forma la , formant-se les platges de Calella, de Pineda, de Santa Susanna i de Malgrat o bé quan troben obstacles artificials com ara les esculleres dels ports que fan que hi hagi acumulació de sediments a les àrees situades a llevant de les mateixes, com en el cas de la platja del Cavaió a Arenys de mar. Tant en una circumstància com en un altre, aquesta interrupció en la deriva litoral provoca problemes d’erosió a ponent de l’obstacle on pràcticament no hi arriben sediments. Es per tot això, que les platges del Baix Maresme, més allunyades a la Tordera i amb molts ports a llevant, tenen molts més problemes de regressió que no pas les de l´Alt Maresme.

Una de les principals raons de la regressió de platges al Maresme ha estat la construcció de ports amb les seves successives ampliacions que van interferint en el transport de sediments per deriva litoral.

L’onatge i els temporals també s’afegeixen a aquest procés dinàmic i els seus efectes son contraris segons la seva component sigui nord o sud. Els primers, situació de llevant, que al Maresme te normalment component NE, són menys abundants però força més intensos al llarg de l’any que no pas la situació de garbí que malgrat ser més freqüents són menys energètics. De forma simplificada, en les situacions de llevant, la sorra s’acumula al costat NE dels obstacles mentre que en les garbinades l’acumulació és al costat SW.

Els temporals ocasionen danys a la costa. En el cas del Maresme les situacions de llevant, malgrat ser menys freqüents, són els més energètics aportant el 73% de l’energia incident a la costa.

A aquests elements naturals s’hi sobreposen els efectes provocats per activitat humana com ara l’extracció d’aigua en els principals cursos fluvials que, redueix els sediments necessaris pel manteniment de les platges o bé la intensa urbanització que pateix la façana litoral ocupant, cada vegada més, l’espai que abans era reservat a les platges i substituint aquestes per vials de comunicació, ports, espigons, esculleres, passeigs marítims i d’altes edificacions.

En una situació normalitzada les aportacions sedimentàries tendirien a equilibrar les pèrdues per erosió, però el que realment està succeint a la costa de Maresme és que el balanç global és negatiu. Aquest fet obliga a curt termini a anar fent actuacions adreçades a la protecció de les infraestructures afectades, mentre que a mig i llarg termini caldrà recuperar les aportacions de la Tordera i la naturalització de la costa. Ens hi va el futur de la comarca, però això és una altra històriademar.

El temporal de les faves

Publicat el Març 3, 2014 per manelts

El temporal de les faves és una llevantada característica que cada any assota la costa catalana pels volts de l´equinocci de primavera. Any sí any també, uns dies amunt, uns dies avall, el temporal de les faves arriba puntual al litoral central català i en particular a la costa del Maresme. Allí, les faveres plantades arran de mar a la plana deltaica de la Tordera són els testimonis muts a primera fila d´aquest fenomen meteorològic.

Situació típica de llevant: la borrasca a punt de passar per l’estret de Gibraltar i entrar a la Mediterrania

El nom d’aquest episodi es fruit de la cultura popular dels pobles de mar. Al Maresme, la convulsió meteorològica, coincideix en el temps amb el període de recol•lecció d’aquesta lleguminosa. El nom va ser popularitzat per Josep Pla en el seu relat La Tramuntana “La tramuntana de l’equinocci sol anar lligada amb el que els pagesos del Maresme anomenen el temporal de les faves”.

Al Maresme, en l´equinocci de primavera les faveres estan al punt

La situació meteorològica es caracteritza pel vent de llevant acompanyada de pluja forta, a vegades intermitent i força variable. El vent remou les faveres litorals, ja força altes en aquesta època i fa ballar les seves tavelles que ja estan al punt i les fulles i les flors que ens regalen danses de reflexos argentats.

En ser un vent de component marítim, impregna tot l’ambient d’un característic i inequívoc gust a sal marina que es barreja amb les flaires aromàtiques del romaní més litoral que ja és florit.

Les faveres de la plana al·luvial de la Tordera en són els muts testimonis d´aquesta convulsió

Les llevantades també es repeteixen de forma periòdica en l’equinocci de tardor, en aquest cas rep el nom popular de “temporal de les bótes” o “rentabótes”. Aquest sol aparèixer a mitjans de setembre coincidint amb la verema. En aquest cas, el nom té el seu origen a que antigament els pagesos aprofitaven aquesta pluja per a treure les bótes de vi perquè fossin rentades i així tenir-les apunt.

Els tresors de Culip

Publicat el Desembre 16, 2013 per manelts

Culip és la badia més oriental del Mar d’Amunt, es troba gairebé a tocar del Cap de Creus formant una raconada aparentment protegida del vent del Nord però que a l’hora de la veritat hi entra directe i forma un tràngol considerable. Precisament aquesta seguretat que ofereix l’índret i el fet de disposar d’una deu d’aigua dolça ha fet que al llarg de la història hagi estat un lloc freqüentat per nombroses embarcacions.

Cala Culip es troba a l´extrem més oriental del “mar d´amunt” i està orientada completament al nord

Han estat molts els vaixells que s´han deixat seduir per aquesta sensació de serenor que ofereix l´indret i han buscat recer en Cala Culip. Un cop a dins, l’únic lloc realment protegit és el fons de la badia, on hi ha la barraca de pescadors i on el fons no es suficient pel calat dels grans vaixells. Culip està encarada directament al nord cosa que fa que es converteixi en una trampa en temps de tramuntana, especialment pels grans vaixells de càrrega amb una maniobrabilitat molt limitada.

Es per tot plegat que en el fons de les aigües cristal•lines de Culip hi ha un total de vuit naufragis, set de l’època romana i un de medieval. Anomenats respectivament Culip I, Culip II, Culip III, Culip IV, Culip V, Culip VI, Culip VII i Culip VIII.

El fons de la cala, on hi ha la barraca, és l´unic lloc realment protegit del nord

El primer vestigis d’aquests naufragis va ser descobert als anys vint per coralers de la zona que van començar a espoliar les restes. Treien les àmfores i les venien als primers turistes a un preu de cent pesetes cadascuna. Durant els anys 50 van ser descobertes altres restes que també van estar saquejades i fins hi tot les guies turístiques de l’època informaven dels jaciments, així podem llegir: “La transparencia de las aguas de Cala Culip permite ver en su fondo arenoso antiguas ánforas que quedaron sumergidas en tiempo de los primeros colonizadores”

Culip I, II i III han estat totalment saquejats i Culip V i VII no han estat excavats encara. De tots els més interessant i els que han aportat més dades als arqueòlegs han estat Culip IV, Culip VI i Culip VIII.

El CASC ha realitzat divreses campanyes a Cala Culip

El jaciments Culip IV i VI van ser excavat pel CASC entre el 1984 i 1989. El primer es un mercant del S. I d. C que venia d’Empúries i es dirigia probablement a Narbona. Portava un carregament d’oli en àmfores de tipus Dressel 20 i gran quantitat de vasos de ceràmica procedents de Bètica. Durant les excavacions es van descobrir també les restes d’un vaixell medieval del segle XIV que es va anomenar Culip VI. Les restes d’aquesta nau estan bastant ben conservades ja que el mantell de Posidònia el va protegir de la disgregació. Culip VI representa l’única resta d’una nau d’aquest període en la Mediterrània. L’estudi de Culip VI han servit per a conèixer les tècniques de construcció de vaixells durant l´edat mitjana.

A l’any 2002 va ser excavat un petit vaixell de cabotatge d’uns deu metres d’eslora també de l’època romana que duia un carregament d’àmfores Haltern 70, Dressel 20 i Pascual 1 i que es va anomenar Culip VIII.

Una regata tràgica

Publicat el Octubre 14, 2013 per manelts

Un dels fets més luctuosos en la història nàutica recent d´Arenys és la regata que va tenir lloc el 11 d’octubre de 1970 en la qual van perdre la vida vuit navegants i es van enfonsar tres embarcacions. Es tractava d’una regata organitzada el Club Nàutic entre Arenys i Blanes.

Segons alguns testimonis, després d’uns dies d’inestabilitat meteorològica, el dissabte abans de la regata el contramestre del club nàutic es va posar en contacte amb els pescadors de la confraria per conèixer el seu punt de vista sobre la conveniència o no de suspendre la regata ja que el temps era insegur i no semblava que s’albirés cap millora per l’endemà. Aquell dia els pescadors de bou van arribar abans d’hora a port, en bona mesura a causa de les manifestacions de l’entrada de vent de llevant. Sembla ser que des de la confraria es va desaconsellar la realització de la regata. De totes formes, en la nota de premsa que el club nàutic va emetre amb data a 14 d’octubre, aquesta informació es contradiu. Sigui com sigui, a la reunió de patrons es va decidir tirar endavant amb la regata adduint l’experiència i preparació de les tripulacions i de les embarcacions.

En les llevantades el vent té un ampli recorregut sobre la massa d´aigua i això provoca temporals marítims importants

Els episodis de llevant a la costa central es caracteritzen per temporals importants. El vent, al venir de mar, té un ampli recorregut sobre la massa d’aigua que va acumulant energia i quan arriba a la costa on la fondària es menor fa créixer les onades que trenquen des de bastant enfora.

Així el diumenge, a les 10 en punt, es va donar el tret de sortida a la regata. El dia, com els anteriors, s’havia llevat tapat, havia plogut una mica i l´estat de la mar era bo malgrat una mar de fons de component est de poc més de tres metres que seria empipadora mentre vingués de proa i que obligaria als patrons a extremar les precaucions per no quedar entravessats. En el moment de la sortida bufava Llevant força 3 – 4 de l’escala de Beaufort, es a dir, les condicions eren bones per a una regata de creuers. A més a més, el baròmetre començava a pujar i la previsió meteorològica preveia una millora en les condicions atmosfèriques a mesura que avançava la jornada.

La sortida la van prendre nou velers: el Raiton, el Xaloc, l´Stella maris, l´Avante II, l´Atthis, l´Ampurdanés, el Hutsler, el Simbad i l´Alegria. Als primers metres el Raiton abandona i a continuació plega el Xaloc després de ser sorprès per una onada a l’alçada de Canet. Tant un com l’altre viren i posem rumb a port per refugiar-se, cosa que aconsegueixen cap a les onze. A la bocana comencen a trencar les onades. El següent veler en deixar la regata és l´Stella maris que arriba a port una hora més tard. L´Stella maris té dificultats per entrar a port i ho aconsegueix finalment després de molts esforços. A partir d’aquest moment comença el drama.

El llevant va formar una barra de sorra just davant de la bocana del port on hi trencaven les ones amb força

Cap al migdia, i cansats fer bordos sense avançar pràcticament gens, deixen la regata l´Avante II i l´Atthis i unes hores més tard ho fa l´Ampurdanés. En aquell moment el vent bufa F4 i el rompent a la bocana és cada vegada més espectacular degut una la barra de sorra que s´ha dipositat arran de costa i on les onades trenquen de forma imponent. L´Avante II s´aproa a ponent del port per poder fer la maniobra d’entrada i al davant de la musclera un primer cop de mar llença tres dels seus tripulants a l’aigua. El següent cop tomba el veler, li trenca el pal i el vaixell s´enfonsa davant de Caldes. El resultat final és de cinc mariners morts i tres tripulants rescatats. La mateixa sort té l´Atthis, després de diversos intents d’entrar a refugi del port, un cop de mar li trenca el timó i els seus dos tripulants es llencen a l´aigua i també s´ofeguen. El veler es arrossegat fins quedar avarat a la platja de Caldetes. Els cadàvers dels tripulants són trobats a les platges de Llavaneres i de Sant Simó a Mataró l’endemà. L´Ampurdanés veient les dificultats per les que passen els dos velers decideix allunyar-se de la costa i esperar a que baixí l´onatge. Aquesta decisió és la més assenyada de totes i denota el bon criteri del patró.

A la musclera es van viure els moments més dramàtics

La resta velers: l´Alegria, el Simbad y el Hustler continuen amb normalitat i fan la virada a Blanes per retornar cap Arenys d´empopada. El primer en agafar la boia és l´Alegria. Quan estant a punt d’arribar a Arenys, cap a les quatre de la tarda, descarrega una forta tempesta. El primer és el Simbad que comença a realitzar l’arriscada maniobra d’entrada a port, cosa que aconsegueix amb moltes dificultats. Una forta onada fa bolcar el veler però l’embarcació retorna a la seva posició i aconsegueix el seu objectiu. Es dona la circumstància que els tripulants del Simbad portaven els arnesos de seguretat i cap d’ells es arrossegat cap a l’aigua. Quan el Hustler fa la mateixa maniobra, un cop de mar l´escora gairebé al límit i tres dels seus tripulants cauen a l´aigua. Un mor negat i la resta aconsegueix arribar a la platja de Caldes on són rescatats. L´Alegria vist els problemes dels seus companys decideix imitar a l´Ampurdanés i esperar unes hores mar endins a que baixés l’onatge.

La magnitud de la tragèdia va mobilitzar als pescadors de la confraria de Sant Elm que no van voler sortir degut a les males condicions que hi havia a la bocana del port. De totes formes, el mateix grup de pescadors es va organitzar i van anar fins a la musclera on van poder rescatar alguns dels nàufrags i cadàvers. La musclera va ser el lloc on es van viure els moments més dramàtics amb els velers naufragats, els tripulants a l’aigua, alguns encara vius i d’altres ja morts, l’equip de rescat format bàsicament per pescadors i curiosos que s’hi van apropar.

Diversos mitjans de comunicació es van fer ressò de la tragedia. LaGaceta Ilustrada en va ser un d´ells

Paradoxalment el refugi del port va esdevenir un trampa mortal pels que van voler entrar. Si s´haguessin endinsat mar endins, com van fer l´Ampurdanès i l´Alegria i esperar que passes el tràngol probablement no s’hauria de lamentat cap víctima.
Diversos mitjans de comunicació de l’època es van fer ressò de la tragèdia (La Vanguardia, ABC, Mundo Deportivo,…). A més a més les revistes Yate y Motonautica nº 52 i Gaceta Ilustrada nº 733 va fer extensos reportatges.

Històriademar i d´Espriu

Publicat el Juliol 8, 2013 per manelts

“Un petit poble de mar, amb pols i vent i mosques. I encara hi havia alguns pescadors. A la platja, gussis, comptades palangreres, coves i xarxes, dones que les adobaven, deixalles de peix”
(El Doctor Rip)

Les històriesdemar en l´homenatge a Espriu

Salvador Espriu reprodueix en la seva obra el paisatge, els costums, els oficis i les personatges d’Arenys de Mar, la mítica Sinera, el seu univers particular. Evidentment tots els aspectes d’aquell Arenys del passat relacionats amb el mar, la pesca i la navegació, també han tingut cabuda en la seva magnifica obra.

Per a fer més entenedora aquesta entrada he agrupat els textos del poeta en els següents apartats: mestrances, palers i avarada a la platja, pescadors i la pesca, temporals i el port.

– Mestrances
La construcció de vaixells va ser des del s. XVIII l’ofici de mar més important a Arenys de mar. A les mestrances de les platges de Sinera es van construir nombroses naus, algunes d’elles feren la cursa cap a Amèrica. Aquesta activitat va perdurar fins als anys 50 del s XIX.
En el següents passatges de “Laia”, Espriu fa una magistral descripció de l’ambient que es vivia en una de les nombroses mestrances de la vila: colors, olors, sons, textures que formen part d’aquest “univers” de platja.

“Sota la vela de les mestrança, les carcasses de dues barques a mig fer. Barrejades amb fustes, serres, garlopes, gúbies i aixes. A la sorra, empastifats de pega,els troncs serrats, quadernes, medissos, estameneres, barrines de Sant Elm i gafes. Al fons, el tranquil brandar de la mar ampla. Grups de pescadors que endegaven ormeigs, grinyolar de serres de cavall i pollines, deixalles de peix podrit que les mosques es menjaven. Enlluernament i esvoranc de la llum en la calç de les cases. Un perol fumejant de quitrà i resina de pi, mànecs de canya per a la llanada, estopa, encenalls i pots de pintura. Dominant-ho tot, la veu del vell Vilà dirigint el treball de la mestrança”
(Laia XII La Mestrança)

“S’ajupí i amb un cordill mullat de magra i aigua començà a dibuixar la silueta d’una quilla. De mica en mica, els homes anaven marxant. El sol queia de ple a ple damunt la vela de la mestrança.”
(Laia XII La Mestrança)

Al discurs final de la “Primera història d’Esther” l’Altíssim fa una pregaria per a tota la “gent de Sinera” i evidentment hi inclou els diferents oficis de mar.

“…No oblideu tampoc els Torres, que anaren i vingueren a través dels cinc oceans, i els altres pilots i mercaders que els emularen. I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances…”
(Primera història d´Esther)

-Palers i avarada a la platja
Els palers eren les persones que s’encarregaven d’avarar els bots i les barques. Per a facilitar els seu desplaçament “en terra” feien servir pals untats amb sèu que es col•locaven perpendiculars a la nau. Per sobre d’ells la barca lliscava a força de braços. La fusa és el període final de la avarada durant el qual un cap de la nau ja sura mentre l’altre encara és a terra i acaba quan la nau queda del tot ensurada.

A la fusa,
pels pals enseuats,
les barques varen lliscar
(D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

“Recordo amb detall cases i carrers del meu poble, vinyes, turons, rials, barques a la fusa. Sempre les recordo just en ser varades”
(Doctor Rip)

Familia de Pescadors a Arenys de mar

-Pescadors i la pesca
Arenys sempre ha estat més un poble de navegants i mariners que no pas de pescadors. La pesca a Arenys comença a prendre importància arran de la construcció del seu port, malgrat això, a la majoria de platges dels pobles costaners del Maresme hi havia una forta activitat pesquera.

Els sardinals van ser fins als anys 50 el principal art de pesca que es feia servir a les platges de la costa central i, evidentment, l’obra d’Espriu conté diverses referències a aquest art de pesca.

Si surts a sardinals,
veuràs potser
Moles brollar
(D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

Les sardinaleres solien sortir abans de la posta de sol per calar “a la prima” i abans de la seva sortida per calar “a l’alba”, així les captures eren millors.

Surt el vent de mar,
ara que vespreja,
cap a sardinals.

La fusa del vent
entelà de boires
tot l’esguard del cel

Amb els primers grills
juguen a cucorna
Els ulls de la nit
(Llibre de Sinera, XIII)

A vela o vogant, les barques feien proa fins als caladors. Un cop allí es calaven els ormeigs i els assenyalaven amb els galls.

“Mentrestant, les barques es fonien, totes juntes en l´horitzó i de mica en mica s’anaven separant. Els patrons es desitjaven bona sort i ordenaven que es calessin els ormeigs, ormeigs de jonc i murtra, ormeigs de malla. Assenyalaven amb galls i trincoles els llocs on quedaven els arts de pescar”
(Laia XXI El Xaloc)

“Al seu davant, l’Esteve s’afanyava a plegar la vela, lligant-la amb els botafions, i començà a parar els ormeigs, que ja tardejava i calia enllestir la pesca”
(Laia V Pesca)

L’ormeig romania calat un temps, normalment d´un dia per l´altre. Passat aquest període arribava el moment de llevar-lo. Aquest era l´instant més màgic de tota la jornada de

“Aleshores l´Esteve retirà de les fondàries nanses, garbitanes i morrenells, amb abundor de mòlleres, de sèpies i de pagells, de rogers i bogues. La barca balancejava, aixafada pel pes del peix, enlluernadora de lluïssor d´escates. L´Esteve hissà veles. Fins a ell pujà l´ofec d´aquelles humils vides. Assegurà, satisfet.
-Bona pesca.”
(Laia V Pesca)

Un cop llevat l’art i amb el peix a coberta, sense perdre ni un instant, les barques feien proa cap a casa per arribar primers i vendre a millor preu.

“La barca avançava molt ràpida i trencava amb soroll la solitud del mar. Quedaven endarrera planasses i sapes. La barca vorejava els escull, fregava el perill de les seques i fugia del parany callat de les anquines. De sobte, la platja i la blancor del poble”
(Laia V Pesca)

Arribats a la platja, encara hi havia la feina feixuga de desmallar el peix i col•locar-lo en paneres. Un espectacle que, cada dia, atreia als veïns de Sinera.

“Tota la vila sortia a rebre la pesca. Desmallaven la sardina i emplenaven semals i paneres de llagostes, petarcs, lluços, congres, jodrioles, morenes, guiules.”
(Laia V Pesca)

Arenys de mar en el passat

-Temporals

Sense prediccions meteorològiques, sense poder-se comunicar entre ells, sense motors, els navegants i els pescadors eren sorpresos, de tant en tant pels temporals. Amb els primers signes d’un canvi sobtat de l’estat de la mar. Les barques iniciaven el retorn cap a les platges, algunes vegades no arribaven a temps.

“El mar s’aquietava, i les barques s’afanyaven a tornar. Evolucionaven amb les veles rissades i maniobraven sense treva, per esmorteir el xoc contrari del vent. Es distingien els colors: verd, blau, negre, mangra. Se les veia navegar amb precaució, com vencien les dificultats. Els pescadors vogaven a la cia, enfilaven freus i evitaven esculls i barres i passos perduts enmig de roques”
(Laia XXIII Tornada)

La força de les onades portava fis a la costa les restes d’algun naufragi.

“De mica en mica el mar escopia les despulles de la seva pressa. Arribaven desferres de quillats, sardinals, palangreres. Les barques s’anaven atansant. Una portava la quilla mig esbotzada, una altra mostrava una esquerda enorme. A moltes els faltava l’arbre, a totes els jocs de cordes i bossells.”
(Laia XXIII Tornada)

“El poble comptava les barques que no havien retornat: hi havia testimonis del naufragi de moltes.”
(Laia XXIII Tornada)

-El port

El port d’Arenys pren protagonisme als versos finals del Llibre de Sinera. En aquest cas l’arribada a port pot ser considerada com el final del camí.

Aigües tranquil•les, olioses, brutes.
Amen entrant a port, en aquet refugi,
molt a recer de la difícil mar.
Evitaré l’esglaiadora boia
que es mou entre deixalles davant.
Els ulls entreoberts miren fix i no veuen
la roda alta de proa, coronada
amb un inclinadíssim cap de mort.
Conec com s’acomplia tot el temps
de la navegació i el seu retorn,
mentre s’atansen a poc a poc vers la barca,
des de l’esclat de la llum aturada,
del clos silenci estant, llises parets del moll.
(Llibre de Sinera XXXIV)

La tempesta perfecta

Publicat el gener 29, 2013 per manelts

El 31 de gener de 1911 va tenir lloc el temporal de mar documentat més important que ha sofert la costa català.

El temporal a Calella, malgrat no provocar víctimes, va descalçar la via del tren i va afectar nombroses cases del barri de Pekin (actual carrer Anselm Clavé entre Sant Isidre i Riera Capaspre)

El temporal de la Candelera, nom popular amb que es coneix aquest episodi, va afectar la majoria de poblacions costaneres com Vilassar, Mataró, Caldes d’Estrac o Sant Pol. Els danys també van ser quantiosos a Badalona (dues barques perdudes i 11 morts), a Barcelona (tres barques perdudes i 18 morts) i a la Costa Daurada, especialment a Cambrils on van perdre la vida 16 mariners i es van negar 5 barques.

La comandància de marina no va donar les dades oficials de la catàstrofe fins al 7 de febrer, en total 140 persones van perdre la vida entre el cap de Tossa i el de Sant Antoni a Alacant. Les víctimes i les embarcacions enfonsades a la costa del Maresme és la següent:

Tradicionalment el gener es caracteritza per un període de bonança que els pescadors anomenen minves de gener en què el mar està com una bassa d’oli, i és que el dia 31 es va despertar seguint la tònica dels anteriors. Com cada dia els pescadors van sortir a feinejar amb els seus gussis i barques de mitjana cap als caladors, com havien fet sempre: sense previsions meteorològiques, sense motors a les embarcacions, sense possibilitat de comunicar-se o rebre informació i sense ports on refugiar-se en cas de mal temps.

Una baixa pressió que es va aprofundir al centre de la península va ser la responsable del reforçament del vent de sud-est i est que, amb una llarg recorregut per la mediterrània, que fou la causa del temporal. (Servei meteorològic de Catalunya)

A mig matí, quan la majoria de barques ja s’havien fet a la mar, van començar a créixer cumulonimbus amenaçadors a llevant que s’anaven apropant de manera perillosa a la costa. Els pescadors, en plena feinada, van començar a témer per la seva seguretat i van posar rumb a les platges d´on havien sortit però la velocitat del front era major a la que navegaven i molts van ser sorpresos per la gropada. El vent va començar a bufar de component est i les onades van créixer degut al llarg recorregut que tenia sobre la massa d’aigua. Aquell grop s’havia convertit en un veritable temporal d’onades de més de nou metres i amb unes conseqüències tràgiques. El temporal durà tota la nit fins a l’endemà. Les majoria de barques van ser “arrossegades” cap al sud, moltes van intentar refugiar-se al port de Barcelona i d´altres van posar rumb cap a la platja de Sant Pol, un dels pocs llocs amb un cert resguard.

El llibre Historietes santpolenques (1986), de Jaume Rodríguez Suriñach, recull una descripció de l’episodi. L’autor descriu les hores prèvies a la tragèdia: “Eren les primeres hores del dimarts 31 de gener de 1911 dintre una nit de calma sangrenta, la mar plana com un plat, el cel tot estrellat sense un núvol, sense res, ni cap senyal que indiqués un canvi dintre aquella dolçaina”. Rodríguez també relata la formació dels núvols de tempesta “Devien ser pels voltants de les 9 quan darrera la serra tot dret tramuntana es formava una nuvolada grossa i negre que s’anava estenent per tot el llevant amb una espessa murada d’aspecte amenaçador”. En el mateix text es narra l’esforç dels Santpolencs per a salvar als pescadors “La fúria del temporal no cedeix, però ara!, crida la gent, sembla que venen unes ones planejant sense rompents. Són moments decisius, els palers donen el crit ritual de Sia!, la primera barca pren moviment, els pescadors superen les seves quasi esgotades forces, s’aferren fort als rems, l’escalem de bruc resisteix aquell impuls humà; és la il·lusió salvadora de l’instint de supervivència”…. “A la platja de Moré des de les 12 del migdia, els moments més perillosos del devastador temporal fins a la vesprada foren salvades algunes barques forasteres i 60 pescadors locals que componien les tripulacions de les sis parelles del bou del nostre poble. Tots els pescadors que vingueren a refugiar-se a les nostres platges de Sant Pol foren salvats, igualment que les seves barques, solament s’hagué de lamentar la pèrdua d’una d’elles…”

Les platges eren llocs ocupats plenament per activitats relacionades amb la pesca i la navegació que, lògicament, també van ser molt afectades (Sant Pol probablement entre 1910 i 1920).

De la mateixa forma, Lluis Beulas, explica a la publicació Singladures (nº4 de juny de 1987), Butlletí del Museu de la Marina de Vilassar, el que va viure en al seva pròpia pell aquell dia: “Cap a les tres de la tarda, es desfermà sobtadament un fort vent de tramuntana de més de 115 quilòmetres per hora, trossejant i arrencant fulles i troncs d’arbres, teules de les teulades, i si més no, una quantitat impressionant de paraigües dels pobres vianants que havien de desplaçar-se; però per a ells tot va acabar en un esglai; no es pot dir el mateix dels pescadors”… “La bonança d’aquells dies va fer que les barques de pesca sortissin com de costum, i varen ser sorpreses per la tramuntana que, un xic endins, agitava molt fort l’aigua i aixecava ones altíssimes. Els patrons de les embarcacions suspengueren immediatament la feina i posaren proa a terra.”…“Però el vent bufava a ratxes tan irregulars que feia dificilíssim governar les barques i no tingueren més remei que posar rumb cap a Barcelona amb l’esperança d’entrar a port.”

Esquela amb motiu de la mort dels pescadors de Vilassar de Mar.

El ressò a la premsa de l’època va ser important, l’endemà la Vanguardia publicava aquesta noticia i durant les setmanes següents diversos mitjans van escriure articles relacionats: La Costa de Llevant, La Veu de Catalunya (11 de febrer de 1911 nº 175) i El Diario de Gerona ( 2 i 4 de febrer de 1911), fins hi tot el setmanari satíric L´esquella de la torratxa mostra el sentiment de condol envers les víctimes i les famílies. A més, la desgràcia va activar una solidaritat mai vista en els pobles de la costa i es van realitzar nombrosos actes benèfics per recaptar diners pels afectats.

A Arenys de mar el temporal de la candelera no va causar cap víctima si bé, els estralls provocats van ser el pretext per començar a elaborar els primers estudis per a la construcció d’un port refugi per evitar danys en el futur. El procés però es va allargar gairebé cinquanta anys quan es va fer realitat el port d’Arenys, però això és una altra històriademar.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: temporals