Verduretes molt poc populars

Publicat el Juliol 13, 2015 per Manel

Que les espècies més desconegudes tinguin nom popular és bastant estrany. De fet, les algues són, per a la gran majoria, aquells estranys vegetals que viuen submergits a les roques litorals i per això molt poques tenen el privilegi de tenir nom popular en la nostra llengua.

Malgrat que, com les plantes realitzen la fotosíntesis, lluny de tot plegat, les algues es consideren un regne apart. Formen el regne dels protoctists, una mena de calaix de sastre on comparteixen protagonisme amb organismes on la distinció entre animal i vegetal és més aviat subtil car algunes vegades barregen característiques.

L´enciam de mar, una sugerent alga comestible freqüent al nostre mar

Les algues, com tots els protoctists, són organismes tal•lòfits, és a dir, les seves cèl•lules no estan organitzades formant teixits especialitzats. Per això, malgrat la seva morfologia ens enganya moltes vegades, no tenen ni arrels, ni tija ni fulles veritables histològicament parlant.

Una de les coses curioses d’aquests éssers vius tant desconeguts és la seva senzillesa a l’hora de ser classificades en grups. Per fer això es fa servir el color del seu pigment fotosintètic, així, hi ha les algues blaves (malgrat que avui aquestes es troben molt més a prop dels bacteris), les algues verdes, les algues brunes i les algues vermelles.

Poques algues són popularment conegudes i per això moltes no tenen noms populars. Segurament, el fet que la nostra tradició cultural culinària no consideri les algues com a ingredients habituals dels nostres plats hi ha contribuït enormement. En el cas dels bolets, per exemple, en les regions micòfil.les hi ha una gran diversitat de noms entre les espècies comestibles o no, en canvi, en àrees micòfobes això no passa. Així doncs, el fet que les algues se les consideri que no tenen cap mena de interès gastronòmic ha contribuït al nostre desconeixement. Només cal mirar qualsevol receptari de cuina japonesa per exemple, un país “algofil”, i us podreu adonar de la riquesa d’aquesta llengua en aquest camp.

El pèl sauper, una bona herba per a les salpes

Nutricionalment parlant, les algues són ingredients amb un baixíssim contingut en greixos i molt riques en fibres, sals minerals, vitamines i antioxidants. Elements essencials en les dietes saludables, cosa que, a priori, les hauria de fer molt interessants des del punt de vista culinari.

Entre les algues mediterrànies també n’hi ha de comestibles. L´Enciam de mar (Ulva lactuca i Ulva rigida) són pel seu nom espècies ben suggerents. També Ulva compressa s’inclouria en aquest paquet. Una espècie molt propera a aquesta darrera és Enteromorpha intestinalis que els asiàtics anomenen “Aonori”. En el cas de Porphyra umbilicaris, aquesta es comercialitza en els mercats japonesos amb el nom de “Nori”que avui, amb la moda del Sushi, és molt popular arreu. En els nostres fons però s’hi troba Porphyra leucosticta. Altres algues comestibles serien la Peluqueta (Codium vermilara) o Dictyota dichotoma. De totes les algues mediterrànies Rissolella verruculosa és potser l’espècie més popular de totes a nivell culinari. És abundant, fàcil de recol•lectar i es consumeix crua en amanides.

Rissolella verruculosa, pot-ser la més popular de les nostres algues comestibles

Les espècies mediterrànies properes al gènere Gelidium són també molt interessants pels agents gelificants que contenen i que són molt apreciats en l’industria agroalimentària.

Malgrat tot hi ha altres algues sense interès culinari però força abundants que també tenen nom popular en la nostra llengua: La boina o beca (Codium bursa), el pèl super (Cystoseira mediterranea), el cabell d´àngel (Arthrocladia villosa), el pèl (Halopteris scoparia) la sucreta (Lithophyllum incrustans), el trottoir (Littophyllum bysoides), la cua de paó (Padina pavonia) o la cama-roja (Caulerpa prolifera) en són alguns exemples. Uns riquesa biològica i cultural que caldria reivindicar per no acabar perdent.

Domini públic?

Publicat el Juny 22, 2015 per Manel

Certament això de la llei de costes i del DPMT (domini públic marítim-terrestre) té moltes interpretacions. La nova llei de costes, anomenada “de protección y uso sostenible del litoral” que, és una modificació del que fins llavors s’anomenava llei de costes (Ley 22/1988, de 28 de julio), ha representat la darrera embranzida per a que la cultura “del pelotazo” tingui arguments legals per a continuar inflant la bombolla.

La llei de costes mai va tenir una aplicació efectiva a la majoria del nostre litoral. Aquesta nova modificació que, suavitza encara més els termes proteccionistes de l’antiga llei, entre moltes altres coses, permetrà la regularització d’actuacions realitzades amb total impunitat els darrers anys i donar seguretat jurídica a les mateixes. A més, ara, en determinats nuclis de municipis com: Roses, Castelló d’Empúries i Platja d’Aro han estat excloses de la legislació promocions conflictives en el domini públic. Aquesta modificació ha permès també ampliar el termini de les concessions, moltes d’elles acabaven al 2018.

La temeritat d’edificar a primera línia comporta que l’administració hagi d’invertir molts diners en protegir aquests béns amb mesures del tot insostenibles. Edificació derruïda pels temporals a la punta de la Tordera.

En teoria la llei de costes establia una servitud de protecció en el DPMT que, té una amplada de 20 m des de la línia DPMT en zones urbanes i de 100 metres es sòl no urbanitzable. Amb aquesta modificació de llei, la servitud queda rebaixada als 20 m en els llocs que, malgrat ser catalogats al 1988 com sòl no urbanitzable, s’hi havia edificat il•legalment. Ara doncs, queden perfectament legalitzades aquestes il•legalitats.

Aquesta reducció en la servitud de protecció, a més de ser un insult i un menyspreu per a les conseqüències globals del canvi climàtic representa un model costosíssim de protegir a nivell medi ambiental i econòmic. Actuacions com les regeneracions artificials de platges amb sistemes de dragues o bé la protecció d’infraestructures situades en llocs inadequats queden ara plenament justificades. Així, darrera de cada nova promoció, es veuen reforçades les polítiques de protecció d’aquestes amb sistemes molt poc respectuosos per al medi i amb un enorme cost.

Platja de Llorell a Tossa on les edificacions se situen a sobre mateix del sistema dunar de la platja vulnerant tots els principis de la llei de costes.

Segons el “ministerio”, aquesta reforma de la llei té per objecte reforçar la protecció del litoral davant dels excessos urbanístics i vetllar per la conciliació entre la protecció i les activitats econòmiques. El cert es que aquesta reforma és una mena d’amnistia a totes les irregularitats que s’han produït històricament en el nostre país i dona peu a continuar amb el mateix model urbanístic a primera línia de mar.

Un altre aspecte destacable de la llei és que, teòricament hauria de garantir l’accés públic i gratuït al mar, i els usuaris sabem perfectament que això no passa exactament així a molts llocs de la nostra costa.

Cala Bona a Tossa on la guingueta, any rere any, ocupa i privatitza tot l´espai.

A la costa Brava tenim nombrosos exemples d’aquesta ocupació il•legal en forma de concessions administratives, com per exemple la guingueta de Cala Bona que ocupa i privatitza tota la platja i que hauria de fer caure la cara de vergonya a l’ajuntament de Tossa per a autoritzar-ho en forma de renovació del permís any rere any. En el mateix municipi també hi ha les edificacions de la platja de Llorell, que romanen en peus immutables com a ofensa al nostre sistema judicial.

Les nostres Cales Bones

Publicat el Març 9, 2015 per Manel

Si un topònim es repeteix al llarg de tota la costa, aquest és el de Cala Bona. De fet trobem a la costa Brava quatre platges amb el mateix nom. La més septentrional de totes, és la cala Bona del Cap de Creus, a continuació la cala de la Roca Bona de Palamós, més al sud, la Cala Bona de Tossa i per finalitzar la cala Bona de Blanes.

Aquest topònim també es freqüent arreu dels Països Catalans. De totes, potser la més coneguda és la Cala Bona de Mallorca. Avui, però aquesta platja és una de les més horribles localitats turístiques de l’illa.

En tots els casos l´origen del mot es deu a les excel•lències del lloc com a refugi per als pescadors en cas de temporal. Una cala és “bona”, quan està protegida dels vents locals, especialment del més perillosos.

Cala Bona de Cadaqués

Cala Bona és un oasi de tranquil·litat al marge de la Tramuntana

Situada a mig camí entre Portlligat i el Cap de Creus, és juntament amb Jugadora, una de les platges més orientals casa nostra. Tapissada de posidònia i protegida de la tramuntana, és un oasi de tranquili.litat quan bufa el vent del nord. Cala Bona és formada per tres petites platges rodejades d’una vegetació exuberant on hi destaca el càdecs (Juniperus oxycedrus), que probablement va donar lloc a Cadaqués. Les colles de l´encesa es disputaben aquest indret sabedors de la seva benignitat.
Cala Bona de Palamós

Cala Bona o la platja de Rocabona forma part del conjunt que molts anomenen Cala Estreta. Foto: Marc Adroher

Aquesta cala també pren el nom de platja de Rocabona, es troba situada en el conjunt que molts anomenen Cala Estreta: (Cala Estreta, Cala d´en Redemon, Cala de al Roca Bona i Cala del Cap de Planés). En aquest cas el mot prové de la roca que hi ha llevant de la mateixa i que la protegeix del vent de component nord. Malgrat el sobrenom de “bona”, aquesta és una platja exposada a les llevantades i a les garbinades.
Cala bona de Tossa

Restes de la guingueta de Cala Bona que agredeixen al paisatge i malmeten una soca de murtra

A molt poca distància de Tossa, en un racó just abans d’arribar a cala Pola i rodejada d’una bonica pineda que quasi arriba “a pet d´ona”. Durant l´estiu es converteix en una indret prescindible i ple a vessar d’embarcacions que hi passen el dia i que amarren amb total impunitat, a voltes impedint el pas. Per acabar-ho d’adobar, una funesta guingueta de platja ocupa tot el fons de la cala com si allò fos propietat privada i degradant moltíssim el paisatge. A l´hivern, l´indret és un lloc tranquil, malgrat que hi són molt evidents les restes de la infraestructura estiuenca. Si hi aneu en aquesta època fixeu-vos en la soca de murtra (Myrtus communis) que intenta sobreviure i que cada any, irremeiablement, és talada. No deixa de ser estrany com encara es pugui continuar renovant la llicència per aquesta activitat.
Cala Bona de Blanes

Cala Bona o Cala Sant Francesc, és la menys bona de totes. Foto: Jordi Marcó

Primera gran cala de la Costa Brava, situada pocs metres a llevant de la pròpia vila. D’ençà de la construcció de l’ermita de Sant Francesc al 1681, canvia de nom i avui es molt més coneguda com a Cala de Sant Francesc. L’antic topònim però s´ha mantingut i es usat pels propis habitants de Blanes i especialment pels més assidus a aquesta platja.
De les quatre, aquesta és la cala “menys bona” de totes pel que fa a la protecció que ofereix als navegants. Fins hi tot a l’extrem de llevant es troba Es Niell, un parany per a la navegació.

Vallpresona, el paradís costaner

Publicat el febrer 16, 2015 per Manel

Vallpresona o Vallpregona és una de les platges menys concorregudes de la costa que hi ha entre Tossa de Mar i Sant Feliu de Guíxols. Malgrat que pertany al terme municipal de Sant Cristina d’Aro, fa partió entre aquests termes municipals.

Vallpresona és la platja de còdols que hi ha entre Salionç i el Senyor Ramon

La platja de Vallpresona és l’única platja d’aquest tram de costa que està formada per còdols i graves, aquests han estat arrossegats pel torrent que hi mena. A peu s’hi arriba a partir de la carretera que uneix Tossa amb Sant Feliu. Un cop arribats al punt, cal seguir un corriol que ressegueix pràcticament el mateix curs que la riera. El passeig, de poc més d’un quilòmetre, val la pena per la força que pren l’exuberant vegetació que hi trobem en el recorregut i és que la riquesa vegetal de l´indret és enorme.

L´absència d´edificacions, la densa coberta vegetal i l´illot de Sa Galera són els signes d´identitat de Vallpresona

Des del mar, Vallpresona dona l’estranya sensació d’arribar a una illa deserta. L’absència de edificacions i la coberta vegetal ens ajuden a sentir-nos, encara que sigui per uns instants, una mica Robinsons. El desembarcament allí és una mica delicat pels afloraments rocosos.

Al bell mig de la petita badia que forma la platja s’hi troba l´illot de Sa Galera. Al Mar d’Amunt del Cap de Creus, a Cala Galera, també apareix aquest topònim en l´illa que hi ha al davant de la mateixa. Segurament el nom tingui a veure en que les illes recorden la forma d’aquest tipus d’embarcació.

Limita per llevant amb la Cala Cabanyes o de Concagats, un sorral molt acollidor però bastant més freqüentat de Vallpresona. Travessant aquest petita platja i grimpant per les roques és possible arribar fins a l’espectacular platja del Senyor Ramon. De fet, hi ha gent que utilitza aquesta ruta per arribar a Vallpresona. A ponent, la seva veïna és la platja de Salionç, una aberració urbanística amb un elevat impacte sobre el paisatge. Afortunadament, l’accés a peu de Salionç a Vallpresona no és possible.

La platja de Vallpresona està formada per còdols. Foto: Josep Valentí

Als anys 70 s’hi va establir en aquest lloc un assentament hippie que s’hi va mantenir algunes dècades i que poc a poc va anar degenerant fins a convertir-se en una àrea d’acampada lliure bastant degradada. Aquest assentament va ser desmantellat definitivament l’any 2000, malgrat que avui encara es possible de trobar-hi, especialment a l’estiu, persones que hi passen llargues temporades.

L’especulació urbanística també va tenir el seu protagonisme en la història de Valpresona i la platja es va salvar, gràcies a la mobilització ecologista de l’època.

La rere platja es formada per un bosc ben constituït d’alzines, suros, pins i algun que altre tamariu. Des del punt de vista botànic cal destacar la presencia en aquest punt de la lleterassa arbòria (Euphorbia dendroides), un arbust que representa un vestigi dels boscos tropicals que hi havia en aquestes contrades a l’era terciària i que actualment és molt rara a casa nostra i per això està protegida pel decret 17-2008, però això, és una altra històriademar.

Una platja viva (3): els ocells

Publicat el Juliol 14, 2014 per Manel

Les platges són ambients molt canviants i ocupats de manera intensa per l´activitat humana en determinades èpoques de l’any i els éssers vius que viuen a les platges han vist enormement modificat el seu ambient. De tots, pot-ser els més afectats han estat els ocells que hi nidifiquen a la sorra de les nostres platges ja que comparteixen espai amb els banyistes i els serveis típics. Malgrat tot, algunes espècies irreductibles, encara hi nidifiquen i d´altres troben en les platges l´aliment o les àrees de descans després dels seus vols a mar obert per anar a alimentar-se.

El corriol camanegra és una espècie típica de platja

A l´hivern, nombroses espècies que han criat als països nòrdics migren cap al sud per trobar en les nostre litoral unes condicions més bones per passar la temporada. En aquesta època les platges, ja molt més desertes, són el refugi d´aquests ocells hivernants que hi troben la tranquil•litat típica d´aquesta estació.

Quan parlem d´aus marines, fem referencia a un grup heterogeni d´ocells que tenen com a denominador comú el fet de desenvolupar alguna part del seu cicle vital o de viure prop del mar. Així distingim tres grups d’aus marines: Espècies que no es decanten de la zona de platja i aigües poc fondes com ara els corriols. Espècies que només freqüenten les aigües litorals i no sobrepassen els límits de la plataforma continental com les gavines i els xatracs. I espècies que freqüenten el mar obert i rarament s’apropen a la costa com les baldrigues o els mascarells.

La protecció de la zona de nidificació del corriol camanegre a la platja de la gola del riu Ter.

El primer grup és el que es veu més afectat per la intensa ocupació de les platges i espècies com el Corriol camanegre (Charadrius alexandrinus), que nidifica a la mateixa sorra, corre un seriós perill de desaparició. Per niar selecciona indrets amb poca vegetació i amb presència de restes dipositades per les onades. Avui aquesta espècie encara nidifica a les platges del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, si bé la forta pressió humana sobre les platges fa que sigui una espècie molt vulnerable. Aquí es realitza durant l´època de nidificació un abalisament de la platja per evitar l´entrada d´usuaris. Aquesta protecció permet reservar una part de la zona sorrenca on cria habitualment l’espècie i impedeix el pas als banyistes i usuaris de la platja. Els exemplars hivernants es poden observar a tota la franja litoral.

NIu de corriol a la sorra de la platja. Els ous són críptics

A les platges del Maresme encara hi ha algunes parelles de Corriol camanegra que fan els seus nius a la platja de Malgrat, a la punta de la Tordera i a la platja de Premià. En aquests cassos la presència d’aquesta au es deu a la protecció de la vegetació típica de platja. Abans de l’ocupació de les platges maresmenques pel turisme de masses, aquesta espècie era molt abundant en totes les platges de la comarca. Segons Pere Cordero, als anys 40 – 50, els nius d’aquesta espècie eren coneguts pels pescadors. No era estrany que els nens dels pobles “de mar” anessin a les platges a buscar nius de corriol.

Una platja viva: les plantes

Publicat el Mai 12, 2014 per Manel

En les platges més ben conservades, la vegetació típica de platja fixa les dunes.

Amb l’arribada del bon temps la vegetació típica de platja comença a créixer, a florir, i omple el rere platja de tonalitats i olors primaverals. Moltes d’aquestes plantes són anuals i estan ben adaptades a les precàries condicions ambientals que ofereix la platja: suporten l’elevada aridesa del medi, la forta irradiació solar, la inestabilitat del substrat, el fort vent i les concertacions elevades de sal en l’ambient.

Si a tots aquests factors adversos de caire natural hi afegim la forta pressió humana que pateix aquest ambient, ja tenim la combinació necessària per a fer d’aquest grup d’espècies uns habitants molt vulnerables.
En aquest mateix sentit, coincidint en l’època de bany, els ajuntaments de costa posen en marxa els plans d’usos i de sanejament de les seves platges i de manera ignorant i sota el pretext d’oferir millor servei als banyistes, usen maquinaria pesada de “neteja” indiscriminada que remou i garbella la sorra destruint els plançons que tímidament comencen a brotar.

La maquinaria pesada de natejaq malmet el sistema natural

La maquinaria pesada de neteja només serveix per destruir la vegetació autòctona de les platges.

A la platja hi viuen un conjunt selecte d’espècies de plantes i aquestes s’agrupen en dos tipus: unes plantes més preparades a viure a la sorra, plantes psammòfiles, que estan adaptades a l’elevada aridesa i a la inestabilitat del sòl i unes altres, plantes halòfiles, que suporten bé les elevades concentracions de sal a l’ambient. Tant un com l’altre juguen un paper molt important en la formació i la consolidació dels sistemes dunars.

En moltes platges trobem espècies indicadores d´un ambient més o meyns alterat com el cascall marí o el rave marí, compartint hàbitat amb espècies invasores com el bàlsam.

Entre les espècies típiques de platja es pot destacar el jull de platja (Elymus farctus), el gram de platja (Sporobolus pungens) i el borró (Ammophila arenaria) acompanyats de lliri de mar (Pancratium maritimum) i el panical marí (Eryngium maritimum) en els llocs més ben conservats i del cascall marí (Glaucium flavum) i el rave de mar (Cakile maritima) a la resta.

En aquest sentit des del 2001, s’han fet una sèrie d’actuacions molt senzilles en algunes platges del Maresme que van encaminades a la recuperació i restauració de les dunes litorals. Així en municipis com Sant Pol de Mar, Canet de Mar, Arenys de Mar, Malgrat de Mar i Vilassar de Mar, entre d’altres, s’ha portat a terme experiències de regeneració d’aquest tipus de vegetació autòctona, que pràcticament havia desaparegut com a conseqüència de l’ús massiu de les platges.

En algunes platges del Maresme s´estan duent a terme projectes de protecció de la vegetació típica de platja.

La restauració i regeneració dunar ha permès la conservació d’espècies úniques com la Silene de platja (Silene niceensis), el Passacamins marí (Polygonum maritimum) o la Lleteresa de platja (Euphorbia peplis), que després de dècades d’absència han retornat una altre vegada.
A més d’aquest tipus de vegetació és molt freqüent trobar-hi també plantes ruderals típiques d’ambients degradats o bé plantes ornamentals que en alguns casos es poden convertir finalment en espècies invasores. Aquests grups de plantes, si que s’haurien de controlar i eradicar per a afavorir a les espècies autòctones.

La frontera “Terramar”

Publicat el Abril 14, 2014 per Manel

La interfase aire-aigua és un dels hàbitats més extrems pels organismes vius. En una franja vertical d’uns pocs centímetres es succeeixen una sèrie de fluctuacions ambientals que només són capaces de suportar un petit grup d’espècies.

Aquí, l’ambient terrestre es converteix de manera sobtada en marí i en aquesta frontera hi ha una barreja de característiques dels dos medis. Alguns éssers vius, que són més terrestres, han d’aguantar les elevades concentracions de sal ambiental típica dels hàbitats marins. Altres, que són més marins, han de suportar períodes més o menys llargs a l’exposició a l’aire.

Els canvis ambientals varien de forma paral.lela i tenen com a conseqüència la formació d’una sèrie de franges o horitzons caracteritzats per la presencia i l’abundància d’uns organismes concrets que van substituint- se al llarg de la vertical.

Aquesta variació ambiental és uniforme al llarg de l’horitzontal i té com a conseqüència la formació d’una sèrie de bandes o cinturons caracteritzats per la presència d’uns éssers vius majoritaris que es van substituint a mesura que les condicions canvien. Aquest establiment d’organismes en bandes paral•leles se l’anomena zonació litoral i es ben visible en aquesta interfase. Cadascuna d’aquestes franges rep el nom d’horitzó.

Estatge supralitoral limita amb les comunitats terrestres i és poblat per organismes que necessiten una emersió gairebé contínua. Únicament és mullat pels esquitxos de les onades. (Il•lustració: Jordi Corbera)

Quan s’estudia aquesta estreta franja sobre les roques litorals, es distingeixen bàsicament dos microambients. El superior és una àrea permanentment emergida i correspon a la zona d’esquitxada o supralitoral. En aquest estatge la component terrestre encara es molt forta. En el supralitoral s’observen dos horitzons clarament separats. El primer, dominat pel liquen negre (Verrucaria symbalana) i el segon per la gla de mar de rompent (Chthamalus stellatus). Per sobre del supralitoral, l’hàbitat és completament aeri i és dominat per plantes rupícoles que resisteixen les elevades concentracions salines i la forta aridesa ambiental. En ell s’hi localitzen espècies halòfiles com el fonoll marí (Crithmum maritimum) o la pastanaga marina (Daucus gingidium).

L’estatge mediolitoral és poblat per organismes que requereixen o toleren l’emersió però que no poden sobreviure en una immersió permanent. És mullat regularment pel vaivé de les onades. (Il•lustració: Jordi Corbera)

Per sota de l’estatge supralitoral es descriu un ambient molt més marí anomenat mediolitoral. Aquí hi predominen algunes espècies d’algues que estan adaptades a les fluctuacions del nivell de l’aigua. El mediolitoral es veu emergit i submergit permanentment pel ritme de les onades. Quan les condicions físico-químiques són bones hi podem observar l’horitzó de Rissoella verruculosa, una alga que és comestible i el “trottoir”, una bioconstrucció molt interessant formada per Lithophyllum byssoides que forma una cornisa plena d’un entramat de cavitats on s’allotja una gran biodiversitat. Quan les condicions empitjoren, apareixen algues filamentoses típiques de llocs alterats com Bangia atropurpurea, Enteromorpha compressa i Ulva linerais que substitueixen a les espècies anteriors.

Rissoella verruculosa és una alga vermella típica de l´estatge mediolitoral que forma un horitzó fàcilment identificable.

Per sota del mediolitoral es descriu l’infralitoral, ja permanentment submergit, però això és una altre històriademar.

El temporal de les faves

Publicat el Març 3, 2014 per Manel

El temporal de les faves és una llevantada característica que cada any assota la costa catalana pels volts de l´equinocci de primavera. Any sí any també, uns dies amunt, uns dies avall, el temporal de les faves arriba puntual al litoral central català i en particular a la costa del Maresme. Allí, les faveres plantades arran de mar a la plana deltaica de la Tordera són els testimonis muts a primera fila d´aquest fenomen meteorològic.

Situació típica de llevant: la borrasca a punt de passar per l’estret de Gibraltar i entrar a la Mediterrania

El nom d’aquest episodi es fruit de la cultura popular dels pobles de mar. Al Maresme, la convulsió meteorològica, coincideix en el temps amb el període de recol•lecció d’aquesta lleguminosa. El nom va ser popularitzat per Josep Pla en el seu relat La Tramuntana “La tramuntana de l’equinocci sol anar lligada amb el que els pagesos del Maresme anomenen el temporal de les faves”.

Al Maresme, en l´equinocci de primavera les faveres estan al punt

La situació meteorològica es caracteritza pel vent de llevant acompanyada de pluja forta, a vegades intermitent i força variable. El vent remou les faveres litorals, ja força altes en aquesta època i fa ballar les seves tavelles que ja estan al punt i les fulles i les flors que ens regalen danses de reflexos argentats.

En ser un vent de component marítim, impregna tot l’ambient d’un característic i inequívoc gust a sal marina que es barreja amb les flaires aromàtiques del romaní més litoral que ja és florit.

Les faveres de la plana al·luvial de la Tordera en són els muts testimonis d´aquesta convulsió

Les llevantades també es repeteixen de forma periòdica en l’equinocci de tardor, en aquest cas rep el nom popular de “temporal de les bótes” o “rentabótes”. Aquest sol aparèixer a mitjans de setembre coincidint amb la verema. En aquest cas, el nom té el seu origen a que antigament els pagesos aprofitaven aquesta pluja per a treure les bótes de vi perquè fossin rentades i així tenir-les apunt.

L´herba màgica

Publicat el Juliol 29, 2013 per Manel

El fonoll marí, (Crithum maritimum) és una planta típica del litoral rocós que viu bé sobre penya segats fins gairebé on arriben els esquitxos de les onades. Creix també en ambients més sorrencs o de còdols ben a prop de la roca. El fonoll marí, és l’espècie més freqüent als roquissars litorals de la nostra costa. Malgrat el seu nom, l’única cosa que l’emparenta amb el fonoll “terrestre” (Foeniculum vulgare) és el seu aspecte i en especial la seva inflorescència en forma d’umbel•la .

Tant el fonoll, com el fonoll marí presenten inflorescències en forma d´umbel·la

Com la majoria de plantes típiques del litoral presenta una sèrie d’adaptacions per a sobreviure un ambient tant inhòspit. En aquest cas, la planta té les fulles crasses (carnoses) i glauques (clares).

És una planta rica en iode, brom i d’altres sals minerals. Té una concentració en àcid ascòrbic (vitamina C) molt elevada, raó per la qual ha passat a la història com a una planta antiescorbútica, que formava part de la dieta dels navegants transoceànics.

El fonoll marí és aperitiu, diürètic i tònic. Les seves tiges i fulles són molt aromàtiques i s’utilitzen en la preparació d’olives en adob i també en la salaó d’anxoves.

És excel·lent acompanyant tot tipus d´amanides

A Ses Illes, el fonoll marí es molt apreciat i es consumeix de manera habitual conservat en vinagre. Es fa servir per acompanyar el pa amb oli, les amanides i fins hi tot algun peix al forn. A les Balears, aquesta planta està protegida pel govern des del 2005 per evitar la seva sobreexplotació i es necessita una autorització per collir-la. Malgrat tot hi ha nombrosos furtius que es salten la llei i que estant duent aquesta espècie a uns nivells força preocupants. La demanda del mercat per aquest producte cada dia és més elevat i fa que hi hagi empreses especialitzades en la seva preparació i conservació.

Des de Mallorca, el fonoll marí es comercialitza a altres indrets del món.

La fama del fonoll marí s’ha escampat des de Mallorca a altres indrets on el producte es considerat com una “delicatessen”. A la Gran Bretanya i especialment a Alemanya, el meerfenchel, nom amb que es coneix aquesta planta, cada vegada és més conegut. Fins hi tot el prestigiós “Der Spiegel”, l’anomena “l´herba màgica de Mallorca”.

La millor època per a la seva recol•lecció són els mesos de maig i juny, quan la planta està en optimes condicions. La preparació del fonoll marí passa per deixar els brots tendres en aigua i sal durant un mes, a continuació es col•loquen en recipients amb vinagre durant un altre mes.

Fonoll marí a la Musclera (Arenys de mar)

A Arenys de mar, el fonoll marí és una planta abundant a la musclera, això sí, si voleu aplegar alguns brots haureu de ser molt curosos.

Hostes vingueren

Publicat el Mai 13, 2013 per Manel

Detall del Carpobrotus, les seves fulles crasses tenen forma de patates fregides

La franja litoral és un ambient extremadament fràgil sotmès a forts impactes que posen en perill aquest hàbitat i la seva flora autòctona: plantes arenícoles i rupícoles, segons creixin en ambients arenosos i dunars o sobre roques, espadats i costes escarpades.
Després de la sobrefreqüentació humana, el principal perill que pateix la façana litoral és la presencia d’espècies vegetals invasores, entre elles, la més important, és el bàlsam (Carpobrotus edulis i Carpobrotus acianiformis). Les espècies invasores són la segona causa de pèrdua de biodiversitat a escala global després de la fragmentació i desaparició dels hàbitats.

Carpobrotus a una platja del Cap de Creus (foto Anna Nadal)

El bàlsam, també conegut com a ungla de gat o patates fregides (Carpobrotus sp.) és una planta reptant que colonitza els ambients salabrosos costaners i arracona la vegetació típica d’aquest hàbitat. Resisteix molt bé l’elevada concentració de sal, els substrats inestables com la sorra de les platges, l’aridesa del medi i les elevades temperatures. Per totes aquestes raons, la planta troba en la façana litoral les condicions idònies per a desenvolupar-s’hi. A més, el seu creixement ràpid, el seu comportament agressiu envers la flora autòctona litoral i la transformació que pateix el substrat on creix l’ha convertit en una espècie invasora molt poderosa.

Carpobrotus creixent a una platja

Carpobrotus és una planta al•lòctona, originària de Sud Àfrica, que va arribar al nostre país fa poc més d’un segle degut sobretot al seu interès en jardineria. Ha estat una espècie molt utilitzada en obra pública per a protegir els talussos de l’erosió.
Altres espècies exòtiques típiques de l’ambient litoral són l´atzavara (Agave americana) o la figuera de moro (Opuntia ficus-indica), malgrat que en el cas de l’atzavara, en alguns indrets, com ara la costa del Maresme, no es pot considerar ben bé una invasió i no és gens agosarat afirmar que ja formen part de la fesomia del litoral.

L´atzavara i la figuera de moro són plantes exòtiques molt comunes a la franja litoral (foto Anna Nadal)

Totes les accions encaminades a eradicar Carpobrotus de la costa passen per la realització d’actuacions mecàniques i en molts cassos, l’única possibilitat és la seva eliminació manual. Els productes fitosanitaris estant desaconsellats per l’impacte sobre altres espècies i el medi. Les restes arrancades s’han de controlar per evitar mals majors ja que l’arrelament d’esqueixos i de fragments de la planta és la principal via d’expansió de l’espècie.

En primer terme, cascall amrí, al darrera rave de mar i més endarrera Carpobrotus creixent a la sorra

En primer terme, cascall marí, al darrera rave de mar i més endarrera Carpobrotus creixent a la sorra

Quan el bàlsam colonitza els ambients sorrencs arracona espècies com el lliri de mar (Pancratium maritimum) , el rave marí (Cakile maritima) o el cascall marí (Glaucium flavum) Quan ho fa en ambients rupícoles una de les espècies més perjudicades es el fonoll marí (Crithmum maritimum) .

En primer terme fonoll marí al darrera Carpobrotus creixent sobre la roca

Al Parc natural del Cap de Creus l´ungla de gat és l´espècie invasora més àmpliament distribuïda i abundant i s’han fet diverses actuacions per tal d’eradicar-la. A l´illa de Port Lligat, o a la punta de S´Arenella per exemple, s’ha dut a terme accions en aquest sentit. L´illa estava recoberta en un 80% pel bàlsam i d’altres espècies invasores. Les actuacions al Cap de Creus tenen com a objectiu la recuperació dels hàbitats originals que inclouen espècies endèmiques en greu perill de desaparició com el sèseli de Farreny (Seseli farrenyi), l´armèria del Rosselló (Armeria ruscinonensis) o l´ensopeguera (Limonium tremolsii), i els coixins de monja (Astragalus massiliensis). Actuacions semblats s’han portat a terme en diversos trams dels camins de ronda, sobretot al terme municipal de Palafrugell.

dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
1	2	3	4	5	6	7
8	9	10	11	12	13	14
15	16	17	18	19	20	21
22	23	24	25	26	27	28
29	30	31

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: vegetació de platja