Tremoloses: peixos a 220 V

Publicat el Novembre 23, 2015 per Manel

Les tremoloses són un grup d’elasmobranquis molt proper a les rajades. A diferència d’aquestes, tenen el cos en forma de disc arrodonit, la cua és curta i carnosa. Les aletes dorsals estan desplaçades cap a la cua i, com l’aleta caudal, estan ben desenvolupades. La boca és ventral i petita amb les vàlvules nasals que s’uneixen formant una estructura característica. Els ulls són un petits i un xic prominents, cosa que els permet veure-hi quan estan enterrades en el substrat.

La principal característica d’aquests animals és la presència d’uns òrgans elèctrics, originats a partir de la modificació del teixit muscular, disposats de manera lateral a la zona del cap que produeixen descàrregues per contacte per a paralitzar a les seves presses o per foragitar als seus depredadors. Aquestes descàrregues no solen ser perilloses per als humans.

Torpedo marmorata. Foto: Jordi Regàs CIB

Viuen en fons arenosos i fangosos de la plataforma continental fins als 200 o 300 m de fondària. S’alimenten de petits peixos i d’invertebrats. La seva reproducció és ovovivípara, és a dir, les cries passen una part del temps en ous i després s’acaben de criar al ventre de la mare, on neixen. La seva carn no és gaire apreciada a les llotges, moltes vegades s’usen com a esquer per als palangrers. Es pesquen sobretot amb l’art de bou i amb el tremall.

Torpedo torpedo. Foto: Jordi Regàs CIB

A la mediterrània hi ha 3 espècies de tremoloses fàcils de diferenciar per la seva coloració.

• Tremolosa marbrada, vaca tremolosa o vaca marbrada (Torpedo marmorata). El seu nom es deu a la coloració del dors que recorda al marbre. Aquesta és críptica amb els fons on viuen. Pot assolir fins als 60 cm.

• Tremolosa comuna, vaca comuna o vaca ocel•lada (Torpedo torpedo). Típica amb els cinc ocels o taques blavoses amb el contorn negre que presenta a la zona dorsal. Aquesta espècie pot generar descàrregues de fins a 200 V. De mida semblant a la tremolosa marbrada.

• Tremolosa negrosa o vaca negrosa (Torpedo nobiliana). Aquesta espècie és la més grossa de totes, pot assolir fins a 1m de longitud. Té els òrgans elèctrics més potents de totes les tremoloses. La seva pell, com indica el seu nom popular, es fosca.

Torpedo nobiliana

Els usos terapèutics d’aquests animals ja estan descrits des de temps immemorials. Els antics egipcis utilitzaven aquestes espècies per a l’electroteràpia, pel tractament de l’epilèpsia. En l’època romana es feien servir ungüents amb extractes de les tremoloses i també es feien pocions d’amor i afrodisíacs. El metge romà Sribonius Largus a l´any 46 AC descriu en el seu formulari de prescripcions l’ús d’aquest animal pel mal de cap i per a la gota. Segons Dioscòrides, aquesta espècie s’usava en processos de migranya i mal de cap, especialment també era prescrita en casos de dolors crònics. Segons ell mateix, les descàrregues produïdes per les tremoloses aplicades al cap d’una persona que pateix migranya exerceixen un efecte calmant en la malaltia.

Espardenyes: menja de rics

Publicat el Octubre 26, 2015 per Manel

“Un dels prodigis de pujada de preus en el món de la gastronomia és el de l’holotúria, coneguda amb el nom d’espardenya. Ha estat el producte alimentari que més s’ha encarit, ja que ha passat de no valer res o servir, com a molt, d’esquer, a cotitzar-se a més de cinc mil pessetes el quilo. Cinc mil vegades més és una xifra impressionant.”
(Nèstor Luján, Diccionari Luján de Gastronomia Catalana”, 1990).

L’espardenya (Stichopus regalis) és juntament amb les garoines, un dels pocs equinoderms comestibles. Formen part, juntament amb els cogombres de mar, del grup dels holoturioïdeus. Com tots els representants d´aquest grup presenten el cos allargat i cilíndric, de fins a 35 cm de llargària, per aquest motiu, en alguns indrets també se les anomena llongo o llonguet. A Andalusia també se les anomena carajos de mar i a les Illes Balears, pardals de moro.

A diferencia de les estrelles de mar, el seu cos presenta externament simetria bilateral, malgrat que la seva organització interna manté encara la simetria pentaradiada típica dels equinoderms.

El seu cos és rugós amb nombrosos peus ambulacrals que li serveixen per desplaçar-s. La seva textura és tova i recoberta d´una pell còrnia de tonalitats ataronjades. La boca està rodejada de tentacles. Les espardenyes viuen sobretot sobre fons fangosos de fins a 800 m de profunditat. Com la resta d’holotúries l’espardenya és una espècie sedimentívora que s´alimenta filtrant els llots del fons marí on viu.

L´espardenya és una de les menges de mar més esquissides

L´espardenya és una de les menges de mar només aptes per a les butxaques plenes.

En realitat, l´espardenya, pròpiament dita, correspon a les bandes musculars que hi ha longitudinalment a l´interior de l’animal. Els pescadors, abans d´arribar a port obren els exemplars amb un ganivet i extreuen l’espardenya amb molta habilitat. Així, despullades de la seva cuirassa és com les trobem en les peixateries i als restaurants.

Alguns exemplar s’allotgen en el seu interior un peix paràsit, Carapus acus anomenat popularment pixota, pixota de llanguet o pamfort que, s´alimenta dels seus òrgans interns. Quan l’espardenya detecta la presencia d´aquest paràsit pot arribar a expulsar les seves vísceres que després tornar a regenerar. Un comportament que també realitzen la resta de cogombres de mar.

Espardenyes acabades de captura per un quillat d´arrossegament. Foto: IBO

Les espardenyes es capturen en petites quantitats amb arts d´arrossegament. Històricament només han estat apreciades entre els propis pescadors, especialment a Catalunya, les Illes i el País Valencià. Aquests se les partien amb la morralla que se´n duien a casa. Avui són considerades un producte de luxe només a l´abast de les butxaques més plenes. Roses i sant Carles de la Ràpita concentren el 75 % de les captures actuals d´aquesta espècie.

En els darrers temps de la parella de bou se’n solia agafar bastanta quantitat que, com que no tenia sortida al rotllo, es repartia entre els propis mariners. Quan van començar a agafar anomenada, les espardenyes continuaven formant part de la morralla, però en aquest cas se les venien als primers restaurants que ja en demandaven. A Arenys de mar, a Can Rosario, àntic restaurant garatge Hispania va ser un dels primers llocs on es va popularitzar-ne el consum.

A l’Aisa es consumeixen d´altres espècies d’holotúries també presents en els nostres mar i que per nosaltres no tenen cap mena d’interès comercial, això però és una altre històriademar.

Ni Panga, ni Perca

Publicat el Octubre 12, 2015 per Manel

El panga (Pagnasius hypophthhalmus) és una espècie de peix del grup dels siluriformes que viu de manera natural en rius i llacs de Tailàndia i Vietnam i que es caracteritza per tenir una aleta dorsal molt pronunciada. Aquest peix d´aigua dolça que, coneixen bé els afeccionats a l’aquariofília, és cada vegada més present en les peixateries i en els menús en menjadors col•lectius de casa nostra.

Pràcticament el 100% del panga que es comercialitza a Europa prové de cultius marins de la zona del delta de riu Mekong i el Vietnam s´ha convertit en el principal exportador d´aquesta espècie.

El panga (Pagnasius hypophthhalmus), una esdpèce de riu del sud est asiàtic

A les peixateries el panga se sol presentar en forma de filets. Aquest peix s´ha convertit en un dels productes més demanats del taulell de peix. Les claus per entendre l´èxit d´aquesta espècie estan en el seu baix preu i la seva carn blanca i sense espines, així, l´ estat espanyol, juntament amb Rusia, s´han convertit en els principals importadors de panga.

El panga s´engreixa de manera intensiva en les granges de cultius marins del delta del Mekong. El Mekong és un dels rius més contaminats del planeta i aquesta activitat aqüícola contribueix encara més a la degradació ambiental i social de l´entorn. Els peixos són alimentats amb pinsos fets amb farina de peix de poca qualitat que és abocada a tones en les gàbies d´engreix i que contribueix a eutrofitzar i degradar encara més tot l´entorn. A més dels pinsos, també s´hi aboquen enormes quantitats de medicaments, d´hormones i d´altres productes químics que es fan servir per millorar l´engreix de l´espècie i que irremeiablement van a parar al riu afegint-se a la llista de tòxics dissolts.

Les granges de panga al Mekkong són un problema afegit a la degradació del delta

Fa uns anys l´OCU va realitzar uns estudis sobre la concentració de contaminants en els filets de panga que es poden trobar a les nostres peixateries. S´hi van trobar uns nivells de substàncies metzinoses dins els límits de la legalitat. Malgrat tot, hi ha la recomanació de consumir panga amb moderació, sobretot entre els infants, per evitar els problemes que podrien comportar l´acumulació de les metzines a llarg termini. Malgrat això, la Comissió de Pesca de l´UE reconeix que les importacions de panga compleixen tots els requisits sanitaris exigibles.

Com a consumidors hem de tenir present que quan comprem panga, estem contribuint la degradació ambiental de la zona del delta del Mekong i a l´empobriment dels seus habitats degut als canvis radicals que s´estan fent relacionats amb els usos tradicionals del sòl.

Filet de panga

Si el que realment busquem és peix econòmic, cada dia arriba a totes les peixateres peix de temporada fresquíssim, capturat el mateix dia pels nostres pescadors i amb una qualitat molt superior als filets que arriben de l´altra banda del món. La sardina, el verat, la maire, la bròtola o el sorell són només alguns exemples d´una llarga llista on tenim per triar. Pel que fa a les espines, una altre de les claus de l’èxit del panga, caldria educar als pares perquè aquest fet no sigui la raó per no comprar peix de la costa.

Una espècie amb una problemàtica semblant és la perca del Nil (Lates niloticus) que, es produeix també en granges a la zona de llac Victòria a Àfrica. En molts cassos els filets d´aquestes dues espècies es comercialitzen de manera fraudulenta com a filets de llenguado o de mero, però això és una altre històriademar.

Oli de Porc marí: un remei tradicional dels pescadors

Publicat el Setembre 7, 2015 per Manel

Respon

El porc marí (Oxynotus centrina) és una espècie de tauró d’aspecte inconfundible, de talla moderada, rarament supera el metre de llargària, de cos alt i comprimit i de secció triangular. Les seves aletes dorsals són molt altes, cadascuna amb una potent espina. L’espina de la primera dorsal es dirigeix cap endavant. La coloració és uniformement fosca. És una espècie bentònica solitària que s’alimenta de petits crustacis, poliquets, mol•luscs i petits peixos que troba en el fons marí. El seu fetge és molt voluminós i ocupa gairebé el 25% del volum corporal.

Porc Marí segons una il.lustració de Juan A Moreno (INPC)

Tot i que no té cap mena d´interés comercial, es capturen accidentalment amb arts de pesca de fons com ara l’arrossegament, cosa que ha fet que disminueixin molt la seves poblacions. Malgrat que la IUCN la considera una espècie vulnerable, a la Mediterrània es troba en perill crític d’extinció degut sobretot a l´impacte de les seves captures accidentals amb arts d’arrossegament.

L’oli que s’extreu del fetge d’aquest peix és un remei tradicional que coneixen molt bé els pescadors des de temps immemorials i que té diversos usos. Amb aquest producte, la gent de mar, calmava el dolor de les cremades i accelerava la seva ràpida cicatrització evitant la formació de butllofes. També es feia servir per alleugir les doloroses picades de diverses espècies de peix com ara les d´escorpora, les d’aranya o les de milana, o bé els hams clavats a la pell. Així l’oli del fetge d’aquest tauró és reconvertit en un ungüent terapèutic molt efectiu.

El Museu d´Història de Sant Feliu de Guíxols ha estat l´impulsor d´aquest projecte de recerca (Foto: Museu d´Història de Sant Feliu)

Per a l’obtenció d’aquest producte només calia recollir l’oli que el fetge d’aquest peix deixa anar en assecar-lo al sol, així el fetge es penjava, embolicat amb una bossa de malla molt fina, en un racó poc freqüentat de la casa ja que la ferum que desprenia era considerable i poc a poc s’anava recollint en un recipient col•locat a sota.

En aquest sentit, l’equip del Laboratori de Química Farmacèutica de la UB ha col•laborat en l’anàlisi d’aquest remei tradicional utilitzat pels nostres pescadors. Els resultats de l’anàlisi de laboratori d’aquest oli indiquen que és molt ric en: Vitamina A, Vitamina D, Ergosterol, Esqualè, Vitamina E, Àcids grassos Omega-3 i Taurocolat sòdic, això fa que tingui valuoses propietats nutricionals i dermatològiques. L’oli del porc marí té una activitat antioxidant molt elevada i pot ser de molt interès per al tractament de malalties inflamatòries, artrosis, artritis i d’altres malalties òssies. També pot ser usat per problemes cardíacs. La presència de vitamines estimulants de les respostes del sistema immunològic fa que pugui ser considerat d’interès per a la prevenció d’infeccions. També s’ha observat en aquest producte una activitat antitumoral molt elevada.

Amb aquesta tasca, a més de recuperar un producte tradicional del món mariner que, s´ha anat transmeten de generació en generació i que corria perill de desaparèixer per la globalització, s’ha pogut a més recollir informació científica molt destacada per a futures investigacions farmacològiques i pel desenvolupament de nous medicaments.

Analfabetisme natural (o de la tintorera de Canet)

Publicat el Juliol 20, 2015 per Manel

Que algú no sàpiga distingir una església romànica d´una catedral gòtica ho trobaríem imperdonable. No saber qui és l´autor del Quixot o bé no poder diferenciar entre un Picasso o un Van Gogh també ens semblaria greu. Ara bé, quan ens referim al medi natural les coses canvien substancialment. Molts dels que trobarien una manca de cultura no poder respondre correctament les preguntes anteriors, trobarien poc important no saber diferenciar, per exemple, entre una alzina i un roure.

Això, precisament, és el que passa sovint amb espècies estigmatitzades injustament com en el cas dels taurons. A la Mediterrània hi viuen unes 47 espècies diferents, la gran majoria totalment inofensives per als humans.

El Bocadolça és una espècie de tauró amb sis fenedures branquials, el musell arrodonit, de color gris i sense aleta dorsal. Foto: La Vanguardia

Confondre un bocadolça o bocadolça de morro rodó (Hexanchus griseus) amb una tintorera (Prionace glauca) és el mateix que no saber diferenciar, posem pel cas, un elefant d´un rinoceront. I en aquest cas, a més, inventar-se una història del perquè s’havia apropat a la costa sense cap fonament no aporta gens de rigor als articles periodístics. Segurament aquest exemplar va ser llençat per la borda des d´algun quillat que anava a la gamba i les corrents el van apropat, ja mort, fins a la platja de Canet.

Caldria que alcaldes, d´altres portantveus i periodistes fossin molt més curosos amb les informacions que donen per no generar un alarmisme infundat entre la població. Diversos mitjans d’abast local i nacional (europa press, la vanguardia, el periodico, el punt avui, tv3, antena 3, ràdio canet, vilaweb, nació digital o mataró informa) s´han fet ressò del fet i sense molestar-se en contrastar la informació.

La tintorera és una espècie molt diferent al bocadolça

I per acabar-ho d´adobar, continuant amb la desinformació i creant encara més alarmisme infundat, alguns mitjans es fan ressò d´uns altres suposats avisaments de tintoreres a la costa del maresme, a Premià de Mar i a Pineda de Mar. De fet, la tintorera és una espècie que té documentats alguns atacs a banyistes ja que coincidint amb el bon temps es pot apropar a la costa, per això protecció civil estableix el protocol dels agents rurals que fa onejar la bandera vermella a les platges creant encara més sensació de pànic entre els banyistes. I jo em pregunto: no caldria crear i formar un cos d’agents “de platja” per a gestionar episodis com aquest?

Afortunadament alguns mitjans reaccionen a la primera “posada de pota” periodística i rectifiquen amb articles molt més tranquil•litzadors i fins i tot han pogut fer pedagogia.

En aquesta mateixa època van ser avistats un grup de dofins mulars a la costa del Maresme. Foto: Josep Corney

Curiosament, en les mateixes dates i en la mateixa costa, s’han produït albiraments d’un grup de dofins mulars. No podria ser, com hipotetitza l´Enric Badosa, que tal vegada es van confondre les aletes d´aquests animals amb les de la tintorera?

Certament la tintorera i el bocadolça són taurons molt diferents. La primera presenta el cos estilitzat i el musell llarg en forma cònica metres que el bocadolça el té molt més arrodonit. La tintorera té, com la gran majoria de taurons, cinc fenedures branquials i el bocadolça es un dels pocs taurons amb sis. El bocadolça no té l´aleta dorsal típica dels taurons, en canvi la tintorera sí i per finalitzar, el color de la tintorera és d´un blau intens al dors i més e clar al ventre mentre que el bocadolça és de color gris marronós. Com un elefant i un rinoceront, no?

Verduretes molt poc populars

Publicat el Juliol 13, 2015 per Manel

Que les espècies més desconegudes tinguin nom popular és bastant estrany. De fet, les algues són, per a la gran majoria, aquells estranys vegetals que viuen submergits a les roques litorals i per això molt poques tenen el privilegi de tenir nom popular en la nostra llengua.

Malgrat que, com les plantes realitzen la fotosíntesis, lluny de tot plegat, les algues es consideren un regne apart. Formen el regne dels protoctists, una mena de calaix de sastre on comparteixen protagonisme amb organismes on la distinció entre animal i vegetal és més aviat subtil car algunes vegades barregen característiques.

L´enciam de mar, una sugerent alga comestible freqüent al nostre mar

Les algues, com tots els protoctists, són organismes tal•lòfits, és a dir, les seves cèl•lules no estan organitzades formant teixits especialitzats. Per això, malgrat la seva morfologia ens enganya moltes vegades, no tenen ni arrels, ni tija ni fulles veritables histològicament parlant.

Una de les coses curioses d’aquests éssers vius tant desconeguts és la seva senzillesa a l’hora de ser classificades en grups. Per fer això es fa servir el color del seu pigment fotosintètic, així, hi ha les algues blaves (malgrat que avui aquestes es troben molt més a prop dels bacteris), les algues verdes, les algues brunes i les algues vermelles.

Poques algues són popularment conegudes i per això moltes no tenen noms populars. Segurament, el fet que la nostra tradició cultural culinària no consideri les algues com a ingredients habituals dels nostres plats hi ha contribuït enormement. En el cas dels bolets, per exemple, en les regions micòfil.les hi ha una gran diversitat de noms entre les espècies comestibles o no, en canvi, en àrees micòfobes això no passa. Així doncs, el fet que les algues se les consideri que no tenen cap mena de interès gastronòmic ha contribuït al nostre desconeixement. Només cal mirar qualsevol receptari de cuina japonesa per exemple, un país “algofil”, i us podreu adonar de la riquesa d’aquesta llengua en aquest camp.

El pèl sauper, una bona herba per a les salpes

Nutricionalment parlant, les algues són ingredients amb un baixíssim contingut en greixos i molt riques en fibres, sals minerals, vitamines i antioxidants. Elements essencials en les dietes saludables, cosa que, a priori, les hauria de fer molt interessants des del punt de vista culinari.

Entre les algues mediterrànies també n’hi ha de comestibles. L´Enciam de mar (Ulva lactuca i Ulva rigida) són pel seu nom espècies ben suggerents. També Ulva compressa s’inclouria en aquest paquet. Una espècie molt propera a aquesta darrera és Enteromorpha intestinalis que els asiàtics anomenen “Aonori”. En el cas de Porphyra umbilicaris, aquesta es comercialitza en els mercats japonesos amb el nom de “Nori”que avui, amb la moda del Sushi, és molt popular arreu. En els nostres fons però s’hi troba Porphyra leucosticta. Altres algues comestibles serien la Peluqueta (Codium vermilara) o Dictyota dichotoma. De totes les algues mediterrànies Rissolella verruculosa és potser l’espècie més popular de totes a nivell culinari. És abundant, fàcil de recol•lectar i es consumeix crua en amanides.

Rissolella verruculosa, pot-ser la més popular de les nostres algues comestibles

Les espècies mediterrànies properes al gènere Gelidium són també molt interessants pels agents gelificants que contenen i que són molt apreciats en l’industria agroalimentària.

Malgrat tot hi ha altres algues sense interès culinari però força abundants que també tenen nom popular en la nostra llengua: La boina o beca (Codium bursa), el pèl super (Cystoseira mediterranea), el cabell d´àngel (Arthrocladia villosa), el pèl (Halopteris scoparia) la sucreta (Lithophyllum incrustans), el trottoir (Littophyllum bysoides), la cua de paó (Padina pavonia) o la cama-roja (Caulerpa prolifera) en són alguns exemples. Uns riquesa biològica i cultural que caldria reivindicar per no acabar perdent.

Domini públic?

Publicat el Juny 22, 2015 per Manel

Certament això de la llei de costes i del DPMT (domini públic marítim-terrestre) té moltes interpretacions. La nova llei de costes, anomenada “de protección y uso sostenible del litoral” que, és una modificació del que fins llavors s’anomenava llei de costes (Ley 22/1988, de 28 de julio), ha representat la darrera embranzida per a que la cultura “del pelotazo” tingui arguments legals per a continuar inflant la bombolla.

La llei de costes mai va tenir una aplicació efectiva a la majoria del nostre litoral. Aquesta nova modificació que, suavitza encara més els termes proteccionistes de l’antiga llei, entre moltes altres coses, permetrà la regularització d’actuacions realitzades amb total impunitat els darrers anys i donar seguretat jurídica a les mateixes. A més, ara, en determinats nuclis de municipis com: Roses, Castelló d’Empúries i Platja d’Aro han estat excloses de la legislació promocions conflictives en el domini públic. Aquesta modificació ha permès també ampliar el termini de les concessions, moltes d’elles acabaven al 2018.

La temeritat d’edificar a primera línia comporta que l’administració hagi d’invertir molts diners en protegir aquests béns amb mesures del tot insostenibles. Edificació derruïda pels temporals a la punta de la Tordera.

En teoria la llei de costes establia una servitud de protecció en el DPMT que, té una amplada de 20 m des de la línia DPMT en zones urbanes i de 100 metres es sòl no urbanitzable. Amb aquesta modificació de llei, la servitud queda rebaixada als 20 m en els llocs que, malgrat ser catalogats al 1988 com sòl no urbanitzable, s’hi havia edificat il•legalment. Ara doncs, queden perfectament legalitzades aquestes il•legalitats.

Aquesta reducció en la servitud de protecció, a més de ser un insult i un menyspreu per a les conseqüències globals del canvi climàtic representa un model costosíssim de protegir a nivell medi ambiental i econòmic. Actuacions com les regeneracions artificials de platges amb sistemes de dragues o bé la protecció d’infraestructures situades en llocs inadequats queden ara plenament justificades. Així, darrera de cada nova promoció, es veuen reforçades les polítiques de protecció d’aquestes amb sistemes molt poc respectuosos per al medi i amb un enorme cost.

Platja de Llorell a Tossa on les edificacions se situen a sobre mateix del sistema dunar de la platja vulnerant tots els principis de la llei de costes.

Segons el “ministerio”, aquesta reforma de la llei té per objecte reforçar la protecció del litoral davant dels excessos urbanístics i vetllar per la conciliació entre la protecció i les activitats econòmiques. El cert es que aquesta reforma és una mena d’amnistia a totes les irregularitats que s’han produït històricament en el nostre país i dona peu a continuar amb el mateix model urbanístic a primera línia de mar.

Un altre aspecte destacable de la llei és que, teòricament hauria de garantir l’accés públic i gratuït al mar, i els usuaris sabem perfectament que això no passa exactament així a molts llocs de la nostra costa.

Cala Bona a Tossa on la guingueta, any rere any, ocupa i privatitza tot l´espai.

A la costa Brava tenim nombrosos exemples d’aquesta ocupació il•legal en forma de concessions administratives, com per exemple la guingueta de Cala Bona que ocupa i privatitza tota la platja i que hauria de fer caure la cara de vergonya a l’ajuntament de Tossa per a autoritzar-ho en forma de renovació del permís any rere any. En el mateix municipi també hi ha les edificacions de la platja de Llorell, que romanen en peus immutables com a ofensa al nostre sistema judicial.

Ciència Ciutadana Col•laborativa

Publicat el Juny 15, 2015 per Manel

L´investigació oceanogràfica es troba sovint amb limitacions pel gran abast que pren la pressa de dades. A més a més, els pressuposts mai han estat massa esplèndids i més encara en temps de crisi. Allà on no hi arriben ni els investigadors ni els pressupostos, ho podria fer els ciutadans voluntaris. Aquest és el principi de la Ciència Ciutadana, o com els ciutadans poden esdevenir col•laboradors en els projectes de recerca científica.

Funcionament convencional de les investigacions científiques. Il.lustració: Projecte Citclops

L’accés al medi natural per part de la ciutadania és cada vegada més elevat. Les activitats a l’aire lliure estan en boga. La sensibilització ambiental de molts d´ aquests col•lectius és evident i amb un petit gest podrien contribuir, amb les seves observacions, en la recerca oceanogràfica. Els caiaquistes, en podrien ser un exemple, de la mateixa manera que els afeccionats a la navegació, els escafandristes o fins hi tot els pescadors, també podrien ser col•lectius susceptibles a aquesta col•laboració.

Ciència ciutadana col.laborativa. Il.lustració: projecte Citclops

Ja existeixen diverses xarxes d´ observadors del mar, on es poden revertir les observacions a la comunitat científica. Un cas particular és el seguiment de les observacions de meduses i d’altres organismes gelatinosos a la nostra costa. A través de Medjelly, on es poden reportar dades a partir d’una app de descàrrega gratuïta.

Els observadors convencionals són els equips de recerca clàssics que treballen en un determinat camp. Els ciutadans investigadors són tots aquells que en la seva activitat poden recollir dades útils pels investigadors: des del meteoròleg afeccionat fins als navegants més experimentats en regates transoceàniques. En aquest sentit, i gràcies al desenvolupament de les noves tecnologies, especialment als smartphones i les app, els ciutadans investigadors s’acaben convertint en observatoris ciutadans. Aquesta és la filosofia del projecte Citclops.

Mesurant el color de l´aigua amb l´escala de colors de Forel Ule

Un dels estudis, a nivell global, que porten més de corcoll als oceanògrafs és com mesurar l’estat de degradació dels mars i oceans de la Terra. En aquest cas, els experiments oceanogràfics són complexos i caríssims, en canvi els ciutadans investigadors poden fàcilment reportar dades sobre aquest fet a partir d’observacions de propietats òptiques de l’aigua com ara el color o la transparència fent sevir instruments senzills com ara els discs de Secchi o a través de l´escala de colors Forel-Ule. Els resultats d’aquestes observacions poden ser enviades al servidor del projecte Citclops a través d’una aplicació web.

La ciència ciutadana, un pas més enllà. Il.lustració: Projecte Citclops

Un pas més enllà, la ciència ciutadana, facilita també que els propis observadors puguin construir els seus aparells de mesura, com en el cas de les boies KdUINO que, amb un baix cost econòmic mesura el coeficient d’extinció de la llum en la columna d’aigua. Un aparell convencional per a mesurar aquests paràmetres té un preu al voltant dels 20.000 €, en canvi, una boia casolana no arriba als 200 €. A més, en la construcció d’aquests enginys hi poden participar els estudiants de secundària i els seus professors, ja que encaixa perfectament en els continguts de l´àrea de tecnologia de l´Educació secundària.

Tornem-hi amb la draga!!!

Publicat el Juny 1, 2015 per Manel

Aquests dies, davant mateix del port d´Arenys, podeu veure el vaixell-draga extraient sorra del fons marí per abocar-la a la platja de Malgrat. La imatge de la draga davant la platja es més pròpia d’un passat que semblava que mai més es tornaria a repetir i que va representar un veritable desastre a tots els nivells.

Aquesta actuació sembla que ha agafat per sorpresa als ciutadans, als pescadors i als ajuntaments que contemplen perplexos com es tornen a espoliar els fons marins per executar una obra amb data de caducitat molt curta.

El vaixell-draga, davant les platges d´Arenys. Foto: Radio Arenys

Els arguments que s’esgrimeixen per a justificar aquest dragatge són els suposats efectes catastròfics d’uns suposats temporals que suposadament han succeït aquest hivern i que ha produït uns suposats danys a la zona sud del delta de la Tordera. O bé s’han begut l’enteniment o bé es que no tenen vergonya. Jo suposo que tot plegat obeeix a una molt mala gestió o a les pressions de certs lobbies. M’enteneu, no?

Així, a mitjans d’abril es va aprovar aquesta actuació a l´Alt Maresme. Es tracta d’una estracció uns 120.000 m3 de sorra entre 5 i 8 m de profunditat. El vaixell treballa en la zona compresa entre la bocana del port i l’escullera de llevant. La sorra dragada serà abocada posteriorment a les platges del sector sud del delta de la Tordera.

Aquest engany del “ministerio”, comporta, per la urgència del procediment, que la licitació es pugui fer sense haver de realitzar cap mena d’estudi d’impacte ambiental. La llei autoritza al consell de ministres a excloure d’aquest procediment els projectes de reparació d’infraestructures crítiques danyades com a conseqüència de esdeveniments catastròfics. Però, a on es la catàstrofe? I, on són les infraestructures crítiques destruïdes en aquest cas?

En aquest sentit, la “Dirección General de Sostenibilidad de la Costa y del Mar” considera que l’actuació que s’està duent a terme queda justificada pels efectes catastròfics dels temporals d’aquest hivern. Segons la mateixa font, aquests suposats episodis van afectar directament les platges de Malgrat centre, la Conca y de forma molt més significativa la platja de la punta de la Tordera. En tots aquests cassos, el “ministerio” considera la recuperació d’aquestes molt urgent.

El vaixell-draga abocant la sorra a les platges de l´Alt Maresme. Foto: David Calvo

El dragat de sorra, a més de produir un impacte sobre el medi i sobre les espècies que hi viuen, de retruc també afecta a la flota pesquera, especialment a l’artesanal i als sonsaires que, veuran remogut el substrat sobre el que feinegen. A un altre nivell, comportarà un augment en la terbolesa i en conseqüència, una pèrdua de qualitat de l’aigua de bany a les platges, ara que tot just comença la temporada.

Aquesta no es la primera vegada que es realitza una actuació d’aquest tipus a la costa maresmenca. Ja al 2006 es va fer una acció similar per a regenerar la platja de la Picordia a Arenys de mar i un any més tard es va tronar a repetir. A l’any 2009, es van extreure 250.000 m3 del mateix punt per a regenerar la platja de S´Abanell, la platja va ser totalment erosionada unes setmanes més tard amb el primer temporal.

A més, en el document de planificació elaborat dins el marc de l’estratègia de protecció de la costa del Maresme, el mateix Ministeri de Medi Ambient reconeix la poca efectivitat de les mesures de dragatge i proposa un canvi radical en el plantejament incorporant la construcció de dics i espigons, tal i com ja eren les platges del Maresme abans de la primera regeneració al xxxx. Això però, es una altre històriademar.

Eixams de Meduses

Publicat el Mai 18, 2015 per Manel

Cada any, coincidint amb la primavera, es produeix la barreja vertical d’aigües que contribueix a la fertilització dels mars i oceans. En conseqüència, es dona el boom primaveral de vida. Des dels organismes microscòpics del plàncton fins a les darreres baules de la cadena alimentària experimenten un augment en les seves poblacions. És també temps de sardines i del peix blau en general, que aprofitant l’excés de l´aliment disponible, augmenten els seus stocks.

D’altres organismes de caire oportunista i de creixement ràpid també aprofiten aquestes circumstàncies per a augmentar les seves poblacions. Meduses i d’altres exemplars de tipus gelatinós presenten en aquestes dates unes poblacions molt denses que formen veritables eixams a mar obert i que poden arribar fins a les nostres costes i causar molèsties als banyistes més matiners. Dins el grup dels organismes gelatinosos s´hi troben a més de les meduses o cnidaris , d´altres representants com ara les salpes o els ctenòfors.

Cada any, els eixams de barquetes de Sant Pere, tenyeixen les platges d´un blau intens

Aquests episodis, arriben de manera puntual i cada vegada són més freqüents. L’aflorament de nutrients és una qüestió de temperatura i de densitat de les masses d’aigua i a la primavera, ai làs!, arriba l’explosió de vida.

Les concentracions de meduses que arriben a la costa provenen d’aigües oceàniques, el seu hàbitat natural. Els corrents i els vents predominants són els que les arrosseguen fins a la costa. Aquest fenomen és molt més freqüent durant la primavera i l’estiu com a conseqüència del règim de marinades, vents de mar cap a terra que apropen els bancs de meduses fins a les platges. Cada vegada més, aquest fet es considera com un greu pels mals de cap que ocasiona a usuaris i a gestors de les platges.

Aquest any, Aequorea forskalea també ha format eixams a molts trams de costa

Aquests dies, al llarg de la costa catalana, hi ha hagut observacions de densos bancs de barquetes de Sant Pere (Velella velella), de la medusa luminescent (Pelagia Noctiluca) i de Aequorea forskalea.

Les barquetes de Sant Pere, són unes petites meduses de tonalitats blavoses que viuen surant en l’aigua. Les seves cèl•lules urticants són del tot inofensives. Velella presenta una làmina en forma de vela que les permet desplaçar amb l’ajut del vent. Aquests dies hi ha presencia grups molt densos a mar obert que podrien acabar d’arribar a les platges catalanes en molt poc temps.

Pelagia noctiluca també és una de les espècies en els eixams d´aquest any.

La medusa luminescent o Pelàgia, és una de les espècies de medusa més típiques que arriben a les aigües costaneres, de tonalitats rosades. Presenta quatre tentacles orals molt visibles i un seguit de tentacles marginals molt més llargs carregats d´estructures força urticants. De totes les meduses és potser l’espècie que provoca més incomoditats als banyistes, sobretot pels seus llargs tentacles.

Aequorea forskalea és una medusa en forma de plat. L’ombrel•la és transparent. Pot presentar una sèrie de canals radials de color blau intens amb nombrosos tentacles marginals. Es també una espècie de medusa molt poc urticant.

dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
						1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28	29
30	31

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu de la categoria: històriesnaturals