A L´ENCESA d’Hipòlit Nadal i Mallol

Per a celebrar el primer Sant Jordi d´ historiesdemar, l’Anna Elisenda i la Maria Inés Nadal, netes d’Hipòlit Nadal i Mallol i seguidores d´aquest espai web, m’han fet arribar des de l’altre costat de l’Atlàntic el relat curt “A l´encesa” que el seu avi va publicar a Buenos Aires el 1918 i que està inclòs en l´obra Algues (Proses salobres).
Es tracta d´un recull de narracions curtes i de records de joventut escrites des de l’exili argentí i que evoquen el seu estimat Port de la Selva i l’enyorança pel seu país.
En l´escrit l´autor fa una magistral descripció d’una companyia de pesca a l´encesa que va a feinejar al Mar d´Amunt. El paisatge, les expressions, la navegació, la tècnica pesquera,… estan descrites magníficament.

Bon Sant Jordi i gràcies Anna i Alma

hipolit-MAPA

Indrets que surten en el relat, tots situats en el mar del Port de la Selva

La tarda finia lentament; amb aquesta lentitud dolçament enervadora dels dies estivals. La mar, cansada de murmurar tota la tarda al buf del llebetjol, calmava’s paulatinament i en el cel, d’un blau rosat pels reflexes del sol que s’entaforava per entre les cingleres de la Massana per a anar a il·luminar regions ignotes, s’entreveia la benignitat i dolcesa de la nit que s’atansava majestuosament per la banda del Cap de Creus.

En la badia diverses embarcacions, amb admirable desordre, creuaven les aigües que prenien tonalitats màgiques al contacte dels rems en l’hora crepuscular.

Per davant de casa la tripulació dels llaguts de ‘foc’ anaven i venien de la ‘botiga’ a bord traginant la teia corresponent a la vetlla. El meu pare, duent el darrer braçat, s’atansà el cancell d’entrada i, en tant amb el braç lliure recollia els jaquetons que havia deixat en el bancal de fora, cridà :

– Apa, noi, que anem ?
– Ja vinc de seguida, pare.
– Que no l’hàgim d’esperar gaire, sents ? – I seguí pel caminal que serpenteja fins arribar a la platja.

* * *

La meva aparició al lloc d’embarcament provocà la riota a aquells cinc pescadors, entre els quals hi havia el pare, qui també compartí amb els demés rialles estrepitoses:

– Estàs fet un mariner !
– No et rendiràs pas per falta de municions !
– Ja pot xiular el gargalot amb aquesta lliurea ! . . .

Efectivament; vaig revisar-me de dalt a baix i tanmateix m’havia previngut massa. En aquell precís instant hauria abandonat al sorral, capot, sarrò  i corterola, que constituïa el meu bagatge, si una força de voluntat imperiosa, un cop d’home, en fí, no m’hagués pessigollejat els dintres. Tenia llavors setze anys i hauria volgut duplicar-los per vèncer amb l’esguard aquella ironia càustica.

D’un bot àgil a l’orla vaig ser a bord, passant, des del senó, per la bancada, a proa en tant les pales dels rems clavant-se entre sorra i aigua empenyien l’embarcació enfora…

* * *

Assentat prop la roda de proa, les cames pengim-penjam que havia d’arronsar de tant en tant per a que els peus no es submergissin amb l’embranzida del llagut per la pressió dels rems, romania abstret en divagacions de inefable gaubança. Les cases de la vila ja no s’albiraven i en front de ma vista una perspectiva meravellosa sorgia esplendorosament. La costa brava se m’oferia a esguard pròdiga en detalls i coses d’una bellesa ignorada, en l’hora del crepuscle. Passàvem tan a frec d’ella que les pales dels rems tocaven sovint els esculls.

Els espadats rocams patien als meus ulls superbes transfiguracions: cossos de verges púdiques, d’esguard incommovible, rebent l’alenada salabrosa de l’oreig caronador i ubriagant-se amb l’aroma penetrant dels mariscs, romanien encantades; efígies i siluetes de monstres apocalíptics, presideixen aquests llocs propicis per a delectar-se hom amb les bellors de la natura; columnates d’estructura excelsa, són els pilars seculars d’aquest monument d’art abrupte que imposa reverència i atenció per l’àtica bellesa de la seva grandiositat. I la mar, la ingrata mar que manta volta eriçant-se i formant ones monstruoses ha batut amb impietat aquestes costeres __ que mai, però, ha pogut anorrear __ roman, ara, enervadament extàtica talment com si es sensibilitzés de sobte per a fruir l’exquisida sensació de l’hora inefable.

Passem pel golf de la Tamariua. Les clarors diurnes van esmortint-se poc a poc. Arribem a la Meda i, en passar pel forat coster, en Gepus, des de la cia, fixà la vista endavant cerciorant-se de no topar amb ‘el carbó’, un illot en el pas de les embarcacions que sura no més de cinc centímetres. Es conta d’ell que una vegada uns palangrers, al passar el forat, vegeren en el mar un estelluc cremat, però no en feren altre esment fins que al topar la roda de proa amb ço que ells creien un ‘carbó’ el llagut sofrí tan forta batzegada que es mig partí un madiç instantàniament, precipitant-se l’aigua de tal manera que amb cinc minuts l’embarcació quedà submergida arran d’escàlems. Per sort la costa es trobava a quatre braces no essent més que l’ensurt consegüent les conseqüències d’aquella sorpresa. De llavors ençà ‘el carbó’ s’ha fet temible per la gent pescadora.

* * *

Al embocar el forat de la ‘Meda’, l’altre llagut de ‘foc’ i el de bolitx, seguit l’un de l’altre, s’obiraven ja per l’indret de la ‘Medella’, però ben tost els perdérem d’esguard endinsant-nos nosaltres per l’afran de ‘Puig-gros’.

Degut a la posició geogràfica d’aqueix cap el tràngol s’hi mou constantment; per això en passar frec de les roques el llagut balancejava de tal faisó que ja no poguí romandre més en la posició còmoda d’abans, car les ones s’eriçaven majestuoses i inquietants. La remor de les onades, copejant rítmicament dins les baumes paoroses dels penyals, tenia un aire de misteri indesxifrable.
Deixàrem per la popa el ‘còdol’ de ‘Puig-gros’ i ens trobàrem de sobte en el ‘gou’, la demarcació de pesca a l’encesa d’aquella contrada. Una badia esplèndida, oberta entre un exèrcit formidable de muntanyes, s’encara amb el temible golf de Lió. Voregen la costera una munió de cales que s’anomenen La galera, Talabre, Taballera, Rabané, Serena i Cala Prona, que amb l’aspecte bellíssim que presenten donen la impressió d’una rastellera de perles dintre corculla de nacre.

Nosaltres érem de La galera i vers la platja d’aquest nom, que tot just s’obria al fons dreta d’aqueix immens cercle de muntanyes, férem proa . . .

* * *

Arribàrem a la cala quan les clarors del dia, esfumant-se per complet, cedien el ceptre imperial a les ombres de la nit que s’estenien mandroses embolcallant l’espai.

Després de desembarcar tres homes per ajudar als quefers d’en terra viràrem endinsant-nos a la mar. A bord, doncs, restàvem tres: en Gepus, patró en cap de la companyia; el meu pare, fogainer, i jo.

A mesura qu’ens apropàvem al lloc prèviament designat per a encendre, el pare i en Gepus em donaven instruccions respecte a l’extremada inamobilitat de peus que havia d’adoptar per no desbaratar el curs de l’eixida, doncs una lleu remor produïda a bord pot ocasionar fàcilment la pèrdua total d’un vol gros.

Feia tres quarts d’hora que havíem sortit de la cala quan el patró digué al pare:

– No et sembla, Joan, que ja som a encenedor ? – I com el pare feu una pausa instintiva, ans de respondre.- Que hi dius ? -insistí aquell.
– Què vols que t’hi digui ? És encertar-ho.
– Rems en banda, doncs- feu el patró.

De seguida el pare i jo anàvem apilonant les teies al fester i als pocs instants les flames llengotejaven en l’espai abrandant-se triomfalment entre la foscor de la nit i la calma encisadora que regnava.

Cadascú ocupà el seu lloc. En Gepus, al banc de proa amb el parell a les mans; el pare, prop del senó, i jo, al seu costat, posant cura en no promoure gens de fressa.

L’aigua, il·luminada per les flames que la transparentaven, llençava irisacions fantàstiques…


* * *

Als breus instants d’haver encès, unes bombolles eixides del fons del mar pujaren fins a morir a flor d’aigua.

– Es un borbotell!- feu el pare.
– D’anxova o de sardina, Joan?- digué el patró, qui amb precaució inoïda empenyia, amb els rems, el llagut vers calador.
– Què et diré jo ? . . . Semblen d’anxova . . .

Després d’aquell borbotell, un altre i un altre fins a formar legió. Jo seguia atentament la conversa dels dos pescadors i no podia capir com no veient el peix podien, ells, assegurar, per unes simples bombolles, borbotells, si eren verats, sardines o bé anxoves els peixos que les despedien.

Ben aviat es desxifrà, aquell enigma. Una munió de peixos, evolucionant per la claror del fester, foren l’anunci d’una gran bandada, que s’obirà, prest, pujar del fons de les aigües. En breus instants, arreu on arribaven les flames restà envaït per milions d’anxoves que s’empenyien daleroses cercant lloc en el radi de llum enlluernades pel foc del fester.

Els dos pescadors seguien la conversa sense immutar-se ni mostrar cap mena d’entusiasme per aquell espectacle sublimement formós.

– Vols dir, Joan, que aguantarà el foc ?
– Jo crec que la terrejarem.
– Que vols que te digui; sembla que no en portem tanta ja, i a més veig que bolla molt, i em fa mala espina.
– Que te diré jo ; tinc confiances de voltar-la, poca o molta ; veurem . . .

En tant el llagut, lleugerament empès per la força dels rems que al submergir-se alçaven fosforescències, feia via, vers el lloc propici de la cala.

* * *

A mesura que ens atançàvem a la costa, les converses de la gent que esperaven en la platja les ordres nostres, arribaven confoses fins a nosaltres fent-se paulatinament més perceptibles.

De prompte una veu propera i amb cert to de confidència ens interroga :

– I doncs, Gepus, què maneu ?
Es la veu d’en Peixalla, altre patró, qui des del seu llagut observa les nostres maniobres, orientant-se, per a anar a encendre.
– Que te diré jo ? . . .
– Hi haurà tres paneres d’anxoves,  respon el pare avançant-se al patró en cap, qui prossegueix :
– Ves per la segona, Esteve . . .

I sense altra pregunta s’allunyaren enfora vers l’encenedor, per la segona eixida, mentre que nosaltres seguíem la ruta envers la cala.

* * *

– Gep ! . . . Esperllongueu-se ! . . .
– Ja ho som a un llibant ! . . .- respon la veu sonora del proer.

Poc després arribàvem a ‘calador’. El munt informe de peix que menàvem evolucionava dessota el fester sense esgarriar-se, sinó de tant en tant quan algun llobarro passava, furient, per entre mig clavant dentelada . . .

– Jo no terrejaria més, Joan; fa ? . . .
– Com et sembli; però jo crec que ja ens poden cenyir.
– Minyons ! . . . Feu un vol ! . . .

A la veu del patró en cap i amb la mateixa precaució que nosaltres observàvem, la gent del llagut gros començà d’arriar al mar la xarxa preparada, sentint-se només, durant la maniobra, paraules com aquestes:

– Volta ! . . . Amolla ! . . . Les grosses ! . . . Maià ! . . . Escaló !- i ben aviat estiguérem voltats pel cercle que forma el bolitx (art de nit) parat al mar.

Quan des de terra havien cobrat una ‘ boldeta’ vàrem posar-nos damunt la boca del ‘maià’ i dirigíem als que estiraven:

– De dins ! . . . Tota ! . . . De fora ! . . . Poc a poc- fins que ja, ‘escalons’ en terra, abandonàrem el bolitx i prenguérem la ‘balorda’.

Els reflexes del fester il·luminaven la platja on quinze homes, en dues fileres, estiraven de la xarxa, sots les nostres indicacions.

Ben aviat ens trobàrem frec a frec de la platja i barrejats amb la gent d’en terra. Quin espectacle mes sublim ! La bossa de l’art, el ‘maià’ com l’anomenen ells, entre mar i terra, sense poder tirar-lo més amunt malgrat els crits de:

– Apa nois ! Amunt ! . . . Amunt !- que exhalaven els pescadors, vessant d’una compacta massa de peixos que a la claror del fester, semblava un pa d’argent espurnejant reflexes . . .

Tres joves pescadors, avençaren proveïts d’una bossa de malla atapeïda -un cop – fent se lloc entre els milions de peixos que s’agitaven en mig d’un núvol de escata i començaren a ‘copejar’ el ‘maià’. En un instant estibaren el peix al llarg del fons del llagut gros, preparant altra volta l’ormeig per la segona ‘eixida’, puix en Peixalla ja s’obirava prop de calador . . .

* * *

El pare i en Gepus amb el llagut s’allargaren altra volta per a una nova eixida.
A un amable convit d’uns pescadors, qui sap si avisats aposta pel meu pare o el patró, vaig quedar-me en terra seguint amb complaença totes les incidències i els quefers de platja, i quan aquests finalitzaren en son primer període una agradosa sorpresa m’esperà. Els citats pescadors se m’emportaren per entre la foscor a un racó de la platja i en ésser allí em digueren amb to confidencial:

– Em fet collot, home!

I traient-se, un, la gorra em mostrà mitja dotzena de calamarsons que s’hi havia amagat, en tant que l’altre avençant fins al bosc que circonda la platja, proveí d’un braçat de llenya i a recer d’una roca gegantina calàrem foc fent coure al caliu els calamars que poc després ens menjàvem saborosament, acompanyats d’un xarel·lo que duia jo a la corterola, entre un rotllo de remitgers que comentaven displicentment, a la platja, el resultat del primer vol, fent pronòstics i càlculs referents a la probable pesquera d’aquella nit.

* * *

La segona eixida, si bé no donà tant profit com la primera, continuà, però, la pesca. La tercera menys que la segona, i la quarta i darrera menys que les altres, essent causa de tal contrarietat, segons opinió de vells pescadors, el ‘sentir’ el peix la lluna, doncs, aquesta aparegué ben tost a l’acabar de ‘tirar’ el darrer vol i ja és ben notori que amb la claror lunar, el peix no es deixa guiar a l’albir del pescador.

* * *

Els cimals del Castell de Verdera es coronaven d’àuria llum i entre els claustres solitaris del vetust monestir de Sant Pere de Roda la boira ronsaguera entaforava´s com volent-se lliurar dels raigs solars que prest l’esvaïren, quan el llagut gros, afonat fins al bordó de l’orla, feia entrada a la badia del poble, seguit dels dos de ‘foc’, també afonats, causant l’admiració de la gent, doncs era l’única de les companyies de pesca que havia fet bones aquell dia.

I en tant jo, ja a casa, em despullava de les estranyes robes de ‘mar’ per abillar-me amb les pròpies, s’oïen veus al carrer que repetien:

– La companyia d’en Gepus- Cinto ne porta seixanta quintars !
– Els de ‘La galera’ vénen carregats!
– En cap més cala hi ha res!
– Sempre són els de la sort!

A L’ENCESA  (1918) Hipòlit Nadal i Mallol

La tempesta perfecta

El 31 de gener de 1911 va tenir lloc el temporal de mar documentat més important que ha sofert la costa català.

temporal11-1sant isidre-capaspre

El temporal a Calella, malgrat no provocar víctimes, va descalçar la via del tren i va afectar nombroses cases del barri de Pekin (actual carrer Anselm Clavé entre Sant Isidre i Riera Capaspre)

El temporal de la Candelera, nom popular amb que es coneix aquest episodi, va afectar la majoria de poblacions costaneres com Vilassar, Mataró, Caldes d’Estrac o Sant Pol. Els danys també van ser quantiosos a Badalona (dues barques perdudes i 11 morts), a Barcelona (tres barques perdudes i 18 morts) i a la Costa Daurada, especialment a Cambrils on van perdre la vida 16 mariners i es van negar 5 barques.

La comandància de marina no va donar les dades oficials de la catàstrofe fins al 7 de febrer, en total 140 persones van perdre la vida entre el cap de Tossa i el de Sant Antoni a Alacant. Les víctimes i les embarcacions enfonsades a la costa del Maresme és la següent:

taulaTradicionalment el gener es caracteritza per un període de bonança que els pescadors anomenen minves de gener en què el mar està com una bassa d’oli,  i és que el dia 31 es va despertar seguint la tònica dels anteriors. Com cada dia els pescadors van sortir a feinejar amb els seus gussis i barques de mitjana cap als caladors, com  havien fet sempre: sense previsions meteorològiques, sense motors a les embarcacions, sense possibilitat de comunicar-se o rebre informació i sense ports on refugiar-se en cas de mal temps.

mapes temps

Una baixa pressió que es va aprofundir al centre de la península va ser la responsable del reforçament del vent de sud-est i est que, amb una llarg recorregut per la mediterrània, que fou la causa del temporal. (Servei meteorològic de Catalunya)

A mig matí, quan la majoria de barques ja s’havien fet a la mar,  van començar a créixer cumulonimbus amenaçadors a llevant que s’anaven apropant de manera perillosa a la costa. Els pescadors, en plena feinada, van començar a témer per la seva seguretat i van posar rumb a les platges d´on havien sortit però la velocitat del front era major a la que navegaven i molts van ser sorpresos per la gropada. El vent va començar a bufar de component est i les onades van créixer degut al llarg recorregut que tenia sobre la massa d’aigua. Aquell grop s’havia convertit en un veritable temporal d’onades de més de nou metres i amb unes conseqüències tràgiques. El temporal durà tota la nit fins a l’endemà. Les majoria de barques van ser “arrossegades” cap al sud, moltes van intentar refugiar-se al port de Barcelona i d´altres van posar rumb cap  a la platja de Sant Pol, un dels pocs llocs  amb un cert resguard.

El llibre Historietes santpolenques (1986), de Jaume Rodríguez Suriñach, recull una descripció de l’episodi. L’autor descriu  les hores prèvies a la tragèdia: “Eren les primeres hores del dimarts 31 de gener de 1911 dintre una nit de calma sangrenta, la mar plana com un plat, el cel tot estrellat sense un núvol, sense res, ni cap senyal que indiqués un canvi dintre aquella dolçaina”. Rodríguez també relata la formació dels núvols de tempesta “Devien ser pels voltants de les 9 quan darrera la serra tot dret tramuntana es formava una nuvolada grossa i negre que s’anava estenent per tot el llevant amb una espessa murada d’aspecte amenaçador”.  En el mateix text es narra l’esforç dels Santpolencs per a salvar als pescadors “La fúria del temporal no cedeix, però ara!, crida la gent, sembla que venen unes ones planejant sense rompents. Són moments decisius, els palers donen el crit ritual de Sia!, la primera barca pren moviment, els pescadors superen les seves quasi esgotades forces, s’aferren fort als rems, l’escalem de bruc resisteix aquell impuls humà; és la il·lusió salvadora de l’instint de supervivència”…. “A la platja de Moré des de les 12 del migdia, els moments més perillosos del devastador temporal fins a la vesprada foren salvades algunes barques forasteres i 60 pescadors locals que componien les tripulacions de les sis parelles del bou del nostre poble. Tots els pescadors que vingueren a refugiar-se a les nostres platges de Sant Pol foren salvats, igualment que les seves barques, solament s’hagué de lamentar la pèrdua d’una d’elles…”

sant pol entre 1910-1920

Les platges eren llocs ocupats plenament per activitats relacionades amb la pesca i la navegació que, lògicament, també van ser molt afectades (Sant Pol probablement entre 1910 i 1920).

De la mateixa forma, Lluis Beulas, explica a la publicació Singladures (nº4 de juny de 1987), Butlletí del Museu de la Marina de Vilassar, el que va viure en al seva pròpia pell aquell dia: “Cap a les tres de la tarda, es desfermà sobtadament un fort vent de tramuntana de més de 115 quilòmetres per hora, trossejant i arrencant fulles i troncs d’arbres, teules de les teulades, i si més no, una quantitat impressionant de paraigües dels pobres vianants que havien de desplaçar-se; però per a ells tot va acabar en un esglai; no es pot dir el mateix dels pescadors”… “La bonança d’aquells dies va fer que les barques de pesca sortissin com de costum, i varen ser sorpreses per la tramuntana que, un xic endins, agitava molt fort l’aigua i aixecava ones altíssimes. Els patrons de les embarcacions suspengueren immediatament la feina i posaren proa a terra.”…“Però el vent bufava a ratxes tan irregulars que feia dificilíssim governar les barques i no tingueren més remei que posar rumb cap a Barcelona amb l’esperança d’entrar a port.”

naufrags

Esquela amb motiu de la mort dels pescadors de Vilassar de Mar.

El ressò a la premsa de l’època va ser important, l’endemà  la Vanguardia publicava aquesta noticia i  durant les setmanes següents diversos  mitjans van escriure articles relacionats: La Costa de Llevant, La Veu de Catalunya (11 de febrer de 1911 nº 175) i  El Diario de Gerona ( 2 i 4 de febrer de 1911), fins hi tot el setmanari satíric L´esquella de la torratxa mostra el sentiment de condol envers les víctimes i les famílies. A més, la desgràcia va activar una solidaritat mai vista en els pobles de la costa  i es  van realitzar nombrosos actes benèfics per recaptar diners pels afectats.

A Arenys de mar el temporal de la candelera no va causar cap víctima si bé, els estralls provocats van ser el pretext per començar a elaborar els primers estudis per a la construcció d’un port refugi per evitar danys en el futur. El procés però es va allargar gairebé cinquanta anys quan es va fer realitat el port d’Arenys, però això és una altra històriademar.

La Pilona: tot un símbol

Imatge

La Pilona és avui un dels llocs preferits de les aus marines per descansar

A gairebé mig quilòmetre de la costa, davant la platja de Malgrat, la Pilona ens evoca el passat miner de la població. Avui, ja abandonada l’explotació, la Pilona ha esdevingut tot un símbol.

Imatge

Telefèric de les mines de Can Palomeres que traslladava el mineral de Ferro fins a l’estació de càrrega de vaixells. (Col•lecció Roisin/IFEC any 1910)

La Pilona era fa un segle escàs, l’estació de càrrega de mineral de ferro procedent de les mines de Can Palomeres. El mineral arribava als vaixells de càrrega per un sistema de vagonetes suspeses en cables metàl•lics sustentats per una sèrie de torres. A la pilona s’hi recolzava la darrera de les torres del sistema de transport. Un cop allí el mineral  era carregat.

Imatge

Estació de càrrega de la pilona en ple funcionament. (Col•lecció Roisin/IFEC any 1910)

Quan a l’any 1909 l’empresa francesa “Societat de Mines de Ferro de Malgrat” es va fer càrrec de l’explotació minera descoberta a inicis del segle XIX, l’entitat no va escatimar esforços econòmics i va construir el sistema de transport aeri de mineral des de les mines fins al punt d’embarcament. Es tractava d’unes vagonetes que descendien suspeses en cables fent un recorregut de prop d’un quilòmetre i mig.

Imatge

El pas dels anys ha anat deteriorant la infraestructura que avui es veu enfonsada parcialment.

A l’any 1914, coincidint amb la gran guerra, l’explotació es va abandonar, el vaixell que transportava el darrer carregament (el que feia 21) va ser enfonsat davant d´Amsterdam.

El palangre

Barca palangrera calant palangre de fons. Palangre a penjar calat i senyalitzat amb els galls. Especies més comunes capturades amb aquest ormeig tradicional. (Dibuix A. Bombí)

De tots els ormeigs amb ham:  curricà, fluixa, volantí, potera o  llença,.. el palangre és l’únic que ha arribat fins als nostres dies amb una certa importància. Les primeres referències escrites de la seva utilització daten de molt antic, així al “Reglamento de navegación  y pesca del año 1773 de la provincia de Mataró de Manuel de Zalvide” diu en referència a aquest art:  “ Este arte adjetivado real, tan antiguo, que se confunde su origen con los más remotos siglos...”.

La forma de  pescar ha canviat ben poc al llarg del temps, com passa en altres cassos, l’única variació es deu als materials utilitzar per a fabricar l´ormeig.  Un palangre està format per una corda anomenada mare, de la qual pengen les braçolades, proveïdes, a l’extrem, de l‘ham corresponent. El palangre, un cop calat, roman fondejat un temps. La seva situació s’assenyala per mitjà d’unes banderoles a les quals s’anomena galls. La mida dels hams, el gruix de la mare i les braçolades, la quantitat de llast i els suro i el tipus d’esquer determinen l’espècie que es vol capturar.
L´esquer utilitzat normalment es peix blau ( sardina, boga, sorell o sonso). També es freqüent la utilització d´esquer viu. Antigament quan era difícil aconseguir peix fresc per a escar els hams i s´utilitzava peix salat (sardina especialment). També era freqüent l’ús de la  bola de pasta  que es preparava barrejant farina amb sardina confitada amb sal.  El fetge de bastina també era un dels esquers més preuant per a escar els hams.

palangre1

Palangre a penjar segons una il·lustració del “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional” del mataroní Antoni Sañez i Reguart (1791)

En l´actualitat es  practiquen tres maneres de calar els palangres: el palangre de fons, el palangre a penjar i el palangre de superfície.  El primer es cala directament sobre el fons marí (roques o alguers) i a prop de la costa. S’hi captura sobretot peix d’escata de bona mida.  En el palangre a penjar, els hams queden suspesos per un sistema format per suros i ploms. Les espècies capturades amb aquesta tècnica dependran fonamentalment de la quantitat de llast que s’utilitzi.  El  palangre de superfície,  es cala sense cap mena de llast i es deixa surant o  a la deriva.   En aquest cas es capturen grans pelàgics com ara el marraix, l´emperador, el bonítol i la tonyina. De tots tres aquest darrer és el que presenta un impacte ambiental major. En aquest cas les flotes que usen aquest art són veritables factories de peix, que  feinegen en aigües internacionals  sota banderes de conveniència fent servir arts de més de 60 km de longitud. Amb aquesta tècnica  es maten també tortugues com la tortuga babaua, dofins i diferents espècies de cetacis i aus marines com el mascarell.

Les palangreres són barques de pesca de petites dimensions, moltes no tenen pont de comandament, els estris de navegació són escassos. Es fàcil d’observar a coberta de les palangreres una mena de cistells de vímet o plàstic, són  les cofes i serveixen per a guardar els palangres.

2013-01-16 08.09.48

En el millorr dels cassos les palangreres disposen d´una màquina de xorrar.

La feina dels palangrers és feixuga: han d’escar tots els hams abans de calar. A l’hora de llevar s’ajuden en el millor dels casos d’una màquina de xorrar, un cop a coberta han de treure els hams dels peixos i enllestir el palangre per a la propera jornada. La duresa de la feina i la competència de les altres pesqueres, sobretot l’art de bou, han fet disminuir considerablement la flota d´aquest tipus de pesca. De totes maneres, la bona qualitat del peix de palangre i el fet que els bous no puguin arrossegar el seu art sobre els fons rocosos han fet mantenir aquest ormeig fins als nostres dies.

2013-01-16 08.11.46

La competència amb els arts majors, especialment l´art de bou, fa que la flota de palangres es vagi reduint.

El palangre és un art de pesca força selectiu cosa que fa que produeixi un impacte ambiental reduït en comparació amb altres ginys de pesca. En el cas del lluç,  la pesca amb palangre proporciona  exemplars adults mentre que si es capturen amb l´art de bou els individus pertanyen als estadis de juvenils. Així si es potenciés la pesca amb el palangre aconseguiríem que hi hagi més exemplars que es puguin arribar a reproduir amb la qual cosa augmentaria l´stock d´aquesta espècie. Així, en aquest cas, s´observa clarament que per a assegurar les captures cal potenciar l´ús del palangre en detriment d´altres arts més poc selectius com ara l´art de bou.

El Projecte NINAM està ferit de mort

El projecte Ninam està passant moments difícils, l´impagament d’uns diners per part de la Generalitat ha ferit de mort aquesta proposta.

logo_ninam-sol-bc3b3-copia

Vaig tenir ocasió de conèixer a la gent del projecte Ninam fa un parell d’anys al Symposium de Pagaia a Llançà. De seguida em vaig adonar que allò que ens explicaven era autèntic. Que una parella s’embarqués en la compra d’un catamarà i que l’utilitzés per a l’estudi i el seguiment dels cetacis del Cap de Creus en lloc de treure-li el suc amb el turisme miop amb qui haguessin pogut guanyar molts diners ho trobava molt interessant.

Certament, les coses fetes com han fet ells no són lucratives i a més tenen unes despeses de funcionament elevades: amarrament, manteniment del vaixell,… El majestuós Dzul Haà ha estat utilitzat en nom de la ciència i l’administració els ha donat la “puñalada trapera” que els està dessagnant fins a l’extenuació.   No deixa de ser curiós que els 10000 € que els deu la Generalitat en concepte a l’edició de la Guia de Cetacis a la qual s’havia compromès sigui la mateixa quantitat que ells deuen a Ports de la Generalitat en concepte d’amarrament del catamarà.

guiaL’única solució ha estat encomanar-se a una línea de micromecenatge a VERKAMI  per poder cobrir els deutes. La campanya que es pretén finançar amb les nostres aportacions va començar fa tres anys i es bassa en la foto identificació del dofí mular. I és que la presencia d’aquest cetaci a Catalunya està experimentant una regressió en els darrers temps.

La pesca al 1722 segons Joan Salvador i Riera

El botànic Joan Salvador i Riera (1683-1725) formà part d´ una prestigiosa família d’apotecaris i naturalistes profundament coneixedora de la nostra comarca. El seu avi, Joan Salvador i Boscà, el primer dels naturalistes destacats de la nissaga,  era  originari de Calella.

Joan Salvador apotecari i botànic

Retrat de Joan Salvador i Riera

Malgrat que va centrar al seu esforç als estudis botànics,  va realitzar per encàrrec de la Reial Acadèmia de Ciències de París una memòria referent als arts, ormeigs de pesca i a les espècies marines.  El manuscrit redactat per Joan Salvador es un fidel reflex de la pesca que es practicava en aquells temps.

1

Gànguil (esquerra) i parella del bou (dreta), segons Duhamel du Monceau

La estructura del manuscrit es basa en una sèrie de preguntes formulades per la reial acadèmia de les ciències de Paris a les quals Joan Salvador i Riera respon i en fa les consideracions que hi troba oportú. Les qüestions fan referència a: la pesca de la tonyina, la pesca de sardina, la pesca de corall i a les pesqueres ordinàries i anuals, es a dir, a la resta d’ormeigs de pesca que s´ utilitzaven en aquella època a Catalunya. En aquest sentit l´ autor fa referència a: l´ almadrava, els sardinals, la corallera, el gànguil, el bou, el palangre,  les nanses, les batudes, a les boletxes, la xarxa de batre, el tir de batre, les veraderes, els tonaires, l´ encesa, l´ art o xàvega, el bolig , la teranyina, la cinta, el rall entre d’altres.

Al manuscrit, Salvador respon minuciosament cadascuna de les preguntes que li són formulades amb una sistematització digne de menció que ens poden donar una idea bastant clara de quina era la situació de la pesca en aquells temps i que es poden complementar la informació d’Antoni  Sañez i Reguart (1791-1795) i la de Manuel de Zalvide (1773).

Captura

Barca sardinalera catalana, segons Duhamel du Monceau

La memòria enviada per Salvador va ser utilitzada posteriorment per Henri Duhamel du Monceau per redactar la seva obra “Traité Général des Pesches” entre el 1769 i el 1782.

La formació naturalista de Salvador fa que el seu manuscrit tingui un enorme interès si es llegeix sota aquest signe. Aquesta és la primera vegada que en un catàleg sobre la pesca també s´ inclouen referències a les espècies amb interès pesquer, una informació valuosíssima que ens pot donar una idea de l´ estat de la qüestió.

El  catàleg  inclou una relació d’espècies que hom podia capturar a la costa catalana. De la llista general destacar la presencia d´ espècies avui ja desaparegudes l i que Salvador anomena com ara l´ esturió que segons l´ autor es pescava habitualment a l´ Ebre i a Barcelona o bé la foca monge o vellmarí. Cal destacar també les referències fetes al marisqueig i de les principals espècies que es recol·lectaven. Algunes espècies com ara l´ ostra i el musclo mereixen un especial esment en el catàleg de Salvador eren força més apreciats que la resta de representants d´ aquest grup.

portada

Edició de l´obra de Joan Salvador (1987)

Si en teniu ganes, la Diputació de Barcelona a través del Museu Marítim va editar a l’any 1987 el manuscrit de Joan Salvador i Riera. El treball és de Jordi LLeonart i Josep M Camarasa.

Aigua Xelida i l´Hermós

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aigua Xelida avui

Aigua Xelida, és  un indret realment bonic malgrat que avui està urbanitzat. Fins als anys 50,  va ser un paratge  isolat i bastant inaccessible, l’única  comunicació per terra era des de Tamariu per un sender, cosa que va ajudar a mantenir la cala i les pinedes del voltant. Una personatge  exemplifica el passat d´Aigua Xelida, aquest és  Sebastià Puig i Barceló també conegut com l’Hermós.

aigua xelida
font d´aigua xelida i placa original amb l´epitafi

Al costat de la font del mateix nom, arran d’aigua, s’hi troba una placa commemorativa que recorda l’estada de Josep Pla en aquest paratge. En l’escrit es fa ressò de l’amistat que va fer amb l´Hermós. Sebastià vivia aïllat en una barraca solitària lluny de qualsevol tipus de civilització.

 En la narrativa de Pla l´Hermós  és un dels personatges més simpàtics que retrata.   Ell és el protagonista del relat  Un viatge frustrat (dins Aigua de mar. OC II, 1966). El relat narra les peripècies de Pla i de Puig  a bord d’un petit gussi al llarg de la costa de l’Empordà i que els acaba portant a aigües franceses.

plahermos 1925aiguaxellida

Josep Pla i l´Hermós a Aigua Xelida

De les vivències de l´Hermós en aquest paratge avui només en queda una placa que es va col·locar com a epitafi escrit pel mateix Pla:

Epitafi a l’Hermós: Entre 1917 i …visqué en aquestes solituds allunyat dels homes i de les dones, Sebastià Puig, conegut per l’Hermós, analfabet, home feliç i hospitalari, pescador, mariner, caçador, gran cuiner. Tu que passes has de saber que si no ha tornat és perquè no ha pogut, o perquè l’han enredat com un xino. (Josep Pla)

construcció naval amateur

La construcció naval amateur, es a dir, el fet de dissenyar i fabricar una embarcació a casa és un costum àmpliament difós en països anglosaxons i del nord d’Europa. A casa nostra, malauradament, aquest fet es bastant més estrany.

una obra mestra

Dins del grup de vaixells amb possibilitats de construir al garatge, al jardí o en alguna de les habitacions del pis, hi ha evidentment els de menys eslora, i entre ells evidentment els caiacs.
La construcció d’un caiac o de qualsevol altra embarcació a casa és una empresa complexa, però alhora plena de satisfaccions. Cada pas es un nou repte i la cerca de la solució enriqueix enormement a la persona que pren aquest camí.
A més, poder navegar amb el bot que has construït amb les teves mans es una de les satisfaccions més grans us podeu imaginar.

navegant amb el caiac  acabat de construir
navegant amb el caiac acabat de construir

Hi ha diversos mètodes alhora d’emprendre el repte de construir un caiac. En tots ells hi ha bastant bibliografia o bé informació suficient a la xarxa com per prendre la decisió. La tria d´un o d´altre dependrà de múltiples factors.

building
1. Stitch and Glue (cosit i encolat) Pot-ser la millor opció pel debutant. S´utilitzen els panells contraxapats i la resina epoxi. Els panells un cop tallats amb la seva forma exacta, es cusen amb filferro de coure pels marges i s’enganxen amb epoxi. Es pot trobar molta informació a Chesapeake Light Craft, els reis de la construcció naval amateur utilitzant aquesta tècnica i on es possible també adquirir els plànols de formes entre altres coses.

cosir i enganxar
cosir i enganxar

2. Srtip-Built (construcció amb tires de fusta) Es parteix d´un motlle que es va folrant amb tires de fusta que es van ajustant una a una (de manera molt semblant a com es col•loca el parquet). La feina és feixuga i llarga. Pels interessats val la pena consultar The Strip-Built Sea Kayak de Nick Schade.

caiac amb tires de fusta

3. Skin on frame (pell sobre esquelet) Tècnica reservada per a la construcció de Qajaqs tradicionals groenlandesos imitant les mateixes tècniques que feien servir els inuits i aleutians. El caiac està format per un esquelet de fusta lligada que es folra amb teixit (antigament pell de foca i ara nylon balístic). És la tècnica més ràpida de construcció si bé cal tenir les eines necessàries. Si us voleu introduir en aquest món es molt recomanable la lectura de Building the Greenland Kayak: A Manual for Its Construction and Use de Christopher Cunningham i Kayaks of Greenland de Harvey Golden.

pell sobre esquelet
pell sobre esquelet

el millor lloc del món

cala estreta

Els que coneixen Palamós i la Fosca ho saben prou bé. N´hi ha prou d´agafar el camí de ronda que voreja la pineda d´en Gori, baixa a les barraques de s´Alguer, s´enfila un altre cop entre atzavares per les tanques del mas Juny i trepitja la sorra de Castell, just davant dels joncs de la vella riera, que només trenca la sorra en dies de temporal gros. Després, el poblat ibèric, la Foradada i les mimoses i els pins que es retorcen increïblement damunt les roques camí de Canyers i de cala Estreta.

Aquest sí, aquest és el millor lloc del món.

Rafel Nadal, Quan érem feliços