Arxiu d'etiquetes: pecadors

El delta menys delta

Publicat el per
1

Amb els seus 8 km2 de superfície, el delta de la Tordera és un d´aquells espais oblidats i menystinguts a causa de les decisions poc encertades que s´han anat prenent històricament. Actualment està en un procés d´agonia creixent i que el pot menar a la seva pràctica desaparició en poc temps si no hi posem cap remei. A més a més, per agreujar-ho, els dos municipis que ocupen aquest espai, Blanes i Malgrat de Mar, viuen pràcticament d´esquena al delta com si aquest fos una part de seu terme que els molesti.

La progressiva pèrdua del delta afecta també de retruc a la llenca de costa continua tant per la part de la Selva, a la platja de S´Abanell, com pel Maresme, a les platges de Malgrat, de Santa Susanna i en general a totes les platges del Maresme.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El delta de la Tordera en una foto dels anys 60. Avui totes les parcel.les dels càmpings a la dreta de la carretera han desparegut pel mar. La línia de costa avui la marca la piscina del càmping “Las Naciones”.

Com en qualsevol altra delta, el de la Tordera té el seu origen en els aports de sorres que el riu diposita a la desembocadura. L´onatge n´erosiona una part que servirà per a fornir de sorra les platges situades a ponent del mateix. L´altre part roman al mateix delta. En condicions normals, el balanç entre la sedimentació deguda al riu i l´erosió causada la dinàmica litoral dona un resultat positiu pels processos sedimentaris i en conseqüència es garanteix l´estabilitat. A més, bona part dels materials aportats per riu formen, en determinades èpoques de l´any, uns braços de sorra a banda i banda del delta que tenen una clara funció protectora pel mateix delta i de les platges contigües.

En el cas del delta de la Tordera, succeeix el contrari. Quan els sediments que transporta el riu disminueixen a causa de: la sobreexplotació de l´aqüífer, de l´extracció d´àrids i del canvi climàtic, es gira la truita i l´equilibri sedimentació/erosió es decanta clarament cap als processos erosius i, en conseqüència, el delta entra en regressió. Aquests processos els pateix la Tordera des dels anys 60.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Instal.lacions dels càmpings, avui abandonades per la regressió del delta

A la Tordera la disminució del cabal especialment per la sobreexplotació de l´aqüífer fa que en determinades èpoques de l´any es formi una barra de sorra més o menys extensa que pot arribar a tancar la desembocadura i forma una llacuna litoral que només es torna a obrir quan hi ha una “Torderada”, i que cada vegada són més rares.

A més, tant l´extracció d´àrids com la sobreexplotació de l´aqüífer afavoreixen la intrusió de l’aigua del mar cap a l´interior, cosa que provoca una creixent salinització de l´entorn amb totes les conseqüències que això provoca.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La llacuna litoral de la desembocadura. Blanes al fons vivint d´esquena al delta

Entre el seguit de despropòsits en la tràgica història d´aquest espai destacar que als anys 80 es van construir unes defenses que van provocar el desguàs directe del riu pel front deltaic i que no permetien la creació dels braços protectors. En aquest cas, a més, la pràctica totalitat dels sediments es perdien irremediablement a través dels talús del canyó de Blanes. Més recentment l´ACA va construir uns pous i una estació de bombament cap a la dessaladora de Palafolls que ha representat l´estocada definitiva per la seva supervivència del delta i que ara, uns anys més tard han estat desmantellats.

Arribats a aquest punt, amb el cúmul de despropòsits que s´han produït, la línia de costa va retrocedint any rere any i el front, abans ocupat per explotacions agrícoles i ambients salins, ara han estat substituïts per càmpings que perden superfície.

Tant de bo que no sigui ja massa tard per a recuperar el delta de la Tordera, un espai únic i nexe d´unió entre el Maresme i la Selva.

La fi dels xarxaires?

Publicat el per
26

Sota la denominació de xarxaires s’acostuma a anomenar a aquells pescadors artesanals que van al tresmall, a les soltes o als boleros. Segurament aquests són, sense tenir-ne res a veure, el col•lectiu de pescadors que s´ha vist més perjudicat pels despropòsits que s’han anat produint en el sector en els darrers anys i que han menat a la situació gairebé catastròfica que hi ha actualment.

F1000047

Temps era temps que l´activitat dels xarxaires era frenètica arreu dels ports catalans

Els tresmalls, les soltes i els boleros són arts de pesca d´emmallament, és a dir, el peix s’embolica amb la malla de la xarxa en topar amb ella. Tots els sistemes de pesca d’aquest grup són molt selectius i respectuosos amb el medi. Segurament en un mar tant poc productiu com és el nostre, aquets ormeigs són un dels pocs ormeigs que s´haurien de potenciar i afavorir. I és que a casa nostra els peixos s’han de pescar un a un.

Els xarxaires, lluny d’això, pateixen les conseqüències dels estralls “grans”, especialment els quillats de bou i a conseqüència d´aquest fet, d’uns anys ençà, hi ha hagut un degoteig de abandonaments en aquest col•lectiu perquè no surt rentable sortir a mar.

F1000041

Per llevar o xorrar els arts d´emmallament s’empra un llevador mecànic situat a proa

Els xarxaires calen els seus arts prop de la costa, on teòricament els quillats no poden feinejar. Normalment als marges dels alguers o als límits de les roques. En el darrer cas, cal anar molt a l’aguait per evitar malmetre l´art o perdre’l. En els extrems de la calada s’hi col•loquen uns galls per a senyalitzar el parany.

El tresmall, també anomenat tremall a la meitat sud, és com indica el seu nom un art format per tres xarxes rectangulars superposades. Les dues exteriors, els armalls, són de malla molt més ample que la central o lli que a més té una longitud major que els armalls, i fa replecs on el peix s´hi emmalla. Les tres xarxes van unides per un buldau de suros a la part superior i a un de ploms a la inferior perquè quan es cali l´ormeig quedi disposat de manera vertical i representi un obstacle pels peixos de pas. Cada peça fa aproximadament un metre i mig d´alçada i uns cent metres de llarg.

F1000043

La feina de desemmalar el peix era feixuga

Els tresmalls es calen normalment amb les últimes llums del dia i se solen llevar a l´alba. El peix topa amb el parany, passa a través de la malla grossa exterior i en intentar retrocedir queda emmallat. Amb els tresmalls es sol capturar peix d´una qualitat excel•lent, de bona mida i amb un elevat valor comercial a la llotja com ara llenguados, molls, pagells, sèpies.

Les soltes és també un art de pesca d´emmallament, a diferència amb el tresmall, en aquest cas la xarxa és única. A més sol està fabricada amb niló, cosa que la fa molt lleugera. Com el seu nom indica, es cala de manera que queda molt poc tibant i ella mateixa va fent replecs i bosses per on s´hi embolica el peix. Les millors captures es produeixen quan intercepten les moles de peix que va a fressar o a alimentar-se a la costa. La primavera és la millor època per a calar aquests paranys.

Amb les soltes es poden agafar peixos pelàgics com ara melves, bonítols, sorells i espècies més demersals o bentòniques com ara orades, sards, variades, escorpores, cap-roigs i també sípies o calamars. El bolitx que encara es practica al Cap de Creus no deixa de ser un tipus de solta bonitolera.

Un art altre tipus d´art d´emmalament avui en desús són els boleros. Aquest ormeig és una combinació dels dos anteriors, té armat un tresmall a la part inferior i una solta a la superior.

Després de nou mesos

Publicat el per
2
sonso1

Els sonsaires tornen a formar part del paisatge litoral de la nostra costa

Després de nou mesos amarrats, primer de forma forçosa per a la desaparició de l’espècie i a continuació per aturada biològica, ara sembla que el sonso ha tornat a les peixateries. Tant de bo aquesta represa de l´activitat dels sonsaires representi la recuperació de l´stock i sigui una senyal de la bona salut de la pesqueria. L´any anterior, a mitjans de juliol, en plena temporada, el comitè de cogestió va decidir d´aturar la campanya per la pràctica desaparició de l´espècie. Aquesta aturada forçosa es va continuar amb la veda anual que s´ha mantingut fins aquesta setmana, quan s´ha reprès l´activitat dels pescadors de sonso.

El passat 1 de març, un cop acabada la veda, la flota de sonsaires continuava encara amarrada a port. El sonso continuava sense aparèixer i es va decidir continuar la veda. Però quina es la raó d’aquest enigma que fa que el sonso hagi desaparegut del nostres fons?

Els científics de l´ICM del comitè de cogestió del sonso van de corcoll per trobar la causa o causes d´aquest estrany fenomen. Ara per ara es barallen una sèrie d’hipòtesis que caldrà continuar treballant. El que es creu és que tot plegat obeeix a una causa multifactorial. La pesquera del sonso, a través de la cogestió del recurs, era una activitat pesquera modèlica i la sobrepesca s´hauria de descartar com a raó d´aquest fet ja que, des de l´establiment del sistema de cogestió del sonso, les captures d´aquesta espècie s´han reduït a la meitat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aquesta setmana els sonso ha tornat a apareixer en el tauler de les peixeteries

Les diferents hipòtesis sobre aquest enigma es podrien englobar en els següents àmbits: el substrat, la temperatura de l´aigua, el temporals o la cadena alimentària.

Pel que fa al substrat, alguns pescadors pensen que de sonso n´hi ha però aquest roman enterrat en l´arena, per la qual cosa no es poden capturar amb l´art de pesca. En aquest mateix sentit els canvis en la granulometria de la sorra del fons degut a les tasques de regeneració de platges també podria haver contribuït negativament i hauria pogut repercutir en la reproducció de l´espècie.

L´augment temperatures com a conseqüència de l´escalfament global també pot ser una de les grans raons d´aquest fet. A tall d´exemple, en el darrer període reproductiu, entre els mesos de desembre i gener, la temperatura mitjana de l´aigua del mar ha estat dos graus per sobre de la mitjana històrica registrada. A més, la fertilització per l´ascens de nutrients del fons marí es produeix gràcies al gradient tèrmic, i per tant de densitats, entre les masses d´aigua superficials i profundes. Aquest augment de temperatura es un impediment per aquest fenomen. El sonso, de la mateixa manera que el seitó o la sardina, estan situat a les primeres baules de la cadena tròfica i per això són molt més sensibles. De fet, per aquest mateix fenomen també s´explicarien les magres campanyes de peix blau que hi estant havent darrerament. En aquest darrer cas, s´hi ha d´afegir, però, la sobreexplotació del recurs.

final

L´augment de temparetura de l´aigiua de mar pot ser un dels factors claus per a explicar la devallada de captures en aquest periode. Fot: Meteo Estartit

Una altre línia d´investigació està relacionada amb la disminució dels temporals i en especial de les llevantades. En aquest cas, la força dels temporals remou el substrat i posa en suspensió els nutrients necessaris per a la seva alimentació. Els pescadors tenen constatat que en època de bonança meteorològica les captures de sonso acaben disminuint.

Sigui com sigui, caldrà continuar investigant per acabar coneixent les raons d´aquest enigma i poder posar les mesures necessàries per a que no es torni a repetir. Això però, és una altra històriademar.

Baldrigues: un bon reclam a mar obert

Publicat el per
Respon

Un dels millors espectacles naturals a mar obert és poder gaudir del vol rasant dels estols de baldrigues esquivant les onades amb una perícia extraordinària. Aquests ocells volen gairebé a flor d´aigua caçant peixos i cefalòpodes submergint-se i nedant de forma molt eficaç. Malgrat, que a primer cop d´ull, sembla que tinguin una forma poc gràcil, aquests ocells són un excel•lents voladors que recorren grans distàncies alternant els planegis suaus amb el cos inclinat amb els potents i ràpids cops d´ala. El seu vol no acostuma a ser gaire alt i mai superen els 8 m d´alçada. Entre finals d´hivern i els inicis de primavera es quan es poden fer la majoria d´avistaments.

baldrigues-a-la-rata. Projecte Ninam

Estol de Baldrigues a prop de la Massa d´Ors (Sa Rata), punt més oriental de casa nostra. Foto: Projecte Ninam

A les nostres aigües hi trobem tres espècies diferents de baldrigues: la baldriga mediterrània (Puffinus yelkouan), la baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) i la baldriga balear (Puffinus mauretanicus). Les dues primeres catalogades segons la llista vermella de la IUNC com a espècies en perill i la baldriga balear catalogada com a espècie en perill crític d’extinció.

Les baldrigues són ocells marins, es a dir, que passen la major part de les seva vida a mar obert lluny de la costa a on només hi van per a niar o per atendre els polls. De fet les baldrigues utilitzen la plataforma continental catalana en època de cria principalment per alimentar-se i per alimentar als seus descendents. Pel que fa a la seva distribució en aigües catalanes, a grans trets, en aigües del nord de Barcelona i Girona són més abundants les baldrigues mediterrànies mentre que en aigües de la meitat sud i al delta de l´Ebre la baldriga balear pren més protagonisme mentre que la baldriga cendrosa es present arreu.

baldriga mediterrania al Cap de Creus. Grup NOA

Baldrigues mediterrànies al Cap de Creus. Foto: Grup NOA

Les baldrigues són unes aus força amenaçades. Els perills més importants que pateixen aquestes espècies estan relacionats per un costat amb la degradació dels hàbitats on nidifiquen, els penya-segats litorals i per altra banda per les captures accidentals que fan els pescadors, especialment els palangrers. Així, les mesures per a la conservació d´aquestes espècies s´estableixen en tres àmbits: en primer lloc per la protecció de les àrees de nidificació i cria, en segon terme per l´establiment de zones protegides a mar obert i per finalitzar per la reducció de l´impacte que produeixen els arts de pesca sobre els exemplars adults.

baldriga balear- Pep Arcos

La baldriga balear és un ocell marí amb perill crític d´extinció. Foto: Pep Arcos

La baldriga balear, com el seu nom indica, és una espècie endèmica de les Illes Balears, únic lloc on cria en tot el món. Nidifica en penya-segats costaners, a dins de coves o en galeries sobretot a Formentera. Aquesta espècie està catalogada sota la màxima categoria d’amenaça. Hi ha aproximadament unes 3000 parelles reproductores a tot el món. Aquesta espècie arriba a les àrees de nidificació a partir de febrer i a finals de maig es produeix l´eclosió de l’únic ou que coven. La parella té cura del poll fins l´inici d´estiu que es quan es dispersen i els avistaments són més estranys.

La baldriga cendrosa és molt més freqüent durant el període estival. Les àrees de nidificació més properes són les  Balears i les illes Columbretes. És l´espècie de baldriga més gran que es pot observar a la Mediterrània.

La baldriga mediterrània és molt semblant a la baldriga balear, fins fa poc, la baldriga balear era considerada com una subespècie de baldriga mediterrània. La seva presencia en aigües catalanes es regular tot l´any, malgrat que a l´hivern sol formar les concentracions més importants. Una petita població d´aquest espècie nidifica als penya-segats de Menorca.

Una aturada poc biològica

Publicat el per
Respon

Coincidint amb el darrer dia d’aquest febrer els quillats de bou han acabat el mes de veda anual. A diferència d´anys anteriors, on l´aturada va ser esglaonada, aquest any tota de flota d’arrossegament del litoral nord; des de Barcelona i fins a Llançà han coincidit en el temps en aquesta veda.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Els quillats de la costa nord de Barcelona i de Girona han realitzat una aturada aquest mes de febrer

Aquest any, per tal de poder garantir un millor abastiment en les peixateries, s’han fet dos torns d’aturades en la flota d’arrossegament catalana: el dels ports del Nord de Barcelona i els del sud. Durant aquest mes de veda, les peixateries de la costa nord de Barcelona i de Girona s’han hagut de proveir de peix de Tarragona, de Sant Carles de la Ràpita o de Port Vendres. Senyalar però, que aquesta regulació només afecta a la flota d’arrossegament, i per això els xarxaires, els palangrers i d’altres arts menors , els veritables perjudicats per l’activitat dels quillats de bou, han continuat la seva activitat sense cap mena d’aturada. Només els sonsaires continuen amarrats, però en aquest cas és també conseqüència del seu propi pla de cogestió degut a la misteriosa desaparició de l’espècie.

Però, serveix d’alguna cosa aquesta aturada? Certament és una qüestió complicada en la que a més de les raons biològiques també es tenen en compte les econòmiques i les estructurals. Els criteris que s’han fet servir per establir aquest període de veda obeeixen més a qüestions econòmiques que no pas a raonament biològics. S’atura la flota durant el mes de febrer perquè bàsicament és el període de l’any més fluix des del punt de vista de les vendes de peix, i per això és quan les pèrdues econòmiques són menors. Una altre de les raons per realitzar l’aturada en aquest temps obeeix a un tema pressupostari ja que coincideix amb quan el Servei d´Ocupació té els recursos necessaris per a pagar la prestació de l’atur als mariners que deixen de treballar.

gamba

A Palamós, els quillats que van a la gamba tenen un calendari de vedes consensuat amb la comunitat científica

Com a un oasi en aquest desert de seny, al litoral nord només els pescadors de Palamós, on la majoria de bous d´arrossegament formen part del pla de cogestió de la gamba mantenen un calendari d’aturades diferent a la resta de ports de la zona. A Palamós els quillats aturen la seva activitat durant dos mesos a l’any i les dates d’aquesta aturada es realitzen seguint les recomanacions dels científics encarregats de la cogestió de la gamba. Dels 24 quillats que feinegen al Port de Palamós 16 formen part d’aquest pla de cogestió que té l’objectiu de garantir que la pesca d’aquesta espècie sigui sostenible i respectuosa amb el medi. En aquest cas, la veda de dos mesos, que ja porta uns anys realitzant-se, ha millorat les captures respecte als anys anteriors. Així els pescadors, treballant menys, acaben guanyant més. El model de Palamós és un exemple a seguir per les altres confraries si volen continuar amb la seva activitat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La veda només afecta a l´art de bou i els pescadors artesanals han pogut continuar pescant

L’arrossegament és la modalitat de pesca litoral menys selectiva i menys respectuosa amb el medi i si volem en el futur continuar tenint activitat pesquera als ports mediterranis, hauríem de començar a replantejar aquest art de pesca. Si es vol continuar arrossegant les xarxes pels fons marins hi hauria d’haver una supervisió per part de la comunitat científica per tal d’avaluar les poblacions de les espècies objectes de la pesquera. S’haurien d’establir plans de cogestió sobre d’altres espècies objecte de la pesquera com ara el lluç, el rap o l’escamarlà i s’hauria de minimitzar l´impacte físic que produeixen les portes sobre el medi marí. Això, però, és una altre històriademar

La Galera, un marisc a reivindicar

Publicat el per
2

La Galera (Squilla mantis) és un crustaci bentònic que viu sobre fons fangosos on hi fa cavitats que ell mateix excava. Aquestes galeries subterrànies els donen protecció i serveixen per amagar-se de les preses. Generalment viuen en aigües poc profundes, és freqüent entre els 10 i els 250 m malgrat que també es poden trobar a més de 700 m de profunditat. El seu nom científic es deu a la semblança d´aquesta espècie amb la mantis religiosa.

Squilla_mantis_Ictioterm

Il.lustració d´una galera. Noteu el segon parell d´apèndix molt més desenvolupat i les dues taques característiques al darrer segment del cos. Dibuix: Ictioterm

De color quasi transparent, presenta dues taques fosques característiques en el darrer segment del seu cos també anomenat tèlson i que ressalten molt. Els sexes són separats, té un marcat dimorfisme sexual. Es reprodueix durant la primavera i la fecundació és interna. Un cop acabada la reproducció, coincidint amb l´estiu, les femelles porten els ous a sobre. Aquests queden aglutinats per una secreció viscosa que els manté adherits entre els apèndixs locomotors mentre dura el desenvolupament embrionari.

Presenten vuit parells d’apèndixs (pereiòpodes) adaptats per a excavar. El segon parell està molt més desenvolupat que la resta i té una funció prensora. Es desplaça fent salts que els realitza donant cops amb la part posterior del seu cos.

galeras-2

La galera és un marisc freqüent a les llotges de la meitat sud del pais

La galera és una espècie depredadora, que s’alimenta de cucs poliquets, d’altres crustacis i de peixos petits que captura amb el segon parell d´apèndixs, utilitzant-los com a arpó. Pot arribar a mesurar fins als 30 cm malgrat que les mides més comunes oscil•len al voltant dels 20 cm.

Tradicionalment ha estat un crustaci molt poc valorat, s´usava per a fer fumets i poca cosa més. Darrerament està prenent embranzida i està recuperant la reputació perduda, en especial a les comarques de Tarragona que conserva encara una interessant cuina marinera tradicional al voltant d´aquesta espècie que ara s´està recuperant.

arros_amb_galeres00

Les galeres són excel.lents en arrossos i suquets. Foto: Núria Gómez (www.benremenat.cat)

Aquest crustaci, abundant en zones properes a deltes on les aigües són més riques en nutrients, es pesca sobretot als ports de la meitat sud de Catalunya. A partir de Vilanova i la Geltrú i fins a Alcanar. Això es deu sobretot al tipus de fons que hi ha en aquesta àrea. D´entre tots, Sant Carles de la Ràpita és on les captures de galera són més importants. La galera s´agafa especialment amb l´art de bou, sobretot quan els arts s´arrosseguen sobre fons fangós. A la zona del delta de l´Ebre també es poden capturar amb el tresmall o nanses.

La galera és una excel•lent font de proteïnes, vitamines i minerals. A diferència d’altres crustacis, és baixa en calories i de fàcil digestió. La seva carn és fina i gustosa, la qual cosa en facilita la seva preparació.

La millor època de l´any per a consumir-les són els mesos de gener i de febrer que és quan l´animal està més ple i la seva carn es més saborosa. És precisament en aquesta època quan en nombrosos ports del sud del país s´organitzen jornades gastronòmiques al voltant d´aquesta espècie.

Una qüestió de mides (segona part)

Publicat el per
Respon

Hi ha espècies que, malgrat sembli el contrari, es comercialitzen amb una mida que a primer cop d´ull sembla il•legal. El xanguet (Aphia minuta), la llengüeta blanca (Crystallogobius linearis) o el sonso (Gymnammodytes cicerellus), en són els exemples més destacats d´aquest grup de peixos menuts que podem trobar a les peixateries. En el cas d´aquests exemples, existeix la mala pràctica de fer passar alevins d´altres espècies com ara la sardina, el seitó o bé l´alatxa per a aquests peixos, pràctica del tot il•legal i irresponsable.

De les tres espècies, el xanguet és la més apreciada de totes, especialment a la costa sud mediterrània de la península, i per tant la que està més sotmesa a les pràctiques il•legals, ja sigui perquè s´usin arts de peca prohibits, perquè no es respectin les vedes o bé perquè sota aquest nom es comercialitzin altres espècies en estadi gairebé larvari.

chanquetes

El xanguet (Aphia minuta) és excel.lent com a fritura. Moltes vegades, però, ens donen gat per llebre

El xanguet, xanquet o cabeçuda és una espècie de gòbid amb el cos quasi translúcid que fa de 4 a 6 cm de longitud. Viu de manera nectònica a prop de la costa on forma moles molt denses. A la majoria de ports de la Mediterrània està prohibida la seva pesca per l´impacte que produeix l´art sobre el medi. Malgrat aquest fet, a la costa d´Andalusia especialment, es continua trobant a les cartes de molts restaurants i guinguetes de platja sota la denominació de “pescadito frito”. Moltes vegades el que realment es comercialitza com a xanguet són exemplars immadurs de seitó, de sardina i d´altres petits pelàgics o bé una varietat exòtica anomenada xanguet al•ligàtor (Neosalanx tangkahkeii) que s’importa des de la Xina. El cas de la comercialització fraudulenta del xanguet és una pràctica àmpliament recolzada per un sector de la població que en demanda i en consumeix.

llengueta

La llengüeta blanca (Crystallogobius linearis) moltes vegades es ven barrejada amb xanguet

La llengüeta blanca, gobi cristal•lí o cabotí és una espècie molt pròxima al xanguet i que en algun indret se sol confondre amb ell. Es tracta també d´un gòbid que, com el seu nom indica, és bastant transparent i d’aspecte delicat. A diferència del xanguet, el sue cos no presenta escates. No sol assolir més de 5 cm de llargària. Viu des de la línia litoral i fins als 400m de fondària sobre fons fangosos o sorrencs. La llengüeta blanca es pesca amb un art de pesca similar a la sonsera. Els pescadors que s´hi dediquen necessiten una llicència especifica per a capturar-la. La llengüeta blanca no té talla mínima regulada, però, com passa amb el veritable xanguet, en ocasions es comercialitzen com a llengüeta les cries d´altres espècies.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El sonso (Gymnammodytes cicerellus) potser el més popular i econòmic d´aquest peixos menuts

El sonso és una altra de les espècies de mida petita. En aquest cas pot arribar a mesurar fins a 17 cm. El seu cos és allargat i cilíndric i és de color blau verdós amb les bandes argentades molt característiques. Viu formant moles a la costa en fons sorrencs poc profunds. Una mola de sonso pot estar composta per entre 50 i 500 kg de l’espècie i es localitzen mitjançant les modernes sondes. Es captura amb la sonsera. Els pescadors necessiten una llicència especial per pescar-lo. Molt apreciat com a fritura.

Una qüestió de mides (primera part)

Publicat el per
1

Dins la reglamentació pesquera hi ha tota una regulació que fa referència a la talla mínima que es pot capturar una determinada espècie amb valor comercial. Aquesta legislació busca assolir els màxims nivells de sostenibilitat en la pesca per poder mantenir els stocks a una situació òptima per a garantir-ne la supervivència i defugir la sobreexplotació.

Evidentment, del que és tracta, es que l’art de pesca sigui el màxim de selectiu possible per a només capturar aquelles espècies amb la mida reglamentària i això passa, entre d’altres coses, per la regulació de la malla de l’art i per l’establiment d’aturades biològiques. De res serveix una regulació de talles mínimes si els arts continuen sent poc selectius i s’ha de descartar per mida bona part de la captura.

epap-talles-minimes-autorizades

Mètode de mesura de la talla segons el grup d´organismes

La talla mínima de les espècies comercialitzables bé fixada per l’administració. Aquestes es determinen segons el calador (en el nostre cas farà referència al calador mediterrani català) i ha de tenir en compte que l’espècie, quan sigui capturada, ja hagi arribat a la maduresa sexual i s’hagi pogut reproduir.

En el àmbit normatiu els decrets i les disposicions que reglamenten les talles mínimes estan recollides en l’annex III del Reglament del Mediterrani, i les que estableix el Reial Decret 1615/2005, de 30 de desembre, pel qual es modifica el Reial Decret 560/1995, de 7 d’abril, únicament quan siguin més restrictives que les del Reglament (CE) 1967/2006 del Consell, de 21 de desembre de 2006, relatiu a les mesures de gestió per a l’explotació sostenible dels recursos pesquers en el mar Mediterrani i pel qual es modifica el Reglament (CEE) núm. 2847/93i es deroga el Reglament (CE) núm. 1626/94 (DOUE L 409 – 30/12/2006).

mides

Una manera molt pràctica de comprovar la talla mínima en les especies més consumides

Per altra banda, les talles mínimes volen impedir la comercialització de peix immadur que, normalment és molt més apreciat en els mercats que no pas els exemplars adults. La lluita per tal d’eradicar la mala pràctica de la comercialització de peix immadur passa per la sensibilització a diversos nivells. En un primer nivell els pescadors haurien d´estar sensibilitzats de que aquesta mala pràctica a curt termini els perjudica a ells mateixos. En un segon nivell, els peixaters o els compradors no haurien de adquirir aquell gènere que no arriba a la mida legal. I en un tercer nivell, nosaltres mateixos, els consumidors, no hauríem d´adquirir aquells exemplars de la peixateria que no arribin a la mida legal.

En aquest mateix sentit també és molt important el control de tot aquell peix que surt dels canals de distribució legals i es ven de “sota mà” des de la mateixa barca. Una pràctica molt estesa i que només es podrà eradicar amb la col•laboració de propi pescador i dels compradors (normalment restauradors de la zona que compren aquest peix menut per a tenir-lo a les cartes dels seus restaurants).

seitó

El seitó es una de les especies més susceptibles a ser comercialitzada amb mides inferiors a la legal

Al marge de les inspeccions que puguin realitzar periòdicament els membres del Seprona a les llotges catalanes i que, de tant en tant, acaben amb alguna denuncia a algun pescador, hauria de ser el propi pescador el responsable. També hi ha hagut denuncies a peixateries o en restaurats i guinguetes de platja que han estat tramitades pels equips competents a partir de les denuncies dels propis clients. Trobo que una molt bona pràctica seria la de tenir penjat en les peixateries i els restaurants “de peix” els cartells informatius amb les talles mínimes de les espècies que es comercialitzen a Catalunya i es bo saber que en alguns establiments aquesta mesura ja es porta a la pràctica des de fa temps.

(continuarà)

Peix per Nadal

Publicat el per
Respon

Nadal és època de consum, de disbauxa econòmica i gastronòmica on el peix i el marisc ocupen un lloc destacat. El mercat central del peix a Mercabarna abasteix més de la meitat del peix que es consumeixen a les llars catalanes aquests dies. De promig, distribuiran aquestes festes de nadal més de sis mil tones de peix i marisc.

Al marge de la tradicional escudella, l’àpat estrella de les taules catalanes, els plats de peix cada vegada són més present en les opulentes taules nadalenques. Des dels fumats nòrdics fins als més exòtics mariscs d’arreu del món o els peixos de bona mida dels pescadors locals per a ser enfornats.

Però, com podríem contribuir a què els nostres àpats de peix fossin el màxim de sostenibles?

2012-08-21 19.24.26

Aquests dies les peixateries estan plenes de gom a gom

La resposta a aquesta pregunta passa pel consum de productes de proximitat, fresc i de temporada, cosa no sempre fàcil perquè dins dels grup dels peixos i del marisc, aquests dies hi ha unes espècies vedets que, són les més demandades: el lluç, el rap, les dorades de bona mida, les gambes, les ostres, les llagostes o els llamàntols es converteixen en el reis de la taula competint amb l´escudella, el capó o els canalons.

Conèixer amb precisió la procedència del peix i del marisc que pretenem consumir és una de les coses més difícils d’esbrinar en aquestes dates. La gran demanda fa que arribi producte d´arreu del món. Una mateixa espècie pot provenir d´Estats Units, del Sud est Asiàtic, dels països nòrdics o de les llotges catalanes.

gambaroja

La gamba vermella, una de les reines d´aquestes festes

Dins dels consells per a un consum responsable de peix en aquestes festes hi ha el fet d´escollir peix “salvatge”, capturat amb arts de pesca selectius i respectuosos amb el medi ambient, amb certificació de qualitat i refusar aquells productes provinents de l´aqüicultura intensiva, ja que normalment el seu engreix produeix impactes importants en l´entorn. En el cas dels cultius marins, que representen quasi la meitat de la producció mundial d’espècies comestibles, també ens hauríem d’informar de l’impacte que produeixen les piscifactories en el entorn i sobre les poblacions de pescadors locals. Evidentment, com sempre, hauríem de refusar els exemplars immadurs que no arriben a la talla mínima.

Si aneu a comprar el peix als supermercats, procureu buscar aquelles espècies que portin segells de qualitat com el MSC que certifiquin la seva pesca responsable i respectuosa amb les comunitats locals de pescadors. La certificació MSC és una garantia de respecte i sostenibilitat. Com a actors responsables hem d’exigir saber on s’ha capturat cada espècie, el sistema de pesca utilitzat i si és una espècie que té la seva població sobreexplotada o no en una determinada àrea geogràfica.

Bones festes a totes i tots i bones històriesdemar

Quins ous!

Publicat el per
5

Una de les coses que crida més l´atenció dels elasmobranquis (taurons i rajades) és la forma que tenen els seus ous. En general, la majoria dels peixos d’aquest grup ponen ous, ja siguin ovípars o ovovivípars.

Els ous de les rajades tenen una forma molt característica que els fa inconfusibles. En general són estructures còrnies, normalment de colors foscos i un xic translúcides. Presenten unes protrusions en forma de filaments en els seus vèrtexs que serveixen per adherir-se al fons (a les roques, a les algues, a les fanerògames, a les gorgònies,..). Totes les rajades són espècies ovípares que dipositen els seus ous protegits per una càpsula. A l´interior d´aquesta estructura de queratina s´hi desenvolupa l´embrió durant alguns mesos.

bossa de sirena

Les bosses de sirena son relativament freqüents a les nostres platges

Les càpsules de rajada són anomenades bosses de sirena (bourses de sirène). La mida i la forma són característiques de cada espècie. És molt fàcil que els temporals les arrosseguin fins a les platges amb altres fragments i restes d´éssers vius. La presència d’aquestes estructures a la sorra, la seva abundància i estacionalitat són indicadors de l´existència d’àrees reproductores properes, una dada valuosa per a conèixer l´estat de les poblacions d´aquests animals.

A la mediterrània hi viuen 17 espècies de rajades diferents i, segons la UICN (Unió Internacional de Conservació de la Natura), d´aquestes n´hi ha 5 que es troben amenaçades, n´hi ha 6 que estan apunt d´estar-ho, n´hi ha 4 de les quals no es disposa de prou dades per avaluar les seves poblacions i només dues espècies es troben fora de perill d´extinció.

012_Oeufs_de_raies_ou_bourses_de_sirenes

Les platges del delta de l´Ebre són les presenten més presència de càpsules de rajada.

L’interès cap a les rajades es deu sobretot al fet que la majoria d´espècies són típiques d´habitats bentònics més o menys litorals, on viuen, es desenvolupen, s´alimenten i es reprodueixen. Els descens en les seves captures per part dels pescadors és un altre símptoma d’alerta sobre l’estat de les seves poblacions. Les rajades són capturades amb l´art de bou, tresmall o palangre i malgrat que hi ha espècies amb un interès comercial considerable com ara l’escrita (Raja asterias) la seva biologia és bastant desconeguda i no es duen a terme cap tipus de seguiment de les seves poblacions.

Les rajades són animals de creixement lent, de maduresa sexual tardana i de baixa fecunditat, en una ouada es ponen entre 40 i 150 ous. Aquest fet, combinat amb la pressió pesquera a la que estan sotmeses, fa que siguin espècies especialment sensibles.

Per tal d´aprofundir en el coneixement de les poblacions de rajades s´ha desenvolupat un projecte de ciència ciutadana de recollida i identificació de les càpsules d´ous de rajada que arriben a les nostres platges. Amb una metodologia molt senzilla i a l´abast de tothom es pretén registrar les troballes d´aquests ous en les platges catalanes.

poster ous

Pòster per a identificar les càpsules de rajada de les costes de Bretanya

En altres indrets, especialment a la costa atlàntica, s´estan duent a terme des de fa alguns anys projectes similars amb un grau de participació ciutadana i implicació dels investigadors elevat. Aquests projectes han permès obtenir informació de la seva distribució i també han servit per avaluar l’època de reproducció, la seva abundància i per estimar l´evolució de les seves poblacions. Aquest és un altre exemple de la força del projectes de ciència ciutadana col•laborativa.