Temps de Sardinals

Fins a l’aparició de les teranyines, els petits pelàgics, sobretot la sardina i el seitó, es capturaven amb els sardinals. El sardinal va ser fins als anys 50 l’ofici de mar més important de la nostra costa i el que ocupava a més gent, tant a l’hora de pescar com a les industries auxiliars, en especial les de salaó.

El Sardinal és un art d’orígens immemorials, que ens ha deixat tot un patrimoni terminològic que corre greu perill de desaparèixer.

Esquema  de les parts d´un sardinal i detall de la unió amb la cua de remolc (1) i amb la cua de la mà (2). Font: elaboració propia a partir d´un original de C: Bas i altres.

Esquema de les parts d´un sardinal i detall de la unió amb la cua de remolc (1) i amb la cua de la mà (2). Font: elaboració propia a partir d´un original de C: Bas i altres.

Ja en el segle XVIII era el principal art de pesca que es practicava a la costa central, tal i com es recull en una sèrie d’articles del “Reglamento de la navegación y pesca de la provincia marítima de Mataró” de Manuel de Zalvide de l’any 1773. Així es llegeix en l´art. 43, que fa referència a la reglamentació del palangre: ” Como en esta provincia es tan esencial la pesca de sardina y anchoa y guardan su temporada que se hace forzoso aprovechar…”. Pel que fa a la seva reglamentació al llarg del segle XVIII, s’estipula la prohibició de que la xarxa toqués el fons sota una sanció. En la mateixa època, a l´any 1795 el mataroní Antonio Sañez i Reguart en la seva obra “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional” fa una magistral descripció d’aquest art de pesca i de les seves ordenances a fi d’evitar conflictes entre ell i d’altres sistemes de pesca, especialment la xàvega, el bolitx i les nanses.

Als anys 30, Emerencià Roig escriu que un 80 % de la flota catalana es dedicava als sardinals. Els sardinals i les sardinaleres ocupaven totes les platges de Catalunya en aquella època. Al 1955 Carles Bas i col.laboradors comenten la davallada d’aquest art de pesca i ho atribueixen a la generalització de les teranyines. Precisament l´aparició de les teranyines a les platges catalana va ser motiu de disputa entre aquests i els sardinalers.

Calada de sardinals "a la prima" segons una il.lustració del "Diccionario histórico de los artes de pesca nacioanal"

Calada de sardinals “a la prima” segons una il.lustració del “Diccionario histórico de los artes de pesca nacioanal”

Els sardinals es calaven a mercè del corrent a uns quinze metres de profunditat i quan la mola de peix topava amb l’art s’hi emmallava i era capturada. Així doncs, es pot considerar als sardinals com a un art de deriva. Es solien calar a l’alba, de matinada o a la prima, abans de la posta de Sol. El parany quedava calat en sentit perpendicular a la línia de costa, d´aquesta forma les moles de peix blau topaven amb ell i s’hi emmallaven.

La xarxa tenia forma rectangular, primer van ser fabricades amb lli i cànem i més endavant amb cotó i espart. Una calada de sardinals estava formada per 4 peces lligades entre si pels botafions. La primera peça era anomenada “la de la mà” i era la que costava més de llevar, les dues peces centrals “les del mig” i la última, “la de remolc”, la més fàcil de cobrar. Cada peça tenia unes 50 canes (80 m) de llarg i unes 800 malles d´alt (entre 15 a 20 m) amb una ralinga superior de suro i una inferior de plom. Els dos extrems de cada peça s´anomenaven cuetes que finalitzaven amb els botafions, que es per on s´unien les diferents peces que formen la calada. A la surada hi havia també els bornois, de tres a sis per peça. Els bornois eren unes corones de suro que mantenien l´art dret i que assenyalaven quan el peix s’hi emmallava, quan començaven a xarbotar. Als dos extrems lliures de la calada hi havia les cues. A la cua de remolc s´hi col.locava el gall amb el seu mort mentre que la cua de mà quedava subjecta a la barca.

detall del sardinal calat. A Gall, B mort, C  cua de remolc, D bornois (tres per peça), E peça de remolc, F botafions. Il.lustració modificada  del "Diccionario histórico de los artes de pesca nacional"

detall del sardinal calat. A Gall, B mort, C cua de remolc, D bornois (tres per peça), E peça de remolc, F botafions. Il.lustració modificada del “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional”

Després d’un parell d’hores, es procedia a llevar l’art i a desmallar el peix de la xarxa. Moltes vegades aquesta operació es feia a la platja ja que la feina de llevar era llarga i feixuga i no es podia perdre temps ja que corrien el risc que els dofins o les tonyines, els principals enemics dels sardinalers, poguessin aparèixer i malmetessin la pesquera i l’art. L´operació de llevar era molt complexa, un dels mariners, normalment el patró era l’encarregat de “tirar pit”, aquest amb el cos completament fora de la barca, el pit recolzat a l’orla i el cap inclinat cap a l’aigua anava llevant poc a poc les diverses peces de l´art. Evidentment, aquesta no era la postura més còmoda per a treballar i a més, quan hi havia una mica de mar, sovint quedava completament negat. La resta de mariners, drets a popa, anaven tirant les peces fins que l´art era completament llevat.

sardinals

Desmallant els sardinals a la platja de Sant Pol

L’anxovera i el tonaire eren un arts de pesca bastant semblants al sardinal i que foren usats per a pescar, com el seu nom indica, anxoves i tonyines respectivament. La principal diferència amb els sardinals estava en el mida de la malla i en els reforços de la mateixa.

Sardinaleres a la platja de Sant Pol

Sardinaleres a la platja de Sant Pol

Les sardinaleres eren les barques que anaven a sardinals. Eren embarcacions cobertades d´uns vuit metres d´eslora molt semblants als llaüts. Navegaven a vela i quan no hi havia vent ho feien vogant. Eren tripulades per tres o cinc homes més el patró. Cada dia eren avarades a la sorra amb l´ajut dels animals de tir i dels palers, però això és una altre històriademar.

Quatre a la banda,….!!!

Fins fa ben pocs anys la subhasta de peix que es feia a la llotja era un dels principals atractius turístics de viles marineres com Arenys de mar. El moment més esperat del dia era a mitja tarda, quan les barques, un cop arribades a port, començaven descarregar la captura de la jornada i la posaven a la venda d’una manera molt singular. Abans de la construcció del port i a moltes viles costaneres, la subhasta es feia a la mateixa platja i fins hi tot a peu de barca. A Arenys de mar, durant molts anys la subhasta es va fer davant de l’actual plaça Lloveras.

Abans de la construcció del port, a Arenys el rotllo es feia davant del balneari Lloveras

Abans de la construcció del port, a Arenys el rotllo es feia davant del balneari Lloveras

Un cop descarregat el peix, la mercaderia es disposava en safates de vímet que es deixaven a terra. La subhasta començava quan els compradors, sobretot peixaters de proximitat, formaven el rotllo al voltant de les caixes de peix i de l’encantador, què era l´encarregat de posar-lo a la venda “cantant” els preus dels diversos lots. La subhasta era sempre “a la baixa“. A partir d’un preu prefixat elevat, l’encantador l’anava disminuint fins que un dels compradors amb un crit l’aturava i es quedava amb la panera de peix al preu acordat.

A Mataró durant molts anys s´ha fet la subhasta de peix a peu de barques. Normalment es feia a la platja dsel callao

A Mataró durant molts anys s´ha fet la subhasta de peix a peu de barques. Normalment es feia a la platja del callao

Els valors es cantaven sempre en “duros” (cinc pessetes) o el que és el mateix, tres cèntims d’euro. A més, també es cantava “a bandes”. Cada banda corresponia a cent duros (gairebé tres euros). Així si l’encantador començava amb un preu de sortida en “tres a la banda” això volia dir que el preu màxim d’aquell lot eren tres cents duros (una mica més de nou euros) i a partir d’aquell moment l’anava baixant unitat a unitat. D’aquesta forma s’evitava cantar xifres massa llargues.

Per exemple, si l’encantador començava la subhasta amb 400 duros ( uns dotze euros) deia:

-Quatre a la banda!!!
I a continuació cantava els decimals.
-noranta-nou, noranta-vuit, noranta set, …, tres, dos, u!!!
abans d’arribar al zero i si ningú l’aturava, continuava.
-Tres a la banda!!!
I tot seguit un altre cop, les unitats.
-noranta-nou, noranta-vuit, noranta set,…
I així successivament fins que algú l’aturés amb un crit.
-Meeeeu!!!

El lot que es quedava el comprador era normalment el contingut de la caixa que prèviament havien estat pesada. Antigament, a més de les bandes, els encantadors feien servir com a unitat de pes la rova. Cada rova de peix corresponia aproximadament a uns 10 kg.

La llotja d´Arenys era el lloc on es feia la subhasta "cantada" fins a l´irrupció de la informàtica

La llotja d´Arenys era el lloc on es feia la subhasta “cantada” fins a l´irrupció de la informàtica

A partir de la dècada dels setanta, moltes de les llotges de pescadors es comencen a modernitzar i la subhasta “cantada” va desapareixent de manera progressiva de la mateixa forma que les subhastes a la platja.

Ara una cinta transportadora, uns comandaments a distància, uns ordinadors i unes pantalles digitals han substituït als “encantadors” i a la seva màgia. Els avanços tecnològics i la dèria per al control i la seguretat han fet que el que havia estat fins aquell moment una tradició oberta, que atreia gent d’arreu s’hagi convertit en un acte totalment mecanitzat i tancat.

Quan es subhastava el peix blau de les teranyines el sistema canvia un xic. En aquest cas la subhasta es fa al matí i la mercaderia es ven “a caixes”. Els compradors, habitualment un peixaters majoristes, compren “a l’engròs”, és a dir, un mateix comprador pot adquirir fàcilment tota la captura d’una mateixa barca. En aquest cas el preu es fixa segons la llei de l’oferta i de la demanda i segons el volum de les captures dels dies anteriors i la saturació dels mercats. Avui en dia amb els telèfons mòbils els armadors i els majoristes es posen en contacte entre ells i sovint tanquen els tractes abans de descarregar la mercaderia a port.

La subhasta de Montgat espera ser catalogada bé d´interés cultural

La subhasta de Montgat espera ser catalogada bé d´interés cultural

Un dels pocs llocs on encara es manté una subhasta “cantada” a la platja és Montgat. Allò que era molt comú fa molts pocs anys s’ha convertit ara en un fet anecdòtic que pretén ser catalogat com a bé patrimonial immaterial d’interès cultural pel mateix ajuntament de la vila. La subhasta té lloc cada migdia a la mateixa platja i el aquest cas, el públic pot adquirir les paneres de peix en venda. L’única diferència però està en que els preus, és clar, es canten en euros.

Temps de sardines

Dels peixos blaus, el millor és la sardina. A la primavera, quan es grossa i regalima de greix, és un dels millors peixos de la mar…. Els millors moments per a menjar-la són al matí, per esmorzar, agafada a la matinada…HI ha rés més exquisit a la primavera que un plat de sardines a la brasa? Grosses, fresques, vives,…
Josep Pla

Sardina pilchardus

La sardina, la reina del peix blau

Amb la primavera ben entrada, arriba el temps de sardines. És en aquesta època de l’any quan els exemplars tenen una bona mida i la seva carn vermella i greixosa està al punt.

Aquesta modesta espècie, emblema de la menja de supervivència en moltes èpoques, es pescada “a caixes” que inunden llotges i mercats a partir del mes de maig i fins a finals d’estiu. La sardina, reina del peix blau, s’agafa durant la nit amb arts d’encerclament amb llum. Abans de l’aparició de les modernes embarcacions de cèrcol, també anomenades teranyines, aquest petit pelàgic es capturava amb “sardinals” , un art que van ser el principal ofici de mar de la costa central fins els anys 40 del segle passat.

La sardina es pesca " a caixes"

La sardina es pesca ” a caixes”

La sardina és un peix nedador que viu formant grans moles que, actualment són detectades per les modernes ecosondes i que faciliten molt la seva pesca. Al llarg del seu cicle vital efectua dos tipus de moviments migratoris, un estacional amb finalitat bàsicament reproductora i un altre diari amb clares funcions tròfiques.
Quan arriba l´hivern, les sardines migrem cap a aigües profundes (a més de 150 m) i fredes per a fressar. En aquesta època, els exemplars quasi no s’alimenten i van consumint les reserves de greix que tenen a la carn fins que es produeix la posta. La sardina és una espècie que forma part del que els ecòlegs anomenen “estratègia de la r”. Això vol dir, que tenen una alta taxa reproductora, malgrat que la seva taxa de mortalitat en les fases alevins també és molt elevada. Una sardina adulta pot arribar a pondre entre 20.000 a 60.000 ous. La fressa té lloc en diverses àrees de la Mediterrània.

mapa

En vermell, àrees de posta de la sardina al llarg de la costa ibèrica mediterrània (Font carto-Tec)

Un cop acabada la reproducció i coincidint amb la primavera els exemplars s’apropen a les aigües litorals més riques en plàncton on, ben alimentades, creixen molt despresa. Aquests individus són precisament l’objectiu bàsic de la pesca d’aquesta espècie.
Al llarg del dia la sardina efectua una migració vertical. En les hores de sol, se situa al fons, en aigües poc il•luminades i fredes, i durant la nit, s’apropa a les superfície per alimentar-se on és capturada pels arts d’encerclament.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La teranyina és l´embarcació que captura aquests petits pel.làgics.

Des d´un punt de vista ecològic, la sardina ocupa les primeres baules de la cadena tròfica. S’alimenta de plàncton que reté filtrant l’aigua a través de les braquiespines. Aquest fet és la raó que es pugui produir una gran variabilitat en les captures en funció als nivells de producció primària d’aquella temporada i que a més, les seves poblacions es recuperin ràpidament. No es gens descabellat pensar, que des d´un punt de vista energètic, sigui molt millor criar en granges marines espècies com la sardina que no pas les actuals com ara el llobarro, la dorada o el rèmol que es troben gairebé al cim de la piràmide alimentària.

A L´ENCESA d’Hipòlit Nadal i Mallol

Per a celebrar el primer Sant Jordi d´ historiesdemar, l’Anna Elisenda i la Maria Inés Nadal, netes d’Hipòlit Nadal i Mallol i seguidores d´aquest espai web, m’han fet arribar des de l’altre costat de l’Atlàntic el relat curt “A l´encesa” que el seu avi va publicar a Buenos Aires el 1918 i que està inclòs en l´obra Algues (Proses salobres).
Es tracta d´un recull de narracions curtes i de records de joventut escrites des de l’exili argentí i que evoquen el seu estimat Port de la Selva i l’enyorança pel seu país.
En l´escrit l´autor fa una magistral descripció d’una companyia de pesca a l´encesa que va a feinejar al Mar d´Amunt. El paisatge, les expressions, la navegació, la tècnica pesquera,… estan descrites magníficament.

Bon Sant Jordi i gràcies Anna i Alma

hipolit-MAPA

Indrets que surten en el relat, tots situats en el mar del Port de la Selva

La tarda finia lentament; amb aquesta lentitud dolçament enervadora dels dies estivals. La mar, cansada de murmurar tota la tarda al buf del llebetjol, calmava’s paulatinament i en el cel, d’un blau rosat pels reflexes del sol que s’entaforava per entre les cingleres de la Massana per a anar a il·luminar regions ignotes, s’entreveia la benignitat i dolcesa de la nit que s’atansava majestuosament per la banda del Cap de Creus.

En la badia diverses embarcacions, amb admirable desordre, creuaven les aigües que prenien tonalitats màgiques al contacte dels rems en l’hora crepuscular.

Per davant de casa la tripulació dels llaguts de ‘foc’ anaven i venien de la ‘botiga’ a bord traginant la teia corresponent a la vetlla. El meu pare, duent el darrer braçat, s’atansà el cancell d’entrada i, en tant amb el braç lliure recollia els jaquetons que havia deixat en el bancal de fora, cridà :

– Apa, noi, que anem ?
– Ja vinc de seguida, pare.
– Que no l’hàgim d’esperar gaire, sents ? – I seguí pel caminal que serpenteja fins arribar a la platja.

* * *

La meva aparició al lloc d’embarcament provocà la riota a aquells cinc pescadors, entre els quals hi havia el pare, qui també compartí amb els demés rialles estrepitoses:

– Estàs fet un mariner !
– No et rendiràs pas per falta de municions !
– Ja pot xiular el gargalot amb aquesta lliurea ! . . .

Efectivament; vaig revisar-me de dalt a baix i tanmateix m’havia previngut massa. En aquell precís instant hauria abandonat al sorral, capot, sarrò  i corterola, que constituïa el meu bagatge, si una força de voluntat imperiosa, un cop d’home, en fí, no m’hagués pessigollejat els dintres. Tenia llavors setze anys i hauria volgut duplicar-los per vèncer amb l’esguard aquella ironia càustica.

D’un bot àgil a l’orla vaig ser a bord, passant, des del senó, per la bancada, a proa en tant les pales dels rems clavant-se entre sorra i aigua empenyien l’embarcació enfora…

* * *

Assentat prop la roda de proa, les cames pengim-penjam que havia d’arronsar de tant en tant per a que els peus no es submergissin amb l’embranzida del llagut per la pressió dels rems, romania abstret en divagacions de inefable gaubança. Les cases de la vila ja no s’albiraven i en front de ma vista una perspectiva meravellosa sorgia esplendorosament. La costa brava se m’oferia a esguard pròdiga en detalls i coses d’una bellesa ignorada, en l’hora del crepuscle. Passàvem tan a frec d’ella que les pales dels rems tocaven sovint els esculls.

Els espadats rocams patien als meus ulls superbes transfiguracions: cossos de verges púdiques, d’esguard incommovible, rebent l’alenada salabrosa de l’oreig caronador i ubriagant-se amb l’aroma penetrant dels mariscs, romanien encantades; efígies i siluetes de monstres apocalíptics, presideixen aquests llocs propicis per a delectar-se hom amb les bellors de la natura; columnates d’estructura excelsa, són els pilars seculars d’aquest monument d’art abrupte que imposa reverència i atenció per l’àtica bellesa de la seva grandiositat. I la mar, la ingrata mar que manta volta eriçant-se i formant ones monstruoses ha batut amb impietat aquestes costeres __ que mai, però, ha pogut anorrear __ roman, ara, enervadament extàtica talment com si es sensibilitzés de sobte per a fruir l’exquisida sensació de l’hora inefable.

Passem pel golf de la Tamariua. Les clarors diurnes van esmortint-se poc a poc. Arribem a la Meda i, en passar pel forat coster, en Gepus, des de la cia, fixà la vista endavant cerciorant-se de no topar amb ‘el carbó’, un illot en el pas de les embarcacions que sura no més de cinc centímetres. Es conta d’ell que una vegada uns palangrers, al passar el forat, vegeren en el mar un estelluc cremat, però no en feren altre esment fins que al topar la roda de proa amb ço que ells creien un ‘carbó’ el llagut sofrí tan forta batzegada que es mig partí un madiç instantàniament, precipitant-se l’aigua de tal manera que amb cinc minuts l’embarcació quedà submergida arran d’escàlems. Per sort la costa es trobava a quatre braces no essent més que l’ensurt consegüent les conseqüències d’aquella sorpresa. De llavors ençà ‘el carbó’ s’ha fet temible per la gent pescadora.

* * *

Al embocar el forat de la ‘Meda’, l’altre llagut de ‘foc’ i el de bolitx, seguit l’un de l’altre, s’obiraven ja per l’indret de la ‘Medella’, però ben tost els perdérem d’esguard endinsant-nos nosaltres per l’afran de ‘Puig-gros’.

Degut a la posició geogràfica d’aqueix cap el tràngol s’hi mou constantment; per això en passar frec de les roques el llagut balancejava de tal faisó que ja no poguí romandre més en la posició còmoda d’abans, car les ones s’eriçaven majestuoses i inquietants. La remor de les onades, copejant rítmicament dins les baumes paoroses dels penyals, tenia un aire de misteri indesxifrable.
Deixàrem per la popa el ‘còdol’ de ‘Puig-gros’ i ens trobàrem de sobte en el ‘gou’, la demarcació de pesca a l’encesa d’aquella contrada. Una badia esplèndida, oberta entre un exèrcit formidable de muntanyes, s’encara amb el temible golf de Lió. Voregen la costera una munió de cales que s’anomenen La galera, Talabre, Taballera, Rabané, Serena i Cala Prona, que amb l’aspecte bellíssim que presenten donen la impressió d’una rastellera de perles dintre corculla de nacre.

Nosaltres érem de La galera i vers la platja d’aquest nom, que tot just s’obria al fons dreta d’aqueix immens cercle de muntanyes, férem proa . . .

* * *

Arribàrem a la cala quan les clarors del dia, esfumant-se per complet, cedien el ceptre imperial a les ombres de la nit que s’estenien mandroses embolcallant l’espai.

Després de desembarcar tres homes per ajudar als quefers d’en terra viràrem endinsant-nos a la mar. A bord, doncs, restàvem tres: en Gepus, patró en cap de la companyia; el meu pare, fogainer, i jo.

A mesura qu’ens apropàvem al lloc prèviament designat per a encendre, el pare i en Gepus em donaven instruccions respecte a l’extremada inamobilitat de peus que havia d’adoptar per no desbaratar el curs de l’eixida, doncs una lleu remor produïda a bord pot ocasionar fàcilment la pèrdua total d’un vol gros.

Feia tres quarts d’hora que havíem sortit de la cala quan el patró digué al pare:

– No et sembla, Joan, que ja som a encenedor ? – I com el pare feu una pausa instintiva, ans de respondre.- Que hi dius ? -insistí aquell.
– Què vols que t’hi digui ? És encertar-ho.
– Rems en banda, doncs- feu el patró.

De seguida el pare i jo anàvem apilonant les teies al fester i als pocs instants les flames llengotejaven en l’espai abrandant-se triomfalment entre la foscor de la nit i la calma encisadora que regnava.

Cadascú ocupà el seu lloc. En Gepus, al banc de proa amb el parell a les mans; el pare, prop del senó, i jo, al seu costat, posant cura en no promoure gens de fressa.

L’aigua, il·luminada per les flames que la transparentaven, llençava irisacions fantàstiques…


* * *

Als breus instants d’haver encès, unes bombolles eixides del fons del mar pujaren fins a morir a flor d’aigua.

– Es un borbotell!- feu el pare.
– D’anxova o de sardina, Joan?- digué el patró, qui amb precaució inoïda empenyia, amb els rems, el llagut vers calador.
– Què et diré jo ? . . . Semblen d’anxova . . .

Després d’aquell borbotell, un altre i un altre fins a formar legió. Jo seguia atentament la conversa dels dos pescadors i no podia capir com no veient el peix podien, ells, assegurar, per unes simples bombolles, borbotells, si eren verats, sardines o bé anxoves els peixos que les despedien.

Ben aviat es desxifrà, aquell enigma. Una munió de peixos, evolucionant per la claror del fester, foren l’anunci d’una gran bandada, que s’obirà, prest, pujar del fons de les aigües. En breus instants, arreu on arribaven les flames restà envaït per milions d’anxoves que s’empenyien daleroses cercant lloc en el radi de llum enlluernades pel foc del fester.

Els dos pescadors seguien la conversa sense immutar-se ni mostrar cap mena d’entusiasme per aquell espectacle sublimement formós.

– Vols dir, Joan, que aguantarà el foc ?
– Jo crec que la terrejarem.
– Que vols que te digui; sembla que no en portem tanta ja, i a més veig que bolla molt, i em fa mala espina.
– Que te diré jo ; tinc confiances de voltar-la, poca o molta ; veurem . . .

En tant el llagut, lleugerament empès per la força dels rems que al submergir-se alçaven fosforescències, feia via, vers el lloc propici de la cala.

* * *

A mesura que ens atançàvem a la costa, les converses de la gent que esperaven en la platja les ordres nostres, arribaven confoses fins a nosaltres fent-se paulatinament més perceptibles.

De prompte una veu propera i amb cert to de confidència ens interroga :

– I doncs, Gepus, què maneu ?
Es la veu d’en Peixalla, altre patró, qui des del seu llagut observa les nostres maniobres, orientant-se, per a anar a encendre.
– Que te diré jo ? . . .
– Hi haurà tres paneres d’anxoves,  respon el pare avançant-se al patró en cap, qui prossegueix :
– Ves per la segona, Esteve . . .

I sense altra pregunta s’allunyaren enfora vers l’encenedor, per la segona eixida, mentre que nosaltres seguíem la ruta envers la cala.

* * *

– Gep ! . . . Esperllongueu-se ! . . .
– Ja ho som a un llibant ! . . .- respon la veu sonora del proer.

Poc després arribàvem a ‘calador’. El munt informe de peix que menàvem evolucionava dessota el fester sense esgarriar-se, sinó de tant en tant quan algun llobarro passava, furient, per entre mig clavant dentelada . . .

– Jo no terrejaria més, Joan; fa ? . . .
– Com et sembli; però jo crec que ja ens poden cenyir.
– Minyons ! . . . Feu un vol ! . . .

A la veu del patró en cap i amb la mateixa precaució que nosaltres observàvem, la gent del llagut gros començà d’arriar al mar la xarxa preparada, sentint-se només, durant la maniobra, paraules com aquestes:

– Volta ! . . . Amolla ! . . . Les grosses ! . . . Maià ! . . . Escaló !- i ben aviat estiguérem voltats pel cercle que forma el bolitx (art de nit) parat al mar.

Quan des de terra havien cobrat una ‘ boldeta’ vàrem posar-nos damunt la boca del ‘maià’ i dirigíem als que estiraven:

– De dins ! . . . Tota ! . . . De fora ! . . . Poc a poc- fins que ja, ‘escalons’ en terra, abandonàrem el bolitx i prenguérem la ‘balorda’.

Els reflexes del fester il·luminaven la platja on quinze homes, en dues fileres, estiraven de la xarxa, sots les nostres indicacions.

Ben aviat ens trobàrem frec a frec de la platja i barrejats amb la gent d’en terra. Quin espectacle mes sublim ! La bossa de l’art, el ‘maià’ com l’anomenen ells, entre mar i terra, sense poder tirar-lo més amunt malgrat els crits de:

– Apa nois ! Amunt ! . . . Amunt !- que exhalaven els pescadors, vessant d’una compacta massa de peixos que a la claror del fester, semblava un pa d’argent espurnejant reflexes . . .

Tres joves pescadors, avençaren proveïts d’una bossa de malla atapeïda -un cop – fent se lloc entre els milions de peixos que s’agitaven en mig d’un núvol de escata i començaren a ‘copejar’ el ‘maià’. En un instant estibaren el peix al llarg del fons del llagut gros, preparant altra volta l’ormeig per la segona ‘eixida’, puix en Peixalla ja s’obirava prop de calador . . .

* * *

El pare i en Gepus amb el llagut s’allargaren altra volta per a una nova eixida.
A un amable convit d’uns pescadors, qui sap si avisats aposta pel meu pare o el patró, vaig quedar-me en terra seguint amb complaença totes les incidències i els quefers de platja, i quan aquests finalitzaren en son primer període una agradosa sorpresa m’esperà. Els citats pescadors se m’emportaren per entre la foscor a un racó de la platja i en ésser allí em digueren amb to confidencial:

– Em fet collot, home!

I traient-se, un, la gorra em mostrà mitja dotzena de calamarsons que s’hi havia amagat, en tant que l’altre avençant fins al bosc que circonda la platja, proveí d’un braçat de llenya i a recer d’una roca gegantina calàrem foc fent coure al caliu els calamars que poc després ens menjàvem saborosament, acompanyats d’un xarel·lo que duia jo a la corterola, entre un rotllo de remitgers que comentaven displicentment, a la platja, el resultat del primer vol, fent pronòstics i càlculs referents a la probable pesquera d’aquella nit.

* * *

La segona eixida, si bé no donà tant profit com la primera, continuà, però, la pesca. La tercera menys que la segona, i la quarta i darrera menys que les altres, essent causa de tal contrarietat, segons opinió de vells pescadors, el ‘sentir’ el peix la lluna, doncs, aquesta aparegué ben tost a l’acabar de ‘tirar’ el darrer vol i ja és ben notori que amb la claror lunar, el peix no es deixa guiar a l’albir del pescador.

* * *

Els cimals del Castell de Verdera es coronaven d’àuria llum i entre els claustres solitaris del vetust monestir de Sant Pere de Roda la boira ronsaguera entaforava´s com volent-se lliurar dels raigs solars que prest l’esvaïren, quan el llagut gros, afonat fins al bordó de l’orla, feia entrada a la badia del poble, seguit dels dos de ‘foc’, també afonats, causant l’admiració de la gent, doncs era l’única de les companyies de pesca que havia fet bones aquell dia.

I en tant jo, ja a casa, em despullava de les estranyes robes de ‘mar’ per abillar-me amb les pròpies, s’oïen veus al carrer que repetien:

– La companyia d’en Gepus- Cinto ne porta seixanta quintars !
– Els de ‘La galera’ vénen carregats!
– En cap més cala hi ha res!
– Sempre són els de la sort!

A L’ENCESA  (1918) Hipòlit Nadal i Mallol

A l´encesa

L’encesa és una forma de pesca d’origen mil•lenari que va néixer a la costa del Cap de Creus. Les primeres referències daten de l’any 974 en la documentació trobada al monestir de Sant Pere de Rodes. Al 1331 hi ha els primers antecedents documentats en cales i platges d’aquesta regió. Malgrat no conèixer ben bé el seu origen el cert és que, des de molt antic, els pescadors coneixen el fet que les moles de peix eren atretes a la superfície per la llum. Aquest sistema de pesca va ser utilitzat aproximadament fins el primer deceni del segle XIX i quan apareix la teranyina que s’abandona definitivament.

xavega1

Pesca a l´encesa amb xàvega segons el “Diccionario històrico de los artes de pesca” de Antoni Sañez i Reguant (1791)

Consistia en atreure les moles de peix, sardina, seitó, verat, sorell cap a les platges amb l’ajut de la llum. Normalment es feia servir un caro com els que s’usaven pels arts de platja. Aquest bot duia a popa una mena de graelles de ferro en forma de teula capgirada anomenat faitó, fester o festó. En ell s’hi cremaven teies, especialment de pi, que produïen la llum. Per pescar s’utilitzaven dues embarcacions, el llagut del foc, que duia la llum, atreia el peix i l’intentava “aterrar” amb una bogada suau i tranqui-la i el llagut gros, embarcació que portava l’art de pesca.
Els llocs on es calava l’art eren sortejats diverses vegades a l’any entre les diferents companyies que es dedicaven “a l’encesa” i es donaven torns per a realitzar la pesquera. En el sorteig també s’establia el nombre calades de l’art. A Cadaqués el sorteig es feia antigament a cala Jugadora, d’aquí el nom.

llum

LLagut del foc segons una il.lustració de Francesc Oller (Bots i barques)

La pesca es realitzava entre els mesos d’abril a novembre. Els dies i les hores amb menys lluna eren les millors per efectuar el bol. La mola de peix es concentrava al voltant de la llum i era conduïda cap a la platja. A continuació s’envoltava per l’art fent un semicercle. Un cop completada aquesta operació, des de la platja estant, les colles de “terramaners” llevaven l’art per les seves “bandes”.
Les cales del Cap de Creus eren ideals per aquest sistema de pesca i un dels indrets més preuats era Taballera, motiu de conflictes tràgics entre cadaquesencs i selvatans per al seu domini.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Taballera, al cor del Golfet, va ser unes de les cales del Cap de Creus més cobejades per les companyies.

Antigament s’utilitzava el terme xàvega per a referir-se a aquest modalitat de pesca. Malgrat la confusió que ha existit al llarg de la història, la xàvega es pot considerar l’equivalent al de pesca a l’encesa, si bé aquest darrer terme era més usat al nord de la costa catalana i sobretot al Cap de Creus. En aquesta zona a l’art en deien bolitx, mot que avui encara s’usa per anomenar l’ormeig que s’utilitza per a capturar sonsos.
Aquesta confusió és la causa que la pesca a l’encesa hagi estat sempre envoltada d’una certa polèmica per part dels mateixos pescadors degut al suposat impacte que causava l’art en arrossegar-se sobre el fons.

Joan Salvador i Riera al seu manuscrit del 1722 ja es fa ressó d’aquesta confusió entre xàvega, bolitx i pesca a l’encesa. A l’any 1773 Manuel de Zalvide en el seu reglament expressa la seva preocupació per aquesta pesquera. Al “Diccionario historico de los artes de pesca nacional” del 1791 d´Antonio Sañez Reguart es continua amb aquesta confusió terminològica. Al 1884 hi hagué una forta campanya en contra a la pesca a l’encesa promoguda especialment pels sardinalers de la costa central. L’enrenou produït fou tant gran que el ministeri de marina encarregà un estudi per analitzar les repercussions d’aquesta pesquera. El resultat fou una Reial Ordre publicada el 6 de setembre del mateix any en la qual es deixa clar que es pot continuar practicant la pesca a l’encesa a la província marítima de Palamós. Emerencià Roig en el seu treball “La pesca a Catalunya” del 1927 ja parla que és una ormeig de pesca en desús.

eroig

Treball d´E. Roig sobre la pesca a Catalunya (1927)

Josep Pla en el seu assaig “bodegó amb peixos” dins O.C. vol. 2 fa una magistral descripció de l´encesa. També Hipòlit Nadal i Mallol al seu llibre “Algues: Prosses salobres” hi trobem el relat “a l´encesa”.

Oficis de mar (II): tenyidors i assecadors

Fins a la introducció, a la dècada dels seixanta, de les fibres sintètiques com el niló, les xarxes i els arts de pesca eren fabricats amb fibres naturals: cànem i lli primerament i a partir de l´inici del segle XX va aparèixer el cotó. La generalització del seu ús va ser lenta, especialment per les reticències dels pescadors davant de la novetat tecnològica.
Les fibres naturals tenien l’inconvenient que es feien malbé amb l´aigua de mar i per això s’havien de tenyir, tintar en argot mariner, de manera periòdica per a mantenir les xarxes en bon estat i allargar-ne la seva vida útil.
La tinció dels arts es feia als tenyidors, edificis que pertanyien a cada gremi de mar i que de forma mancomunada eren utilitzat per tots els pescadors agremiats. Als tenyidors hi havia un espai amb unes grans peroles d’aram que s’utilitzaven per a la cuita del tint. Per tenyir, normalment es feia servir aigua calenta i escorça de pi. Un cop preparada la mescla s’avocava al seu interior la xarxa i allà es deixava alguns dies, després s’esbandia en aigua dolça i es deixava assecar completament al sol.

tenyidor-sant pol

Als baixos de la casa de pescadors de Sant Pol hi havia el tenyidror, avui desaparegut.

Al s. XVIII tenim constància de tenyidors a Lloret, Sant Pol i Mataró, tal i com està recollit al reglament de Manuel de Zalvide de 1773 quan repassa els deures dels gremis de mar de les poblacions de la matricula. Així podem llegir: “Lloret: cuidará la casa y la caldera del tinte de redes y para atender a su manutención cobrará cuatro sueldos cada vez que sirva la caldera”, “Sant Pol: Cuidaran la casa y caldera de tinte de artes y recaudaran un real de plata cada vez que sirva”, “Mataró: También conservar la casa y dos acideras de tinte de redes cobrando por cada calderada tres sueldos con que ha de costearse el corcho de pino y demás agregados”.

sa_perola05

Sa Perola a Calella de Palagrugell, avui convertit en cerntre d´interpretació de la pesca

A partir dels anys 50 van aparèixer al mercat productes manufacturats de composició semblant als primitius tints i que presentaven l´avantatge de poder tenyir en fred, es per això que a molts ports, com ara el d’Arenys es varen habilitar espais per a tenyir els arts. Això però va durar poc temps ja que ben aviat va aparèixer el niló que ja no necessitava d’aquest procés.

2013-03-20 08.08.55

En aquest edifici del port d´Arenys als anys 50 i 60 es tenyien xarxes en fred. Avui, en desús, es utilitzat per “remendar” els arts malmesos.

Actualment només es conserven dos tenyidors al llarg de tota la costa catalana. A Lloret hi ha “Es tint de ses xarxes” i a Calella de Palafrugell “Sa perola”. A Sant Pol, l´antic tenyidor es trobava a la “la casa de pescadors” sense cap resta.

sardinals-calella

Imatge de peces de sardinals assecant-se a la platja de Calella (foto Museu Arxiu de Calella)

Un altre dels inconvenients que presentaven les xarxes fabricades amb fibres naturals era que, un cop fetes servir, si es volien conservar, s’havien que deixar eixugar al sol. Una de les imatge més típiques de les platges del Maresme a la primera meitat del segle XX era la dels arts de pesca, sardinals especialment, estesos al sol. Avui en moltes d’aquestes mateixes platges l’estesa de xarxes ha estat substituïda per una estesa humana, però això és una altre històriademar.

Temps de sèpies

F1000067-001

Les sèpies adultes són unas representants característics dels alguers. Utilitzen la praderia de posidònia com a lloc de posta, de refugi i de reguard. (foto feta a l´alguer de Mataró)

La sípia o sèpia (Sepia officinalis) és un dels representants més coneguts del grup dels cefalòpodes, classe de mol•luscs amb el cap ben diferenciat de la resta del cos, amb vuit braços cefàlics en quatre fileres de ventoses i dos tentacles retràctils més llargs.
Com gairebé tots els seus companys de grup presenta una closca interna bastant desenvolupada que en aquest cas li serveix com a òrgan surador. És una espècie nedadora malgrat que depèn del fons per a la seva nutrició, fressa i protecció.

posta1-001

Les postes de sèpia tenen forma de petita llimona de color fosc agrupades en raïm. Les dipositen sobre estructures rígides, en aquest cas fulles de posidònia

Quan arriba l´època de l´aparellament, les sèpies s´acosten a la costa i són freqüents en fons sorrencs i sobretot en els alguers de fanerògames on hi fixen les seves postes. Aquesta fet el tenen en compte els pescadors. Saben, que com cada any, a partir de finals de febrer, les sèpies s’aproparan a aigües poc profundes per a completar el seu cicle vital. Els pescadors del Maresme que “van a la sèpia”, calen els seus arts sobretot a l´alguer de Mataró, el més ben conservat de tota la costa barcelonina. Protegir els alguers, es també protegir la pesca artesanal i protegir aquesta espècie. Els exemplars capturats durant aquesta campanya són de bona mida i molt ben valorats a la llotja.

sepiaofficinalis-001

Els exemplars pescat durant la temporada són de bona mida i molt preuats.

Tradicionalment la pesca es realitzava amb nanses (sepieres), en aquest cas es col•locava dins l´ormeig fulles de galzeran (Ruscus aculeatus) o de llentiscle (Pistacia lentiscus) per a que la sèpia hi diposités la seva posta. Un cop a dins, les femelles atreien als mascles que també eren capturats. La campanya de la sèpia amb nanses durava entre tres i quatre mesos, en aquest periode s’agafaven exemplars que normalment ja s’havien reproduït.

En la pesca de sèpies amb nanses, un cop feta la posta, no es malmeten els ous ja què queden adherits a l´ormeig, als caps o per dintre les fulles de galzeran fins que eclosionen. Malauradament, aquesta modalitat s’està perdent arreu.

F1000038-001

Les nanses són una manera tradicional i respectuosa de pescar sèpies. Malauradament, al port d´Arenys ja ningú s´hi dedica de forma professional

Amb les xarxes, especialment tresmall també se´n agafen durant la temporada reproductora. En aquest cas l´art es cala just als límits de l’alguer o sobre d’ell mateix. Amb el tresmall no es pot garantir que les femelles hagin fressat i a vegades, els exemplars són capturats abans de la posta.

Una de les formes més curioses de pescar sèpies es “la pesca a la femella”, que avui encara es possible observar en alguns racons de la costa. Antigament, quan les aigües eren molt més netes i transparents es lligaven les femelles  a un cap i es deixaven anar. Amb un bot se les anava seguint i quan un mascle, es posava al seu damunt per muntar-la, es recuperava ràpidament el cap. Ja fa uns anys vaig tenir el plaer de ser testimoni d’aquesta tècnica a la badia de Port Lligat.
En el assaig bodegó amb peixos dins Aigua de mar OC vol 2, Josep Pla fa brillant descripció d’aquesta modalitat:

  • “Doncs bé: en aquest temps de les calmes, s’agafa una sípia femella, se la lliga a un cordill i s’arrossega lentament l’animal, des d’un gussi, pels paratges de sorra i algues de les platges, a profunditats –com a màxim– de dos o tres metres La femella ha d’ésser viva i la velocitat del bot ha d’ésser imperceptible per crear la il•lusió de la llibertat de moviments de l’animal. I de sobte es presenta aquest espectacle: es veu sortir de l’espessor d’una mata d’ictínies, aparèixer per la cresta d’una petita duna submarina, de la gruta d’una roca, una sípia mascle, la qual, dominada per la més inconscient i cega de les passions, s’abraça frenèticament a la sípia femella…”

Va de vedes

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Els quillats amarrats a port durant l´aturada

Aquet febrer comença el període de veda per a la pesca d’arrossegament al litoral català. La vedes la realitzen en primera instància les confraries dels ports gironins fins a Arenys de mar i més endavant ho faran els ports de la demarcació de Tarragona. El principal objectiu d’aquesta aturada és protegir i regenerar la pesquera de gamba rosada (Aristeus antennatus), segurament l’última espècie que fa rendible aquesta modalitat de pesca tant poc selectiva i tant poc respectuosa amb l’entorn.

arrsatre

La gamba rosada es una de les poques espècies que fan rendible l´arrossegament

Des de un punt de vista ecològic, la mediterrània és una mar pobre i molt poc productiu. Si es comparen els valors trobats a la mediterrània amb ecosistemes terrestres podríem concloure que el nostre mar, a nivell de productivitat biològica, es comparable a les zones semi-desèrtiques. Una de les manifestacions més evidents d´aquesta baixa productivitat és la transparència de les aigües, cosa que fa que la mediterrània sigui un mar molt més apte pel turisme que no pas pels pescadors.

F1000040

Les uniques modalitats pesqueres que tenen futur a la mediterrània són les artesanals

Dit això, una gestió racional de la pesca en el seu context aniria molt més enllà d’una davallada de captures i en conseqüència una reducció d’ingressos. Caldrien accions molt més contundents que unes tímides aturades biològiques d’un parell de mesos: s´hauria de parlar de la reconversió del sector, de reducció de la flota d’arrossegament i de potenciació de les pesqueres artesanals que són les úniques que poden tenir futur en el context real. Evidentment, caldria també regular de forma eficient els vaixells-factoria que, feinegen amb total impunitat en aigües internacionals incomplint la legislació vigent i emprant ormeigs prohibits com els arts de deriva o les palangres de superfície.

pesca

L´art de bou és una pesquera molt poc selectiva i amb un enorme impacte sobre els fons marins

A més, la sobreexplotació que pateixen els recursos a causa de la sobrepesca, obliga als armadors a anar augmentant la potència dels motors per tal de fer rendible la pesquera. Caldria també replantejar la política de subvencions sobre el gasoil i controlar la potència dels motors, però això són altres històriademar.

El Cesc, la pesca i el sushi

Finalment s´ha presentat  l´espot Mediterràniament  d´Estrella Damm. L´estranya combinació de pescadors “de veritat”, del Cesc Fàbregas, del  Sushi  i de l´havanera segur que seran un  èxit mediàtic.

A més la presentació ha coincidit en el temps amb l´aturada biològica  que bona part de  la flota d´arrossegament  està duent a terme  i amb  la decisió històrica que ha pres el Parlament Europeu a favor del sentit comú en la política pesquera. Però això són altres històriesdemar.

La tempesta perfecta

El 31 de gener de 1911 va tenir lloc el temporal de mar documentat més important que ha sofert la costa català.

temporal11-1sant isidre-capaspre

El temporal a Calella, malgrat no provocar víctimes, va descalçar la via del tren i va afectar nombroses cases del barri de Pekin (actual carrer Anselm Clavé entre Sant Isidre i Riera Capaspre)

El temporal de la Candelera, nom popular amb que es coneix aquest episodi, va afectar la majoria de poblacions costaneres com Vilassar, Mataró, Caldes d’Estrac o Sant Pol. Els danys també van ser quantiosos a Badalona (dues barques perdudes i 11 morts), a Barcelona (tres barques perdudes i 18 morts) i a la Costa Daurada, especialment a Cambrils on van perdre la vida 16 mariners i es van negar 5 barques.

La comandància de marina no va donar les dades oficials de la catàstrofe fins al 7 de febrer, en total 140 persones van perdre la vida entre el cap de Tossa i el de Sant Antoni a Alacant. Les víctimes i les embarcacions enfonsades a la costa del Maresme és la següent:

taulaTradicionalment el gener es caracteritza per un període de bonança que els pescadors anomenen minves de gener en què el mar està com una bassa d’oli,  i és que el dia 31 es va despertar seguint la tònica dels anteriors. Com cada dia els pescadors van sortir a feinejar amb els seus gussis i barques de mitjana cap als caladors, com  havien fet sempre: sense previsions meteorològiques, sense motors a les embarcacions, sense possibilitat de comunicar-se o rebre informació i sense ports on refugiar-se en cas de mal temps.

mapes temps

Una baixa pressió que es va aprofundir al centre de la península va ser la responsable del reforçament del vent de sud-est i est que, amb una llarg recorregut per la mediterrània, que fou la causa del temporal. (Servei meteorològic de Catalunya)

A mig matí, quan la majoria de barques ja s’havien fet a la mar,  van començar a créixer cumulonimbus amenaçadors a llevant que s’anaven apropant de manera perillosa a la costa. Els pescadors, en plena feinada, van començar a témer per la seva seguretat i van posar rumb a les platges d´on havien sortit però la velocitat del front era major a la que navegaven i molts van ser sorpresos per la gropada. El vent va començar a bufar de component est i les onades van créixer degut al llarg recorregut que tenia sobre la massa d’aigua. Aquell grop s’havia convertit en un veritable temporal d’onades de més de nou metres i amb unes conseqüències tràgiques. El temporal durà tota la nit fins a l’endemà. Les majoria de barques van ser “arrossegades” cap al sud, moltes van intentar refugiar-se al port de Barcelona i d´altres van posar rumb cap  a la platja de Sant Pol, un dels pocs llocs  amb un cert resguard.

El llibre Historietes santpolenques (1986), de Jaume Rodríguez Suriñach, recull una descripció de l’episodi. L’autor descriu  les hores prèvies a la tragèdia: “Eren les primeres hores del dimarts 31 de gener de 1911 dintre una nit de calma sangrenta, la mar plana com un plat, el cel tot estrellat sense un núvol, sense res, ni cap senyal que indiqués un canvi dintre aquella dolçaina”. Rodríguez també relata la formació dels núvols de tempesta “Devien ser pels voltants de les 9 quan darrera la serra tot dret tramuntana es formava una nuvolada grossa i negre que s’anava estenent per tot el llevant amb una espessa murada d’aspecte amenaçador”.  En el mateix text es narra l’esforç dels Santpolencs per a salvar als pescadors “La fúria del temporal no cedeix, però ara!, crida la gent, sembla que venen unes ones planejant sense rompents. Són moments decisius, els palers donen el crit ritual de Sia!, la primera barca pren moviment, els pescadors superen les seves quasi esgotades forces, s’aferren fort als rems, l’escalem de bruc resisteix aquell impuls humà; és la il·lusió salvadora de l’instint de supervivència”…. “A la platja de Moré des de les 12 del migdia, els moments més perillosos del devastador temporal fins a la vesprada foren salvades algunes barques forasteres i 60 pescadors locals que componien les tripulacions de les sis parelles del bou del nostre poble. Tots els pescadors que vingueren a refugiar-se a les nostres platges de Sant Pol foren salvats, igualment que les seves barques, solament s’hagué de lamentar la pèrdua d’una d’elles…”

sant pol entre 1910-1920

Les platges eren llocs ocupats plenament per activitats relacionades amb la pesca i la navegació que, lògicament, també van ser molt afectades (Sant Pol probablement entre 1910 i 1920).

De la mateixa forma, Lluis Beulas, explica a la publicació Singladures (nº4 de juny de 1987), Butlletí del Museu de la Marina de Vilassar, el que va viure en al seva pròpia pell aquell dia: “Cap a les tres de la tarda, es desfermà sobtadament un fort vent de tramuntana de més de 115 quilòmetres per hora, trossejant i arrencant fulles i troncs d’arbres, teules de les teulades, i si més no, una quantitat impressionant de paraigües dels pobres vianants que havien de desplaçar-se; però per a ells tot va acabar en un esglai; no es pot dir el mateix dels pescadors”… “La bonança d’aquells dies va fer que les barques de pesca sortissin com de costum, i varen ser sorpreses per la tramuntana que, un xic endins, agitava molt fort l’aigua i aixecava ones altíssimes. Els patrons de les embarcacions suspengueren immediatament la feina i posaren proa a terra.”…“Però el vent bufava a ratxes tan irregulars que feia dificilíssim governar les barques i no tingueren més remei que posar rumb cap a Barcelona amb l’esperança d’entrar a port.”

naufrags

Esquela amb motiu de la mort dels pescadors de Vilassar de Mar.

El ressò a la premsa de l’època va ser important, l’endemà  la Vanguardia publicava aquesta noticia i  durant les setmanes següents diversos  mitjans van escriure articles relacionats: La Costa de Llevant, La Veu de Catalunya (11 de febrer de 1911 nº 175) i  El Diario de Gerona ( 2 i 4 de febrer de 1911), fins hi tot el setmanari satíric L´esquella de la torratxa mostra el sentiment de condol envers les víctimes i les famílies. A més, la desgràcia va activar una solidaritat mai vista en els pobles de la costa  i es  van realitzar nombrosos actes benèfics per recaptar diners pels afectats.

A Arenys de mar el temporal de la candelera no va causar cap víctima si bé, els estralls provocats van ser el pretext per començar a elaborar els primers estudis per a la construcció d’un port refugi per evitar danys en el futur. El procés però es va allargar gairebé cinquanta anys quan es va fer realitat el port d’Arenys, però això és una altra històriademar.