A l´encesa

Publicat el Abril 5, 2013 per Manel

L’encesa és una forma de pesca d’origen mil•lenari que va néixer a la costa del Cap de Creus. Les primeres referències daten de l’any 974 en la documentació trobada al monestir de Sant Pere de Rodes. Al 1331 hi ha els primers antecedents documentats en cales i platges d’aquesta regió. Malgrat no conèixer ben bé el seu origen el cert és que, des de molt antic, els pescadors coneixen el fet que les moles de peix eren atretes a la superfície per la llum. Aquest sistema de pesca va ser utilitzat aproximadament fins el primer deceni del segle XIX i quan apareix la teranyina que s’abandona definitivament.

Pesca a l´encesa amb xàvega segons el “Diccionario històrico de los artes de pesca” de Antoni Sañez i Reguant (1791)

Consistia en atreure les moles de peix, sardina, seitó, verat, sorell cap a les platges amb l’ajut de la llum. Normalment es feia servir un caro com els que s’usaven pels arts de platja. Aquest bot duia a popa una mena de graelles de ferro en forma de teula capgirada anomenat faitó, fester o festó. En ell s’hi cremaven teies, especialment de pi, que produïen la llum. Per pescar s’utilitzaven dues embarcacions, el llagut del foc, que duia la llum, atreia el peix i l’intentava “aterrar” amb una bogada suau i tranqui-la i el llagut gros, embarcació que portava l’art de pesca.
Els llocs on es calava l’art eren sortejats diverses vegades a l’any entre les diferents companyies que es dedicaven “a l’encesa” i es donaven torns per a realitzar la pesquera. En el sorteig també s’establia el nombre calades de l’art. A Cadaqués el sorteig es feia antigament a cala Jugadora, d’aquí el nom.

LLagut del foc segons una il.lustració de Francesc Oller (Bots i barques)

La pesca es realitzava entre els mesos d’abril a novembre. Els dies i les hores amb menys lluna eren les millors per efectuar el bol. La mola de peix es concentrava al voltant de la llum i era conduïda cap a la platja. A continuació s’envoltava per l’art fent un semicercle. Un cop completada aquesta operació, des de la platja estant, les colles de “terramaners” llevaven l’art per les seves “bandes”.
Les cales del Cap de Creus eren ideals per aquest sistema de pesca i un dels indrets més preuats era Taballera, motiu de conflictes tràgics entre cadaquesencs i selvatans per al seu domini.

Taballera, al cor del Golfet, va ser unes de les cales del Cap de Creus més cobejades per les companyies.

Antigament s’utilitzava el terme xàvega per a referir-se a aquest modalitat de pesca. Malgrat la confusió que ha existit al llarg de la història, la xàvega es pot considerar l’equivalent al de pesca a l’encesa, si bé aquest darrer terme era més usat al nord de la costa catalana i sobretot al Cap de Creus. En aquesta zona a l’art en deien bolitx, mot que avui encara s’usa per anomenar l’ormeig que s’utilitza per a capturar sonsos.
Aquesta confusió és la causa que la pesca a l’encesa hagi estat sempre envoltada d’una certa polèmica per part dels mateixos pescadors degut al suposat impacte que causava l’art en arrossegar-se sobre el fons.

Joan Salvador i Riera al seu manuscrit del 1722 ja es fa ressó d’aquesta confusió entre xàvega, bolitx i pesca a l’encesa. A l’any 1773 Manuel de Zalvide en el seu reglament expressa la seva preocupació per aquesta pesquera. Al “Diccionario historico de los artes de pesca nacional” del 1791 d´Antonio Sañez Reguart es continua amb aquesta confusió terminològica. Al 1884 hi hagué una forta campanya en contra a la pesca a l’encesa promoguda especialment pels sardinalers de la costa central. L’enrenou produït fou tant gran que el ministeri de marina encarregà un estudi per analitzar les repercussions d’aquesta pesquera. El resultat fou una Reial Ordre publicada el 6 de setembre del mateix any en la qual es deixa clar que es pot continuar practicant la pesca a l’encesa a la província marítima de Palamós. Emerencià Roig en el seu treball “La pesca a Catalunya” del 1927 ja parla que és una ormeig de pesca en desús.

Treball d´E. Roig sobre la pesca a Catalunya (1927)

Josep Pla en el seu assaig “bodegó amb peixos” dins O.C. vol. 2 fa una magistral descripció de l´encesa. També Hipòlit Nadal i Mallol al seu llibre “Algues: Prosses salobres” hi trobem el relat “a l´encesa”.

Oficis de mar (II): tenyidors i assecadors

Publicat el Març 21, 2013 per Manel

Fins a la introducció, a la dècada dels seixanta, de les fibres sintètiques com el niló, les xarxes i els arts de pesca eren fabricats amb fibres naturals: cànem i lli primerament i a partir de l´inici del segle XX va aparèixer el cotó. La generalització del seu ús va ser lenta, especialment per les reticències dels pescadors davant de la novetat tecnològica.
Les fibres naturals tenien l’inconvenient que es feien malbé amb l´aigua de mar i per això s’havien de tenyir, tintar en argot mariner, de manera periòdica per a mantenir les xarxes en bon estat i allargar-ne la seva vida útil.
La tinció dels arts es feia als tenyidors, edificis que pertanyien a cada gremi de mar i que de forma mancomunada eren utilitzat per tots els pescadors agremiats. Als tenyidors hi havia un espai amb unes grans peroles d’aram que s’utilitzaven per a la cuita del tint. Per tenyir, normalment es feia servir aigua calenta i escorça de pi. Un cop preparada la mescla s’avocava al seu interior la xarxa i allà es deixava alguns dies, després s’esbandia en aigua dolça i es deixava assecar completament al sol.

Als baixos de la casa de pescadors de Sant Pol hi havia el tenyidror, avui desaparegut.

Al s. XVIII tenim constància de tenyidors a Lloret, Sant Pol i Mataró, tal i com està recollit al reglament de Manuel de Zalvide de 1773 quan repassa els deures dels gremis de mar de les poblacions de la matricula. Així podem llegir: “Lloret: cuidará la casa y la caldera del tinte de redes y para atender a su manutención cobrará cuatro sueldos cada vez que sirva la caldera”, “Sant Pol: Cuidaran la casa y caldera de tinte de artes y recaudaran un real de plata cada vez que sirva”, “Mataró: También conservar la casa y dos acideras de tinte de redes cobrando por cada calderada tres sueldos con que ha de costearse el corcho de pino y demás agregados”.

Sa Perola a Calella de Palagrugell, avui convertit en cerntre d´interpretació de la pesca

A partir dels anys 50 van aparèixer al mercat productes manufacturats de composició semblant als primitius tints i que presentaven l´avantatge de poder tenyir en fred, es per això que a molts ports, com ara el d’Arenys es varen habilitar espais per a tenyir els arts. Això però va durar poc temps ja que ben aviat va aparèixer el niló que ja no necessitava d’aquest procés.

En aquest edifici del port d´Arenys als anys 50 i 60 es tenyien xarxes en fred. Avui, en desús, es utilitzat per “remendar” els arts malmesos.

Actualment només es conserven dos tenyidors al llarg de tota la costa catalana. A Lloret hi ha “Es tint de ses xarxes” i a Calella de Palafrugell “Sa perola”. A Sant Pol, l´antic tenyidor es trobava a la “la casa de pescadors” sense cap resta.

Imatge de peces de sardinals assecant-se a la platja de Calella (foto Museu Arxiu de Calella)

Un altre dels inconvenients que presentaven les xarxes fabricades amb fibres naturals era que, un cop fetes servir, si es volien conservar, s’havien que deixar eixugar al sol. Una de les imatge més típiques de les platges del Maresme a la primera meitat del segle XX era la dels arts de pesca, sardinals especialment, estesos al sol. Avui en moltes d’aquestes mateixes platges l’estesa de xarxes ha estat substituïda per una estesa humana, però això és una altre històriademar.

versos de balena

Publicat el febrer 19, 2013 per Manel

Respon

Mila bederatzieun ta lenengo urtian… ( A l’any mil nou-cents u…)

Així comença la lletra d’una cançó tradicional basca popularitzada fa uns anys pel cantautor Benito Lertxundi que narra com, ara fa una mica més d´un segle, el 14 de maig de 1901, es va capturar la darrera balena a les costes del Cantàbric. Es tractava d’un exemplar de balena basca (Eubalaena glacialis)

Els fets va tenir lloc a Orio i l’epopeia es descrita magistralment en els versos de balena. Allí es narra la lluita de les 5 traineres a rem amb la balena. Al llarg del text, a més de la pròpia cacera, també es fa una descripció de les mesures, del pes i fins hi tot el preu a que va ser venut el seu greix.

La captura del darrer exemplar de balena basca al 1901 es va considerar un tot un aconteixement.

La pesca de balenes era una pràctica estesa al llarg de tota la costa cantàbrica. De tots, els mariners d´Orio, eren considerats els més valents. La cacera de balenes a rem s´ha d´entendre com a una activitat tradicional d´aquells temps, malgrat que avui pugui considerar-se intolerable. Evidentment, aquesta pràctica també ha contribuït a l´estat actual pel que fa a la població de cetacis de l´Atlàntic nord, però el seu impacte no té res a veure amb el de les flotes baleneres, que avui, sota el pretext de finalitats científiques, encara s’hi dediquen.

Amb el fred, la gran majoria d´espècies de balena baixen de latitud a la recerca d´aigües més càlides on poder parir, en aquest moment es quan els cetacis s’apropen més a les aigües calmes de la costa, i els pesadors aprofiten per capturar-les. Amb la calor les balenes fan la ruta de tornada cap al nord on les aigües són molt més productives i riques.

Orio és una petita vila marinera d’uns cinc mil habitant a la llera de la ria d´Oria

Avui els herois d´Orio també ho són de mar, vesteixen de groc i com feien els seus avantpassats baleners, també naveguen amb traineres. A Orio el rem és l’esport oficial, tot el poble viu abocat al mar, al rem i al seu club. No es gens exagerat dir que a Orio, el rem és molt més que un esport. La tradició dels seus avantpassats és potser el que fa que les tripulacions d´Orio estiguin sempre a dalt.

El groc és el color que tenyeix els mallots i l’embarcació d´Orio. Ara quan entrenen no ho fan per atrapar més ràpid a la balena, sinó per guanyar en les regates de la lliga de traineres.

Si alguna vegada teniu ocasió d’arribar-vos fins a Orio, de ben segur que coincidireu amb els entrenaments dels seus bots, no es gens estrany trobar grups gent a l’aguait de tots els moviments dels vogadors comentant les incidències de la jornada i de la temporada i rememorant vells temps quan ells també vogaven. I és que a Orio tothom ha remat. Tampoc és gens estrany que algun dels contertulians sigui el mateix Benito Lertxundi.

Va de vedes

Publicat el febrer 13, 2013 per Manel

Els quillats amarrats a port durant l´aturada

Aquet febrer comença el període de veda per a la pesca d’arrossegament al litoral català. La vedes la realitzen en primera instància les confraries dels ports gironins fins a Arenys de mar i més endavant ho faran els ports de la demarcació de Tarragona. El principal objectiu d’aquesta aturada és protegir i regenerar la pesquera de gamba rosada (Aristeus antennatus), segurament l’última espècie que fa rendible aquesta modalitat de pesca tant poc selectiva i tant poc respectuosa amb l’entorn.

La gamba rosada es una de les poques espècies que fan rendible l´arrossegament

Des de un punt de vista ecològic, la mediterrània és una mar pobre i molt poc productiu. Si es comparen els valors trobats a la mediterrània amb ecosistemes terrestres podríem concloure que el nostre mar, a nivell de productivitat biològica, es comparable a les zones semi-desèrtiques. Una de les manifestacions més evidents d´aquesta baixa productivitat és la transparència de les aigües, cosa que fa que la mediterrània sigui un mar molt més apte pel turisme que no pas pels pescadors.

Les uniques modalitats pesqueres que tenen futur a la mediterrània són les artesanals

Dit això, una gestió racional de la pesca en el seu context aniria molt més enllà d’una davallada de captures i en conseqüència una reducció d’ingressos. Caldrien accions molt més contundents que unes tímides aturades biològiques d’un parell de mesos: s´hauria de parlar de la reconversió del sector, de reducció de la flota d’arrossegament i de potenciació de les pesqueres artesanals que són les úniques que poden tenir futur en el context real. Evidentment, caldria també regular de forma eficient els vaixells-factoria que, feinegen amb total impunitat en aigües internacionals incomplint la legislació vigent i emprant ormeigs prohibits com els arts de deriva o les palangres de superfície.

L´art de bou és una pesquera molt poc selectiva i amb un enorme impacte sobre els fons marins

A més, la sobreexplotació que pateixen els recursos a causa de la sobrepesca, obliga als armadors a anar augmentant la potència dels motors per tal de fer rendible la pesquera. Caldria també replantejar la política de subvencions sobre el gasoil i controlar la potència dels motors, però això són altres històriademar.

El palangre

Publicat el gener 16, 2013 per Manel

Barca palangrera calant palangre de fons. Palangre a penjar calat i senyalitzat amb els galls. Especies més comunes capturades amb aquest ormeig tradicional. (Dibuix A. Bombí)

De tots els ormeigs amb ham: curricà, fluixa, volantí, potera o llença,.. el palangre és l’únic que ha arribat fins als nostres dies amb una certa importància. Les primeres referències escrites de la seva utilització daten de molt antic, així al “Reglamento de navegación y pesca del año 1773 de la provincia de Mataró de Manuel de Zalvide” diu en referència a aquest art: “ Este arte adjetivado real, tan antiguo, que se confunde su origen con los más remotos siglos...”.

La forma de pescar ha canviat ben poc al llarg del temps, com passa en altres cassos, l’única variació es deu als materials utilitzar per a fabricar l´ormeig. Un palangre està format per una corda anomenada mare, de la qual pengen les braçolades, proveïdes, a l’extrem, de l‘ham corresponent. El palangre, un cop calat, roman fondejat un temps. La seva situació s’assenyala per mitjà d’unes banderoles a les quals s’anomena galls. La mida dels hams, el gruix de la mare i les braçolades, la quantitat de llast i els suro i el tipus d’esquer determinen l’espècie que es vol capturar.
L´esquer utilitzat normalment es peix blau ( sardina, boga, sorell o sonso). També es freqüent la utilització d´esquer viu. Antigament quan era difícil aconseguir peix fresc per a escar els hams i s´utilitzava peix salat (sardina especialment). També era freqüent l’ús de la bola de pasta que es preparava barrejant farina amb sardina confitada amb sal. El fetge de bastina també era un dels esquers més preuant per a escar els hams.

Palangre a penjar segons una il·lustració del “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional” del mataroní Antoni Sañez i Reguart (1791)

En l´actualitat es practiquen tres maneres de calar els palangres: el palangre de fons, el palangre a penjar i el palangre de superfície. El primer es cala directament sobre el fons marí (roques o alguers) i a prop de la costa. S’hi captura sobretot peix d’escata de bona mida. En el palangre a penjar, els hams queden suspesos per un sistema format per suros i ploms. Les espècies capturades amb aquesta tècnica dependran fonamentalment de la quantitat de llast que s’utilitzi. El palangre de superfície, es cala sense cap mena de llast i es deixa surant o a la deriva. En aquest cas es capturen grans pelàgics com ara el marraix, l´emperador, el bonítol i la tonyina. De tots tres aquest darrer és el que presenta un impacte ambiental major. En aquest cas les flotes que usen aquest art són veritables factories de peix, que feinegen en aigües internacionals sota banderes de conveniència fent servir arts de més de 60 km de longitud. Amb aquesta tècnica es maten també tortugues com la tortuga babaua, dofins i diferents espècies de cetacis i aus marines com el mascarell.

Les palangreres són barques de pesca de petites dimensions, moltes no tenen pont de comandament, els estris de navegació són escassos. Es fàcil d’observar a coberta de les palangreres una mena de cistells de vímet o plàstic, són les cofes i serveixen per a guardar els palangres.

En el millorr dels cassos les palangreres disposen d´una màquina de xorrar.

La feina dels palangrers és feixuga: han d’escar tots els hams abans de calar. A l’hora de llevar s’ajuden en el millor dels casos d’una màquina de xorrar, un cop a coberta han de treure els hams dels peixos i enllestir el palangre per a la propera jornada. La duresa de la feina i la competència de les altres pesqueres, sobretot l’art de bou, han fet disminuir considerablement la flota d´aquest tipus de pesca. De totes maneres, la bona qualitat del peix de palangre i el fet que els bous no puguin arrossegar el seu art sobre els fons rocosos han fet mantenir aquest ormeig fins als nostres dies.

La competència amb els arts majors, especialment l´art de bou, fa que la flota de palangres es vagi reduint.

El palangre és un art de pesca força selectiu cosa que fa que produeixi un impacte ambiental reduït en comparació amb altres ginys de pesca. En el cas del lluç, la pesca amb palangre proporciona exemplars adults mentre que si es capturen amb l´art de bou els individus pertanyen als estadis de juvenils. Així si es potenciés la pesca amb el palangre aconseguiríem que hi hagi més exemplars que es puguin arribar a reproduir amb la qual cosa augmentaria l´stock d´aquesta espècie. Així, en aquest cas, s´observa clarament que per a assegurar les captures cal potenciar l´ús del palangre en detriment d´altres arts més poc selectius com ara l´art de bou.

Oficis de mar (I): Mestres d’Aixa, Calafats i Mestres Velers.

Publicat el Desembre 30, 2012 per Manel

…I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances…(Primera Història d´Esther. S. Espriu)

Drassana del Pla de l´Os (1929) Arxiu Històric Fidel Fita. Arenys de mar

Les mestrances eren petits universos prop del mar on els mestres d’aixa i els calafats utilitzant les seves eines: serres, gúbies, enformadors, barrines de rumbs, gafes, serres de cavall, pollines, marralets, gafes i aixes, feien la seva feina a la perfecció.

El mestre d’aixa era el responsable de la construcció de l’embarcació, un ofici complex que demanava molts anys aprenentatge. Tenia que conèixer la fusta, les eines per a treballar-la i saber dibuixar els plànols que servien com a base per a la construcció.

Mestres d´Aixa i Calafats. Museu de la Pesca de Palamós

A Arenys de mar, així com en molts altres pobles del Maresme, les mestrances tenien molt bona reputació. En elles s’hi bastiren embarcacions de pesca, barques de cabotatge i fins hi tot vaixells que feren la cursa cap Amèrica.

Cadascuna de les mestrances de la costa catalana tenia un estil particular en els acabats de l’embarcació que construeix i la gent entesa en temes marines identificava a cop d’ull el lloc i la mestrança on s’havia construït.

Les matèries primeres eren portades de la pròpia regió, en el cas de les mestrances d’Arenys, el Montnegre va fornir de fusta per a nombroses embarcacions. Fustes dures com el roure per les quilles i els pals i d’altres més toves com el pi per als rems i el folre.

La construcció d’una barca consta de diverses etapes: en primer lloc s’han de realitzar el model sobre del qual es treuran els plànols de formes, les plantilles que serviran com a patrons per a les diverses peces. A continuació es tallen els troncs per a fer sortir les peces marcades prèviament amb un cordill untat amb magre i aigua. Un cop tallades les peces eren impregnades per una substància negra i espessa formada per quitrà i resina de pi a la que s’anomenava genèricament pega.

Mestres d´Aixa. Fons Juli Cardona – Arxiu municipal de Malgrat de mar

El següent pas es el muntatge de l’enramada formada per la quilla, les rodes de popa i proa, les corresponents contrarodes i entre elles les quadernes. Amb aquesta operació es té completat “l’esquelet” de la barca.

Ara caldrà posar el folre, operació que es feia amb gran destresa i agilitat utilitzant l’aixa.

A continuació la barca passa a mans del calafat que la calafateja i l’enquitrana. La primera operació consisteix en introdueix fibres d’estopa a totes les juntures de les taules de la barca per tal se sellar-les completament. El calafat utilitza unes eines especials: els ferros de posar estopa i la maçola (maça de fusta amb el mànec curt). L’estopa s’obté del rebuig de pentinar el cànem i té l’aspecte de unes fibres aspres i fràgils. Un cop calafatejada cal enquitranar-la aplicant el producte amb llanada. Aquesta operació té per objecte fer la barca impermeable.

Mestrança. Arxiu Municipal de Blanes

El següent pas era aparellar el vaixell, es a dir col·locar els pals i les veles. El mestre veler n’era el responsable d’aquesta etapa: col·locar els pals, fer les veles, muntar els caps i en definitiva bastir la barca de tots els aparells necessaris per a la bona navegació. Les veles eren fabricades per tires de lona cosides.

Avui en dia amb la introducció de nous materials, la feina dels mestres d’aixa i dels calafats es va perdent i el patrimoni que ens han deixat corre greu perill de perdre’s en l’oblit.

La pesca al 1722 segons Joan Salvador i Riera

Publicat el Desembre 13, 2012 per Manel

El botànic Joan Salvador i Riera (1683-1725) formà part d´ una prestigiosa família d’apotecaris i naturalistes profundament coneixedora de la nostra comarca. El seu avi, Joan Salvador i Boscà, el primer dels naturalistes destacats de la nissaga, era originari de Calella.

Retrat de Joan Salvador i Riera

Malgrat que va centrar al seu esforç als estudis botànics, va realitzar per encàrrec de la Reial Acadèmia de Ciències de París una memòria referent als arts, ormeigs de pesca i a les espècies marines. El manuscrit redactat per Joan Salvador es un fidel reflex de la pesca que es practicava en aquells temps.

Gànguil (esquerra) i parella del bou (dreta), segons Duhamel du Monceau

La estructura del manuscrit es basa en una sèrie de preguntes formulades per la reial acadèmia de les ciències de Paris a les quals Joan Salvador i Riera respon i en fa les consideracions que hi troba oportú. Les qüestions fan referència a: la pesca de la tonyina, la pesca de sardina, la pesca de corall i a les pesqueres ordinàries i anuals, es a dir, a la resta d’ormeigs de pesca que s´ utilitzaven en aquella època a Catalunya. En aquest sentit l´ autor fa referència a: l´ almadrava, els sardinals, la corallera, el gànguil, el bou, el palangre, les nanses, les batudes, a les boletxes, la xarxa de batre, el tir de batre, les veraderes, els tonaires, l´ encesa, l´ art o xàvega, el bolig , la teranyina, la cinta, el rall entre d’altres.

Al manuscrit, Salvador respon minuciosament cadascuna de les preguntes que li són formulades amb una sistematització digne de menció que ens poden donar una idea bastant clara de quina era la situació de la pesca en aquells temps i que es poden complementar la informació d’Antoni Sañez i Reguart (1791-1795) i la de Manuel de Zalvide (1773).

Barca sardinalera catalana, segons Duhamel du Monceau

La memòria enviada per Salvador va ser utilitzada posteriorment per Henri Duhamel du Monceau per redactar la seva obra “Traité Général des Pesches” entre el 1769 i el 1782.

La formació naturalista de Salvador fa que el seu manuscrit tingui un enorme interès si es llegeix sota aquest signe. Aquesta és la primera vegada que en un catàleg sobre la pesca també s´ inclouen referències a les espècies amb interès pesquer, una informació valuosíssima que ens pot donar una idea de l´ estat de la qüestió.

El catàleg inclou una relació d’espècies que hom podia capturar a la costa catalana. De la llista general destacar la presencia d´ espècies avui ja desaparegudes l i que Salvador anomena com ara l´ esturió que segons l´ autor es pescava habitualment a l´ Ebre i a Barcelona o bé la foca monge o vellmarí. Cal destacar també les referències fetes al marisqueig i de les principals espècies que es recol·lectaven. Algunes espècies com ara l´ ostra i el musclo mereixen un especial esment en el catàleg de Salvador eren força més apreciats que la resta de representants d´ aquest grup.

Edició de l´obra de Joan Salvador (1987)

Si en teniu ganes, la Diputació de Barcelona a través del Museu Marítim va editar a l’any 1987 el manuscrit de Joan Salvador i Riera. El treball és de Jordi LLeonart i Josep M Camarasa.

Arts de platja

Publicat el Novembre 25, 2012 per Manel

Els arts de platja son tots aquells sistemes de pesca que es calen des de una barca, normalment un bot de rems, i es lleven des de la platja. La tècnica sempre es la mateixa, es cala l´art amb l´ajut d´un llagut i es lleva des de la platja a força de braços o excepcionalment per tracció animal.

La seva simplicitat a l´hora de calar-los va fer que fossin utilitzats arreu fins els anys 20, quan el litoral va començar a patir els estralls de la industrialització i en conseqüència les captures que es realitzaven des de la platja cada vegada eren més petites.

El ric patrimoni que ens ha aquests arts a les platges es manifesta en un seguit de refranys i frases fetes que avui encara recorden els pescadors de més edat: “Qui té un art, té una heretat”, “Hi ha més gent que a l’art”, “A l’art tothom hi té part”, “A l’art, qui no roba no hi té part”, “Qui l’ha calat (l’art) que el tiri!”

Dins del grup dels arts de platja hi ha hagut una certa confusió terminològica en l´us dels mots, així es parla: d´art, d´art reial, d´art comunal, d´art gros, d´artet, d´artons, de xàvega o de bolitx (o bolig).

Aquest sistema de pesca ha estat un dels ormeigs més antics que es coneixen. Documentat ja en “Les ordenacions sobre la pesca de l’any 1401-1414”. Al segle XVIII trobem referències en el manuscrit de Joan Salvador i Riera de l’any 1722. També s’esmenta al “Reglamento de Navegación y Pesca de la Província de Mataró” de l’any 1773 per Manuel de Zalvide, on s’hi recullen una sèrie de referències i al “Diccionario Historico de las Artes de Pesca Nacional” d´ Antoni Sañez i Reguard (1791-1795). Més recentment apareix als treballs d´Emerencià Roig, “La Pesca a Catalunya”(1927) i al “Vocabulari de l´art de la navegació i de la pesca” (1924) on queden reflectits els pocs canvis que ha patit aquest tipus de pesca al llarg de la seva història. I per finalitzar, ja als anys 50, quan aquest ormeig havia desaparegut pràcticament, es citat a l’obra “La Pesca en España vol. I Cataluña” de Carles Bas, Enric Morales i Manuel Rubió.

La xarxa era bastant semblant als actuals arts d´arrossegament. Estava format per dues bandes o “cames” i un “cop” o “corona”. A l´extrem lliure de les bandes hi ha els caps per a llevar-les des de terra L´art era proveït d´una surada i de plom que mantenien la corona oberta.

Per a calar-lo s’usava una embarcació moguda a força de rems. Un cop acabada aquesta maniobra, que es feia a prop de la platja, les colles s’agafaven a les cames de l’art i llevaven la xarxa des de la platja a força de braços amb l´ajut dels “estrops”. D´aquesta operació, que era molt dura, s´en deia “tirar l´art”. A mesura que l´art avançava cap a la platja anava agafant el peix que es trobava al seu camí. L’art el tiraven la gent més humil de les poblacions. Per això la pesca amb arts de platja era considerada com un emblema de la misèria.

Com passa amb els altres sistemes de pesca, les captures eren repartides entre la gent que ha tirat l´art, reservant, com no, una part important per l´amo de l´art i els mariners del llagut.

En l´actualitat els arts de platja estant ja en desús des de fa més de setanta anys. Només a tall d´exhibició alguns pobles mariners recorden aquesta tradició. A Lloret de mar s’organitzen diverses tirades al llarg de l’any. L´acte, que és molt recomanable, comença amb l´alba i es desenvolupa durant tot el matí fent-se un parell de calades. El peix capturat es tira de viu en viu a fregir i tothom que ha “tirat l’art” té dret a una degustació de peix fresquissim que li permet recuperar les forces. Així doncs si voleu recordar com es guanyaven la vida alguns dels nostres avantpassats cal que reserveu la data a la vostra agenda i segur que no us penedireu.

“Reglamento de navegación y pesca del año 1773 de la provincia de Mataró de Manuel de Zalvide”

Publicat el Novembre 4, 2012 per Manel

“El Reglamento de navegación y pesca del año 1773 de la província marítima de Mataró”, escrit per Manuel de Zalvide, és la legislació pesquera més antiga que es conserva

La província marítima de Mataró comprenia tota la marina entre Montgat i Tossa, i es subdividia en set subdelegacions, tal i com consta a l’article 74 del present reglament.

Malgrat la seva antigor, molts dels articles d’aquest reglament, tenen avui en dia vigència i algunes de les recomanacions que s’hi fa s’apliquen actualment. En aquest sentit és interessant assenyalar el que es diu en el reglament de l’art de bou, i que està recollit en l´art. 40. “Tiene el rey reservado el conceder pareja de bou y no puede sin especial gracia usarse por estimarse perjudicial. Ni se otorga aquella a menos de singulares motivos y aun entonces con señalamiento de tiempo y extensión o termino”. O l’article 46 “… todo arte de arrastrar no puede estar exento de algún recelo”.

També s’anomenen ormeigs no permesos, tal i com consta a l´art. 41. “El arton, artet o bovet que para confundirle, es en algunas partes denominado Tarañina o boliche, está prohibido absolutamente”.

Els principals arts i ormeigs de pesca que s’empraven en el segle XVIII a la província de Mataró, són tal i com diu l´art. 37, “palangre, jábega, sardinal, traíña, nansa, solta, batuda i fitora”. De tots el més important en aquells temps era el sardinal com es desprèn en diferents articles del reglament, com ara l´art. 43 i que fa referència a la reglamentació del palangre: ” Como en esta provincia es tan esencial la pesca de sardina y anchoa y guardan su temporada que se hace forzoso aprovechar…”. I a l´art. 66 ” Los matriculados se dedicaran con mayor empeño a la pesca para abasto de los pueblos y aprovecharan la de la sardina y anchoa, a fin de conducir la sobrante a reinos extranjeros salándolas con cuidado”.

En referència a la regulació de la pesca, hi ha una sèrie d’articles on es recomanen normes: llegim a l´art. 73 “La pesca en domingo y días no laborales, desde que en la víspera se pone el sol hasta que al día siguiente sale, no podrá ejecutarse…”. O a l´art. 36 on parla de la pesca d’immadurs ” Los exes o fundamentos de la pesca con instrumentos, modo de usarlos y tiempos propios; y el vicio en cualquiera de ellos produce gravísimos daños pues se destruye la cría, disminuye la especie, dificulta el abasto, imposibilita al pescador su subsistencia y por lucrar unos por algún tiempo, padecen muchos en todos”. I en els art. 38 i 39 on s’anomenen les sancions a imposar als que facin servir arts prohibits: “Al que se cogiere con instrumento que sea prohibido por sí, por modo o por el tiempo se pondrá en la cárcel,…, y quemará públicamente el arte si fuere prohibido…” “Serán el patrón y gente obligados a ir al Real Servicio”.

Finalment anomenar que en el reglament de Zalvide, hi ha una sèrie d’articles que evidencien l’existència des de ja molt antic de gremis de pescadors organitzats. Així a l´art. 115 que fa referència a Mataró es llegeix: “Tan antiguos o más que la misma población son la navegación y pesca de esta ciudad, donde la gente de mar tenía en seis de junio de mil quinientos ochenta y ocho cofradía de mareantes y en veinte y tres de Junio de mil quinientos noventa y cuatro de pescadores”. O l´art. 236 on diu referint-se a Arenys: “La gente de mar de este puerto, que ha siglos existía, como se reconoce de las constituciones de su cofradía, de quince de setiembre de mil quinientos ochenta y cinco…”.

Yayoma

Publicat el Octubre 29, 2012 per Manel

Respon

La construcció d’una embarcació perquè la pesca esdevingui una opció de feina per al jovent de Palmarin és el fil conductor de ‘Yayoma’, el documental que a través de l’experiència del cantautor Lluís Llach ens acosta a la relació dels habitants d’aquesta comunitat amb les pasteres que els prometen una vida millor.

Palmarin és una població al sud de la costa senegalesa on Lluís Llach resideix una part de l’any des que va deixar els escenaris. Després de la seva primera estada, el cantautor va crear la fundació que porta el seu nom i que, entre d’altres projectes, ha tutel·lat la construcció de dues embarcacions amb la finalitat que la pesca esdevingui una opció laboral per als habitants de la comunitat. Yayoma, nom de les embarcacions i del documental, és la traducció de Maremar, un dels temes més coneguts de Llach.

La veu dels testimonis que ens ofereix el documental ens acosta, també, a d’altres aspectes de la societat senegalesa, com la situació de la dona, la dificultat de les famílies per aconseguir diners en metàl·lic i, sobretot, el fet que gran part del jovent creu que enfilar-se a una pastera i fugir mar enllà és l’única opció per trobar un futur millor.

(noticia de http://www.vilaweb.cat/arenys/)

yayoma (trailer)

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu de la categoria: històriesdepesca