El crustaci d´Iluro

El programa de seguiment de l’alguer de Mataró ha permès descobrir una nova espècie de crustaci. La troballa l’ha fet el científic Carles San Vicente i l’acaba de fer pública per a la ciència en el butlletí “Animal Biodiversity and Conservation 36.1” (2013).
Els exemplars de la nova espècie van ser trobats en els treballs de seguiment de l’alguer de Mataró. Aquest estudi va començar fa més de setze anys i de manera ininterrompuda, any rere any, s’ha anat fent prospeccions. Troballes com aquesta posen en primer pla programes com els de l’alguer de Mataró i el valor del voluntariat al costat de la ciència.

animal biodiversity

Butlletí Animal Biodiversity and conservation on Carles San Vicente ha publicat la seva troballa.

El nou crustaci pertany al grup dels misidacis (Mysida) i ha estat batejat amb el nom de Mysidopsis iluroensis en referència al passat romà de Mataró. Els exemplars estudiats van ser capturats a les campanyes de 2001 a l’estació Mataró II i la del 2011 a Mataró III i no ha estat fins ara que s’ha pogut certificar que es tracta d’una nova espècie viva.

mapa

Localització de les estacions de mostreig Mataró II i Mataró III on va ser trovada la nova espècie. (Cartografia de C San Vicente en base a Manzanera i Cardell 2002).

Mysidosis iluroensis viu en hàbitats suprabentònics en fons sorrencs a prop dels alguers, entre 17 i 21 m. No arriba als 4 mm de longitud. Té un rostre prominent. No presenta nòduls dorsals a la closca, ni a l’antènula, ni al tèlson i ni als uròpodes.
Diversos mitjans de comunicació s’han fet ressò de la important troballa (el punt-avui, cuatro i tele5)

foto

Fotografia de dos exemplars de Mysidopsis iluroensis conservats en etanol. A. famella adulta B mascle adult (C San VIcente)

Espècies indicadores de la qualitat ambiental

La bandera blava és una qualificació humanitzada i del tot subjectiva que moltes vegades fuig de la realitat natural. Per això, per a mesurar la qualitat ambiental del litoral cal cercar especies indicadores, és a dir, aquells éssers vius que toleren unes determinades condicions i que desapareixen quan aquestes empitjoren.

En rius i rieres és molt comú utilitzar els macroinvertebrats per a determinar la qualitat biològica de l’aigua. A nivell marí, i sobre substrat rocós, per establir els índex de qualitat del litoral podem recórrer a les algues de la zona de rompent., espècies immòbils que viuen fixades al substrat i que apareixen o desapareixen en funció de la qualitat de l’aigua. Aquestes espècies formen unes franges de vida sotmeses a l’onatge i on la capçada queda emergida pel ritme de les onades.

Per elaborar un índexs de qualitat del litoral utilitzant les algues bioindicadores es poden establir tres categories: àrees sense cap mena d’alteració, àrees moderadament alterades i àrees alterades.

Àrees sense cap mena d’alteració.

El pèl sauper (Cystoserira mediterrania)és una espècie que  indica una bona qualitat ambiental

El pèl sauper (Cystoserira mediterrania) és una espècie que indica una bona qualitat ambiental

Dominades per diverses espècies d´algues brunes del gènere Cystoseira com el pèl sauper (Cystoseira mediterrania) i Cystoseira compressa. Aquestes espècies són molt sensibles a la contaminació. Al nostre litoral, la seva absència és senyal d’alteració. Aquesta comunitat es troba especialment en les àrees més exposades a l’onatge. En els racons més calms i amb la mateixa qualitat ambiental aquesta espècie pot desaparèixer per la pressió dels herbívors; salpes i garotes especialment. Aquest hàbitat té una recuperació molt lenta un cop ha desaparegut.

Àrees moderadament alterades.

Corallina elongata indica una qualitat moderada

Corallina elongata indica una qualitat moderada

En aquest cas les espècies dominants pertanyen al grup de les algues vermelles del gènere Corallina com ara Corallina elongata. De vegades hi trobem també el musclo (Mytilus galloprovinciallis). Aquest ambient és el resultat de la degradació dels boscos de Cystoseira i es veu afavorit per a les activitats humanes i per l’alteració físico-química del medi.

Àrees alterades.

Les ulvals com l´enciam de mar són indici de una

Les ulvals com l´enciam de mar indiquen que la qualitat ambiental es molt baixa

Les espècies predominats són diverses espècies d’algues verdes d’aspecte filamentós. com ara Enteromorpha compressa i algunes ulvals com l’enciam de mar (Ulva rigida). Si les condicions continuen empitjorant apareixen algues filamentoses com Bangia atropurpurea i diverses espècies de cianòfits.
Al llarg de tots als afloraments rocosos de la costa del Maresme, Cystoseira i Corallina han desaparegut completament. Les especies indicadores que s’hi troben assenyalen ambients alterats per l’activitat humana. Les platges, però, continuen tenint banderes blaves

Peixos, com els “de castella”

La manipulació i la tergiversació de la història ha estat una constant dels guanyadors envers els perdedors. Sempre s´ha dit que “qui guanya una guerra escriu la història”. En el cas de la descoberta d’Amèrica, l’ocultació i la censura són tant evidents que s´hauria de ser molt miop per no adonar-se’n.

Aquesta entrada està basada en els treballs de Jordi Bilbeny i de Susana Rodríguez-Vida de l´Instiut Nova Hova Història. Gràcies per la vostra feina.

"Brevíssima relació de la destrucció de la història" de Jordi Bilbeny on esposa les seves tesis sobre la manipulació del descobriment.

“Brevíssima relació de la destrucció de la història” de Jordi Bilbeny on esposa les seves tesis sobre la manipulació del descobriment.

Amb la conquesta del regne de Murcia al 1243, Castellà obria per primera vegada les seves fronteres a la Mediterrània. Més endavant va caure Sevilla, Tarifa, i finalment Granada (1492) i amb elles, castellà passava a tenir el control de tot el litoral Andalús. Malgrat això, la seva tradició marinera continuava sent zero.

A la Història de les Índies del Bartolomé de Las Casas i al diari de bord de Colom es pot llegir amb data 10 de desembre de 1492 “vam pescar molts peixos dels de Castellà: albors, rogers, pixotes, galls, salpes, llisses, corbines, gambetes i vam veure també sardines”. A la Història de l´Almirall de Ferran Colom es llegeix: “veient que l’illa de Bohio era molt gran, que les terres i els seus arbres s´assemblaven als d´Espanya, i que en una ocasió que els mariners llençaren les xarxes, van agafar molts peixos com els d´Espanya, és a dir: cavalls, llisses, salmons, sabogues, galls, salpes, corbines, sardines i crancs, resolgué de donar-li a l´illa un nom d´acord amb el d´Espanya, i així, el diumenge 9 de desembre l´anomenà Espanyola”.

Els censors han procurat esborrar tot allò que feia referència a Catalunya. Una de les proves més clares d’aquesta manipulació  està en la traducció, moltes vegades literal i barroera, dels noms de peixos catalans al castellà. Els cassos més evidents són els noms d’alguns dels peixos “dels de Castella” que no eren res més que la traducció literal del nom català i que no existien com a tals en castellà: Tonina, Pámpano, Golondrino, Pijota i Chopo en són els exemples més evidents.

Tonina

Bartolomé de Las Casas fa referència a las ”toninas”. Sense cap mena de dube es tracta d´ un mot català per anomenar a la tonyina vermella (Thunnus thynnus) que es va fer servir al llarg dels segles XV i XVI. En castellà a aquest espècie sempre se la ha anomenada atún i el terme tonina no es correspon a cap peix en aquesta llengua.

Pámpano

En aquest cas es tracta de la traducció barroera de pàmpol. En castellà no existeix cap peix anomenat pámpano. El pàmpol a que es refereix Colom correspon a diversos peixos amb el mateix nom. Pàmpol rascàs o dot ( Polyprion americanus) i en castellà cherna. Pàmpol o pàmpol ver (Entrolophus niger) en castellà romerillo. Pàmpol atlàntic (Peprilus triacnthus) en castellà pez mantequilla. Pàmpol o varió (Naucrates ductor) en castellà pez piloto. Segurament Colom es refereix a aquesta darrera espècie quan l´anomena.

Golondrino

Orenol (Exocoetus volitans), peix volador que els censors anomenen de manera molt burda golondrino.

Orenol (Exocoetus volitans), peix volador que els censors anomenen de manera molt burda golondrino.

Es tracta d´una altre traducció literal, en aquest cas de l´orenol (Exocoetus volitans) també anomenat orenyola. En castellà no existeix cap peix anomenat golondrino. Per la descripció de Las Casas “un pez que vuela un gran tiro de piedra encima del agua” es tracta d’una mena de peix volador, ta i com correspon a la orenol que en castellà s´anomena pez volador o juriola.

Pijota

Lea cinta (Cepola macrophthalma) és una espècie molt comuna a casa nostra amb aspecte de llaç.

Lea cinta (Cepola macrophthalma) és una espècie molt comuna a casa nostra amb aspecte de llaç.

Pijota també és una traducció barroera de pixota. L´espècie es descriu com un peix allargassat i en forma de serp. El mot castellà pijota fa referència als alevins de lluç. Evidentment el llucet no té, ni molt menys, forma de serp. En català pixota fa referència a diverses espècies amb el cos serpentiforme: Pixota (Carapus acus) i (Fierafer acus) tots dos allargassats, en castellà s’anomenen rubioca i també zurriaga. Hi ha una altre espècie, la pixota vermella o cinta (Cepola macrophthalma) en castellà s’anomena també cinta. Precisament en la Història de l’almirall, Ferran Colom anomena a aquesta espècie en italià amb el nom de “lachie”, es a dir cinta.

Chopo

L´emperador (Luvarus imperialis) i el peix lluna (Mola mola) tenen una certa retirada

´emperador (Luvarus imperialis) i el peix lluna (Mola mola) tenen una certa retirada

Els mariners de Colom observen al llarg del viatge un peix que s´assembla a un dels peixos mediterranis i que els censors anomenen chopo en castellà o chiopi a la versió italiana de la Història de l´Almirall de Ferran Colom. Aquesta espècie es descriu com a semblant al peix emperador, nom amb que es coneix el peix espasa (Xiphias gladius) i que té un aspecte inconfundible. El mot Chopo en castellà s’usa per a referir-se a la sèpia i en cap cas, a cap peix. Xopa és el nom que es fa servir a Tarragona i al País valencià per anomenar a la càntera o calet (Spondyliosoma cantharus). Les xopes que descriu Ferran Colom, tenien la pell duríssima i la carn era immenjable. Segurament es referien a un peix atlàntic anomenat també emperador o luvar (Luvarus imperialis) i en italià pesce imperatore . Aquest peix, pel seu aspecte, es podria haver confós amb el peix lluna o bot (Mola mola) i aquest si que té la pell dura i no és comestible. Malgrat tot, sembla difícil que es pugui dir que la xopa i l’emperador es puguin assemblar. El que està clar és que els mariners de Colom utilitzen una altre vagada un mot català per a identificar a una espècie de peix i que la traducció castellana no correspon a cap espècie.

Hostes vingueren

patates

Detall del Carpobrotus, les seves fulles crasses tenen forma de patates fregides

La franja litoral és un ambient extremadament fràgil sotmès a forts impactes que posen en perill aquest hàbitat i la seva flora autòctona: plantes arenícoles i rupícoles, segons creixin en ambients arenosos i dunars o sobre roques, espadats i costes escarpades.
Després de la sobrefreqüentació humana, el principal perill que pateix la façana litoral és la presencia d’espècies vegetals invasores, entre elles, la més important, és el bàlsam (Carpobrotus edulis i Carpobrotus acianiformis). Les espècies invasores són la segona causa de pèrdua de biodiversitat a escala global després de la fragmentació i desaparició dels hàbitats.

Carpobrotus a una platja del Cap de Creus

Carpobrotus a una platja del Cap de Creus (foto Anna Nadal)

El bàlsam, també conegut com a ungla de gat o patates fregides (Carpobrotus sp.) és una planta reptant que colonitza els ambients salabrosos costaners i arracona la vegetació típica d’aquest hàbitat. Resisteix molt bé l’elevada concentració de sal, els substrats inestables com la sorra de les platges, l’aridesa del medi i les elevades temperatures. Per totes aquestes raons, la planta troba en la façana litoral les condicions idònies per a desenvolupar-s’hi. A més, el seu creixement ràpid, el seu comportament agressiu envers la flora autòctona litoral i la transformació que pateix el substrat on creix l’ha convertit en una espècie invasora molt poderosa.

Carpobrotus creixent a una platja

Carpobrotus creixent a una platja

Carpobrotus és una planta al•lòctona, originària de Sud Àfrica, que va arribar al nostre país fa poc més d’un segle degut sobretot al seu interès en jardineria. Ha estat una espècie molt utilitzada en obra pública per a protegir els talussos de l’erosió.
Altres espècies exòtiques típiques de l’ambient litoral són l´atzavara (Agave americana) o la figuera de moro (Opuntia ficus-indica), malgrat que en el cas de l’atzavara, en alguns indrets, com ara la costa del Maresme, no es pot considerar ben bé una invasió i no és gens agosarat afirmar que ja formen part de la fesomia del litoral.

L´atzavara i la figuera de moro són plantes exòtiques molt comunes a la franja litoral

L´atzavara i la figuera de moro són plantes exòtiques molt comunes a la franja litoral (foto Anna Nadal)

Totes les accions encaminades a eradicar Carpobrotus de la costa passen per la realització d’actuacions mecàniques i en molts cassos, l’única possibilitat és la seva eliminació manual. Els productes fitosanitaris estant desaconsellats per l’impacte sobre altres espècies i el medi. Les restes arrancades s’han de controlar per evitar mals majors ja que l’arrelament d’esqueixos i de fragments de la planta és la principal via d’expansió de l’espècie.

En primer terme, cascall amrí, al darrera rave de mar i més endarrera Carpobrotus creixent a la sorra

En primer terme, cascall marí, al darrera rave de mar i més endarrera Carpobrotus creixent a la sorra

Quan el bàlsam colonitza els ambients sorrencs arracona espècies com el lliri de mar (Pancratium maritimum) , el rave marí (Cakile maritima) o el cascall marí (Glaucium flavum)  Quan ho fa en ambients rupícoles una de les espècies més perjudicades es el fonoll marí (Crithmum maritimum) .

En primer terme fonoll marí al darrera Carpobrotus creixent sobre la roca

En primer terme fonoll marí al darrera Carpobrotus creixent sobre la roca

Al Parc natural del Cap de Creus l´ungla de gat és l´espècie invasora més àmpliament distribuïda i abundant i s’han fet diverses actuacions per tal d’eradicar-la. A l´illa de Port Lligat, o a la punta de S´Arenella per exemple, s’ha dut a terme accions en aquest sentit. L´illa estava recoberta en un 80% pel bàlsam i d’altres espècies invasores. Les actuacions al Cap de Creus tenen com a objectiu la recuperació dels hàbitats originals que inclouen espècies endèmiques en greu perill de desaparició com el sèseli de Farreny (Seseli farrenyi), l´armèria del Rosselló (Armeria ruscinonensis) o l´ensopeguera (Limonium tremolsii), i els coixins de monja (Astragalus massiliensis). Actuacions semblats s’han portat a terme en diversos trams dels camins de ronda, sobretot al terme municipal de Palafrugell.

Temps de sardines

Dels peixos blaus, el millor és la sardina. A la primavera, quan es grossa i regalima de greix, és un dels millors peixos de la mar…. Els millors moments per a menjar-la són al matí, per esmorzar, agafada a la matinada…HI ha rés més exquisit a la primavera que un plat de sardines a la brasa? Grosses, fresques, vives,…
Josep Pla

Sardina pilchardus

La sardina, la reina del peix blau

Amb la primavera ben entrada, arriba el temps de sardines. És en aquesta època de l’any quan els exemplars tenen una bona mida i la seva carn vermella i greixosa està al punt.

Aquesta modesta espècie, emblema de la menja de supervivència en moltes èpoques, es pescada “a caixes” que inunden llotges i mercats a partir del mes de maig i fins a finals d’estiu. La sardina, reina del peix blau, s’agafa durant la nit amb arts d’encerclament amb llum. Abans de l’aparició de les modernes embarcacions de cèrcol, també anomenades teranyines, aquest petit pelàgic es capturava amb “sardinals” , un art que van ser el principal ofici de mar de la costa central fins els anys 40 del segle passat.

La sardina es pesca " a caixes"

La sardina es pesca ” a caixes”

La sardina és un peix nedador que viu formant grans moles que, actualment són detectades per les modernes ecosondes i que faciliten molt la seva pesca. Al llarg del seu cicle vital efectua dos tipus de moviments migratoris, un estacional amb finalitat bàsicament reproductora i un altre diari amb clares funcions tròfiques.
Quan arriba l´hivern, les sardines migrem cap a aigües profundes (a més de 150 m) i fredes per a fressar. En aquesta època, els exemplars quasi no s’alimenten i van consumint les reserves de greix que tenen a la carn fins que es produeix la posta. La sardina és una espècie que forma part del que els ecòlegs anomenen “estratègia de la r”. Això vol dir, que tenen una alta taxa reproductora, malgrat que la seva taxa de mortalitat en les fases alevins també és molt elevada. Una sardina adulta pot arribar a pondre entre 20.000 a 60.000 ous. La fressa té lloc en diverses àrees de la Mediterrània.

mapa

En vermell, àrees de posta de la sardina al llarg de la costa ibèrica mediterrània (Font carto-Tec)

Un cop acabada la reproducció i coincidint amb la primavera els exemplars s’apropen a les aigües litorals més riques en plàncton on, ben alimentades, creixen molt despresa. Aquests individus són precisament l’objectiu bàsic de la pesca d’aquesta espècie.
Al llarg del dia la sardina efectua una migració vertical. En les hores de sol, se situa al fons, en aigües poc il•luminades i fredes, i durant la nit, s’apropa a les superfície per alimentar-se on és capturada pels arts d’encerclament.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La teranyina és l´embarcació que captura aquests petits pel.làgics.

Des d´un punt de vista ecològic, la sardina ocupa les primeres baules de la cadena tròfica. S’alimenta de plàncton que reté filtrant l’aigua a través de les braquiespines. Aquest fet és la raó que es pugui produir una gran variabilitat en les captures en funció als nivells de producció primària d’aquella temporada i que a més, les seves poblacions es recuperin ràpidament. No es gens descabellat pensar, que des d´un punt de vista energètic, sigui molt millor criar en granges marines espècies com la sardina que no pas les actuals com ara el llobarro, la dorada o el rèmol que es troben gairebé al cim de la piràmide alimentària.

Explosió de vida

La Mediterrània és  un mar molt poc productiu. Els ecòlegs equiparen els seus nivells de productivitat amb els d’una àrea semi-desèrtica. Això es deu a que presenta una circulació de masses líquides en forma d´estuari negatiu. Així, perd contínuament,a través de Gibraltar, aigües riques en elements nutritius que són reposades per aigua atlàntica en superfície molt més pobre pel que fa a nutrients. Aquest fet va empobrint irremediablement el nostre mar. La transparència i blavor incomparable és un signe inequívoc de la seva pobresa en nutrients i en producció.

gibraltar

La circulació en estuari negatiu, típica de la Mediterrània, fa que les aigües, irremediablement, perdin nutrients minerals.

Malgrat aquest fet, com cada any, després del fred de l´hivern, es produeix el bloom de vida que coincideix amb els inicis de la primavera. Els productors, base de la cadena alimentària hi troben les condicions optimes per a créixer.

previmer

Mesura del nivell de producció primària del passat 12 d´abril. Noteu que en aquesta imatge els nivells de clorofil.la són molt elevats degut especialment als afloraments que es produeixen a finals d´hivern.

Al medi marí la llum, essencial per al desenvolupament dels vegetals, només il•lumina bé la franja més superficial d’aigua (zona eufòtica), mentre que els nutrients minerals, també indispensables per a realitzar la fotosíntesis es concentren en zones fondes, on la manca de llum fa inviable la vida vegetal. Cal doncs, què els nutrients del fons de la columna d’aigua pugin fins a les aigües superficials ben il•luminades per a mantenir amb èxit la producció primària.

aflora1

Els vents freds de component nord refreden les aigües superficials i provoquen afloraments de nutrients del fons marí

Els afloraments d’aquestes sals nutritives del fons fins a la superfície es produeixen a finals d’hivern. Les aigües superficials, més fredes i en conseqüència més denses “cauen” cap el fons de la columna d’aigua mentre que les fondes, més calentes i menys denses “pugen” carregades de nutrients minerals. Aquest corrent en sentit vertical és el responsable, en bona mesura, de la fertilització de la Mediterrània.

Els afloraments deguts al gradient tèrmic són un procés cabdal en relació a la fertilització en diverses àrees de la mediterrània entre elles, el Golf de Lleó. Aquí els vents predominants de component nord (mistral i tramuntana) són els responsables de refredar les masses d’aigua superficials. Les variacions en la intensitat d’aquest procés es relacionen amb les fluctuacions de la productivitat, Així els anys més freds, en els quals hi ha més barreja vertical, són els més productius i seguint aquesta norma, darrera d’un hivern fred, hi sol haver una temporada amb bones captures pesqueres.

tramuntana

Principals característiques de la circulació general de la conca occidental de la Mediterrània. En traç continuu la corrent del nord i en discontinu la corrent balear. També hi ha representats els vents predominants( mistral i tramuntana).

Els nutrients un cop en superfície són distribuïts al llarg de tota la costa pel corrent del Nord. El principal signe d’aquest fenomen és l’explosió primaveral de plàncton que es produeix cada any a la nostra costa: primer els productors, plàncton vegetal o fitoplàncton i a continuació els consumidors del zooplàncton i els elements de les primeres baules de la cadena alimentària com ara la sardina i el seitó. Un altre senyal d’aquest augment de productivitat en les aigües superficials es l’aparició d’organismes gelatinosos. en aquest grup s’inclouen salpes, ctenòfors i meduses entre d’altres.

cadena

Esquema d´una cadena tròfica marina. Noteu que la zona eufètica està ben il.luminada i que els nutrients estan al fons marí.

Temps de sèpies

F1000067-001

Les sèpies adultes són unas representants característics dels alguers. Utilitzen la praderia de posidònia com a lloc de posta, de refugi i de reguard. (foto feta a l´alguer de Mataró)

La sípia o sèpia (Sepia officinalis) és un dels representants més coneguts del grup dels cefalòpodes, classe de mol•luscs amb el cap ben diferenciat de la resta del cos, amb vuit braços cefàlics en quatre fileres de ventoses i dos tentacles retràctils més llargs.
Com gairebé tots els seus companys de grup presenta una closca interna bastant desenvolupada que en aquest cas li serveix com a òrgan surador. És una espècie nedadora malgrat que depèn del fons per a la seva nutrició, fressa i protecció.

posta1-001

Les postes de sèpia tenen forma de petita llimona de color fosc agrupades en raïm. Les dipositen sobre estructures rígides, en aquest cas fulles de posidònia

Quan arriba l´època de l´aparellament, les sèpies s´acosten a la costa i són freqüents en fons sorrencs i sobretot en els alguers de fanerògames on hi fixen les seves postes. Aquesta fet el tenen en compte els pescadors. Saben, que com cada any, a partir de finals de febrer, les sèpies s’aproparan a aigües poc profundes per a completar el seu cicle vital. Els pescadors del Maresme que “van a la sèpia”, calen els seus arts sobretot a l´alguer de Mataró, el més ben conservat de tota la costa barcelonina. Protegir els alguers, es també protegir la pesca artesanal i protegir aquesta espècie. Els exemplars capturats durant aquesta campanya són de bona mida i molt ben valorats a la llotja.

sepiaofficinalis-001

Els exemplars pescat durant la temporada són de bona mida i molt preuats.

Tradicionalment la pesca es realitzava amb nanses (sepieres), en aquest cas es col•locava dins l´ormeig fulles de galzeran (Ruscus aculeatus) o de llentiscle (Pistacia lentiscus) per a que la sèpia hi diposités la seva posta. Un cop a dins, les femelles atreien als mascles que també eren capturats. La campanya de la sèpia amb nanses durava entre tres i quatre mesos, en aquest periode s’agafaven exemplars que normalment ja s’havien reproduït.

En la pesca de sèpies amb nanses, un cop feta la posta, no es malmeten els ous ja què queden adherits a l´ormeig, als caps o per dintre les fulles de galzeran fins que eclosionen. Malauradament, aquesta modalitat s’està perdent arreu.

F1000038-001

Les nanses són una manera tradicional i respectuosa de pescar sèpies. Malauradament, al port d´Arenys ja ningú s´hi dedica de forma professional

Amb les xarxes, especialment tresmall també se´n agafen durant la temporada reproductora. En aquest cas l´art es cala just als límits de l’alguer o sobre d’ell mateix. Amb el tresmall no es pot garantir que les femelles hagin fressat i a vegades, els exemplars són capturats abans de la posta.

Una de les formes més curioses de pescar sèpies es “la pesca a la femella”, que avui encara es possible observar en alguns racons de la costa. Antigament, quan les aigües eren molt més netes i transparents es lligaven les femelles  a un cap i es deixaven anar. Amb un bot se les anava seguint i quan un mascle, es posava al seu damunt per muntar-la, es recuperava ràpidament el cap. Ja fa uns anys vaig tenir el plaer de ser testimoni d’aquesta tècnica a la badia de Port Lligat.
En el assaig bodegó amb peixos dins Aigua de mar OC vol 2, Josep Pla fa brillant descripció d’aquesta modalitat:

  • “Doncs bé: en aquest temps de les calmes, s’agafa una sípia femella, se la lliga a un cordill i s’arrossega lentament l’animal, des d’un gussi, pels paratges de sorra i algues de les platges, a profunditats –com a màxim– de dos o tres metres La femella ha d’ésser viva i la velocitat del bot ha d’ésser imperceptible per crear la il•lusió de la llibertat de moviments de l’animal. I de sobte es presenta aquest espectacle: es veu sortir de l’espessor d’una mata d’ictínies, aparèixer per la cresta d’una petita duna submarina, de la gruta d’una roca, una sípia mascle, la qual, dominada per la més inconscient i cega de les passions, s’abraça frenèticament a la sípia femella…”

El Llevant d’avui

Llevant, llevantó, a l’hivern dolent i a l’estiu pitjor

2013-03-01 08.15.53

La força del llevant des de les roques del Maresme

No és estrany què, de tant en tant, com ahir i avui, hi hagi una llevantada a la costa dels Països Catalans. El vent de llevant, si el comparem amb el garbí, no és gaire corrent a la costa central, però si ens fixem amb els seus efectes sobre la dinàmica de les platges, pren molta importància.

mapes

Esquerra: previsió per la matinada de divendres, on veiem una pertorbació centrada a Eivissa que ens envia la llevantada.
Mig: Mapa de pressió en superfície previst per divendres a les sis del matí on s’observa una pertorbació sobre les Balears que és la responsable de la llevantada.
Dreta: Mapa d’onatge del divendres a les 18:00h. on s’esperaven ones de 3 a 4m.

El vent de llevant, és humit i de component est, quan arriba a terra descarrega amb ganes en forma de pluja o neu. L’ampli recorregut de la  massa d’aire abans d’arribar a la costa genera un veritable temporal marítim amb vents forts que aixequen onades espectaculars, com les d’avui. Així, les llevantades gairebé sempre van associades a la “crònica negre” de la costa catalana. I és que des de sempre, la franja costanera ha estat ocupada per l’activitat humana, drassanes i mestrances abans i rodalies RENFE ara.

Molt sovint quan es parla de llevantada, sobretot al Maresme, el vent té una component NE (gregal).

2013-03-01 08.16.18

Com sempre, a causa de la intensa ocupació de la franja costanera, el Maresme és una comarca molt afectada pel temporal de llevant

Una dels principals afectacions de les llevantades sobre la costa és l’alteració de la dinàmica erosió / sedimentació en les platges més exposades al vent, això vol dir que en determinats punts hi ha una regressió considerable de la superfície de platja i una afectació sobre el mobiliari urbà litoral, el passeig marítim de la platja de S´Abanell a Blanes,  n’és un clàssic. No és gens estrany que les infraestructures costaneres: ports, espigons, … estiguin protegides a la força del llevant.

Al llarg de l’any les llevantades tenen lloc, especialment als equinoccis, així, a la costa maresmenca, es parla del temporal de les faves, a finals de març, però això és una altre històriademar.

El caiac i l´entorn (I): El trottoir

Quan naveguem arran de roca, és molt fàcil d´observar una “franja de vida” que periòdicament  es veu submergida i emergida pel  ritme de les onades, és el mediolitoral.    Aquesta àrea als  grans oceans correspon a la zona intermareal  i pot arribar a tenir desenes de metres, mentre que a la Mediterrània, sense marees,  és d´uns pocs centímetres.

Al mediolitoral s´hi desenvolupen espècies perfectament adaptades al canvi sobtat emersió/immersió. Espècies que viuen fixades o amb una estreta relació amb el fons  (roca en aquest cas) i que  formen part del bentos.

Quan les condicions fisico-químiques de l’aigua són bones, a la part superior del mediolitoral es troba una comunitat que es coneix amb el nom popular de trottoir . El mot té a veure  amb el seu aspecte de cornisa.

trottoir

El trottoir forma un hàbitat marí molt ric i divers (il.lustració Jordi Corbera)

El trotttoir és una bioconstrucció molt interessant formada sobretot per l’alga vermella calcària Lithophyllum byssoides que crea un entramat de cavitats on s´hi allotja una gran diversitat d’éssers vius. A la part més ben il•luminada hi predominen les algues i aprofitant els diferents hàbitats s’identifiquen  multitud d’espècies de cnidaris, briozous, hidrozous, mol•luscs, crustacis, equinoderms,… La tenassa de trottoir pot arribar a fer un metre  d’amplada, és la modesta aportació  que fa el nostre mar amb els esculls coral•lins.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La tenassa de Lihophyllum forma una veritable cornisa

El trottoir viu millor quan el pendent es fort i quan la roca està exposada directament al batec de les onades. Si les condicions ambientals es deterioren apareixen  diferents espècies d´algues filamentoses  que degraden la qualitat.  El trottoir és una comunitat de creixement molt lent i molt sensible a les pertorbacions del medi, per tot plegat que està  inclòs al llibre vermell dels paisatges marins de la Mediterrània.

La seva presencia es fa servir com a indicador  de la qualitat ambiental del litoral i degut a la seva longevitat, també s’utilitza en estudis paleobatimètrics.

La tempesta perfecta

El 31 de gener de 1911 va tenir lloc el temporal de mar documentat més important que ha sofert la costa català.

temporal11-1sant isidre-capaspre

El temporal a Calella, malgrat no provocar víctimes, va descalçar la via del tren i va afectar nombroses cases del barri de Pekin (actual carrer Anselm Clavé entre Sant Isidre i Riera Capaspre)

El temporal de la Candelera, nom popular amb que es coneix aquest episodi, va afectar la majoria de poblacions costaneres com Vilassar, Mataró, Caldes d’Estrac o Sant Pol. Els danys també van ser quantiosos a Badalona (dues barques perdudes i 11 morts), a Barcelona (tres barques perdudes i 18 morts) i a la Costa Daurada, especialment a Cambrils on van perdre la vida 16 mariners i es van negar 5 barques.

La comandància de marina no va donar les dades oficials de la catàstrofe fins al 7 de febrer, en total 140 persones van perdre la vida entre el cap de Tossa i el de Sant Antoni a Alacant. Les víctimes i les embarcacions enfonsades a la costa del Maresme és la següent:

taulaTradicionalment el gener es caracteritza per un període de bonança que els pescadors anomenen minves de gener en què el mar està com una bassa d’oli,  i és que el dia 31 es va despertar seguint la tònica dels anteriors. Com cada dia els pescadors van sortir a feinejar amb els seus gussis i barques de mitjana cap als caladors, com  havien fet sempre: sense previsions meteorològiques, sense motors a les embarcacions, sense possibilitat de comunicar-se o rebre informació i sense ports on refugiar-se en cas de mal temps.

mapes temps

Una baixa pressió que es va aprofundir al centre de la península va ser la responsable del reforçament del vent de sud-est i est que, amb una llarg recorregut per la mediterrània, que fou la causa del temporal. (Servei meteorològic de Catalunya)

A mig matí, quan la majoria de barques ja s’havien fet a la mar,  van començar a créixer cumulonimbus amenaçadors a llevant que s’anaven apropant de manera perillosa a la costa. Els pescadors, en plena feinada, van començar a témer per la seva seguretat i van posar rumb a les platges d´on havien sortit però la velocitat del front era major a la que navegaven i molts van ser sorpresos per la gropada. El vent va començar a bufar de component est i les onades van créixer degut al llarg recorregut que tenia sobre la massa d’aigua. Aquell grop s’havia convertit en un veritable temporal d’onades de més de nou metres i amb unes conseqüències tràgiques. El temporal durà tota la nit fins a l’endemà. Les majoria de barques van ser “arrossegades” cap al sud, moltes van intentar refugiar-se al port de Barcelona i d´altres van posar rumb cap  a la platja de Sant Pol, un dels pocs llocs  amb un cert resguard.

El llibre Historietes santpolenques (1986), de Jaume Rodríguez Suriñach, recull una descripció de l’episodi. L’autor descriu  les hores prèvies a la tragèdia: “Eren les primeres hores del dimarts 31 de gener de 1911 dintre una nit de calma sangrenta, la mar plana com un plat, el cel tot estrellat sense un núvol, sense res, ni cap senyal que indiqués un canvi dintre aquella dolçaina”. Rodríguez també relata la formació dels núvols de tempesta “Devien ser pels voltants de les 9 quan darrera la serra tot dret tramuntana es formava una nuvolada grossa i negre que s’anava estenent per tot el llevant amb una espessa murada d’aspecte amenaçador”.  En el mateix text es narra l’esforç dels Santpolencs per a salvar als pescadors “La fúria del temporal no cedeix, però ara!, crida la gent, sembla que venen unes ones planejant sense rompents. Són moments decisius, els palers donen el crit ritual de Sia!, la primera barca pren moviment, els pescadors superen les seves quasi esgotades forces, s’aferren fort als rems, l’escalem de bruc resisteix aquell impuls humà; és la il·lusió salvadora de l’instint de supervivència”…. “A la platja de Moré des de les 12 del migdia, els moments més perillosos del devastador temporal fins a la vesprada foren salvades algunes barques forasteres i 60 pescadors locals que componien les tripulacions de les sis parelles del bou del nostre poble. Tots els pescadors que vingueren a refugiar-se a les nostres platges de Sant Pol foren salvats, igualment que les seves barques, solament s’hagué de lamentar la pèrdua d’una d’elles…”

sant pol entre 1910-1920

Les platges eren llocs ocupats plenament per activitats relacionades amb la pesca i la navegació que, lògicament, també van ser molt afectades (Sant Pol probablement entre 1910 i 1920).

De la mateixa forma, Lluis Beulas, explica a la publicació Singladures (nº4 de juny de 1987), Butlletí del Museu de la Marina de Vilassar, el que va viure en al seva pròpia pell aquell dia: “Cap a les tres de la tarda, es desfermà sobtadament un fort vent de tramuntana de més de 115 quilòmetres per hora, trossejant i arrencant fulles i troncs d’arbres, teules de les teulades, i si més no, una quantitat impressionant de paraigües dels pobres vianants que havien de desplaçar-se; però per a ells tot va acabar en un esglai; no es pot dir el mateix dels pescadors”… “La bonança d’aquells dies va fer que les barques de pesca sortissin com de costum, i varen ser sorpreses per la tramuntana que, un xic endins, agitava molt fort l’aigua i aixecava ones altíssimes. Els patrons de les embarcacions suspengueren immediatament la feina i posaren proa a terra.”…“Però el vent bufava a ratxes tan irregulars que feia dificilíssim governar les barques i no tingueren més remei que posar rumb cap a Barcelona amb l’esperança d’entrar a port.”

naufrags

Esquela amb motiu de la mort dels pescadors de Vilassar de Mar.

El ressò a la premsa de l’època va ser important, l’endemà  la Vanguardia publicava aquesta noticia i  durant les setmanes següents diversos  mitjans van escriure articles relacionats: La Costa de Llevant, La Veu de Catalunya (11 de febrer de 1911 nº 175) i  El Diario de Gerona ( 2 i 4 de febrer de 1911), fins hi tot el setmanari satíric L´esquella de la torratxa mostra el sentiment de condol envers les víctimes i les famílies. A més, la desgràcia va activar una solidaritat mai vista en els pobles de la costa  i es  van realitzar nombrosos actes benèfics per recaptar diners pels afectats.

A Arenys de mar el temporal de la candelera no va causar cap víctima si bé, els estralls provocats van ser el pretext per començar a elaborar els primers estudis per a la construcció d’un port refugi per evitar danys en el futur. El procés però es va allargar gairebé cinquanta anys quan es va fer realitat el port d’Arenys, però això és una altra històriademar.