Arxiu de l'autor: Manel

L’arbre dels desitjos

Publicat el per
1

L’aventura d’històriesdemar comença  oficialment el 15 d’octubre de 2012 amb la primera entrada en aquest blog: el far del cap de Tortosa. Des d’aquell dia i fins avui, amb una puntualitat gairebé britànica, he anat escrivint, dilluns rere dilluns, una nova entrada. A data d’ avui en porto 478 i en tot aquest temps, en aquest espai, hi ha hagut  més de 335.000 visites.

Al llarg d’aquests gairebé onze anys de vida he anat configurant el meu particular univers, la meva manera d’ entendre el món i de donar via lliure als meus sentiments. Les històriesdemar estan impregnades de sostenibilitat i de respecte. I l’ètica i l’enyor d’allò perdut esdevenen fonamentals. En aquests anys he intentat oferir-ne un ventall el màxim de variat possible per donar cabuda als diversos interessos.

Setmana rere setmana, he anat escrivint noves històries; per plaer, perquè em venia de gust, sense demanar res a canvi. Al llarg de tot aquest camí  he estat sotmès a aquesta dolça esclavitud i he gaudit i  m’ha enriquit personalment i segurament avui sóc un altre.

Ara, vull centrar tots els meus esforços a fer una segona recopilació en format llibre de les històriesdemar, tinc material de sobres i del que es tracta és d’organitzar-lo i estructurar-lo per donar-li coherència i uniformitat. De la mateixa forma que vaig fer fa uns anys en la primera edició del llibre.  També tinc d’altres projectes que, poc a poc, estic estructurant i donant forma.

L’arbre dels desitjos de la barraca de Cala Estreta a on hi he penjat un parell de pòsits

Us afegeixo en aquest darrer post l’arbre dels desitjos d’en Quicu, un dels protagonistes més entranyables de la primera part de històriesdemar. I,  ja us ho avanço,  aquest arbre ple de pòsits amb els anhels de multitud de persones que s’han aturat a la barraca de Cala Estreta, prendrà protagonisme  en aquesta segona part. Fins llavors, us garanteixo que anireu sabent com evolucionen els meus projectes i, si en teniu ganes, podreu contribuir a fer-los realitat.

Ha estat un plaer. Una abraçada i bones històriesdemar.

Omega 3:  la salut en el consum de peix

Publicat el per
1

Els greixos són macromolècules orgàniques insolubles en l’aigua formades per un àcid gras o una barreja d’aquests. Malgrat la seva mala fama són imprescindibles en determinats processos cel·lulars i tenen algunes funcions estructurals i metabòliques vitals. Els experts estan d’acord que, en una alimentació saludable s’ha de reduir al màxim  el consum de greixos.

Els àcids grassos estan formats per una llarga cadena d’àtoms de carboni units entre si. A un dels extrems hi ha el grup carboxil o àcid (-COOH) que els dona nom. A grans trets hi ha dos tipus principals d’àcids grassos, els saturats i els insaturats. Els primers no presenten dobles enllaços entre els àtoms de carboni, són sòlids a temperatura ambient i solen de ser d’origen animal, mentre que els insaturats presenten un o més enllaços doble, són líquids a temperatura ambient  i es solen trobar als vegetals i al peix blau. Segons la posició del doble enllaç (insaturació), distingim els àcids Omega 3, que tenen la insaturació en l’avant penúltim carboni (tercer començant per darrera). Els darrers avenços en dietètica i nutrició  demostren que els àcids grassos Omega 3 tenen importants beneficis per a la salut; Ajuden a baixar la mortalitat per malalties cardiovasculars ja que disminueixen els nivells de triglicèrids. Protegeixen sobre determinades malalties canceroses coma ara el càncer de mama i de pròstata. Disminueixen els símptomes depressius en adults. Ajuden a combatre processos inflamatoris. Tenen una acció beneficiosa sobre la fibrosi quística i la demència.

El verat és un dels peixos que concentra més quantitat d’Omega 3

Els àcids grassos omega-3 es troben a les espècies marines, especialment en el peix blau i en  alguns vegetals com la soja, les olives o les nous. Així doncs, el consum de peix és segurament la  millor recepta que poden prendre per evitar trastorns tant greus i que afecten a la política sanitària a nivell global. Pescar i consumir peix blau hauria de ser una prescripció mèdica obligatòria i una raó de més per a protegir la pesca. Sense pescadors, el consum dels Omega 3 baixaria en picat i la salut se’n ressentiria.

Moltes espècies marines tenen àcids Omega 3 però no totes en tenen en la mateixa proporció. Els peixos que concentren més quantitats d’aquestes substàncies són els petits pelàgics: la sardina, el seitó o el verat. A la resta de representants del grup del peix blau hi ha concentracions no tant elevades i en el peix blanc, la quantitat d’Omega 3 és més baixa. Aquestes espècies concentren la major part d’aquest lípid a la musculatura, precisament el que consumim. Les espècies de peix blau es pesquen bàsicament amb tècniques d’encerclament com ara la teranyina. Caldria per aquesta raó protegir a aquesta activitat per que puguem anar omplint el cistell d’àcids Omega 3.

Concentracions d’Omega 3 a la musculatura de diverses espècies de peix. Font: Catedra Oceans

El contingut d’Omega 3 en una espècie no es constant al llarg de la seva vida, sinó que varia al llarg de l’any segons el seu cicle biològic. Durant l’època reproductiva i de posta és quan els nivells d’aquesta substància és més elevada. Els peixos acumulen greixos als seus teixits amb la finalitat de garantir una bona posta i  un bon desenvolupament dels ous. Malgrat això algunes espècies acumulen l’Omega 3 al fetge com la maire, el gat o el rap.  Una altra variable que fa variar els continguts d’Omega 3 és la disponibilitat d’aliment en el medi. Sovint aquest fet coincideix precisament amb l’època de fressa. Això és però, una altra històriademar.

Les altres salaons

Publicat el per
1

La conserva en sal és el mètode més emprat per a guardar el peix i es coneix des de temps immemorials. A casa nostra, el rei indiscutible de les salaons és el seitó convertit en anxova per la força de la sal.   De totes formes al llarg de la nostra costa hi ha d’altres tipus de salaons, més minoritàries però, no per això menys saboroses. Conservar el peix era clau en determinades èpoques de l’any en que hi  havia excedent. A la primavera els sardinals anaven carregats de peix que calia conservar en salmorra.

Els alfolins de sal eren dependències cabdals pels gremis de mar. Així al  “Reglamento de Navegacion y Pesca del 1773 de la Província Marítima de Mataró”, de Manuel de Zaldive, en referència a l´abundor de peix en algunes temporades ja fa esment  a la importància de la industria de la sal. A Sant Pol de Mar, un dels pobles amb una major tradició pesquera de la costa catalana, els excedents de sardina i de seitó anaven al Salí de Can Serra on des de 1898 fins al 1960 eren salats. Avui aquest edifici s’ha convertit en un habitatge particular.

La moixama, els ous de llissa llobarrera o els capellans formen part de l’univers de les altres salaons. Fotos: Juan Gayà

En aquest univers de les altres salaons hi trobem productes tant exquisits com la moixama o els ous de peix  o huevas en castellà de diverses espècies modestes i que un cop processades es converteixen en un veritable caviar mediterrani. En aquest cas, en realitat es tracta de les bosses ovals dels ovaris de les femelles  sotmeses a un procés de salaó. Aquest tipus de productes s’elaboren en salmorra i a continuació se’ls treu l’excés de sal i es premsen per escórrer l’aigua i finalment es deixen assecar.

La moixama és segurament dins el grup de les  altres salaons, la  més estesa. Són lloms de tonyina que es posen en sal i són premsats, passats uns dies es retira l’excés de sal i es deixen assecar. Es tracta d’un producte molt saborós i se sol acompanyar d’un bon raig  d’oli d’oliva.

Entre els ous de peix més preuats hi ha els de llissa llobarrera, huevas de mujol, (Mugil cephalus). També es consumeixen els  de melva, huevas de maruca, (Molva molva),   els  de bis, huevas de estornino, (Scomber japonicus) i els de tonyina. La textura és tova i enganxosa i el seu gust potent a mar les fan un producte de primera.

Una altra salaó són els capellans, en realitat són maires (Micromesistius poutassou) obertes que se’ls ha tret les vísceres i ha estat assecades i salades d’una manera similar a com es prepara el bacallà a Noruega.

Aquestes salaons són típiques en  determinades àrees geogràfiques, en especial a la província d’Alacant i a la de Murcia on hi ha molta tradició d’aquest tipus de consum. Així per exemple, en aquesta àrea les salaons són un veritable símbol gastronòmic que se solen consumir a l’hora de l’aperitiu,  l’àpat s’acompanya amb ametlles torrades. Aquests productes també solen formar part de les  amanides de tomàquets i tàperes.

De fet, en tota aquesta àrea l’origen de la salaons es remunta a l’època del fenicis, si bé els romans van impulsar el seu comerç cap a la resta de l’imperi. Les primeres factories van aparèixer al segle I a C i bàsicament es dedicaven a l’exportació marítima de garum i d’aquets productes cap a   Roma. Malgrat aquest fet hi ha vestigis d’aquests processats a l’edat de bronze. Això és però, una altra històriademar.

Replantar Posidònia

Publicat el per
1

Posidònia, alga dels vidriers o sapa (Posidonia oceanica) és la principal fanerògama marina que poden trobar en els nostres fons litorals. Es tracta d’una espècie endèmica de la Mediterrània que juga un paper molt important, entre els que es destaquen: Produeixen gran quantitat d´oxigen i fixen enormes quantitats de CO2. Són llocs per a la protecció, el recer i la reproducció de nombroses espècies. Redueixen els efectes dels temporals i protegeix la façana litoral. Són reserves de biodiversitat.

La planta té unes fulles molt llargues i estretes en forma de cinta i forma extenses praderies en fons sorrencs de poca fondària, malgrat que a aquestes formacions se les anomena alguers, les algues i posidònia s’assemblen com un ou a una castanya.

L’Alguer és una de les comunitats hàbitats marines més amenaçades  i en un procés de regressió generalitzat. Alguna de les raons que expliquen aquest fet són: la pèrdua de la transparència de l´aigua, l’escalfament global,  el fondeig indiscriminat i sense control, els arts de pesca d´arrossegament i les alteracions en la dinàmica sedimentària a causa del dragatge dels fons marins.

Feixos de posidònia replantats a la costa de l’Albera. Foto: SubMon

Com a fanerògama o vegetal superior, posidònia té veritables teixits i la seva estructura té tres òrgans  ben diferenciats: arrel, tija i fulles. Les algues, en  canvi, són organismes molt més primitius i que no tenen cap mena de diferenciació en teixits. L’òrgan reproductor de posidònia és la flor que és de colors poc vistosos i sense olor. Un cop fecundada es converteix en fruit, l’oliva de mar que es desprenen quan són madures i són escampades per les onades i els corrents marins.  A  dia d’avui no s´ha aconseguit fer germinar in vitro les llavors de posidònia.

La reproducció sexual en posidònia és bastant estranya i  no tots els anys floreix ni sempre fa fruits i és per això, que la seva propagació principal es dona de manera asexual a través de la propagació dels seus rizomes d’una manera molt semblant al que succeeix a la canya americana de les nostres rieres. Aquesta propagació  per creixement vegetatiu és la principal via per a disseminació de la planta i, aprofitant aquest fet, s’han començat a realitzar proves pilot per tal de replantar posidònia.

Dins el projecte Blue Lab, s’està duent a terme una replantació de posidònia a la platja del Cros i la platja de Canyelles al Cap Ras, on s´hi ha replantat feixos que han estat arrencats per l’embat dels temporals. En ser una espècie molt delicada la replantació és una tasca complicada i caldrà fer un seguiment de l’evolució dels feixos replantats per conèixer la seva viabilitat. Els feixos es fixen al fons marí utilitzant materials naturals biodegradables perquè d’aquesta manera puguin tornar a  arrelar.

La intenció és, un cop avaluada la viabilitat, repetir-ho al llarg de la reserva natural de l’Albera. Precisament en el  tram de costa, entre Colera i Port Bou, els fons són veritables deserts submarins i actuacions com aquesta poden fer augmentar la biodiversitat de la zona i revertir la situació.  El projecte científic pretén també involucrar a la ciutadania en la tasca de la recuperació dels feixos arrancats pels temporals i acumulats en les platges, una mostra més de ciència ciutadana col·laborativa. Això és però una altra històriademar.

De la mar, el Nero…

Publicat el per
1

L’Anfòs, Nero o Mero (Epinephelus marginatus) és un dels peixos més apreciat de la nostra taula. La seva bona mida, pot assolir més d’un metre de longitud y especialment la seva carn, ferma i molt saborosa, fan que sigui una delícia pels paladars més gurmets.  Precisament els castellans tenen  una frase feta molt coneguda  que diu: “Del mar, el mero, de la Tierra el Cordero”, en referència a aquestes dues espècies i a les seves excel·lències culinàries i gastronòmiques.

El nero és un peix que forma part de l’ordre dels  perciformes que inclou més de 7000 espècies diferents. Presenta un cos robust relativament comprimit lateralment i amb escates petites. El seu cap està ben desenvolupat i la boca és gran amb els llavis molt molsuts . La seva coloració es mimètica i es camufla amb l’entorn. En  general presenta tons marronosos o verdosos amb taques més clares. L’aleta dorsal és bastant robusta i amb radis espinosos molt evidents. La seva aleta caudal és molt potent.

El Nero és una espècie d’hàbits bentònics molt territorial que  viu en fons rocosos litorals  on normalment s’hi encaua. És un gran depredador que  s’alimenta d’altres peixos, crustacis  i mol·luscs.         

El Nero és una de les peces més preuades dels pescadors recreatius. Foto: Kilòmetre0.cat

      

Aquesta espècie  te un cicle de vida bastant llarg, poden arribar a viure 50 anys.  És una espècie hermafrodita proterandre.  Arriben a la maduresa sexual als cinc anys, llavors es converteixen en femelles i al cap d’uns quants anys, es transformen en mascles. La seva fecundació és externa, alliberen l’esperma i els òvuls a l’aigua on es fecunden. Es reprodueixen a l’estiu.

En les nostres aigües litorals a més del l’anfós ver, hi viuen l’anfós bord o nero ratllat (Epinephelus alexandrinus), el dot (Polyprion americanus) i  la xerna (Epinephelus caninus).

El nero és una espècie que es troba en greu  perill d’extinció per la degradació del seu hàbitat i especialment per la forta pressió pesquera, sobretot per la pesca recreativa. El fet der tractar-se d’una espècie litoral, els seus costums més aviat sedentaris i el seu cicle de vida llarg han estat la combinació perfecta per a la situació gairebé d’extinció en que es troba.

En aquest sentit, les activitats com la pesca submarina o la pesca recreativa tenen un impacte important en les poblacions d’espècies costaneres com és el cas del nero. Segons estudis realitzats, les captures en aquestes activitats suposen entre el 10 i el 50% de les captures totals de la pesca artesanal a la mediterrània si exceptuem l’art de bou i la teranyina. Segons el mateix estudi, la pressió dels pescadors recreatius és molt important ja que aquestes activitats són practicades per una gran quantitat de persones i en determinades àrees el volum de l’extracció pot ser fins i tot superior als de la pesca artesanal. A nivell professional es pesca amb palangres o tresmalls i alguns exemplars són capturats  amb l’art de bou. Malgrat això, molts dels exemplars de nero que ens ofereixen els restaurants de platja són portats a aquests establiments per pescadors submarins que es fan un sobresou amb la seva activitat recreativa. Això és però una altra històriademar.

El Cap Ras

Publicat el per
1

La petita península del Cap Ras es troba situada al nord del Mar d’Amunt, separant els termes de Llançà i Colera. Per arribar-hi cal prendre el camí de ronda que surt de Llançà en direcció nord, primer per una àrea més aviat urbana travessant les platges de l’Argilera, de d’en Jordi, de l’Alguer, Sota del Parador, la gran platja de Grifeu i, ja sortint de la zona urbanitzada, la platja del Cros per endinsar-nos plenament a la platja de Canyelles i cala Bramant ja molt més ben conservades des del punt de vista natural. Abans d’arribar a la punta del Cap encara trobarem la platja gran del Futaner i la platja petita del Futaner. Ja en costat orientat al nord, les tres platges del Borró fins arribar al gran sorral de la platja de Garbet.

Cala Bramant és un dels indrets més espectaculars del Cap Ras. Foto: Turisme Llançà

Certament, el Cap Ras és avui una de les joies de la Costa Brava mentre la seva modesta presència es mostra aliena als tresors que amaga.  Les seves aigües presenten uns  fons excel·lents i les seves platges acullen una diversitat d’espècies i una riquesa considerable. Aquest fet fa que aquest espai estigui inclòs en la xarxa Natura 2000.

Precisament el seu fàcil accés des de Llançà està produint la massificació de l’espai. Aquesta gran afluència humana està provocant una greu regressió natural especialment en la part terrestre. El trànsit humà sense respectar el camí de Ronda està degradant la vegetació típica de platja, les pinedes litorals i els erms sortits de l’abandonament de la vinya i els conreus d’olivera. La urbanització de l’espai des de Llançà fins a la Platja del Cros també ha agreujat aquest problema. Caldria de manera urgent senyalitzar un únic itinerari i obstaculitzar el pas en els altres.

Un dels elements més destacats en aquesta zona són les defenses que van ser construïdes entre 1944 al 1948 i que formaven part de la Línia P per defensar la dictadura franquista de possibles invasions del maquis o de l’exercit aliat i també per controlar el contraban.

Si recorrem l’espai de sud a nord, el primer element destacable és el conjunt format per la platja del Cros i la de Canyelles, aquí es troben uns dels fons marins més ben conservats de tot el Mar d’Amunt amb alguers de Posidònia (Posidonia oceànica) i de Cimodocea (Cymodocea nodosa). Els fons rocosos d’aquestes platges acullen un bosc d’algues format bàsicament pel pèl sauper (Cystoseira mediterranea i Cystoseira compressa). I entre les seves mates es pot identificar l’espècie Cystoseira crinita, descrita en molt pocs punts de la Costa Brava. Precisament en l’alguer de la platja de Canyelles s’està fent una prova pilot per a replantar feixos de Posidònia.

Les platges del Borró o de les Assutzenes conserven una vegetació única

Un altre element destacat és Cala Bramant, aquí la forces tel·lúriques han creat una enorme banyera circular rodejada d’una paret de roca de gairebé deu metres i amb  una petita obertura a mar obert. De fet, i sense ser-ho, cala Bramant recorda una  dolina càrstica.

El darrer element destacable del indret són les platges del borró o de les Assutzenes. En realitat sota aquest nom hi ha un conjunt de tres  platges:  Platja del Borró, Platja del Borró del mig i Platja del Borró d´enfora que conserven intactes els seus valors naturals. Tant el primer com el segon nom evoquen a plantes típiques de l’ambient litoral: el borró (Ammophila arenaria) i l’assutzena o lliri de mar (Pancratium maritimum) que és força abundants en aquest indret. A les platges del borró s´hi ha desenvolupat una comunitat dunar molt ben conservada que, degut a la seva fragilitat, s’hauria de protegir molt més estrictament i evitar el seu trepig.  Això és però, una altra històriademar.

Amb els peus al cap

Publicat el per
Respon

Viure amb els peus al cap no deixa de ser una cosa complicada i difícil d’imaginar, hi ha però un grup d’organismes marins amb aquestes característiques, els cefalòpodes. Literalment el mot indica precisament aquest fet, organismes que tenen els peus al cap. Malgrat que no ho sembli, els cefalòpodes és una classe de mol·luscs que es caracteritzen per no presentar cap closca externa, cosa que els facilita la seva forma de vida. Els representants més populars dels cefalòpodes són el calamar, la sèpia i el pop. Dins d’aquest grup s’inclouen alguns dels animals més grans del planeta com ara els calamars gegants que poden arribar a assolir 18 m de longitud.

En ser un grup eminentment nedador, hi ha hagut d’haver una evolució respecte a la resta de mol·luscs que són més aviat bentònics. En aquest cas, i per reduir la densitat del cos, en les formes més primitives (ammonits i nàutils) es manté la closca externa dividida en cambres per facilitar la flotabilitat i en la majoria d’espècies actuals la closca s’ha fet interna, s’ha anat reduint (calamar i sèpia) o ha desaparegut del tot (pop). En algunes espècies vivents com ara els nautils, considerats fòssils vivents, encara hi és present.

Els cefalòpodes com el calamar, són éssers vius que tenen els peus al cap

Al cap dels cefalòpodes és  molt robust i diferenciat de la resta del cos. En ell s’hi troben una sèrie de braços o tentacles  que solen presentar ventoses i que estan units entre si per una membrana Inter tentacular. La funció d’aquestes  ventoses és la d’immobilitzar les preses. La boca està entre els tentacles i presenta unes mandíbules molt potents en forma de bec de lloro. Els ulls són molt complexos i són anàlegs al dels vertebrats.

El cefalòpodes posseeixen cèl·lules pigmentaries en el  seu cos anomenades cromatòfors, que disposen de  pigments que s’expandeixen o condensen i canvien de color segons l’ambient i l’ estat d’excitació. En moltes espècies hi ha òrgans lluminosos que tenen un paper important la comunicació entre ells.

La majoria de cefalòpodes són nedadors molt actius. Excepte el pop que viu reptant entre les roques i és hàbitats més aviat bentònic. Les aletes li serveixen   com a hidroestabilitzadors. Es mouen gràcies a les contraccions que fa el cos degut a la seva potent musculatura i a un sistema de propulsió a raig a traves els sifons.

Són voraços depredadors i s’alimenten de crustacis, peixos i d’altres mol·luscs. Disposen d’ una glàndula productora de tinta, un líquid espès i negre que confon els depredadors i els permet la fugida.

Tenen els sexes separats i la fecundació és interna. La posta pot ser tant al substrat com d’ous flotants en la columna d’aigua. En alguns cassos la femella mor després de la posta. En la còpula el mascle transfereix els espermatòfors a la femella. Per fer-ho ho fa a través d’un tentacle modificat en òrgan copulador anomenat hectocòtil.

Existeix un ampli registre fòssil, algunes  formes primitives presentaven closques de diversos metres de longitud. Entre els fòssils més coneguts hi ha els ammonits, amb closca externa com els actuals nàutils i els belemnits bastants semblants als actuals calamars i a la sèpia.  Això és però, una altra històriademar.

Pescar estrelles

Publicat el per
Respon

D’un temps ençà que els pescadors artesanals del Cap de Creus, especialment els que van a la xarxa, han detectat la presència cada vegada més abundant de l’ equinoderm Astrospartus mediterraneus, una estrella de  forma arbustiva. De fet, per a ser exactes, no es tracta d’una estrella de mar, sinó d’un ofiuroïdeu o estrella de vidre, un grup emparentat amb el de les estrelles de mar.

Astropartus mediterraneus és anomenada popularment gorgoncefàlid. Aquest nom deriva del mite grec de  Gorgona, figura mitològica formada per tres deïtats (Medusa, Esteno i Euríale ) que tenia el poder de convertir en pedra qui la mirava. La Gorgona portava un cinyell format per dues serps entrelligades i confrontades entre si.

Captures accidentals d’individus d’Astrospartus mediterraneus , obtingudes a partir de les arts de pesca dels pescadors artesanals del Cap de Creus. Foto: ICM-CSIC Marina Biel-Cabanelas

Aquest organisme presenta un disc central pentagonal d’on surten els cinc braços multiramificats. Es tracta d’una espècie filtradora  que s’alimenta de plàncton. Per a maximitzar la captura de partícules, ascendeix a elements estructurals bentònics com ara roques i fauna sèssil. Presenta una gran predilecció per les gorgònies especialment per les espècies Paramuricea clavata i Eunicella singularis. La raó d’aquesta forta associació entre l’equinoderm i les gorgònies podria trobar-se la predilecció d’aquestes darreres a créixer de manera perpendicular als fluxos de corrent i així la filtració de tots dos és molt més eficient. Aquesta característica fa que també utilitzi les xarxes dels pescadors per enganxar-se i així poder filtrar amb molta més eficiència. Es tracta d’una espècie relativament comuna en el fons de coral·ligen molt més activa durant la nit que no pas de dia. Viu entre els 30 i els 800 m de profunditat

Així a partir de l’any 2018 es va començar a observar una abundància inusualment alta d’aquesta organisme en les captures accidentals dels pescadors. De fet, els propis pescadors són els que  van informar a la comunitat científica d’aquest fenomen.  A hores d’ara encara no hi ha una explicació d’aquestes agregacions ni del mecanisme que la desencadena.

Aquesta abundància en les captures accidentals d’aquesta espècie interfereix en la pesquera ja que les xarxes queden col·lapsades per les ofiures fins al punt de que no són operatives. La captura accidental d’ Astrospartus mediterraneus fa malbé els arts de pesca i els pescadors han de dedicar moltes hores a retirar les estrelles i a remendar l’art, fet que ha creat malestar en les confraries de pescadors.

Davant d’aquesta situació l’ICM ha fet un seguiment d’aquesta espècie per a determinar la biologia i l’estat de les seves poblacions que, fins ara era molt escassa i desconeguda. La col·laboració entre científics i pescadors han ampliat enormement el coneixement d’aquest animal.

Segons els primers resultats de l’estudi, la densitat d’organismes a la zona estudiada són els més alts de tota la Mediterrània, arribant fins a 18 individus per metre quadrat. A més, la mida mitjana dels seus discos centrals  suggereix que es tracta d’exemplars joves que possiblement, aquest esclat pugui estar associat amb l’inici d’un brot molt més massiu. Segons l’estudi, aquest fenomen podria  estar reaccionat amb la sobrepesca i la desaparició dels principals depredadors tant per l’etapa larvària com adulta d’aquesta ofiura.  Un fet similar va ocórrer al Mar de Nord on la reducció d’espècies de peixos plans  a causa de la sobrepesca amb arts d’arrossegament va produir un augment espectacular en l’abundància de l’ofiura Amphiura filiformes. Tots els detalls d’aquest estudi es recullen en un article de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) publicat recentment a la revista Continental Shelf Research. Això és però una altra històriademar.

Llibresdemar 2023

Publicat el per
1

Aquí teniu unes quantes propostes per  aquest Sant Jordi.  Llibresdemar que connecten directament  amb les meves històriesdemar. Que passeu una bona diada.

200 masos i veïnats del Cap de Creus i l’Albera Marítima

Aquesta obra és el resultat de més de vint any de recerques , consultes i testimonis que ens evoquen la pràctica totalitat dels assentaments humans de l’àrea. L’autor és un veritable especialista en  del Cap de Creus i té de nombroses publicacions relacionades amb aquest entorn.

La Farmàcia del Mar

Receptari en format de farmaciola que inclou més de cent consells de salut i teràpies naturals  per incorporar els elements marins a la nostra alimentació, per a guarir petites afectacions i per elaborar productes de cosmètica  i de higiene diària.

Històries lingüístiques dels nostres peixos

D’on prové el nom del penegal, del congre, de garneu, del dot, de la donzella, de… La ictonímia, l’estudi de l’origen dels noms dels peixos és el que ha mogut aquest prestigiós lingüista i dialectòleg mallorquí a elaborar aquest llibre.

Els Nudibranquis del Mar Català

Sens dubte els nudibranquis són un dels grups més espectaculars que es poden observar a les aigües litorals i aquesta guia de camp ens permet identificar aquestes espècies.  L’obra  recull cent cinquanta espècies organitzades en fitxes amb unes fotografies impressionants. Apte per a tots els públics, des dels aficionats al “tubo i ulleres” fins als professionals de la biologia marina.

L’ona i  la mar

Conte adreçat als petits lectors  i editat per la càtedra Oceans de l’ UdG.  La història ens endinsa en la riquesa de la Mediterrània i en la importància de protegir-la. A través dels seus protagonistes coneixerem  la biodiversitat marina del nostre mar.

La faronera del Cap de Creus

I també pels més petits i com a regal,  l’Elvira, la faronera de Cap de Creus, s’endinsa en un viatge per a descobrir la riquesa geològica del Cap de Creus. Podeu descarregar aquest conte i algun altre en aquesta pàgina web.