Arxiu d'etiquetes: cap de creus

Replantar Posidònia

Publicat el per
1

Posidònia, alga dels vidriers o sapa (Posidonia oceanica) és la principal fanerògama marina que poden trobar en els nostres fons litorals. Es tracta d’una espècie endèmica de la Mediterrània que juga un paper molt important, entre els que es destaquen: Produeixen gran quantitat d´oxigen i fixen enormes quantitats de CO2. Són llocs per a la protecció, el recer i la reproducció de nombroses espècies. Redueixen els efectes dels temporals i protegeix la façana litoral. Són reserves de biodiversitat.

La planta té unes fulles molt llargues i estretes en forma de cinta i forma extenses praderies en fons sorrencs de poca fondària, malgrat que a aquestes formacions se les anomena alguers, les algues i posidònia s’assemblen com un ou a una castanya.

L’Alguer és una de les comunitats hàbitats marines més amenaçades  i en un procés de regressió generalitzat. Alguna de les raons que expliquen aquest fet són: la pèrdua de la transparència de l´aigua, l’escalfament global,  el fondeig indiscriminat i sense control, els arts de pesca d´arrossegament i les alteracions en la dinàmica sedimentària a causa del dragatge dels fons marins.

Feixos de posidònia replantats a la costa de l’Albera. Foto: SubMon

Com a fanerògama o vegetal superior, posidònia té veritables teixits i la seva estructura té tres òrgans  ben diferenciats: arrel, tija i fulles. Les algues, en  canvi, són organismes molt més primitius i que no tenen cap mena de diferenciació en teixits. L’òrgan reproductor de posidònia és la flor que és de colors poc vistosos i sense olor. Un cop fecundada es converteix en fruit, l’oliva de mar que es desprenen quan són madures i són escampades per les onades i els corrents marins.  A  dia d’avui no s´ha aconseguit fer germinar in vitro les llavors de posidònia.

La reproducció sexual en posidònia és bastant estranya i  no tots els anys floreix ni sempre fa fruits i és per això, que la seva propagació principal es dona de manera asexual a través de la propagació dels seus rizomes d’una manera molt semblant al que succeeix a la canya americana de les nostres rieres. Aquesta propagació  per creixement vegetatiu és la principal via per a disseminació de la planta i, aprofitant aquest fet, s’han començat a realitzar proves pilot per tal de replantar posidònia.

Dins el projecte Blue Lab, s’està duent a terme una replantació de posidònia a la platja del Cros i la platja de Canyelles al Cap Ras, on s´hi ha replantat feixos que han estat arrencats per l’embat dels temporals. En ser una espècie molt delicada la replantació és una tasca complicada i caldrà fer un seguiment de l’evolució dels feixos replantats per conèixer la seva viabilitat. Els feixos es fixen al fons marí utilitzant materials naturals biodegradables perquè d’aquesta manera puguin tornar a  arrelar.

La intenció és, un cop avaluada la viabilitat, repetir-ho al llarg de la reserva natural de l’Albera. Precisament en el  tram de costa, entre Colera i Port Bou, els fons són veritables deserts submarins i actuacions com aquesta poden fer augmentar la biodiversitat de la zona i revertir la situació.  El projecte científic pretén també involucrar a la ciutadania en la tasca de la recuperació dels feixos arrancats pels temporals i acumulats en les platges, una mostra més de ciència ciutadana col·laborativa. Això és però una altra històriademar.

El Cap Ras

Publicat el per
1

La petita península del Cap Ras es troba situada al nord del Mar d’Amunt, separant els termes de Llançà i Colera. Per arribar-hi cal prendre el camí de ronda que surt de Llançà en direcció nord, primer per una àrea més aviat urbana travessant les platges de l’Argilera, de d’en Jordi, de l’Alguer, Sota del Parador, la gran platja de Grifeu i, ja sortint de la zona urbanitzada, la platja del Cros per endinsar-nos plenament a la platja de Canyelles i cala Bramant ja molt més ben conservades des del punt de vista natural. Abans d’arribar a la punta del Cap encara trobarem la platja gran del Futaner i la platja petita del Futaner. Ja en costat orientat al nord, les tres platges del Borró fins arribar al gran sorral de la platja de Garbet.

Cala Bramant és un dels indrets més espectaculars del Cap Ras. Foto: Turisme Llançà

Certament, el Cap Ras és avui una de les joies de la Costa Brava mentre la seva modesta presència es mostra aliena als tresors que amaga.  Les seves aigües presenten uns  fons excel·lents i les seves platges acullen una diversitat d’espècies i una riquesa considerable. Aquest fet fa que aquest espai estigui inclòs en la xarxa Natura 2000.

Precisament el seu fàcil accés des de Llançà està produint la massificació de l’espai. Aquesta gran afluència humana està provocant una greu regressió natural especialment en la part terrestre. El trànsit humà sense respectar el camí de Ronda està degradant la vegetació típica de platja, les pinedes litorals i els erms sortits de l’abandonament de la vinya i els conreus d’olivera. La urbanització de l’espai des de Llançà fins a la Platja del Cros també ha agreujat aquest problema. Caldria de manera urgent senyalitzar un únic itinerari i obstaculitzar el pas en els altres.

Un dels elements més destacats en aquesta zona són les defenses que van ser construïdes entre 1944 al 1948 i que formaven part de la Línia P per defensar la dictadura franquista de possibles invasions del maquis o de l’exercit aliat i també per controlar el contraban.

Si recorrem l’espai de sud a nord, el primer element destacable és el conjunt format per la platja del Cros i la de Canyelles, aquí es troben uns dels fons marins més ben conservats de tot el Mar d’Amunt amb alguers de Posidònia (Posidonia oceànica) i de Cimodocea (Cymodocea nodosa). Els fons rocosos d’aquestes platges acullen un bosc d’algues format bàsicament pel pèl sauper (Cystoseira mediterranea i Cystoseira compressa). I entre les seves mates es pot identificar l’espècie Cystoseira crinita, descrita en molt pocs punts de la Costa Brava. Precisament en l’alguer de la platja de Canyelles s’està fent una prova pilot per a replantar feixos de Posidònia.

Les platges del Borró o de les Assutzenes conserven una vegetació única

Un altre element destacat és Cala Bramant, aquí la forces tel·lúriques han creat una enorme banyera circular rodejada d’una paret de roca de gairebé deu metres i amb  una petita obertura a mar obert. De fet, i sense ser-ho, cala Bramant recorda una  dolina càrstica.

El darrer element destacable del indret són les platges del borró o de les Assutzenes. En realitat sota aquest nom hi ha un conjunt de tres  platges:  Platja del Borró, Platja del Borró del mig i Platja del Borró d´enfora que conserven intactes els seus valors naturals. Tant el primer com el segon nom evoquen a plantes típiques de l’ambient litoral: el borró (Ammophila arenaria) i l’assutzena o lliri de mar (Pancratium maritimum) que és força abundants en aquest indret. A les platges del borró s´hi ha desenvolupat una comunitat dunar molt ben conservada que, degut a la seva fragilitat, s’hauria de protegir molt més estrictament i evitar el seu trepig.  Això és però, una altra històriademar.

Pescar estrelles

Publicat el per
Respon

D’un temps ençà que els pescadors artesanals del Cap de Creus, especialment els que van a la xarxa, han detectat la presència cada vegada més abundant de l’ equinoderm Astrospartus mediterraneus, una estrella de  forma arbustiva. De fet, per a ser exactes, no es tracta d’una estrella de mar, sinó d’un ofiuroïdeu o estrella de vidre, un grup emparentat amb el de les estrelles de mar.

Astropartus mediterraneus és anomenada popularment gorgoncefàlid. Aquest nom deriva del mite grec de  Gorgona, figura mitològica formada per tres deïtats (Medusa, Esteno i Euríale ) que tenia el poder de convertir en pedra qui la mirava. La Gorgona portava un cinyell format per dues serps entrelligades i confrontades entre si.

Captures accidentals d’individus d’Astrospartus mediterraneus , obtingudes a partir de les arts de pesca dels pescadors artesanals del Cap de Creus. Foto: ICM-CSIC Marina Biel-Cabanelas

Aquest organisme presenta un disc central pentagonal d’on surten els cinc braços multiramificats. Es tracta d’una espècie filtradora  que s’alimenta de plàncton. Per a maximitzar la captura de partícules, ascendeix a elements estructurals bentònics com ara roques i fauna sèssil. Presenta una gran predilecció per les gorgònies especialment per les espècies Paramuricea clavata i Eunicella singularis. La raó d’aquesta forta associació entre l’equinoderm i les gorgònies podria trobar-se la predilecció d’aquestes darreres a créixer de manera perpendicular als fluxos de corrent i així la filtració de tots dos és molt més eficient. Aquesta característica fa que també utilitzi les xarxes dels pescadors per enganxar-se i així poder filtrar amb molta més eficiència. Es tracta d’una espècie relativament comuna en el fons de coral·ligen molt més activa durant la nit que no pas de dia. Viu entre els 30 i els 800 m de profunditat

Així a partir de l’any 2018 es va començar a observar una abundància inusualment alta d’aquesta organisme en les captures accidentals dels pescadors. De fet, els propis pescadors són els que  van informar a la comunitat científica d’aquest fenomen.  A hores d’ara encara no hi ha una explicació d’aquestes agregacions ni del mecanisme que la desencadena.

Aquesta abundància en les captures accidentals d’aquesta espècie interfereix en la pesquera ja que les xarxes queden col·lapsades per les ofiures fins al punt de que no són operatives. La captura accidental d’ Astrospartus mediterraneus fa malbé els arts de pesca i els pescadors han de dedicar moltes hores a retirar les estrelles i a remendar l’art, fet que ha creat malestar en les confraries de pescadors.

Davant d’aquesta situació l’ICM ha fet un seguiment d’aquesta espècie per a determinar la biologia i l’estat de les seves poblacions que, fins ara era molt escassa i desconeguda. La col·laboració entre científics i pescadors han ampliat enormement el coneixement d’aquest animal.

Segons els primers resultats de l’estudi, la densitat d’organismes a la zona estudiada són els més alts de tota la Mediterrània, arribant fins a 18 individus per metre quadrat. A més, la mida mitjana dels seus discos centrals  suggereix que es tracta d’exemplars joves que possiblement, aquest esclat pugui estar associat amb l’inici d’un brot molt més massiu. Segons l’estudi, aquest fenomen podria  estar reaccionat amb la sobrepesca i la desaparició dels principals depredadors tant per l’etapa larvària com adulta d’aquesta ofiura.  Un fet similar va ocórrer al Mar de Nord on la reducció d’espècies de peixos plans  a causa de la sobrepesca amb arts d’arrossegament va produir un augment espectacular en l’abundància de l’ofiura Amphiura filiformes. Tots els detalls d’aquest estudi es recullen en un article de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) publicat recentment a la revista Continental Shelf Research. Això és però una altra històriademar.

Els Senyors de les Pedres (II): Tàfones i Alveols

Publicat el per
Respon

D’aquestes aigües passarem a les de l’anomenat Pla de Tudela, que presenta un paisatge lunar d’un dramatisme inarrenable. Josep Pla. Guia de la Costa Brava.

Continuem el nostre recorregut imaginari deixant enrere l’imponent Cap de Norfeu i el seu Gat i ens  endinsem plenament al Cap de Creus, aquí, la  singularitat del paisatge ve donada pels processos geològics que van ocórrer en aquesta àrea al llarg de la seva història geològica.

En aquest cas, a més dels processos geològics, hi ha d’altres elements que intervenen també en el modelat del paisatge com els agents erosius: en especial el vent, els temporals de mar,  l’elevada salinitat ambiental i les partícules en suspensió de sorra i de cristalls de sal que actuen com a un veritable morter.

La suma de tot plegat crea un   paisatge geològic  característic format per  la combinació dels esquistos, de color gris brunenc  i  de les pegmatites de coloració molt més clara.  En moltes zones els esquistos es veuen talment envaïts per les pegmatites.

Una altra característica dels materials geològics del Cap de Creus és la presència de múltiples cavitats en les roques que les assemblen talment a un formatge de gruyére. Aquest tipus de modelat rep el nom d’erosió alveolar i aquestes cavitats són les tàfones i els alvèols segons sigui la seva mida. Normalment s’anomenen alvèols a les perforacions de petita mida, de fins a uns pocs centímetres mentre que les tàfones són més grosses. Tant les tàfones com els alvèols són fruit de l’impacte de les partícules associades al vent i a la tramuntana.

Sa cova de l’Infern als peus mateix del Far

Als peus mateix dels penya-segats de Punta Prima hi trobem la nostra Illa de Mallorca particular, una roca que, segons diuen, té la mateixa forma que la seva germana gran.

A l’extrem més oriental de la badia de Cadaqués hi trobem la silueta punxeguda d’un illot amb una toponímia fantàstica, es traca d’ Es Cucurucuc, veritable signe d’identitat dels Cadaquesencs. El color fosc dels seus esquistos contrasten amb la blanca lluminositat de la façana litoral del municipi.

Sa Rata o l’Illa de la Massa d’Or en un dia de tramuntana

Sota mateix de la silueta imponent del far i just abans de creuar el Cap, hi ha una cavitat producte dels capricis de la naturalesa, es tracta de la Cova de l’ Infern, un passadís obert pels dos costat. El mot prové de les tonalitats vermelloses que pren amb la sortida del Sol i que sembla talment la porta de l’infern.

El punt més oriental de la Península Ibèrica és l’illot de la Massa d’Or, conegut popularment amb el nom de Sa Rata per la semblança que té el seu perfil a aquest rosegador.

Un cop passat el cap trobem el màxim exponent dels capricis geològics de la zona: el Pla de Tudela.  Aquí, les pegmatites hi predominen, algunes d’elles creen formes inversemblants que van fer córrer la  imaginació i que van inspirar artistes d’arreu com ara Josep Pla, Josep Mª de Segarra, Ian Gibson, J.V Foix, Anna Mª Dalí  o el seu germà, el gran  Salvador Dalí.

El Pla de Tudela. A la dreta s’observa Es Camell i al centre de la imatge el recordatori a un temps de foscor

Passejant pel mateix Pla trobem blocs de pegmatites formant  escultures naturals que ens deixen bocabadats per la seva majestuositat. Segons l’angle en que les observem i la incidència de la llum veiem formes fantàstiques. A la Gran Sala hi trobem el millor museu natural de l’univers on les formes enormes del Camell i de l’Àliga tenen la millor ubicació possible. La nostra ruta continua pel Mar d’Amunt, el paisatge en aquest punt és el màxim exponent de les intrusions de les pegmatites entre els materials pissarrosos i dels plegaments que més endavant van patir. Això és però, una altra històriademar.

El Bau de la Ferrera

Publicat el per
Respon

Pel fet d’ésser invisibles, els baus són un perill per a la navegació, i per això solen ésser assenyalats en les bones cartes marines. Josep Pla. “Derelictes” (O.C. vol. 2)

En la nostra llengua tenim tres mots per anomenar allò que genèricament en diem esculls, és a dir, afloraments rocosos en la superfície de l’aigua. Si afinem una mica, podem trobar tres classes d’esculls segons si la roca està totalment emergida, parcialment emergida o pràcticament sempre submergida. Així, es distingeix entre esculls, niells i baus.

Els esculls pròpiament dits són aquells que estan permanentment emergits, són com petits illots. Els niells són un tipus d’escull que emergeix amb el anar i venir de les onades o només en determinats moments, per exemple en temps de minves quan la pressió atmosfèrica fa baixar el nivell de l’aigua del mar. Un bau és un tipus d’escull que rarament se’l veu emergit. Aquests en  castellà s’anomenen “bajos”

El Bau de la Ferrera es troba entre Montjoi i Pelosa

Els baus poden trobar-se des d’uns centímetres sota el nivell del mar fins a alguns metres i representen, en ser gairebé invisibles, un perill per a la navegació. Molts dels naufragis ocorreguts en la nostra costa són causats per l’impacte amb un bau. Una forma  de localitzar-los es fixant-nos en com trenquen les onades en la seva superfície.

Al llarg de la costa catalana hi ha un seguit de baus ben localitzats. De tots, però els més coneguts són el bau de Baix Pereira, conegut també com a la Llossa de Palamós i el bau de la Ferrera.

El Bau de la Ferrera, és un escull submarí situat a un centenar de  metres de la costa davant la punta de la Ferrera, entre cala Montjoi i Cala Pelosa. El bau es troba a menys d’un metre de fondària, cosa que el fa pràcticament invisible i en fa augmentar la seva perillositat. Aquest bau ha provocat nombrosos accidents, naufragis i  anècdotes com la del mercant de vapor grec Phedom. Pel costat de migjorn, la formació rocosa es desploma de manera gairebé vertical cap el fons, aquí  és on es troben precisament les restes del vaixell.

Quadernes del Phedom a la base del bau de la Ferrera Foto: Poseidon

El “naufragi” del Phedom és descrit de manera magistral per Josep Pla en el seu relat Derelictes. Aquest vaixell de matricula grega arribà a Barcelona amb una càrrega molt malmesa, per a ser introduïda al mercat, formada bàsicament per  cereals i llegums, bàsicament mongetes. El capità, que també n’era l’armador, veient la impossibilitat de fer negoci i gairebé sense combustible, ni amb possibilitats de comprar-ne més per la delicada situació econòmica que passava, va dissenyar un pla per a fer naufragar el vaixell i poder cobrar els diners de l’assegurança.

Així el Phedom va sortir de Barcelona en direcció cap a Marsella el 24 de març de 1933 amb tot el seu deteriorat carregament i gairebé sense carbó.  Durant el trajecte calia trobar un lloc per fer-lo naufragar. El capità va decidir triar el bau de la Ferrera ja que estava a prop de la costa i oferia garanties pel salvament de tota la seva tripulació. Els pescadors de Roses i de Cadaqués quedaren sorpresos en veure les maniobres que efectuava tan arran de la costa aquell dia.

Els mariners van obrir una via d’aigua i el capità ordenà que fos embarrancat. El Phedom navegava molt lentament en direcció al bau, topà amb ell i s’enfonsà el dia 25 de març de 1933. Abans de l’impacte els mariners tingueren temps de vestir-se amb les seves millors gales, enjoiar-se, fer-se la maleta i es van anar concentrant en l’escala de desembarcament on els bots ja estaven perfectament preparats. La tripulació va ser embarcada en unes teranyines de Roses que els varen portar fins a aquesta població i des d’allí  van ser repatriats al seu país.

L’asseguradora, la companyia Lloyd’s,  no es va empassar mai la versió oficial i dugué a terme la seva pròpia investigació. L’informe que fa la companyia gràcies a la inspecció de les restes del vaixell pel bus establert a Cadaqués Constantí Kontosi les declaracions dels pescadors que anaren a auxiliar a la tripulació, va fer fracassar l’intent d’estafa que va ordir el capità. Això és però, una altra històriademar.

Els dies de tramuntana

Publicat el per
4

La tramuntana és una alliberació, un ambient propici a la impetuositat i a la vehemència. La tramuntana és fresca i sana. La tramuntana crea cels rutilants d’una prodigiosa bellesa.

Josep Pla. El meu país. OC VII.

Els dies de tramuntana, quan el vent arriba, l´aigua es comença a encabritar i apareixen les primeres crestes que aniran acompanyades de moltes més i, més grosses.  Els blancalls trenquen la monotonia blava de la superfície i es formen veritables castells d’aigua.  El vent és foll, amb ràfegues i gropades fortes que sorprèn als més intrèpids que surten a desafiar-lo.

Els dies de tramuntana són per mirar el mar des de terra, per gaudir de la força de la natura en un paisatge aspre i rude com el Mar d’Amunt on hi incideix de manera directa. Allí, el vent del nord arriba amb tota la seva força de mar obert. Això sí, el millor mirador per a gaudir d’aquest espectacle grandiloqüent és sens dubte L’Escala o la platja de Sant Martí d’Empúries.

L’espectacle de la tramuntana a la Mar d’Amunt és grandiloqüent

Els dies de tramuntana són font d’inspiració literària, aguaitant el vent a través de la finestra el temps convida a quedar-nos a casa i, resignats a no poder sortir, la inspiració artística floreix tocada per la tramuntana. Són també dies d’esperança, que Èol s’endugui malures  i ens deslliuri malalties.

Els dies de tramuntana,  la mar es refreda i en perdre graus, guanya densitat i contribueix  a fertilitzar les aigües per renovar la vida. Els soferts pescadors que han quedat en terra saben que la seva paciència serà reconfortada amb un augment en les pròximes captures.

Els dies de tramuntana, l’atmosfera queda neta i polida, la seva brillantor és extraordinària i la visibilitat ès fa llarguíssima. El vent dilueix  les partícules que s’han anat acumulant en l’ambient com una veritable operació de cataractes atmosfèriques. La llum d’aquests dies és extraordinària i tenyeix l’ambient d’un blau rutilant. Els dies de tramuntana tenen unes nits úniques, l’espectacle celeste és una meravella.

La tramuntana espupeix el paisatge i li dona una singularitat única

Els dies de tramuntana és temps d’esculpir el paisatge i donar-li una  personalitat única. Les plantes i els arbres s’entossudeixen a resistir la força del vent i se’ns mostren vinclats i recargolats en formes impossibles. A la platja, s’aixeca  la finíssima arena provocant petites tempestes de sorra, talment com si fos un desert mentre, les migrades dunes s’entossudeixen a resistir.

Els dies de tramuntana el mar ens retorna a les platges allò que hi hem abocat, plàstics i d’altres andròmines arriben a les cales desertes orientades al nord i les converteixen en veritables abocadors de materials que mai haurien d’haver arribat al mar.

Els dies de tramuntana la majoria de barques de pesca romanen amarrades a port. El vent del nord actua com a una mena de veda obligatòria que els pescadors han de respectar a la força. Els més agosarats però, voldran sortir coneixedors que la manca de peix en farà augmentar la seva cotització i podran fer un bon jornal. L’art és arrossegat donant la proa al vent, la quilla talla les onades talment  com si fossin de mantega. De temps en temps, alguna impactarà sobre el pont i els pobres pescadors que, xops com un pop, romanen a coberta triant el peix i col·locant-lo en caixes. Pobres pescadors!!

L’alga invasora

Publicat el per
Respon

Quan es parla d’algues invasores, el primer que ve al cap és l’espècie Cauerpa taxifolia, que va ser anomenada en el seu dia, “l’alga assassina” la qual va despertar un interès desmesurat entre els mitjans de comunicació.

A la dècada dels 80 aquesta alga va colonitzar bona part dels fons litorals de nombrosos països , en alguns cassos amb densitats molt elevades. Malgrat que en alguns punts de la mediterrània va causar estralls, els seus efectes a la nostra costa van ser gairebé insignificants. Al litoral català, les colònies més properes de Caulerpa taxifolia es van localitzar a la platja de Sant Cebrià a la Catalunya Nord i a les illes Balears, on a hores d’ara, l’èxit d’aquesta invasió ha estat molt baix. A la resta de punts ha passat a formar part de la flora de les comunitats d’algues fotòfiles on havia estat implantada, sense provocar impactes importants en els ecosistemes afectats.

Caulerpa cylindracea. Foto: Jordi Regàs CIB

A partir de l’inici de mil·lenni els científics van detectar la presència d’altres espècies d’algues fins aleshores exòtiques a la Mediterrània: Caulerpa cylindracea, Lophocladia lallemandi, Womersleyella setacea, Acrothamnion preissi, Asparagopsis taxiformis. Aquestes, i en especial Caulerpa cylindracea, han anat transformant els hàbitats costaners i provocant canvis en els paisatges submarins que han afectat greument a la flora i la fauna autòctona.

Al Cap de creus, la Caulerpa cylindracea és un perill real. Es troba present a l’illa de Portaló i sobretot a Cala Galladera. Allà, s´ha prohibit el fondeig d’embarcacions per evitar la propagació de l’espècie.

A Cala Galladera està prohibit el fondeig a causa d’ aquesta espècie. Tan de bo a la resta de cales del Cap de Creus estigués també prohibit a causa de l’espècie humana

Caulerpa cylindracea és una alga verda de mida petita constituïda per diversos estolons d´on surten múltiples rizoides i frondes que poden arribar als 10 cm de longitud amb aspecte vesicular inconfusible els quals es disposen a banda i banda d’aquest eix. És una alga fotòfila, és a dir, viu en fons molt il·luminats de fins a 40 m de profunditat. Aquesta espècie d’origen exòtic, va arribar a la mediterrània a través del Mar Roig i el canal de Suez, segurament els primers estolons ho van fer dins de les  cisternes de llast del vaixells  que fan aquesta ruta o bé enganxades  en les seves àncores.

L’èxit de la seva invasió es deu sobretot a la seva velocitat de creixement quan les condicions li són òptimes. Això passa en les aigües costaneres mediterrànies. La seva taxa de creixement és molt elevada, ha arribat a ser de dos centímetres al dia. A més, el fet de que combini la reproducció sexual amb l’asexual fa que es dispersi ràpidament o el fet de que produeixen metabòlits tòxics,  li donen una superioritat competitiva enfront a les altres espècies que ocupen el mateix hàbitat. Tot plegat ha estat un còctel perfecte per al seu desenvolupament de manera descontrolada. És per això que Caulerpa cylindracea està considerada com una de les espècies marines amb un potencial d’invasió molt elevat. Actualment s’està duent a terme diversos programes de seguiment.

Caulerpa cylindracea produeix greus impactes ecològics sobre les comunitats autòctones a les que pot arribar a substituir completament i modificar el paisatge submarí. Un cop establerta,  la seva eradicació és molt complicada amb la qual cosa és importantíssim evitar la seva extensió i cal detectar la seva presència de manera molt primerenca. Així, al portal observadores del mar hi ha posada en marxa una campanya de ciència ciutadana col·laborativa per reportar dades sobre aquesta espècie.

La Mar d´Amunt

Publicat el per
2

El topònim Mar d’ Amunt es fa servir, de manera no precisa, per a designar  la costa nord del Cap de Creus, des de l’extrem del mateix cap i fins a Port de la Selva, Llançà, Cervera o Portbou segons la font consultada.  L’historiador Arnald Plujà i Canals, una de les persones més coneixedores del Cap de Creus del seu patrimoni i de la seva història, explica que el topònim té el seu origen a Cadaqués, allí  es dividien les aigües del terme municipal en les de la Mar d’Amunt iles de  la Mar d´Avall i el Cap de Creus, es clar,  en feia de partió. El mot la Mar d’ Amunt apareix al s. XIII, molt abans de que alguns dels municipis que avui se l’han apropiat naixessin com a tals.

Del Cap gros fins al Cap de Creus hi ha la Mar d’Amunt

Sembla ser que el topònim s’usava  per a designar i situar les platges Cadequesenques que eren sortejades per a la pesca a l’ encesa. Precisament, aquest sorteig, s’havia realitzat algunes vegades a  cala Jugadora, d’ aquí el seu nom. Els límits de la Mar d’Amunt anaven doncs fins a la darrera platja que es “jugava”, cala Taballera, que havia estat motiu de disputa entre els habitants de Cadaqués i els selvatans per a la riquesa de les seves aigües. Així doncs, segons Plujà, el límit oriental del la mar d’ amunt es troba al Cap Gros que, obre el ponent del Gou.

La Mar d´Amunt té una identitat pròpia, en aquest tram de costa la tramuntana hi incideix directament, cosa que no passa ni a Llançà ni a  Colera, ni a Portbou. Es tracta del sector més abrupte i salvatge de tot el litoral catal. Una costa de poc més d’ onze quilòmetres que podem qualificar de “verge”. Aquí, com en cap altre indret, el vent, l´aigua i la sal han modelat un paisatge amb unes  formes úniques talment com si fóssim a un altre mon.

Navegar per la Mar d’Amunt és una molt bona experiència. Abans de sortir de port però, cal estar atent a la previsió de vent, ja que si entra tramuntana, hi estem exposats directament i el que havia de ser una navegació plàcida s’acaba convertint en una aventura en el millor dels casos.

Sortim del Port de la Selva, l´inici del sector comença al Cap Gros i d’allí, immediatament ens endinsem al Gou amb les seus sorrals, tranquils fora de temporada i atapeïts de vaixells en els mesos de bonança: cala Galera, cala Talabre, cala Tavallera, cala Ravener, El Portitxó i cala Prona.

S’Encalladora . L’extrem més oriental del Mar d’Amunt

A continuació, la punta dels Tres Frares ens assenyala l´entrada al racó que formen cala Galladera i cala Portaló amb l´illa del mateix nom fent partió. El següent tram és el que correspon al Pla de Tudela, l’illot de Culleró  i cala del mateix nom. A nivell geològic, segurament aquest és el tram més interessant. Costa d’ entendre que durant una bona colla d’anys aquest indret hagués estat literalment ocupat per un complex privat d’interessos dubtosos. Avui, unes construccions metàl·liques ens recorden aquest passat turmentós que va patir aquest espai i que afortunadament no es tornarà a repetir.

Després de Tudela, la següent badia és la de cala Culip, arrecerada de tots els vents però també una trampa mortal pels navegants més inexperts o desconeixedors de la força de la tramuntana. Ara, fins arribar al Cap de Creus només queda navegar pel  Freu de Sa Claveguera que separa la costa de l’illot de S´Encalladora. Allí, el paisatge és imponent per una banda tota la costa nord amb de Biarra al fons i més enllà els sorrals del Rosselló. Pel costat sud, el Cap de Norfeu i l’Escala tanquen l’horitzó.

Per contraposició al mar d’amunt, també es parla del Mar d’avall, entre el Cap de Creus i cala Nans. Això és, però, una altra històriademar

Sant Baldiri: la perla perduda del Cap de Creus

Publicat el per
1

El nucli abandonat de Sant Baldiri de Taballera es troba dins al massís del Cap de Creus a uns cinc quilòmetres de Port de la Selva. El conjunt, avui en ruïnes, està format per l’església, la casa del capellà i d´altres dependències annexes tancades dins un recinte fortificat amb una torre circular de defensa.

Durant molt de temps va ser el  centre espiritual  i econòmic dels nombrosos masos dispersos per les muntanyes del Cap de Creus. Aquest santuari va pertànyer inicialment al terme municipal de la Selva de Mar, juntament amb tota la muntanya de Sant Baldiri. A l’any 1787 va quedar inclòs dins del nou municipi de Port de la Selva, que va aconseguir el títol de vila en la cèdula Reial que va signar Carles III.

Les runes de Sant Baldiri de Taballera

Les primeres referències documentals de Sant Baldiri van íntimament lligades al monestir de Sant Pere de Rodes i a la casa comtal d’Empúries. Al S. VIII ja hi havia una petita cel·la monàstica. A l’any 947 en un precepte de Lluis  d´Ultramar,  se l’anomena com a possessió a favor de l’abat Hildesind de Sant Pere de Rodes. Posteriorment apareix també en un document del Comte d’Empúries Gausfred, que ampliava les possessions del monestir. En d´altres documents d´aquell temps també es troba,  sempre relacionat amb Sant Pere.  La torre de defensa circular  es construeix a l´any 1558 per vigilar l´accés marítim de les ràtzies pirates  que assotaven la costa. En aquells temps el Cap de Creus  ve ser  fortament castigat per la pirateria amb nombrosos segrestos i saquejos. Més endavant va esdevenir santuari i ermita i es va fer una reconstrucció a mitjans del segle XIX. Finalment va quedar abandonada. El darrer aplec es va celebrar a l´any 1917. A partir d´aquell moment comença la seva progressiva degradació, decadència i enrunament. No va ser fins ben entrat el s. XX que es van realitzar uns treballs per recuperar i restaurar les restes.

Per arribar-hi, s’hi accedeix des del Port de la Selva a través del camí dels masos, avui GR11. S´ha de sortir del poble en direcció Cala Tamariua i seguir les indicacions. El darrer tram de l´itinerari es fa per un petit corriol que accedeix a la Vall de Sant Baldiri. Aquesta és un paratge relativament excepcional, arrecerat, proper al mar, amb terres fèrtils i amb aigua abundant. La seva vegetació és exuberant especialment si la comparem amb la de la resta del massís. Hi predomina l’alzina i el suro acompanyats de les pinedes que ocupen les antigues vinyes abandonades. En les obagues més humides també hi podem observar algun roure.  Al llarg de tot el recorregut ens trobem rodejats de quilòmetres de murs de paret seca resultat de la incansable activitat dels habitants del territori per fer fèrtil un terreny abrupte i erm. Algun dia s´hauria de reivindicar aquest veritable signe d’identitat del Cap de Creus.

Si volem arribar fins a Cala Taballera haurem de continuar aproximadament uns dos quilòmetres seguit el camí que passa pel Mas Paltre.  Taballera és la veritable reina del Gou.

Els goigs de Sant Baldiri

Ara fa uns trenta anys es va engegar una campanya per a recuperar l´indret anomenada “ Sant Baldiri, la perla perduda del Cap de Creus”. De fet, la recuperació del conjunt no es va poder fer fins que l´ajuntament del Port de la Selva no va rebre la cessió del conjunt arquitectònic  i d’una part de la Vall de Sant Baldiri que encara estava en mans dels ducs de Medinacelli, els hereus dels comptes d’Empúries. Això és però, una altra històriademar.

A l´estiu, tota cuca viu (II)

Publicat el per
1

A l´estiu, tota cuca viu i les platges del Cap de Creus pateixen una pressió turística elevadíssima. Tots els racons del Parc Natural des del més inaccessible fins el més concorregut estan “a petar” de tot tipus d´embarcacions fondejades sense cap mena de control o ve avarades fins a la mateixa platja.

D´uns anys ençà sembla que al Cap de Creus tot s´hi valgui i que la normativa del Parc, pel que fa al seu àmbit marítim, sigui paper mullat. A més, es dona la paradoxa que a la veïna reserva marítima de Cervera-Banyuls, les coses s´estan fent bé i el fondeig en aquesta àrea és molt més estricte i limitat al número de boies que hi ha per aquesta finalitat. Aquest fet està produint que nombroses embarcacions amb matrícula de Port Vendres, Banyuls o de Cervera deixin la seva àrea natural i cada vegada més vinguin al Parc natural del Cap de Creus, aquesta mena de Far West que tenim a casa nostra.

A Cala Taballera les petites embarcacions s´enfilen fins a pet d´ona

Aquest però, ha estat el primer any que he vist a personal del parc amb embarcació pneumàtica fent la ronda. Això sí, sense cridar l´atenció a ningú i creieu-me que hi havia motius claríssims per a, si més no, informar de les infraccions i/o sancionar. Puc entendre que l´administració no tingui els recursos que voldria però penso també que, si més no, en el cas del Parc Natural de Cap de Creus és prioritari invertir en personal qualificat per a informar, controlar i sancionar als infractors.

Culip pot ser considerat el santuari del fondeig indecent

Alguns dels llocs més emblemàtics del Parc Natural com ara Cala Taballera, Cala Culip o S´encalladora són alguns dels indrets on menys es respecta la normativa del parc.

A Cala Taballera, és inadmissible l´ocupació que fan les barquetes més petites de la platja, avarades a “pet dóna”; són un veritable entrebanc pels soferts banyistes. Es dona la casuística que a Taballera només hi ha un petita àrea de la platja delimitada per boies i exclusiva pel bany. A la resta, és un campi qui pugui. En aquesta platja també, el fondeig sense control ha esquilmat quasi completament l´alguer i els fons marí. És avui en dia un veritable desert submarí. Un darrer problema d´aquesta gran platja i que no es pot obviar és la híper freqüentació que pateix. Nit rera nit són nombroses les persones que pernocten a la pineda de Taballera amb totes les conseqüències que això comporta.

Cala Culip és un altre dels punts negres del parc. Aquí, el veritable flagell és el fondeig sense control que està fent retrocedir l’esplendorós alguer que allotja. Les condicions de seguretat per a les embarcacions d´aquet racó el fan molt visitat. Ens cassos com aquest caldria limitar el fondeig a un número determinat de boies per a aquest efecte.

S´Encalladora en plana Reserva Natural Integral no es deslliura del flagell del fondeig indiscriminat

A S´Encalladora, la únic sector catalogat com a Reserva Natural Integral en àmbit marí, les coses són encara més greus. Al llarg de la temporada d´estiu, dia rere dia, és fàcil observar embarcacions fondejades a ran d´illa en el freu de Sa Clavaguera i accedint sense impunitat dins la reserva integral.

Un capítol apart són els pescadors de canya que en molt cassos fan servir una quantitat de canyes superior a la permesa o se situen dins de la Reserva Natural. Aquesta però és una altre històriademar.