Peix de segona (VII): La bastina

Publicat el per
2

L’escrita o bastina és un peix  que ha anant perdent presència a les taules al llarg de la història, es tracta d’una espècie  poc coneguda i gens reconeguda. El consum d’aquest peix  ve des de molt antic. En el S. XIV, en el llibre del Mostassaf de Mallorca ja hi apareix descrita i en els reculls de cuina medieval com el Llibre del Sent Soví  o el “Llibre de Coch” és troben les  receptes més antigues d’aquesta espècie.

El mot bastina o peix de bastina es feia servir per  anomenar de manera general a tots els elasmobranquis (taurons i rajades). Avui, a casa nostra aquest terme s’usa per  anomenar els peixos de la família dels Rajidae, és a dir allò que de manera vulgar anomenem rajades.

Des del punt de vista científic les principals espècies de rajada que es comercialitzen són: Raja asterias  i Raja clavata i en menor mesura  Raja miraletus. El terme bastina es sinònim de qualsevol representant d’aquest grup i es fa servir especialment a la costa del Maresme i al nord de la Costa Brava  mentre que, el terme escrita,  s’usa molt més a la Costa Brava sud. Tenim en aquest cas  una canvi de nom segons l’àrea geogràfica.  A nivell de noms populars aquest grup presenta  una cert garbuix  car amb el mateix mot, en diferents contrades, s’anomenen espècies diferents. Així s’han pogut recollir aquests localismes: grisol, llisol, rajada de boca grossa, rajada vera,  rajada escrita per a refereir-se a Raja clavata i clavellada, bastina, rajada vera, bastina clavejada, clavell, rajada o rajada punxosa per referir-se a Raja asterias. En el cas de Raja miraletus, el localismes són: rajada de taques, mirall, rajada de Sant Pere, rajada vestida, rajada vestideta, rajada vera, clavellada o clavellada mirall. Aquests diversos noms en donen una idea de la gran riquesa lèxica de la nostra llengua per anomenar als peixos.

Als taulells de les peixateries la rajada es del tot irreconeixible.

Les rajades, com tots els elasmobranquis,  són peixos cartilaginosos, és a dir, el seu cos no té un esquelet ossi sinó que està format per cartílags. Els cartílags són estructures esquelètiques més toves i menys rígides que no pas els ossos o espines de la resta de vertebrats.  Aquest caràcter en dona una idea clara que aquests éssers vius són peixos molt poc evolucionats.

El cos de les rajades es diferencia en dues parts: el disc, en general romboïdal i la cua. El ventre és de tonalitats clares i en ell s´hi situen les ferradures branquials mentre que el dors pren coloracions més fosques . S’alimenten de petits peixos, crustacis  i mol·luscs  que troben en els fons on viu. Són organismes ovípars i els seus ous són molt característics. La pell de les rajades no presenta escates sinó que té un tacte rugós i aspre que recorda al paper de vidre. Això fa que un cop capturades els propis pescadors les pelen i les esventren i el seu aspecte, en els taulells de les peixateries, és del tot irreconeixible.

Les rajades es pesquen amb l’art de bou, amb els tresmalls i amb el palangre. Les seves captures són més abundants a finals de la primavera. Algunes de les espècies comercialitzades es troben en la llista vermella de les espècies en perill d’extinció.

Les rajades són peixos cada vegada menys apreciats. Són ideals per a fer-ne suquets i d’altres ranxos de barca. Temps era temps que aquest peix formava part dels receptaris de la quaresma i havia de ser consumit pels bons cristians. La seva carn és exquisida, molt fina, amb un gust i una textura úniques.  El fetge o els radis cartilaginosos de les aletes es poden usar per a lligar la salsa. Això és però, una altra històriademar.

Seafood. Global o Local?

Publicat el per
1

Seafood Global és la fira més important relacionada amb el consum de peix i marisc i d’altres derivats del mar. Ha tingut lloc a Barcelona entre el 26 i 28 d’abril d’enguany i consolida la fira de Barcelona com a referent mundial en fires dedicades a l’alimentació. La fira ha canviat la seva seu de Brussel·les, on s’havia organitzat els darrers anys, per Barcelona, entre altres raons per la importància que pren el mercat espanyol de consum de peix. En aquesta edició  hi ha hagut una participació de 1500 empreses del sector que representaven un total de 76 països i un impacte econòmic de més de cent milions d’euros.

Certament, el fet d’escollir Barcelona no ha estat a l’atzar. La capital catalana, amb un dels principals ports de la Mediterrània és un aparador magnífic i més, tenint en compte que l’estat espanyol està al capdavant dels països amb un consum de peix i marisc més elevat. La fira ha estat el punt de trobada de proveïdors, compradors i venedors de productes del mar.

La única possibilitat és apostar per la pesca artesanal

En la fira s´hi pot trobar producte congelat, producte processat, peix procedent d’aqüicultura i molts derivats obtinguts a partir de peix i fins hi tot d’algues com ara el paté d’espirulina que comercialitza una empresa catalana a partir del cultiu d’aquesta microalga d’aigües dolces i que és considerada un superaliment pels experts del ram.

Seafood Gobal, al contrari del que prediquen els organitzadors i els participants, ha estat l’aparador de la prepotència dels països més miops del planeta. S’està veient que la globalització només crea desequilibris entre el nord i el sud causant greus perjudicis sobre les comunitats de pescadors de les dues ribes.

Seria molt més coherent organitzar una Seafood local ja que la globalització de la industria alimentaria de productes de mar provoca greus desequilibris entre, els països de primera i els de segona. Sóc del parer que per afavorir la comunitats de pescadors a nivell local s’hauria d’afavorir el consum dels productes que aquests en ofereixen. Les empreses estrangeres que operen en els caladors dels països del tercer món només agreugen més els desequilibris entre aquests i nosaltres.

Caldria invertir molt més en el producte de proximitat i gravar amb més impostos els derivats de mar que ens arriben de l’altra punta del món amb una petja de carboni del tot insostenible. Això seria una manera de promocionar la pesca a nivell local i poder contribuir en la sortida  de la greu crisis que pateix el sector.

En les ponències i els debats que s´han organitzat de manera paral·lela a la fira no hi ha hagut espai per a debatre aquest temes. Sembla ser que els ponents només s´han centrat en la creixent demanda de productes de mar per part dels països occidentals per a dibuixar un mercat robust i amb un creixement continuu.

La clau de volta de tot plegat rau en un canvi radical en els nostres costums a nivell del consum de peix i de marisc i la promoció d’allò local. Caldria invertir els esforços en una campanya d’educació en el consum de peix i marisc entre els ciutadans dels països occidentals.  Això és però, una altre històriademar.

La Mare de Déu del Bon Tornar*

Publicat el per
Respon

En el terme municipal d’Arenys de Munt, a  la serra d´en Sala i molt a prop del mas senyorial del mateix nom, s´hi troba l´ermita de la mitja taronja que allotjava al seu interior, temps era temps,  el santuari de la mare de Déu del Bon Tornar.  En temps de guerra l’ermita va ser profanada i la verge va desaparèixer per sempre més. Avui ja no en queda pràcticament res, hi ha només una mina d’aigua en forma de mitja taronja, una font de construcció recent i una canalització cap al mas de Can Sala de Dalt. Només una llegenda que, s’ha anat transmeten de forma oral de generació en generació ha arribat fins els nostres dies i vincula aquest santuari perdut amb la descoberta d’ Amèrica. Malgrat ser un indret bastant proper, la mitja taronja, és potser un dels grans desconeguts del patrimoni d’Arenys de Munt.

El Mas senyorial de Can Sala de Dalt d’Arenys de Munt

Segons aquesta llegenda que, avui per avui encara és possible escoltar entre els més grans, els primers mariners que salparen cap al Nou Món, abans d’emprendre viatge, van anar a oferir un tribut a la mare de Déu per demanar la seva tornada. Segons la mateixa llegenda, sembla ser que Colom duia a la seva caravel·la una imatge d’aquesta verge i les mateixes fonts també expliquen que l’almirall  estava emparentat amb els Sala.

Can Sala de Dalt és un esplèndid mas senyorial situat entre els dos Arenys en el vessant de llevant de la riera de Sobirans. Allí s’hi troba una capella, actualment restaurada, on s’havia guardat aquesta imatge que, segons sembla, va ser molt invocada entre els mariners i navegants  de la regió. Els Sala han estat una de les famílies més influents i acabalades d’Arenys. Van sufragar les obres de restauració de l’església de Sant Martí i hi van fer sucoses aportacions en or. A més, hi ha un Pere de Sala, embarcat en el segon viatge colombí i posteriorment , apareix en  Joan de Sala capitanejant soldats al Nou Món  o Cristòfol de Salas que surt al testament de Ferran Colom, el fill petit de l’almirall.

En llegir els goigs d’aquesta mare de Déu, sembla clara la relació que hi ha entra aquesta divinitat i els navegants que li demanaven que els concedís un bon tornar. En alguns dels versos d’aquests goigs hi ha una evident vinculació de la verge amb el Nou Món.

“Cuant a la America van
los marits deixan[t] sas casas,
las mullers desamparadas
ab sos fills ¡oh Reyna gran!
aqui os venen suplicant
ajuda per los del mar”.

Aquesta història és avui una hipòtesi amb una base cada vegada més  consistent però, sigui com sigui, historiadors com Jordi Bilbeny  i l’Institut de Nova Història estant desxifrant la veritat del que sembla una  manipulació de la història. Això és però, una altre històriademar.

*Aquesta històriademar ha estat modificada a partir d’un original del 30/11/2012

Pa per avui, fam per demà

Publicat el per
Respon

Aquests dies, disset municipis catalans amb port pesquer han signat un manifest a Vilanova i la Geltrú en defensa de la pesca marítima. Entre els signants hi ha els municipis d’Alcanar, Arenys de Mar, Barcelona, Blanes, Cambrils, Deltebre, Port de la Selva, l’Ametlla de Mar, l’Escala, la Ràpita, Llançà, Palamós, Roses, Sant Feliu de Guíxols, Tarragona, Torredembarra i Vilanova i la Geltrú. Els representants municipals estan preocupats per la possible desaparició del sector pesquer o que aquest es converteixi en quelcom residual en els propers anys. Consideren que la pesca és un sector estratègic que cal protegir i reclamen millors condicions pel sector. Probablement arriben quaranta anys tard.

Representants dels disset municipis que han signat el manifest. Font: Diari Digital La Ciutat

Fa gairebé deu anys que en aquest espai estic reclamant una gestió sostenible de la pesca marítima a la mediterrània perquè el sector es pugui mantenir per a futures generacions. Perdre la pesca és perdre un patrimoni que ha conviscut amb nosaltres des de temps immemorials. Les polítiques pesqueres que s’ha fet en els darrers cinquanta anys s’ha caracteritzat per l’immobilisme i el resultat de tot plegat ha estat el que ens ha portat a aquesta situació. Només alguns brots verds, com ara la cogestió han donat una alenada d’aire fresc  al sector.

En els darrers decennis del s XX  la pesca a Catalunya va ser una activitat econòmica de primer ordre. Les confraries de pescadors eren el motor econòmic en aquests municipis. Els pescadors es guanyaven molt bé la vida i en aquells temps de vaques grasses els responsables de la pesca van fer-se el sord a les advertències que els arribaven des de la comunitat científica i del moviment ecologista  i es va aplicar aquells màxima que tots els pescadors coneixen tant bé però que no apliquen: “Pa per a avui, fam per a demà”.

El principal greuge del manifest de Vilanova és l’aplicació del Pla Multianual Europeu de pesca demersal que regula bàsicament la pesca d’arrossegament. A efectes pràctics, l’aplicació d’aquesta normativa redueix el nombre de dies de pesca fet que, segons els pescadors, afecta a la seva viabilitat econòmica.  L’art de bou és una modalitat de pesca que produeix un fort impacte sobre l’ entorn. A més, aquest sistema de pesca concentra dues característiques que el fan molt poc sostenible; es tracta d’uns sistema gens selectiu i molt poc monoespecífic tant pel que fa a les espècies com a les seves mides. En l’únic que podria estar d’acord de les seves reclamacions és que no s’ha d’uniformar la pesca a nivell mundial. Res té a veure la pesca a l’Atlàntic amb la pesca a la Mediterrània.

Sota el meu punt de vista, el que ha succeït és que han passat molts anys de no fer res entre els pescadors d’arrossegament la qual cosa els ha portat al límit del col·lapse i ara, de cop i volta, s’ha de fer tot allò que en decennis no s’ha volgut fer  i evidentment, això provoca greus conseqüències entre els pescadors. Només hi ha dues alternatives: continuar com si no passés res i esperar fins a l’esgotament total dels caladors i la desaparició de la pesca que sembla que és el que volen es signants del manifest  o bé, ser valent i reconèixer els errors del passat i aplicar un fort pla de xoc com el que proposa Europa per evitar a mitjà termini,  la supervivència del sector. Això si, aquesta transició hauria de ser el menys traumàtica possible i s’ haurien de posar tots els mitjans per protegir als pescadors.

I mentre esperem, es continuen llaurant els fons marins amb els arts de pesca. No hi ha una normativa clara sobre la obligatorietat de fer servir portes pelàgiques, molt menys agressives amb el medi. No entenen que la productivitat de la mediterrània és limitada i que caldria potenciar les pesqueres artesanals en front de l’art de bou. Això, es però, una altre històriademar.

Per Sant Jordi, Històriesdemar

Publicat el per
1

Després de dos anys de restriccions, ara si, sembla que aquest Sant Jordi serà com “els d’abans”. Paradetes de llibres i de roses a les places i carrers d’arreu i signatures de llibres amb els autors.

Aquest Sant Jordi, a partir de les 18 h, estaré a la paleta de l’ església d’ Arenys de Mar, a la parada de la llibreria el SetCiències.

Allí m’hi trobareu.

Rap Negre, Rap Blanc

Publicat el per
Respon

El rap, malgrat que a primer cop d’ull no ho sembli pel seu aspecte de dimoni,  és un peix molt apreciat gastronòmicament parlant. La pesca d’aquesta espècie no pren importància a la nostra costa fins el moment en que apareixen els primers quillats i es pot arrossegar l’art a profunditats més grosses gràcies als motors. Abans, amb les parelles de bou eren molt escasses les seves captures i pràcticament no es coneixia.

Quan ens referim a aquesta espècie hem de distingir entre diverses espècies malgrat que les dues més importants són el Rap negre (Lophius budegassa) i el Rap blanc (Lophius piscatorius).  El rap blanc també s’anomena de manera popular: rap ros, rap ver, buldroi o granota de mar, mentre que el rap negre es coneix amb els noms de: rap vermell o rap fotaire.

Malgrat el seu aspecte, el rap és un peix excel·lent

Ambdues espècies de rap  són vulnerables a la pressió pesquera i les seves poblacions estan sobreexplotades arreu. Els raps tenen una capacitat reproductora bastant baixa i a sobre arriben a la maduresa sexual tard, és a dir, la seva biologia presenta tots els elements necessaris per considerar-se una espècie en perill crític.

La talla mínima de comercialització a la Mediterrània és de 30 cm, malgrat que també hi ha una norma de l´UE de 1996 que fixa com a mínim un pes de 500 g/unitat. Aquest fet no evita que  molts dels exemplars que es comercialitzen siguin immadurs. A més, existeix una pràctica fraudulenta que consisteix en comercialitzar exemplars molt més petits de la talla mínima amb el cap tallat, i com que es tracta de peix manipulat en barca, eludeix els controls dels inspectors i es ven amb total impunitat en algunes peixateries.

La diferencia entre ambdues espècies és molt subtil i això fa que molts consumidors les anomenin de manera genèrica com a rap. El rap blanc  sol ser de major mida que el rap negre. El primer pot arribar a assolir els 30 kg de pes i arribar a més d’un metre, mentre que el segon mai arriba a aquesta mida, el més freqüent es que mesurin entre 50 i 60 cm. El rap negre té el cap menys ampli que el rap blanc. La coloració del dors és verd olivàcia en el rap blanc i més fosca en el cas del rap negre. A la segona aleta dorsal, presenta entre 8 i 9 radis espinosos el rap negre mentre que el rap blanc en té entre 11 i 12. 

A les confraries de la nostra costa els desembarcaments de rap blanc són molt més abundants que els de rap negre. També succeeix que en algunes llotges no diferencien les dues especies i les agrupen amb el nom genèric de rap.

La manera més fàcil de diferenciar-ne un de l’altre  és, un cop morts i esventrats, fixar-nos en la membrada que rodeja el seu abdomen, anomenada peritoneu i que, com be indiquen els noms comuns, en una espècie és negra i en l´altre de color blanc.

La diferencia entre el rap blanc (esquerra) i el negre (dreta) està en el color del peritoneu

A nivell gastronòmic, la carn del rap negre agafa menys aigua al ser cuit i és molt més gustosa, ferma i consistent  que no pas la del rap blanc , això fa que en els taulells de les peixateries el primer sigui més apreciat i, és clar, més car que no pas el segon. De totes maneres, un cop cuinats, si s´han respectat els temps de cocció, diferenciar un de l’ altre pel seu gust és molt més subtil.

I vosaltres, sou de Rap Negre o de Rap Blanc? Podeu contestar l’enquesta.

Rap negre o blanc

Els dies de tràngol

Publicat el per
3

Aquest març que estem deixant enrere s’ha caracteritzat per una situació meteorològica un xic anòmala. Al nord d’Europa s’ha situat un potent anticicló cosa que ha propiciats que les pertorbacions que arriben de l’atlàntic trobin una falca al nord i es veuen obligades a desplaçar-se cap a latituds més meridionals, la qual cosa ha propiciat un temps insegur a la mediterrània més occidental que s’ha traduït en pluges i sobretot en un estat de la mar força alterat amb vents de component est que ha propiciat molts de dies de tràngol.

Els dies de tràngol el Sol s’escapoleix i desapareix moltes hores amagat rere els núvols. La façana mediterrània transforma la seva  placidesa en un ambient molt més inhòspit i propi d’altres llocs. Els habitants de la zona, gens acostumats a l’absència de l’astre rei, passen els dies i les hores com poden. La melangia s’apodera de les ànimes i tot es veu gris com el temps.

Els dies de tràngol es transforma  la placidesa de la capa d’aigua i aquella bassa d’oli en temps calmat, s’enfurisma com per art de màgia i es converteix en ràbia que lluita per demostrar la seva potència.

Els dies de tràngol, són dies de contemplació

Els dies de tràngol no puc sortir a navegar, només alguns valents que juguen amb les onades intentant mantenir l’equilibri en una petita taula em distreuen i em fan oblidar les cabòries que em provoca la manca d’aigua salada.

Els dies de tràngol resto al resguard fitant de tant en tant per la finestra entelada on si s’entreveu el final d’aquest cicle d’inseguretat. Aprofito les estones per ordenar les meves idees i per avançar feina en la meva dolça esclavitud. Potser aviat, tot plegat donarà el seu fruit.

Els dies de tràngol és temps de contemplació, de veure l’espectacle de les onades trencant a la costa o contra les roques. La força de l‘aigua i els embats de les onades posen al descobert les vergonyes d’una mala planificació que haurien de treure els colors als ineptes gestors que ens representen.

Els dies de tràngol l’aire és humit, la mar impregna tota la costa i  satura l’ambient d’aigua i de sal com a penyora per recordar-nos que el tenim  tant a prop malgrat la seva llunyania. L’olor a mar salada impregna arreu i a la roba estesa  li costa eixugar-se.

Els dies de tràngol és temps de sons oblidats. La força del mar ressona i rugeix arreu com a banda sonora d’un temps agitat. Des de qualsevol punt sentim el rugit del mar que ens recorda la seva potència i la seva indomabilitat.

Els dies de tràngol és temps de sons oblidats

Els dies de tràngol ens adonem que hem ocupat molta superfície  que correspondria a la platja i el mar, sempre dolgut amb el que li hem pres, s’entossudeix en recuperar aquest espai perdut. Les defenses que hem col·locat amb la prepotència que caracteritza a la nostra espècie semblen de joguina davant de la força de l’aigua.

Els dies de tràngol es poden aprofitar per anar a la platges i cercar els  tresors  que ens retorna el mar: closques, postes, fragments d’animals i de plantes són depositades sobre l’arena humida de les platges i fan les delícies dels afeccionats que descobreixen organismes impensables.

Els dies de tràngol retornen a les platges les vergonyes de la nostra societat. Materials inalterables que malgrat el pas dels anys romanen a l’aigua com a mostra de la nostra estupidesa i  suposada superioritat.

Gamba, la de Palamós, es clar!!!

Publicat el per
Respon

Si bé a nivell biològic tota la gamba vermella que es pesca a la costa catalana pertany a la mateixa espècie, Aristeus antennatus, hi ha una sèrie de factors que donen un valor afegit a la gamba de Palamós respecte a la resta de gamba comercialitzada en les confraries catalana com en el cas per exemple d’ Arenys de Mar.

Sense cap mena de dubte, la gamba vermella és el veritable or vermells dels nostres pescadors

Un estudi de la Universitat de Girona conclou que tota la gamba vermella de la mar catalana es desplaça entre els caladors de Marsella o Toló i fins als de Santa Pola.  Es tracta d’un estudi genòmic fet mitjançant l’anàlisi de l’ADN realitzat pel Laboratori d’Ictiologia Genètica de la UdG on s’han comparat diversos marcadors moleculars  entre espècies capturades al llarg de tota la costa catalana. L’equip de científics ha confirmat que els caladors de gamba vermella estan interconnectats pels desplaçaments d’aquesta espècie i els responsables de l’estudi han detectat que els desplaçaments tenen lloc en tots els estadis del cicle de vida de l’espècie. 

Així doncs, a nivell biològic podríem afirmar que no hi ha cap raó per a considerar que la gamba vermella que es comercialitza a Palamós i  a les diverses llotges catalanes sigui diferent. Malgrat aquesta evidència, la gran diferencia rau en el valor afegit que representa la gamba de Palamós enfront de la resta.

A Palamós, la pesca de la gamba està regulada per un Pla de Cogestió pesquera on hi ha representats, a més dels pescadors: l’administració, la comunitat científica i els grups conservacionistes. A més, la gamba de Palamós està certificada com a Marca de Garantia, fet que la fa única al mercat. Formar part del Pla de Gestió és imprescindible per poder accedir a aquesta Marca de Garantia.

Sense cap mena de dubte, el manteniment de la pesca d’arrossegament es deu en gran mesura a les captures de gamba vermella. Què passarà quan s’ exhaureixi?

El Pla de Gestió de la gamba va molt més enllà d’una simple reglamentació sobre les embarcacions o els arts de pesca. Així, es regulen també aspectes encaminats a aconseguir la sostenibilitat de la pesquera com ara: la limitació de l’activitat, el nombre de vaixells autoritzats, el nombre de bols que realitza cada quillat, el períodes de vedes ajustats a l’època de reproducció, les característiques de l’art, la limitació del temps i dels dies de pesca i el tipus de portes  que fan servir els quillats.  En aquest sentit, a Palamós ja s’ha apostat per la utilització de portes pelàgiques ja que el seu ús els assegura el manteniment d´aquesta activitat i, el poder continuar amb l´explotació d’aquesta espècie.

El Pla de Gestió ha suposat un canvi de mentalitat on els pescadors han pres consciència que, la conservació del recurs els donarà molts més beneficis que no pas la seva sobreexplotació descontrolada. És per tot plegat que,  l’impacte sobre el medi a hora de pescar la gamba de Palamós sigui  molt menor que no pas en la resta. Aquest fet, per si sol ja és prou important com per considerar que a nivell de sostenibilitat és molt millor el consum d’aquesta gamba.

En canvi, la resta de gamba dels altres ports catalans es regeixen per la reglamentació general de la pesca d’arrossegament amb tots els impactes derivats d’aquest tipus de pesca.

El pla de gestió de la gamba vermella, vol ser un exemple que s´hauria d’estendre  a la resta de ports on també s’explota aquest recurs i, tenint en compte els resultats obtinguts a Palamós, la pregunta seria: Com és que la resta de confraries on també es comercialitza gamba vermella no fan el pas per entrar el Pla de Gestió? Això es però, una altra històriademar.

La Pilona: tot un símbol*

Publicat el per
Respon

Davant la platja de Malgrat, a gairebé mig quilòmetre de la costa, la Pilona ens evoca al passat miner d’aquesta població. Avui, amb l’explotació  abandonada de fa anys, la Pilona ha esdevingut tot un símbol que corre perill de desaparèixer sota l’aigua. Els diversos temporals i especialment el Glòria han malmès molt l’estructura i han deixat la pilona en una situació límit.

La Pilona és avui un dels llocs preferits de les aus marines per descansar

La Pilona era, ara fa un segle escàs, l’estació de càrrega de mineral de ferro procedent de Can Palomeres. A l’any 1907, una societat francesa,  A. M. Gaschen es va interessar per reactivar l’activitat minera que  el segle anterior es va explotar sense massa èxit. Dos anys més tard es va constituir la “Societat de Mines de Ferro de Malgrat” que es va fer càrrec de l’explotació. L’empresa va construir un sistema de transport del mineral des de l’explotació fins al punt d’embarcament.  En un primer projecte es volia construir un petit port a Malgrat  de Mar, aquesta idea però es va desestimar i es va optar per un sistema aeri de vagonetes que connectés l’explotació amb el punt de càrrega dels vaixells.

El traçat aeri recorria una distància de gairebé un quilòmetre i mig des de l’estació de càrrega de les mines fins a l’estació de descàrrega a la Pilona. Al llarg del recorregut hi havia diverses torres  que facilitaven el transport. Del cable en penjaven una quarantena de vagonetes  que un cop a la Pilona, es descarregava el mineral directament a la bodega dels vaixells.

Estació de càrrega de la pilona en ple funcionament. (Col•lecció Roisin/IFEC any 1910)

El primer transport es va fer el 1911, es van carregar  quatre mil cent tones de mineral de ferro que anà en direcció a Londres i aquell primer any se’n van descarregar trenta-quatre mil tones en total. A finals de 1913 la Pilona rebia tant el mineral de Can Palomeres com mineral provinent d’altres mines de la companyia especialment, de Celrà.  Al juliol de 1914, coincidint amb l’esclat de la primera guerra mundial, l’explotació es va abandonar. El darrer carregament es va efectuar uns mesos abans de l’inici del conflicte i el vaixell de càrrega va ser  enfonsat davant la costa d´Amsterdam per les tropes alemanyes.

La infraestructura ja en desús, va anar sent desmantellada al voltant dels anys trenta. Malgrat aquest fet,  els quatre  “morts” que permetien l’ancoratge dels vaixells no es van treure fins el 1979. Avui una d’aquestes àncores ha estat degradada a formar part del mobiliari urbà  en una  rotonda de la població.

El pas dels anys ha anat deteriorant la infraestructura que avui es veu enfonsada parcialment.

En els últims 20 anys el procés de deteriorament ha avançat molt ràpidament i continua així. Els embats del Glòria també va produir greus desperfectes en l’ estructura perdent  la seva verticalitat i amenaçant d’ ensorrar-se. La tempesta també va arrancar un dels norais originals de l’esturctura. Avui, només en queda només la plataforma d’obra i malgrat el seu deteriorament,  és un veritable signe d’identitat pels malgratencs.  Seria un error deixar perdre aquest símbol que durant més d’un segle està formant part del paisatge litoral del Maresme. El fet d’estar situada en el  domini públic maritimo-terrestre en dificulta encara més la gestió municipal.

En un altre sentit, l’estructura de formigó ha actuat com a biòtop i ha creat un fons ric i divers en el desert de sorra que representen els fons litorals de l’Alt Maresme. Això també ha succeït en altres estructures de la costa central catalana com ara al Pont del Petroli de Badalona. Això és però, una altra històriademar.

*Aquesta històriademar ha estat reescrita a partir de l’ original del 22 de gener de 2013