El proper divendres 7 d’octubre estaré a Llançà fent la presentació del meu llibre: Històriesdemar. (Casa de la Cultura 19 h)
Estic molt content de fer aquesta presentació a Llançà, la meva segona casa i a més acompanyat de l‘alcaldessa, Núria Escarpanter i de la Xènia Ros, presidenta de Sommar.
Tant la Núria com la Xènia comparteixen amb mi la gran estima pel mar.
Espero que ens puguem trobar a Llançà , el cor de la Mar d’Amunt
Peix de segona (IX): el Gat
El gat o peix gat, Scyliorhinus canícula, és un petit tauró força abundant a la nostra costa. Com la resta de representants d’aquest grup presenta un esquelet cartilaginós. El gat té un cert interès comercial malgrat que no és tant apreciat com ho pot ser el cassó, Galeorhinus galeus. En aquest cas es tracta d’una espècie vulnerable amb perill crític d’extinció a la mediterrània i per això es recomana que no es consumeixi. Algunes vegades es comercialitza el gat fent-lo passar com a cassó.
El seu cos presenta cinc ferradures branquials ben visibles típiques dels elasmobranquis. Els seus ulls són el·líptics i d’ aspecte felí, d’aquí el seu nom popular. La primera aleta dorsal es troba situada bastant al final del cos. És de color gris brunenc amb nombroses taques fosques i el ventre més clar. La seva pell, com en la majoria de taurons, és dura i aspra, antigament s´usava com a paper de vidre per polir la fusta. En castellà se’l coneix també com a “pez lija”. No acostuma a fer més de 60 cm de longitud.
A diferencia de la majoria d’espècies de peixos, aquest realitza la còpula i la fecundació és interna. Durant l’acte sexual, els mascles s’acoblen lateralment a les femelles enganxant-se per la cua. És una espècie ovípara, els seus ous són molt característics i estan formats per una capsula rectangular quitinosa i translúcida amb prolongacions filamentoses o circells als quatre vèrtexs que serveixen per fixar-se al substrat o en la vegetació i fauna sèssil. La capsula deixa veure l’embrió a mesura que es va formant. Aquests ous són coneguts amb el nom de bosses de sirena, si bé sota aquest terme s’engloben tant els ous de tauró com els de rajada.
El gat és una espècie bentònica que viu sobre tot tipus de fons fins als 400 m de fondària, malgrat que mostra una certa predilecció pels fons fangosos. Molt més actiu durant la nit que és quan s’alimenta de petits invertebrats com ara mol·luscs, crustacis i poliquets així com petits peixos.
A nivell popular hi ha una certa confusió entre el gat, Scyliorhinus canícula, i el gatvaire, Scyliorhinus stellaris. Ambdós es diferencien bàsicament per la disposició dels orificis nasals que, en el primer cas arriben a la boca i en el gatvaire no. A més, aquest darrer és una mica més gros, podent assolir un metre i mig de longitud i té el clapejat del cos molt més destacat. També se sol confondre amb la moixina o gat moixa, Galeus melastomus. Aquestes possibles confusions es produeixen sobretot a nivell de peixateria ja que es comercialitzen esventrats i sense pell degut a la dificultat en treure-la.
El gat es captura bàsicament amb arts d’ arrossegament. En alguns ports, especialment al sud-est de la península (Alacant, Murcia i Andalusia) és relativament conegut i tenen un receptari variat i molt interessant que té com a base aquest peix. La seva carn és blanca, dura i molt fina. És molt adequat per a cuinar-lo en suquets o adobat amb espècies així com es fa amb el cassó malgrat que no té el reconeixement d’aquest. Els seus cartílags aporten molta gelatina al guisat. El seu fetge es considera tòxic.
En alguns ports es deixa assecar a sol i serena carregat de sal i posteriorment, es comercialitza per a fer sopes i caldos de peix i és que les salaons mediterrànies son tot un món. Això és però, una altra històriademar.
Les parets de pedra seca són un dels elements antròpics que donen personalitat al paisatge del Cap de Creus, de la Serra de Rodes i de l’Albera marítima. Aquestes construccions, considerades per molts veritables obres d’art, en bona mesura van canviar la fisonomia del paisatge i el van fer més amable.
Com el seu nom indica la construcció és molt simple, es tracta de col·locar pedres les unes a sobre de les altres formant murs i sense cap mena de morter ni material que les uneixi. La particular geologia d’aquesta regió fa que els esquists i les pissarres també anomenades licorelles, hi siguin abundants. Aquests materials quan es fragmenten ho fan formant cares planes, també anomenades lloses, el que fa que sigui més fàcil apilonar-les les unes contra les altres. La necessitat de treure aquests material del sòl per a poder-lo conrear sense problemes també va contribuir a la seva utilització.
La presència de les parets de pedra seca va íntimament lligada al conreu de la vinya. Segurament que a les primers vinyes que es van plantar en aquesta regió durant la baixa Edat Mitjana ja es conreaven en terrasses delimitades per murs de pedra que s’estenien per les vessants de les muntanyes. La seva raó de ser era lluitar contra l’erosió d’un terreny desforestat i aprofitar millor l’aigua. Només al Cap de Creus es calcula que hi ha més de 30.000 Km de parets seca, una veritable Gran Muralla a la catalana. Els murs tabé delimitaven finques, eren obstacles per a protegir els conreus dels ramats, servien per delimitar camins, creaven bancals i protegien el sòl de l’erosió.
Amb pedra seca, a més de construir aquests petits murs també es podien fer veritables obres arquitectòniques com ara les barraques de pastors per a aixoplugar-se o guardar eines, els recs per canalitzar l’aigua, cisternes, aljubs, ponts i fins i tot pous. També són molt característics els clapers o clopers, que servien bàsicament per deslliurar del sòl aquests materials i per acumular-los. Normalment aquestes construccions tenien forma cilíndrica per aprofitar al màxim l’espai.
Aquest tipus de construccions a més de modelar el paisatge, ha creat hàbitats molt interessants que aixopluguen una fauna única i que es poden considerar oasis de vida enmig d’un territori eixut. En aquests elements la disponibilitat d’ aigua és superior que a l’exterior i augmenta l’índex d’humitat que es aprofitar per moltes plantes i animals. Moltes d’aquestes espècies, si no fos per les estructures de pedra seca, no trobarien refugi ni els espais adequats per al seu desenvolupament.
Avui, amb la vinya pràcticament abandonada i amb la pagesia en regressió, les parets de pedra seca resten immutables com símbol d’un passat no tant llunyà on existia un equilibri entre les activitats humanes i la natura. Moltes d’aquestes construccions han passat a ser engolides per la vegetació i, només quan apareix el flagell dels incendis, ens les retornen a la vista per recordar-nos que segurament hi ha moltes coses que no estem fent bé. Això és però, una altra històriademar.
El Pop roquer o pop de roca (Octopus vulgaris) és una d’ aquelles espècies amb valor comercial que pràcticament ha desaparegut en les captures dels pescadors. De poder arribar a agafar-se’n més de cent quilos per barca i dia, s’ha passat a la seva pràctica extinció. Els cadups, els ormeigs de pesca que tradicionalment s’han usat per a la pesca d’aquest mol·lusc han quedat arraconats en moltes dàrsenes com a record d’un passat no tant llunyà.
El pop és una espècie bentònica i litoral, viu fins als 200 metres de fondària en fons rocosos i sorrencs. És un animal solitari i territorial que realitza desplaçaments curts. Es refugia en els forats i en les escletxes que troba entre les roques. Són voraços depredadors i s’alimenten principalment de mol·luscs i crustacis. El pop roquer es diferencia dels altres pops perquè als seus tentacles presenta dues fileres de ventoses i no tenen cap membrana que els uneixi entre si.
El descens en les captures de pop ha estat el senyal d’alarma que ha portat a la comunitat científica a tractar d’ esbrinar què ha passat exactament amb aquesta espècie. Sota el nom de ”Un pop de gram” s’ha iniciat un estudi per avaluar les poblacions de la badia de Roses en els alguers de Cymodocea nodosa coneguda popularment com a gram. Aquest projecte es du a terme en col·laboració amb el Grup d’Acció Local Pesquer Costa Brava.
Per aquest fet, la Direcció General de Política Marítima i Pesca Sostenible ha aprovat establir un període de veda per a aquest mol·lusc. A més, aquesta aturada s´ha fet coincidir amb l’època de reproducció i posta fet que ha de permetre que les femelles puguin fixar els ous i garantir així la continuïtat de la pesquera. En aquesta ocasió l’aturada afecta a tot el litoral català. De fet, a les Terres de l’Ebre i a la costa central existeixen ambdós Plans de cogestió pel pop. En el segon cas però, quan es va crear al 2019 ja era massa tard.
Saber amb exactitud quines han estat les causes d’aquest daltabaix és complex. Segurament es tracta d’un sumatori multifactorial de raons; El canvi climàtic, amb l’ augment de la temperatura de les aigües litorals han pogut afectar tant al pop com a les espècies que formen part de la seva dieta. La qualitat de les aigües litorals també ha estat un dels factors que han produït aquesta pèrdua. La pesca esportiva i la pressió pesquera a la que ha estat sotmès el pop és també una de les causes.
Però de totes, la regeneració de platges amb el dragatge és sens dubte l’impacte que ha tingut més repercussió. Les dragues han afectat directament al pop, han modificat el seu hàbitat amb canvis en la granulometria dels fons i ha fet desaparèixer especies que formaven part de la seva dieta. Al Maresme per exemple, la draga va acabar amb els caladors de petxina: petxina lluent (Callista Chione), petxina blanca (Mactra corallina) i petxinot (Glycimeris glycmeris) que formaven part de la dieta d’aquest cefalòpode. En aquest cas a més de l’extinció d’aquests bivalves i del propi pop, també es va afectar la continuïtat dels pescadors que, de manera artesanal pescaven pops amb cadups, una pesquera de temporada i als “petxinaires”, que anaven a la petxina, sobretot petxina lluent amb les gàbies. Avui, als ports maresmencs ja no hi queda cap pescador que vagi al pop o a la petxina.
Afavorir el retorn dels pops, a més de produir un efecte important en l’economia pesquera, també seria una forma de controlar l’expansió del cranc blau americà (Callinectes sapidus) un flagell que produeix estralls en el sector pesquer. Això és però, una altra històriademar.
Un estuari és una àrea on es posen en contacte masses d’aigua oceàniques amb aigües continentals. La diferencia de salinitat entre aquestes aigües determina la seva circulació. Moltes desembocadures de rius així com les ries i els fiords es poden considerar tipus d’estuaris. De la mateixa manera, alguns mars de mida mitjana i connectats a l’ oceà també es podrien considerar que tenen una circulació en forma d’estuari. Així doncs, la Mar Bàltica i la Mediterrània tenen aquest tipus de circulació. Aquests dos casos es poden considerar veritables oceans en miniatura. En el cas de la mar Bàltica la connexió amb el Mar del Nord es fa a través dels estrets que separen Dinamarca de Suècia. A la Mediterrània l’intercanvi amb l’Oceà Atlàntic es realitza només a l’ estret de Gibraltar.
En ambdós casos, el que succeeix en el contactes d’aigües amb diferent salinitat es sensiblement contraria. Mentre que el Bàltic té una circulació en estuari positiu, la Mediterrània la té en estuari negatiu. Però que és realment un estuari positiu i en estuari negatiu?
Els estuaris positius són aquells on les aportacions d’aigües dolces per pluja, rius i desglaç és més gran que les pèrdues d’aigua per evaporació. Són típics de regions fredes. En aquest cas, el balanç total pèrdues/guanys és positiu i aquest excés hídric es perd a través del contacte amb l’oceà. En els estuaris positius, com la mar Bàltica la salinitat disminueix. La salinitat mitjana de la mar Bàltica és de 15 g/l en contraposició als 35 g/l de Mar del Nord, el seu veí.
Els estuaris negatius és troben en regions de clima temperat. En aquest cas les aportacions d’aigües dolces són menors que les pèrdues per evaporació i en conseqüència el balanç total és netament negatiu ja que l’evaporació és superior a la precipitació més les aportacions dels rius. La Mediterrània és considera que té una circulació en estuari negatiu. La seva salinitat mitjana és de 37 g/l mentre que la l’Oceà Atlàntic és de 35 g/l.
Aquest balanç entre les aportacions pel rius i l’ augment de la salinitat per evaporació determinen canvis en la salinitat de les seves masses d’aigua superficials. En els estuaris positius l’aigua poc salada de la superfície es mou cap a l’exterior on es barreja amb l’aigua més salada de l’oceà, en el cas del Mar Bàltic és el Mar del Nord. I per equilibrar aquesta pèrdua d’aigua “dolça“ en superfície es produeix una entrada d’aigua més salada en profunditat. Els estuaris positius solen ser àrees fèrtils des del punt de vista de la productivitat ja que aquesta aigua més salada que entra en profunditat ho fa carregada de nutrients. És per això que es tracta de conques de concentració pel que fa a la seva productivitat.
En el model oposat, els estuaris negatius com la mediterrània la circulació entre la conca i l’Oceà Atlàntic és a la inversa. En aquest cas es forma un corrent superficial d´aigua atlàntica, menys salada que la mediterrània que flueix cap a l’interior del mar. Una altra corrent en profunditat i en sentit contrari circula en sentit oposat. Aquesta corrent d’aigua més salada mediterrània que va cap a l’Atlàntic, surt carregada de nutrients com ara el fòsfor que es considera limitant i en conseqüència la mediterrània perd fertilitat contínuament. Els estuaris negatius són doncs conques de dilució des del punt de vista de la productivitat. En aquest sentit podem afirmar que gràcies a aquest mecanisme, la Mediterrània s´autodepura perdent contínuament nutrients i contaminants. Això és però, una altra històriademar.
Aquesta entrada vol ser un reconeixent al blog “Tubo i ulleres” de l‘Enric Badosa, una meravella plena de coneixement.
L’accés al mar amb tubo i ulleres és una de les coses més senzilles que podem fer en la temporada de platges i la resta de l’any. Nedar amb tubo i ulleres és una forma fàcil d’accedir a un medi natural proper, ric i desconegut.
Malgrat que, setmanalment trepitjo les platges, gairebé mai m’hi trobareu estirat a la sorra prenent el Sol com una sargantana o utilitzant els diversos serveis que les empastifen. Si alguna vegada hi he d’anar a passar el dia, em podreu trobar en algun racó poc freqüentat amb tubo i ulleres. Em passo les hores tafanejant i encuriosit a l’aguait del que passa pel davant del cristall entelat de les meves ulleres.
Capbussar-se amb tubo i ulleres, això que avui en dia en diem snorkel, és una de les millors coses que podem fer a les platges. Alguns ajuntaments programen aquest tipus d’accions per engrandir el ventall d’activitats saludables que es poden fer des de la platja estant. Darrerament, fins i tot en algunes platges s’han senyalitzat “senders” submarins que es poden resseguir amb tubo i ulleres. En aquest sentit, la platja de Perafita a la Reserva Marina de Banyuls-Cervera en va ser la pionera.
Amb tubo i ulleres ens endinsem en els fons rocosos, oasis atapeïts de vida; entapissats d’algues i d’altres organismes dels quals no som capaços de conèixer el regne al que pertanyen a primer cop d’ull. Mirem cap on mirem, multitud de formes i de colors ressalten a sobre d’un mantell més a menys dens. L’observació vigilant ens mostra, si tenim sort, algun llampant nudibranqui que ens fa de model en la improvisada sessió fotogràfica que li hem preparat.
Amb tubo i ulleres podem accedir fàcilment als alguers, només caldrà submergir-nos els pocs metres que els separen de la superfície i podrem nedar entre les llargues fulles de posidònia i deixar-nos sorprendre per la troballa sobtada amb algun pop que abandona la protecció del mantell de fulles per sortir a caçar. L’exploració atenta de les fulles ens sorprèn amb un univers de petits organismes que hi viuen fixats.
Amb tubo i ulleres ens capbussem en els cada vegada més nombrosos deserts submarins, fons rocosos erms de vida lligats, en alguns casos, a la depredació de les garotes i en d’altres al fondeig indecent dels iots i velers.
Amb tubo i ulleres podem nedar per sobre dels fons de sorra, aparentment deserts de vida però que si estem a l’aguait podem observar espècies mimetitzades amb els fons que tracten de passar desapercebudes fins que un petit moviment les delata. Quan els sediments són més fins, detectem la presencia de vida a través de les cavitats excavades, pels detritus de sorra o pels forats per on en sobresurten alguns apèndixs.
Amb tubo i ulleres ens capbussem en la columna d’aigua, l’univers blau i ingràvid que ens mostra un món gelatinós ple de bioluminescències. Organismes de tot tipus i de totes mides amb infinitat de formes i colors que ens ofereixen les seves danses impossibles al compàs dels moviments de l’aigua. Perseguir aquí les moles de peix és un d’aquells exercicis impossibles d’aconseguir.
I vosaltres, ja teniu preparat el vostre tubo i ulleres? Això és però, una altra històriademar.
Un gran goig poder compartir les meves reflexions a la biblioteca del MMB, un espai únic i alhora desconegut per a mi però que a partir d’ara formarà part de les meves històriesdemar.
Ha estat un plaer compartir amb els assistents la meva particular visió sobre el litoral, la seva gestió i la seva conservació i escoltar les seves reflexions.
Vaig repassar algunes històriesdemar i vaig acabar enllaçant-les entre elles i amb d’altres. Sóm de mar?, A pet d’ona, En Quicu, Després del temporal, La banyera de la Russa, Una dotzena.
Voldria agrair finalment a la Rosa Busquets, @MaritimaRosa, la seva determinació perquè hi pogués ser malgrat que en algun moment jo mateix vaig tenir els meus dubtes sobre l’assistència ja que no sóc ni em considero una persona mediàtica.
Moltes gràcies a tots els assistents, em vaig sentir molt ben acollit
El proper dissabte estaré parlant de les històriesdemar a Museu Marítim de Barcelona.
Descobrirem si, Som de Mar. Coneixerem en Quicu. Ens submergirem en la Banyera de la Russa. Em cercareu a Pet d’Ona. Ens avergonyirem Després del temporal. Menjarem més d’Una Dotzena.
La boga (Boops boops), juntament amb la xucla (Spicaria maena) i el gerret (Spicaria smaris), formen part d’un grup de peixos menystinguts pels consumidors. Més que agrupar-los en el peix de segona, fora més adequat posar aquestes tres espècies en una categoria encara més baixa. En molts de cassos les seves captures generen un problema a bord de les barques de pesca ja que els pescadors saben perfectament que no tindran sortida a la llotja i en moltes ocasions són llençades directament per la borda i per tant, no arriben a les peixateries.
La boga és el representant més humil dels espàrids (sards, orades, pagells o besucs). És una espècie semipelàgica que viu sobre tot tipus de fons, des d’aigües litorals fins als 250 de profunditat formant espesses moles que s’apropen a les aigües superficials especialment durant la nit.
El seu cos és allargat gairebé cilíndric i fusiforme amb la línia lateral molt marcada. De coloració metàl·lica verd blau al dors i platejada als flancs i al ventre. Com en la resta d’espàrids, les escates són grosses i ben visibles. Es caracteritza per tenir els ulls molt grans en relació a la mida del cap i la boca petita. Presenta una taca fosca a la base de les aletes pectorals.
La boga és un peix omnívor, tant pot alimentar-se d’algues com de petits vertebrats. En general, els exemplars joves solen ser carnívors mentre que els adults són bàsicament herbívors. És fàcil veure-les menjar tota mena de restes orgàniques en els molls de pesca, cosa que s’afegeix a la seva mala fama i poc valor comercial. Per aquestes raons, en moltes ocasions les captures de boga se solen utilitzar per escar palangres o per pescar i engreixar tonyines.
La boga es reprodueix a la primavera amb una reproducció externa. Les postes formen part del plàncton. Els individus arriben a la maduresa sexual el primer any.
La carn d’aquest peix és molt poc apreciada entra d’altres raons perquè té moltes espines, es un xic estellosa, tova i poc consistent. Per gaudir-ne plenament cal triar exemplars acabats de pescar, s´ha d’escatar a consciència i hem de treure molt bé els budells. De fet el seu gust recorda una mica al de la sardina. També es pot menjar salada o fumada.
La boga es pot cuinar enfarinada, fregida o a la planxa. Amb una mica d’all i julivert i un bon raig d’oli queda força bona. El nostre receptari tradicional d’aquesta espècie no va més enllà mentre que en les cuines de la mediterrània oriental està molt més valorada.
Es pesca amb arts d’encerclament durant la nit, també es pot capturar amb l’art de bou i amb ormeigs de xarxa com ara el tresmall, les soltes o el bolero. Són importants les captures que es fan amb canya. De fet, molts pescadors s’inicien amb aquesta espècie. La talla mínima legal de comercialització són 11 cm.
Antigament hi havia un art de pesca de xarxa anomenat boguera que s´utilitzava per a capturar aquesta espècie. Aquest enginy és descrit per Emerencià Roig en el seu llibre La pesca a Catalunya (1927): són unes xarxes de quaranta canes de llargada per un metre i mig d’ample, proveïdes a les vores, de surada i plom, i als extrems, de cua i botafions per a lligar unes peces a les altres. La calada consta de quinze peces; la fan al fons del mar. Hi ha també un tipus de nansa especial per a la pesca de bogues anomenada boguera. La boguera era una nansa molt més curta i ampla que les tradicionals. Le bogueres no es calaven mai al fons sinó que es mantenien entre aigües. Les nanses bogueres s´escaven amb una bola de pasta que cada nanser preparava amb una formula única i guardava com a un veritable secret. Això és però, una altre històriademar.
HISTÒRIESDEMAR 